HUMANITZACIÓ DE L’HOME

Davant la caòtica situació actual la gent no es cansa de repetir com si fos un disc ratllat: “S’han perdut els valors”. La periodista Ima Sanchís li pregunta a Julio Ancoechea, cap de Pneumologia  a l’hospital de la Princesa de Madrid: Quins valors? La resposta que escolta és: “La humanització és un principi ètic que es basa en la dignitat de l’ésser humà, recuperem el significat i preguntem-nos si s’estan realment contemplant aquesta dignitat, per exemple en el tracte a les persones grans”.

El pneumòleg descriu una experiència deshumanitzadora de l’home que pot servir per desemmascarar-la de manera global: “ara hem de ser solidaris amb el nostre entorn. Cada matí veig a la porta de casa una senyora gran embolcallada de mantes i papers, una cosa cada cop més freqüent. I els polítics continuaran barallant-se”.

Els  DEGs que es dediquen a tasques humanitàries fan un treball molt valuós a favor dels indigents. Ens hem de treure el barret davant aquests homes i dones que renuncien a moltes comoditats i inclús posen en perill les seves vides per ajudar la munió de persones que viuen en el llindar de la pobresa. Aquest esforç solidari no aconsegueix que les persones deshumanitzades recuperin la humanitat perduda.

Es pretén canviar el comportament humà mitjançant principis ètics que en una societat com la nostra que ha estat modelada pel cristianisme se sent impulsada a buscar direcció ètica en la filosofia greco-romana.  Ha perdut l’interès en ensenyar els valors ètics del cristianisme que són molt superior als del paganisme. No valorar la que té aquesta denominació d’origen no serveix per recuperar la humanitat perduda.

L’embrió de l’ètica cristina es troba en  el Decàleg que és la Llei de Déu. Malgrat que l’ètica cristiana és molt superior a la pagana no és efectiva perquè no es té en compte el Legislador. Creure en l’ètica cristiana sense tenir en compte el Legislador és hipocresia perquè veu la mota que hi ha en l’ull del veí i en canvi no veu la biga que hi ha en el propi. Com molt bé diu Jaume, l’escriptor sagrat: “Perquè qualsevol que guardi tota la Llei, però peca en un sol punt, és culpable de tots” (Jaume 2: 10). La saviesa de Jesús que és insuperable, ens dóna un resum de la magnificència de la Llei divina: en respondre   a un escriba que se li va apropar per preguntar-li: “Quin és el primer dels manaments?” Jesús li respon. “El primer manament de tots és: Escolta Israel (escolta lector): El Senyor Déu nostre, el Senyor és u. I estimaràs el senyor el teu Déu amb tot el teu cor  i amb tota la teva ànima i amb tota la teva ment i amb tota la teva força. Aquest és el primer manament. I el segon és semblant a aquest: Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran  que aquests” (Marc 12: 28-31).

¿Pot superar aquest resum de l’ètica cristiana  qualsevol manual ètic escrit per la persona per més sàvia que se la consideri? No hi ha cap persona capaç de complir les exigències de la Llei de Déu, ni tan sols un els seus principis si es té en compte que Jesús va més enllà dels fets i es fixa en les intencions del cor. Fixem-nos en un punt: Qui pot dir que no ha comés adulteri en el seu cor? Segons Jaume tothom és infractor de tota la Llei de Déu. ¿De què serveix tenir a la mà uns principis ètics que ningú pot complir? La resposta ens la dóna l’apòstol Pau que posa l’Ètica en el seu lloc quan es fa aquesta pregunta: “Per què doncs la Llei?” (Gàlates 3: 19). Contesta així aquesta pregunta cabdal: “L’Escriptura va recloure totes les coses sota pecat, perquè la promesa que és per mitjà de la fe en Jesucrist fos donada als qui creuen. Abans, però, que vingués   la fe estàvem sota la guarda de la Llei, reclosos en espera de la fe que s’havia de revelar. De manera que la Llei ha estat el nostre mentor per dur-nos a Crist, a fi que siguem justificats (que significa: no que siguem justos, sinó que Déu ens declara justos) per la fe (en Jesús). Però arribada la fe, ja no estem sota el mentor” (la Llei ja no ens acusa) (Gàlates 3: 22-25).

La finalitat de la Llei és fer-nos entendre que tots els homes, sense cap excepció, des d’Adam fins a la fi del temps som pecadors allunyats de la glòria de Déu. Incapaços de complir la Llei de Déu per més que ens ho proposem. Per un costat la Llei ens condemna en fer-nos veure que som pecadors. Per l’altre, com mentor, ens guia a Crist que mor per nosaltres a la creu, ocupant el nostre lloc,  carregant Ell els nostres pecats  i declarant justos tots els qui creuen en Ell. Però hi ha quelcom més. Converteix el creient en temple de l’Esperit Sant. La seva presència fa sentir la necessitat d’obeir la Llei de Déu. No és una imposició des de fora sino la necessitat que neix dins. Es un procés que s’anomena santificació que consisteix en que poc a poc, però sense pauses, es va formant en el creient el caràcter de Jesús.. És aquí on es recupera la humanitat perduda en Adam. És aquí també on l’Ètica deixa de ser una feixuga càrrega, que s’imposa des de fora, que esgota, per convertir-se en un desig natural que surt de l’ànima.. 

