MUSICOTERÀPIA

El diccionari defineix musicoteràpia així: “La utilització de la música com a tractament de certes neurosis”. La música com a tractament de neurosis no és de coneixement modern. Fa uns 3.800 anys en l’antic Israel ja es feia servir la música per tractar dolències mentals. Està documentat en la Bíblia.

Per la contumaç rebel·lia del rei Saúl a Déu, l’Esperit del Senyor es va apartar de Saúl, i un esperit del mal, de part del Senyor, el pertorbava” (1 Samuel 16:14). En el moment que l’Esperit de Déu surt de l’ànima d’una persona un esperit maligne ocupa el buit deixat: “La condició darrera d’aquell home, esdevé pitjor que la primera” (Mateu 12:45). La possessió satànica de Saúl es va fer evident als ulls dels seus servents. Li van dir: “Heus aquí ara, un esperit del mal de part de Déu et pertorba” (v.15). llavors és quan li ofereixen la música com a remei del mal esperit que el pertorbava: “Que el nostre senyor mani, doncs, als teus servents de davant teu, i buscaran un home hàbil que toqui la cítara i s’esdevindrà que quan l’esperit del mal de part de Déu, sigui sobre tu, que ell tocarà amb la seva mà i t’anirà bé” (v. 16). No cal dir que el monarca no s’espera en contestar: “Trobeu-me, doncs, un home que toqui bé i porteu-me’l” (v.17). on trobarem aquest home’ es van preguntar. Un dels servents de Saúl obre la boca per dir: “Heus aquí que he vist un fill de Jessé de Betlem que sap tocar, es fort, valent, i un home de guerra, i parla assenyadament, i és un home de bona presència, i el Senyor és amb ell” (v.18). El rei no va perdre el temps en donar l’ordre de que anessin a buscar el noi perquè el trastorn mental el maltractava. “Llavors Saúl va enviar missatgers a Jessé, i li va dir: Envia’m el teu fill David que és amb el ramat” v.19). David deixa les ovelles a càrrec d’un jornaler i es trasllada a la residència del monarca. El text segueix dient. “I succeïa, quan l’esperit del mal de part del Senyor era sobre Saúl que David prenia la cítara, i tocava amb la seva mà, i Saúl es calmava i es trobava bé, i l’esperit del mal s’apartava d’ell” (v.23).

David es va convertir en un soldat admirat pel poble i lloat per les dones amb els seus càntics en tornar victoriós de la batalles: “Saúl va matar els seus milers, i David les seves desenes de milers” (18:7). L’orgull del rei no podia suportar que algú fos més ben valorat que ell: “i Saúl va mirar amb mal ull David des aquell dia en davant. I es va esdevenir  l’endemà que un esperit del mal de part de Déu, va venir sobre Saúl, i profetitzava enmig de la casa, i David toca amb la seva mà com cada dia, i Saúl tenia la javelina, i va dir: Clavaré a David a la paret. Però David el va esquivar dues vegades” (vv. 9-11). La gelosia podia més que les victòries de David sobre els filisteus. L’enviava a missions perilloses però Senyor era amb ell” (v.139.

La musicoteràpia és útil per tractar neurosis lleus, però no serveix per guarir trastorns mentals que s’originen en l’odi que s’amaga en el cor.

El director d’orquestra Zubin Metha diu que fa mig segle que promou la pau a l’Orient mitjà amb les seves aportacions musicals. Responent a l’entrevistador va dir: “Miri, ja fa sis anys que vaig ser amb l’Orquestra  Estatal Bavaresa al Caixmir, on per primera vegada hindús i musulmans  es van asseure plegats per escoltar música. I somreien escoltant Beethoven i Txaikovski. Imagini-s-ho, allò era el meu somni fet realitat. Salta a la vista però, que no va ajudar a solucionar el conflicte. No, el meu somni de pau a través de la música no s’ha complert”.

