NO ÉS OR TOT EL QUE LLUEIX

L’autor de “De tòxics” comença el seu escrit així: “Què fem amb els que donen bons resultats, però són males persones? Compleixen els seus objectius, de vegades amb escreix, però vessen la seva sinceritat   d’una manera interessada. Sembren greuges comparatius. S’envolten de víctimes propicies a la seva verborrea xopa de superioritat moral. Què fem amb els tòxics que donen resultats?

El 10 de març 2025 en una xerrada a l’Escola del treball de Lleida de la que el presentador S. Costa D. destaca en el títol del seu escrit. “És més important tenir una bona actitud que un bon currículum”. La selecció de personal sigui en el camp que sigui sempre és un os dur de rossegar. Israel no estava satisfeta amb el govern de l’època dels Jutges. Volien un rei com tenien les nacions veïnes. En l’escenari públic apareix:  “Saül, jove i ben plantat, i no hi havia cap home entre els fills d’Israel més ben plantat que ell: d’espatlla en amunt era més alt que qualsevol del poble” (1 Samuel 9: 2). En el moment de proclamar-lo rei d’Israel, el profeta Samuel dirigint-se al poble que s’havia reunit, els va dir: “¿heu vist el qui el Senyor ha escollit, que no n’hi ha cap com ell en tot el poble? I tot  el poble va cridar: Que visqui el rei”  (1 Samuel 10: 24). El jove ben plantat coronat rei els va portar al desastre. S’ha de buscar una alternança.

El Senyor li diu al profeta Samuel. “Omple el teu corn amb oli, i vés, jo t’envio a Jessé de Betlem, perquè m’he proveït d’un rei entre els seus fills” (1 Samuel 16: 1). Dit i fet. El profeta se’n a Betlem i en veure Eliab el primogènit de Jesse, es var dir: “Certament l’ungit del Senyor és davant d’Ell”. El Senyor va haver de corregir el profeta: “No miris el seu aspecte ni l’alçada de la seva estatura, perquè jo l’he rebutjat, perquè el Senyor no mira com l’home: perquè l’home mira el que té davant dels ulls, però el Senyor mira el cor” (1 Samuel 16: 6, 7).   No és or tot el que lluu.

Tots els fills de Jessé que eren present van ser rebutjats. Cap d’ells va poder ser ungit com el futur rei d’Israel. Vist el fracàs, Samuel li pregunta al pare dels nois: “S’han acabat els joves?”   Jessé li contesta: “Encara resta el petit que, heus aquí, està pasturant el ramat” (v. 11). El pare va enviar  a buscar-lo. El text el descriu: “Era rogenc, d’ulls bonics i de bona presència” (v. 12a). El Senyor li va dir a Samuel: “Alça’t, ungeix-lo, perquè és aquest” (v. 12b). Malgrat que l’Esperit del Senyor va venir sobre David (v. 13), el recent nomenat rei segueix sent pecador. El Senyor es va triar “un home segons el seu propi cor” (1 Samuel 13: 14). Indiscutiblement, avui l’elecció de persones per tasques específiques, el cas de David no es pot tornar a repetir. Però disposem de les eines per elegir a persones de manera més precisa de com normalment es fa. No és or tot el que lluu. La toxicitat de les relacions no es troba limitada a l’àmbit empresarial. S’escampa arreu: en els àmbits esportius, polítics, familiars…L’ésser humà es trobi on s trobi arrossega la toxicitat que és la conseqüència del pecat. Aquesta és la realitat agradi o no. Si de veritat estem interessats en desarrelar la toxicitat que hi en les nostres pròpies vides no tenim més remei que desfer-nos del pecat que ens assetja des de dins.

El Creador, finalitzada la seva obra, es va asseure sota l’ombra d’un frondós arbre, com ho fa un artista que visualitza la seva obra separant-se d’ella, “va veure que tot el que havia fet era molt bo” (Gènesi 1: 31)

Déu va preparar per a Adam “l’hort d’Edèn perquè el llaurés i el conservés” (Gènesi 2: 18). Tots els fruits de l’hort eren a disposició seva, llevat el “fruit de l’arbre del coneixement de bé i del mal perquè el dia qe en mengis certament moriràs” (Gènesi 2. 17). Adam en va menjar i, ens agradi o no, en un món bo en gran manera va aparèixer el mal. Per més que piquem de peus en senyal de protesta, tots som descendents d’Adam i en el nostre ADN ha quedat gravada la nostra condició de pecadors. Si de veritat estem interessats en descobrir la causa de la toxicitat humana forçosament necessitem la informació que ens aporten els tres primers capítols de Gènesi. No la trobarem en cap altre lloc.