Octavi Pereña i Cortina

 

 

VIOLÈNCIA DE GÈNERE

Heus aquí unes respostes que Silvia Semenzin, doctora en sociologia. Diu que des del 2018 es dedica a investigar a grups que es dediquen a escampar fotos d’esposes i altres grups que ensenyen com drogar a les dones: “M’hi vaig infiltrar( en un d’aquests grups per entendre’ls, i el que vaig descobrir va ser inquietant: Per a molts homes cosificar les dones és com consumir porno, no es consideren violents, creuen que és un joc entre amics que se senten molt mascles”…Cal fer “un canvi cultural. Ensenyar des de petits què és el consentiment, què és la llibertat sexual, què significa el feminisme. I regular la tecnologia cosa que va més ràpid que la llei”…”No hi ha manera d’esborrar completament  les imatges després que es difonguin. El mal és continu, massiu i col·lectiu. És una violència que no s’atura”. ¿S’ha radicalitzat la misogínia? li pregunta la periodista Ima Sanchís. La Silvia respon: “Segons les dades que tenim s’ha radicalitzat molt. Si abans es normalitzava com un joc entre homes, avui es reivindica com una forma de control sobre les dones. Finalment és un exercici de poder, de tornar a posar les dones al seu lloc”.

Per combatre aquesta epidèmia no n’hi ha prou amb ensenyar els nens a respectar les dones, ni amb endurir les mesures judicials i policials. És un problema profundament arrelat en el cor humà que s’anomena PECAT que es materialitza en diverses formes. L’aversió a la dona n’és una.

Una de les causes de l’expansió de la violència masclista és la pornografia. Heus aquí algunes opinions al respecte: “La pornografia perjudica per un igual els qui l’utilitzen i a les víctimes. Alimenta desitjos luxuriosos de maneres que no es poden satisfer” (Albert Leel).

“No veia a les persones com a persones, per a mi només eren objectes sexuals”(Ozhosa Ovienriola). “La pornografia, tan  la violenta com la que no ho és, és la causa més greu de la presència de la violació en la societat moderna. Malgrat que hi ha moltes teories sobre les causes del crim de la violació, recerques empíriques i socials, l’evidència és contundent en afirmar que la pornografia és el principal factor que la causa” (Hanga Handreas Tzortis).

“Cavalls atipats, cadascú renilla per la muller del seu proïsme: ¿No he de castigar aquestes coses? Declaració del Senyor. ¿I no es venjarà la meva ànima d’una nació com aquesta? (Jeremies 5: 8, 9).

Havent  vist les conseqüències dels desitjos sexuals descontrolats, anirem ara a la causa que els provoca. Déu va crear Adam, però per a ell “no es va trobar un ajut adient” (Gènesi 2: 20). Déu va extreure d’Adam una costella i d’ella en va fer Eva perquè l’espècie humana es pogués multiplicar. Gràcies a l’aparició en l’escenari del jardí d’un personatge no invitat: Satanàs “pare de la mentida i homicida des del principi” (Joan 8: 44). Aquest va entabanar Eva que mengés el fruit de l’arbre prohibit i, amb carantoines va aconseguir que Adam també ho fes. El pecat va fer acte de presència i el sexe que era necessari per la multiplicació de l’espècia humana va convertir els humans en “Cavalls atipats, cadascú renilla per la muller del seu proïsme”. Passen els segles i el poble de Déu deixa de ser exclusiu per donar pas als gentils. El tema del sexe, a causa de la seva importància, no se’l pot excloure del temari de l’església. Analitzarem el que diu. El tema del matrimoni és molt profund. Malgrat el tracten les Sagrades Escriptures ens troben en les beceroles pel que fa a la seva comprensió. Amb el poc que entenem en tenim més que suficient per corregir el nostre comportament, si cal.

El text de referència comença així: “Sotmeteu-vos els uns als altres en el temor de Déu” (Efesis 5: 21). Una qüestió de primeríssima importància en el matrimoni si es desitja  arribar a un final feliç, i que no es pot marginar, és que Crist és la pedra de l’angle de l’edifici conjugal. El text esmentat es refereix als dos: espòs i esposa. Ambdós  s’han de sotmetre’s  al temor de Déu.