La Bíblia és eloqüent: no hi ha pau per a l’impiu. L’home no la pot fabricar perquè en el fons del cor s’hi  amaga , esperant l’avinentesa de manifestar-se  amb més o menys virulència l’odi   que s’amaga en el cor. La condició en que es troba el món és una evidencia que la pau es lluny de l’abast de l’home. Creiem que amb pactes, converses, promeses…podrem fer desaparèixer l’enemistat que s’ama en el nostre interior. És una quimera que s’esmuny d’entre els dits com l’aigua. Jesús ens diu: “La au us deixo, la meva pau us dono. Jo us la dono, no pas com el món la dóna. Que el vostre cor no es pertorbi, ni s’espanti” (Joan 14: 27).

Octavi Pereña i Cortina

QUÈ ÉS LA SAVIESA?

Lluís Amiguet entrevista Keisuke Matsumoto, monjo budista. Reprodueixo el que diu perquè les seves reflexions poden aplicar-se perfectament al cristianisme. El periodista li pegunta: Per què es va fer monjo? L’interrogat contesta. “Volia viure alguna coa més que l’experiència d’una empresa a la que consagren la seva   existència gairebé tots els japonesos”. En el fons de la seva ànima el monjo budista no estava satisfet amb el que li proporcionava viure només per satisfer la sensualitat del materialisme. L’ésser humà necessita nodrir l’ànima que no troba repòs acumulant més i més objectes que un cop obtinguts no donen el que s’espera d’ell. Jesús vol fer-nos entrar en raó quan ens pregunta: “Què en trauria l’home si guanyés el món sencer i perdés la seva ànima?” (Marc 8: 36). ¿Ens l’hem fet mai aquesta pregunta? La resposta no es troba en retirar-se a un monestir i meditar mentre es fan tasques humils, doncs,  l’afecció sensual es porta gravada en l’ànima.

El periodista burxa el monjo i li pregunta: El budisme no és una multinacional? La resposta: “Sí, però això ho vaig descobrir després de fer-me monjo”. Hauria d’haver estat un cop molt dur descobrir que el retir buscat dins les parets d’un monestir formava part d’una multinacional. Acaba acceptant que les organitzacions humanes acaben sent el que són. No donen el que s’espera d’elles.

L’Amiguet no es dona per vençut i segueix indagant: Però veig que no se n’ha sortit del convent. La confessió del religiós: “Avui sé que el budisme s’ha convertit en un conjunt de creences dogmàtiques i institucionalitzades al servei d’una elit” . ¿No és el cristianisme romà una multinacional que imposa les creences els que busquen recer a l’ombra de la institució? Les multinacionals de la fe no donen opció als seus protegits a pensar en llibertat, a investigar i a arribar a conclusions de la seva pròpia collita. Se’ls dóna tot mastegat. Només els cal dir amén a les doctrines que ensenyen els doctors en teologia al seu sevei Han d’acceptar per força les regles que imposa l’elit governant. La dissidència es castiga amb amenaces condemnatòries. ¿Es troba en una multinacional de la fe la pau que no es troba en el món materialista? Diria que no.

Lluís amiguet no es cansa de preguntar. ¿Només el budisme? La resposta: “Per això vaig concloure que el que ara necessiten els humans és saviesa, no religió. I per això encara segueixo al convent”. Els éssers humans no regenerats per la sang de Jesús busquen la saviesa en la filosofia. La filosofia és un aplec de raonaments que fan els homes des de les tenebres que nien en les seves ànimes no il·luminades per la llum que és Jesús. Per això els raonaments no satisfan els qui busquen la vertadera saviesa. On trobar-la?