D’entrada rebatem la teoria evolucionista que ensenya que l’home procedeix de famílies de primats que independent les unes de les altres van evolucionar fins convertir-se en homo sapiens. El que el evolucionistes no poden provar és com és que l’home procedint d’orígens  diversos tolts tinguin en comú la toxicitat del pecat. Quan el Senyor recrimina Adam i Eva el seu pecat, s’espolsen les mosques culpabilitzant-se mútuament. Adam s’exculpa culpant Eva: “La dona que m’has donat per companya m’ha donat de l’arbre, i n’he menjat” (Gènesi 3: 12). Quan el Creador es dirigeix a Eva i li diu. Què has fe?” també s’espolsa les mosques, dient-li: “La serp em va enganyar, i en vaig menjar” (v.13).

No reconèixer el pecat no converteix el culpable en innocent. No van voler reconèixer la seva culpabilitat, no  va evitar les conseqüències de la seva desobediència: “Van conèixer que anaven nus, i es van cosir  fulles de figuer i es van fer davantals” (3: 7). Els davantals no van esborrar la culpa. “Es van amagar de la presència del Senyor” (v. 8). Déu, en la seva misericòrdia, simbòlicament els mostra com poden alliberar-se de la culpabilitat del pecat: “Y el Senyor va fer a l’home i a la seva dona túniques de pell, i els va vestir” (v. 21). Més clar que l’aigua. “Sense vessament de sang no hi ha perdó” (Fets 9: 22). Joan el Baptista assenyalant Jesús va dir: “Heus aquí l’Anyell de Déu, el qui treu el pecat del món” (Joan 1: 29).

El procés de desintoxicació del pecat que tantes desgràcies aporta s’inicia quan un hom creu que Jesús és el Salvador.

Octavi Pereña Cortina

 

ESPERIT BÀRBAR

Quan veiem un nadó dormint en el bressol o en el cotxet, espontàniament exclamem: Que bufó que és! Ens fixem en l’aspecte extern, però ens oblidem del que es pot convertit  al llarg dels anys. Albert Siegel ens desperta del somni i ens trasllada a la realitat, quan escriu: “Pel que fa a la criança dels fills només s’està a vint anys de la barbàrie. Vint anys és el temps que tenim per complir la tasca de civilitzar els infants que neixen cada any. Aquests salvatges no saben res de la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra religió, els nostres valors, els nostres costums en les relacions interpersonals…Els bàrbars s’han de domar si la civilització ha de sobreviure”.

Ens pot semblar molt dur el concepte que Siegel té dels nadons que són tan bufons. La realitat és la que és. El salmista ens mostra una llampada del bàrbar que hi ha en el nadó, l’angelet tan bufonet, tan innocent que dorm en el bressol, quan, referint-se a ell mateix escriu. “Heus aquí, en iniquitat vaig ser portat, i en pecat em va concebre la meva mare” (Salm 51: 5). L’autor d’aquesta citació no n’és cap altre que David el gran rei d’Israel que de la seva descendència naixeria Jesús, el Rei d’Israel. La va escriure després que el profeta Natan que enviat per Déu li va fer veure el pecat d’adulteri i d’assassinat que havia comés. La llum de Déu va furgar la seva consciència i li va fer adonar-se’n de la classe de persona que s’amagava sota la vestimenta reial. Si no s’ataca el pecat que és l’origen de la barbàrie que denuncia Siegel, la nostra civilització serà suplantada per la barbàrie en les properes generacions. No ens serveix d’excusa desentendre’ns del problema dient: “Com a mi no m’afecta, ja s’apanyaran”. Com molt bé diu Antonio Pau. “Avui, no demà, necessitem dissidents , persones amb criteri propi” que denuncien el perill que ens amenaça. Si no es tracta degudament el virus del pecat que és el causant de la barbàrie que ja comença a fer estralls, no tenim futur. No deixem per demà allò que hem  fer avui.