El llibre Proverbis és una exposició del que és la saviesa.  No és filosofia sinó una Persona que clama amb tendresa als éssers humans a que l’escoltin i es deixin guiar per Ell: “A vosaltres, oh homes, clamo i adreço la meva veu als fills d’Adam. Aconseguiu inexperts la prudència, i vosaltres insensats, aconseguí la sensatesa. Escolteu perquè parlaré coses importants, i obriré els meus llavis per dir coses rectes. Perquè la meva boca expressarà la veritat, i la maldat és una abominació als meus llavis. Tots els mots de la meva boca són expressats amb rectitud, no hi ha res de torçut ni pervertit en ells” (Proverbis 8: 4-8). El mateix llibre resumeix en poques paraules què és la saviesa: “El temor del Senyor és el principi de la saviesa, els insensats menyspreen el coneixement i la instrucció” (1: 7). Les persones que han estat tocades per la Saviesa divina no poden fer el que fa Keisuke Matsumoto que segueix al convent perquè “intento alliberar els líders religiosos dels lligams de la religió institucional”. La Bíblia no es cansa d’aconsellar els homes que fugin de les tenebres de la religió institucional. Alerta dels perills que comporta aixoplugar-se a l’ombra dels seus murs. El monjo budista  no abandona el convent perquè “intento alliberar els líders religiosos dels lligams de la religió institucional”. Tots els qui han trobat Jesús, que és la Saviesa divina, han abandonat els lligams que asfixien de la religió institucionalitzada. El  cas més conegut és el de Martí Luter, monjo agustinià que va intentar foragitar de la Santa Seu, multinacional de la fe, la corrupció que s’hi amagava dins dels seus murs. Com no ho podia aconseguir va penjar l’hàbit i va abandonar la Institució eclesiàstica que asfixia els fidels que busquen la saviesa autèntica. La llum i les tenebres no poden caminar juntes. S’ha de prendre una decisió.

Octavi Pereña i Cortina

LA HISTÒRIA ES REPETEIX

Ima Sanchís  li pregunta a Pere Portabella, director de cine i polític: Què ha entès de l’ésser humà? Resposta: “Totes les espècies s’adapten als canvis menys nosaltres, som instintivament depredadors”. Aquest concepte que Portabella té de l’ésser humà no agrada a molta gent que  consideren i culpen que és l’entorn el culpable del  seu comportament malvat.

Si no existís l’instint depredador en l’home no haurien existit els genocidis que s’han donat al llarg de la història fins els nostre dies. No haurien existit els camps d’extermini. La Xina i Corea  del Nord no haurien construït camps d’internament destinats a la reeducació dels dissidents polítics. No haurien existit els gulags soviètics. No s’aplicaria tortura per fer confessar crims que no s’han comés…

Víctor-M. Amela  li diu a Martí Domínguez, entomòleg i periodista de manera afirmativa : No reincidirem en questa barbàrie, referint-se als cims comesos en l’Alemanya nazi. Sembla que el reporter dubti que una situació semblant es pugui repetir avui. Martí Domínguez li ha de recordar que “biòlegs, físics, químics, psicòlegs …Sí. El nazisme va donar suport a la ciència, perquè va finançar els seus departaments en universitats…I els científics van col·laborar a favor de la salut i felicitat dels alemanys, parlaven del higienisme social, d’eliminar individus de races inferiors o malalts. I ajudaven a fer-ho!

De quina manera col·laboraven els científics a la felicitat i salut dels alemanys? Martí Domínguez ens ho explica: “Uns defensaven el labensraum (espai vital) i el dret natural del poble alemany a més territori. D’altres el labensborn (font de vida), granges de nadons: Dones àries es deixaven embarassar…per oficials de les SS. Lliuraven nens aris a famílies nazis. I nens rossos robats en països eslaus. I el doctor Asperger va gasar nens inferiors” .

Tornem al dubte que Amela té que avui es pugui reproduir  quelcom tan cruel com el que va passar amb el nazisme. El “¿No?” amb que comença la resposta que li dóna Martí Domínguez li està dient: ¿N’estàs segur? Si la cultura nazi no va evitar el genocidi i la cultura de la guerra, ¿creus que la nostra cultura evitarà que es repeteixi? Qui avisa no és traïdor. S’explica: “Aconsello estar molt atent per evitar que una idea t’enlluerni……i entris en una espiral cap a un sol punt de llum, igual que les arnes cap a la llum d’una bombeta”. Per evitar consumir-nos com l’arna quan es posa en contacte amb una bombeta encesa, ens em de mirar de lluny les ideologies totalitàries que ens enlluernen amb les seves promeses i que destrueixen els qui no les comparteixen. No ens hem d’oblidar del que diu Portabella que els humans “som instintivament depredadors”. Què fa que els humans siguem pitjors que les bèsties?

L’engendrament de la bèstia es produeix a l’Edèn amb la desobediència d’Adam a la prohibició del Creador de menjar el fruit de l’arbre prohibit que anava acompanyada de sentència de mort. Es va rebel·lar contra el seu Creador i a l’acte va morir espiritualment. Físicament va viure 930 anys (Gènesis 5:5) i va morir. Malgrat que per la misericòrdia de Déu va tornar a néixer com a fill de Déu adoptiu, el germen del pecat va restar viu i traspassat a tota la seva descendència. El primer acte que evidencia l’instint depredador de l’ésser humà  va se l’assassinat d’Abel fill d’Adam pel seu germà Caín. La radiografia que la Bíblia fa de l’home com a posseïdor  d’un instint depredador, la mostra amb aquestes paraules: “I el Senyor va veure que la maldat era molt gran a la terra, i que tot els propòsits dels pensaments del seu cor era maldat tot el dia” (Gènesi 6:5). Les cròniques descriuen amb molt detall la perversitat humana manifestada en les guerres per dominar els pobles veïns  i els genocidis realitzats en la colonització de pobles considerats inferiors i especialment els que s’han comés en el nom de Crist.

L’instint depredador de l’ésser humà té un origen. Heus aquí com el descriu l’apòstol Pau: “Ja que allò que es coneix de Déu els és manifest, perquè Déu els ho ha manifestat. Perquè les coses invisibles d’Ell, el seu poder etern i la seva divinitat, són clarament visibles des de la creació del món i es comprenen a través de les coses creades, a fi que siguin inexcusables” (Romans 1: 19,20). La creació revela el Creador que per la seva paraula va crear els cels i la Terra, fet que fa que l’ateisme sigui inexcusable. Prosseguint amb el relat, Pau diu que els homes van canviar la glòria de Déu en imatges de fabricació humana i això fa que els deixi al seu lliure arbitri, abandonats a que facin el que els humans anomenem llibertat, llibertat que ens porta  a fer aquelles coses perverses que denunciem: “plens de tota injustícia, fornicació, malicia, cobejança, maldat, plens d’enveja, homicidi, rivalitat, engany, malvolença, murmuradors, calumniadors, avorridors de Déu, arrogants, orgullosos, fanfarrons, inventors de maldats, desobedients als pares, deslleials, sense afecte natural, sense compassió, sense misericòrdia” (vv. 24-31). Aquesta descripció que l’apòstol Pau fa de l’home allunyat de Déu, Pere Portabella l’anomena l’instint depredador de l’home que fa que la història es repeteixi i que l’home no aprengui dels seus ensopecs.

Octavi Pereña i Cortina

POPULISME DESENMASCARAT

Jared Dianond, biògraf i premi Pulitzer  fa una declaració que mereix ocupar les primeres pàgines de tots els rotatius del món: “Aviat els Estats Units deixaran de ser una democràcia”. Afegeix: “Em dol i és el meu temor. Democràcia és que tothom pugui votar, i allà estan creixent les veus que voldrien privar del vot a amplis sectors socials” ¿Només Estats Units? ¿Europa no està caminant vers el suïcidi?

La decadència d’Estats Units i Europa es culpa al populisme. Diamond defineix com a populista “tot líder  que culpa un tercer dels mals del seu país o societat…Si un líder li diu a la seva societat que el malvat és fora, es delata com incompetent i populista. I si el votes, ets còmplice del populisme. Ho són els votants de Trump que culpen dels mals a immigrants, intel·lectuals i periodistes de Washington: això funciona en les urnes  (els masoquistes els voten) i mata la democràcia”.