Josep Lluís Rovira, referint-se al Covid-19, jo ho aplico al pecat, diu que el món està” malament. Si no trobem una vacuna per al virus serà l’hecatombe mundial”. Veus científiques preveuen que després del coronavirus noves pandèmies es presentaran que portaran de corcoll als epidemiòlegs  buscant  remeis. El virus que més estralls produeix, que mata a cada persona de cada generació, és el pecat. Per combatre’l ja fa més de dos mil anys que tenim la vacuna. Malauradament no s’administra a totes les persones perquè no és obligatori vacunar-se. No fer-ho té dues conseqüències. Salvació o condemna eterna. L’altra afecta el dia a dia: la barbàrie. “Mentre eduquem els nostres fills hem de recordar que som guardians del futur. Quan millorem la seva educació, millorem el futur de la humanitat, el futur d’aquest món” (Immanuel Kant). Millorar l’educació dels fills no consisteix únicament en xopar-los  de coneixements que els facin ready per afrontar el futur com anuncia una escola d’econòmiques. Està demostrat que els diversos graus del sistema educatiu no destrueixen el virus de la barbàrie. En l’educació dels fills hauria de tenir un lloc preferent l’estudi i la meditació de la Bíblia que és l’instrument que utilitza Déu per canviar el comportament de l’home i que mitjançant el poder de l’Esperit Sant  i per la fe en Jesús, els nens poden convertir-se en fills de Déu per adopció. El nen que per naixement natural porta inoculat el virus de la barbàrie, en convertir-se en fill de Déu. El virus de la barbàrie resta latent, adormit, però viu. Entra n acció el virus de la civilització. Entre els dos virus es produeix una lluita per la supervivència. Aquesta és la lluita espiritual que afronta el cristià. Amb el poder de Déu en surt vencedor el virus de la civilització.

Vivim en una societat cristiana només de nom. Pagana de cor. Per evitar la barbàrie que es deixa entreveure, els pares haurien de criar els seus fills en la disciplina del Senyor (Efesis 6: 4). Aquesta educació espiritual s’hauria de començar a aplicar quan més aviat millor. Jo diria que hauria de començar en el prometatge, implorant els futurs esposos ajut a Déu per a ser cònjuges fidels l’un a l’altre i que quan arribin a ser pares sàpiguen inculcar en els fills el temor de Déu   perquè siguin ciutadans modèlics en els distint estadis de la vida. La fe en Jesús mantindrà a ratlla en el cor del fills l’esperit de la barbàrie que tants estrall produeix en la societat.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

POLÍTICS PSICÒPATES

Francesc Fajula inicia així el seu escrit “Psicòpates al poder”: “Motorista de merda” “Tu que hi pintes aquí” “Si no aconsegueixes l’objectiu que t’he fixat t’acomiadaré” “Vine al meu despatx, que aquí no et puc cridar perquè hi ha gent”. Aquestes   frases són exemples reals de conductes abusives que malauradament encara trobem en les empreses. Formem part d’una cultura tòxica alimentada per un perfil molt específic: el dels psicòpates corporatius”. Fajula es limita a tractar el tema de la psicopatia en el camp laboral. Però els seus efectes destructius no es limiten a l’àmbit empresarial. Com si fos una metàstasi s’escampa fins arribar als ciutadans de peu. Arribat a aquest punt no s’atura fins arribar als polítics. Arribat a aquest nivell els seus efectes encara són més devastadors.

Internet defineix així psicòpata: “Persona que presenta un trastorn de la personalitat caracteritzada pe la manca d’empatia, incapacitat per adaptar-se a les normes socials i la manipulació del proïsme. En general els qui manifesten característiques psicòpates manifesten absència de culpabilitat i remordiment davant dels sofriment aliè. Les causes de la psicopatia s’expliquen mitjançant models neurològics i disfuncions neurològiques”. El diagnòstic oficial que dóna la Psiquiatria és: “Trastorn Antisocial de la Personalitat”. Els símptomes són: Manca d’empatia, absència de remordiment, manipulació, manca d’auto control, narcisisme, egoisme, mentira i engany, manca de responsabilitat.