El populisme té arrels espirituals: “No judiqueu a fi que no sigueu judicats, perquè amb el judici amb que judiqueu, sereu judicats, i amb la mesura que mesureu se us mesurarà a vosaltres. I per què mires la brossa en l’ull del teu germà, i no t’adones de la biga que hi en el teu ull? O, ¿com pots dir al teu germà: Deixa que et tregui la brossa de l’ull, i heus aquí hi ha la biga en el teu ull? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull, i llavors i veuràs per treure la brossa de l’ull del teu germà” (Mateu 7: 1-5).

Aquesta recomanació de Jesús només serà atesa si els ciutadans i les persones escollides per a dirigir les nacions són conscients de que aquesta recomanació va dirigida a tots ells. Mentre això no sigui així, si les persones seguim considerant-nos “bones persones”, no estarem en condicions de fer autocrítica dels nostres propis actes. Seguirem la filosofia populista de culpar dels nostres fracassos, en l’entorn familiar i social i, en el cas dels polítics, culpar els mitjans de comunicació i els altres polítics de les conseqüències de les pròpies decisions equivocades que porten de fracàs en fracàs. Indefinidament ensopegant amb la mateixa pedra. Als populistes se’ls pot aplicar el advertiment que l’autor de Proverbis fa als qui són donats al vi: “¿Per a qui seran els ais? ¿Per a qui els uís? ¿Per a qui les baralles? ¿Per a qui els gemecs? ¿Per a qui les ferides sense motiu? ¿Per a qui la vermellor dels ulls? Per a qui s’entretenen amb el vi, per als qui van a buscar el vi barrejat. No miris el vi quan vermelleja, quan espurneja dins la copa: entra suaument. Però al final mossega com una serp, i queixala com una serp verinosa. Els teus ulls veuran dones estanyes, i el teu cor dirà perversitats, i seràs com el que està ajagut enmig del mar,  com el qui està ajagut al capdamunt del pal major. I diràs: Em van copejar, però no m’han fet mal, m’han apallissat, però no me’n sento. Quan em desperti en tornaré a demanar més vi” (Proverbis 23: 29-35).

En les Escriptures no apareixen els mots: populista i populisme, però sí el seu esperit. El populista és una persona que es considera superior als altres,  concepte que li permet criticar els altres sense abans haver-se rentat des defectes que veu en altri. Aquest comportament presumptuós el Nou testament el personifica en els sacerdots i fariseus que acusaven a Jesús per relacionar-se amb  els qui ells titllaven de “pecadors”. Amb  els propòsit de denunciar el populisme excloent farem una ullada a un text que té que veure amb Mateu, el cobrador d’impostos, odiat pels jueus perquè treballava pels romans, i el que en pensa Jesús d’aquestes persones.

En el seu deambular pel territori Jesús s’atura en el lloc on Leví recaptava impostos. Dirigint-se al recaptador, li diu: “Segueix-me”. L’home s’aixeca “i el va seguir”. El text no ho diu. És mot probable que Leví en agraïment invités a Jesús i els deus deixebles a dinar a casa seva. Aquesta sociabilitat de jesús va enutjat els sacerdots i fariseus, els defensors de l’ortodòxia religiosa i de la moral pública. Aquestes persones que es consideraven impol·lutes, s’acosten als deixebles de Jesús per queixar-se del mal exemple que donava el seu Mestre: “¿Com és que menja i beu amb els cobradors d’impostos i pecadors?” Jesús que sent la queixa, els diu: “ No tenen necessitat de metge els qui estan bons, sinó els qui estan malalts. No he vingut a buscar justos (persones que es consideren bones) sino pecadors al penediment” (Marc 2:14-17).  Ben segur que aquests defensors de la moral pública, en oir la sentència de Jesús van abandonar el lloc amb la cua entre les cames, amb les cares envermellides de vergonya, de la mateixa manera que els seus companys de feina que en sentir que Jesús els deia: “El qui de vosaltres no tingui pecat, que sigui el primer en llençar-li la pedra”, contra la dona “enxampada en l’acte mateix d’adulteri”. “Però ells, havent escoltat això, i acusats per la seva consciència, van anar sortint un a un, començant pels més vells, fins als darrers” (Joan 8: 3-11). Jesús desemmascara  els populistes.

Octavi Pereña i Cortina