La pregunta que ens hem de fer és: “El psicòpata és una persona que necessita atenció mèdica o és una persona que necessita atenció espiritual? Si tenim en compte les paraules de Jesús: “Les coses que surten de la boca provenen del cor, i aquestes contaminen l’home. Perquè del cor provenen els pensaments dolents: els homicidis, els adulteris, els falsos testimonis, les blasfèmies. Aquestes són les coses que contaminen l’home” (Mateu 15: 18-20). Els símptomes del trastorn Antisocial de Personalitat que manifesten els psicòpates s’originen en el cor pervers de l’ésser humà que es converteixen en les conductes antisocials dels ciutadans i en concret, dels polítics. Ens queixem de l’incivisme ciutadà  que és un dels símptomes que manifesta el psicòpata. El Trastorn Antisocial de la Personalitat dels polític és molt més greu que l’incivisme que promouen grups de brètols. Tant els uns com els altres necessiten el Metge que guareix la malaltia del cor espiritual que és on neixen els mals pensaments  que es converteixen en conductes psicòpates i en faci un diagnòstic encertat. Acceptem que se’ns diagnostiqui Trastorn Antisocial de la Personalitat, però, si el Metge de l’ànima diagnostica que la causa de la nostra conducta antisocial és el PECAT, ni tan sols en volem sentir parlar: és tabú. Però, el pecat és la peça clau per evitar que la psicopatia es converteixi en metàstasi que s’escampi entre tota la ciutadania i, en concret, entre la classe política.

Reconèixer la nostra condició de pecadors és essencial si de veritat ens preocupa la degradació social que tants danys ocasiona. A causa que som descendència d’Adam tenim gravat en el nostre cor espiritual la nostra condició de pecadors. Així que: “del malvat surt la maldat” (1 Samuel 24: 13). Posseint com posseïm un ADN en que està gravada la maldat, no podem esperar poder donar fruits bons. Tenint com tenim una naturalesa dolenta que no ha arribat a l’extrem de la maldat podem donar fruits més o menys dolents. Si es vol dir d’una altra manera, més o menys bons. Al cap i a la fi dolents.

És evident que el món està molt cap per avall. No podem ser optimistes i pensar que podem canviar la tendència si ens ho proposem. Si la matèria primera és dolenta o, dit d’una altra manera: l’arbre no és bo. Com podem esperar que les branques de l’arbre donaran bons fruits? La classe política il·lustra perfectament quina és la condició moral de l’ésser humà: bla, bla. Parla  amb arrogància i s’enorgulleix dels seus fets malvats. PENEDIMENT, és una paraula que s’ha esborrat del diccionari privat. Una de les característiques dels psicòpates és la seva carència de penediment per haver fet quelcom dolent. Una de les característiques bàsiques del cristianisme és el penediment. Sense ell no es pot gaudir d’una vida espiritual sana. Tot just a l’inici del seu ministeri públic Jesús  resumeix amb poques paraules el cor de la seva predicació: “penediu-vos perquè s’ha apropat el regne dels cels” (Mateu 4: 17). Els psicòpates a causa de la seva duresa de cor són incapaços de reconèixer la seva dolenteria. Quan Jesús es dirigeix al poble comú i li diu: “Penediu-vos” vol dir que alguna cosa no han fet bé. L’apòstol Pau escrivint al cristians de Corint els diu: “Ara me’n alegro no pas perquè us entristíssiu, sinó perquè us vau entristir per a penediment, perquè us vau entristir segons Déu” (2 Corintis /: 9).

Els psicòpates no tenen el sentit de culpabilitat, però, la predicació sense prostituir l’Evangeli pot fer que els psicòpates s’entristeixin segons Déu i “es penedeixin, i es converteixin (a Crist) i siguin esborrats els seus pecats” (Fets 3: 19).

“El Trastorn Antisocial de la Personalitat” amb que la Psiquiatria a batejat la Psicopatia és guarible. El remei és: “la sang de Jesucrist, el Fill (de Déu), ens neteja de tot pecat”. Mort la cuca, mort el verí.

Octavi Pereña Cortina