L’apòstol Pau dirigint-se a les esposes escriu: “esposes sotmeteu-vos als propis marits com al Senyor. Perquè el marit és el cap de la muller, com també Crist és el cap de l’església, i Ell és el Salvador del cos. Així que, com l’església està sotmesa a Crist, així també les esposes als seus marits en tot” (vv. 22-24). Si el lector és dona, sigues pacient. El “The End” de la narració encara no ha sortit. Segueix la lectura amb tranquil·litat: “Marits estimeu les vostres pròpies mullers, així com també  Crist va estimar l’església, i es va lliurar Ell mateix per ella, a fi de santificar-la, purificant-la amb el bany de l’aigua per la paraula, per presentar-se a si mateix l’església gloriosa, que no té taca ni arruga ni res semblant, sinó perquè sigui santa i irreprensible. Així els marits han d’estimar les pròpies mullers com els propis cossos. Qui estima la seva muller s’estima a si mateix, perquè mai ningú ha odiat la seva pròpia carn, sinó que l’alimenta i la protegeix, com també el Senyor a l’església, perquè som membres del seu cos, de la seva carn i dels seus ossos. Per això l’home deixarà el seu pare i la seva mare, i s’unirà ala seva dona, i tots dos seran una sola carn” (vv. 25-31).

¿Pot algú a arribar a entendre amb tota la seva profunditat la comparació que l’apòstol  fa del marit com a cap de l’esposa i Crist com Cap de l’església? Em temo que no. Creure-ho per l’Esperit, sí. La relació conjugal millorarà si ambdós esposos ho creuen. Quanta raó té l’apòstol quan acaba el tema del matrimoni amb aquestes paraules: “Aquest  misteri és gran, i jo ho dic referent  a Crist i l’església. Però, que cadascú de vosaltres també estimi la seva muller com a ell mateix, i la muller que respecti el seu marit” (vv. 32, 33).

El marit que estima la seva esposa amb un amor semblant al que Crist té per l’església mai publicarà fotos íntimes de la seva esposa cosificant-la com objecte sexual.

Octavi Pereña Cortina 

 

 

ASSETJAMENTS SUPERATS

El passat 28 d’octubre es van produir manifestacions estudiantils contra l’assetjament escolar i el suïcidi el 14 d’octubre de Sandra Peña, jove estudiant de 14 anys. El lema que encapçalava la manifestació a Lleida deia: “Ja n’hi ha prou de bullying escolar i dels discursos d’odi”. Els manifestants va protestar contra l’assetjament escolar i els discursos d’odi, però no van dir res de la causa que els produeixen.

El psiquiatra Àngel Pedra va dir que l’assetjament escolar “sempre ha existit, però ara amb les xarxes s’ha intensificat”. Silvia  Pereque, portaveu del Govern de la Generalitat defensava els protocols existents en la lluita contra l’assetjament escolar. Tant els manifestants com els protocols dels governs reconeixen l’existència d’una epidèmia, però ni piu pel que fa al seu origen.

Pertanyem a una societat espiritualment atea, però tradicionalment religiosa. Jesús, als tradicionalment religiosos del seu temps els va dir: “Ai de vosaltres, escribes i fariseus hipòcrites” (Lluc 11: 44). Ser religiós professional no vol dir que es cregui en Déu. Religiositat externa de cara a la galeria és sinònim d’ateisme. Ens agradi o no a aquesta nostra societat se li poden aplicar les paraules que Jesús va dir als religiosos dels seus dies: “Hipòcrites! Bé va profetitzar de vosaltres Isaïes, dient: Aquest poble s’apropa a mi amb la seva boca i m’honora de llavis, però el seu cor és lluny de mi. Però m’adoren en va perquè ensenyen com a doctrines els manaments dels homes” (Mateu 15: 7-9). Aquesta societat teòricament teocràtica empastifa de corrupció tot el que toca. Només sap lluitar, encara que malament, contra els efectes, entre aquests, l’assetjament escolar.

David, escollit per Déu per a ser rei d’Israel, de qui segons la carn procedeix el Fill de Déu encarnat en la Persona de Jesús, va cometre adulteri amb l’esposa d’un militar que es trobava en el camp de batalla. Fruit d’aquesta relació adulterina la dona va quedar embarassada. Amb el propòsit d’amagar el seu pecat David  va ordenar al general de l’exèrcit que posés el marit ultratjat en un lloc  de màxim perill perquè sigui l’enemic l’encarregat de matar-lo. Així va ser. Quan va saber que el soldat que li feia nosa havia mort, va fer portar la viuda a casa seva. “Però allò que David havia fet era malvat als ulls del Senyor” (2 Samuel 11: 27).  Mitjançant el profeta Natan el Senyor amonesta David. Fruit d’aquesta reprimenda escriu el Salm 51 on manifesta públicament penediment pel seu crim comés. Entre altres coses reconeix: “Heus aquí, en iniquitat vaig ser portat, i en pecat em va concebre la meva mare”. Aquest text explica la causa de la rebequeria dels infants malgrat que els pares no ho vulgui reconèixer. “En pecat em va concebre la meva mare”, explica el mal comportament del fills que s’agreuja en el transcórrer els anys. “¿Com netejarà un jove el  seu camí? Observant la teva paraula” (Salm 119: 93). Com pot un infant entrar en contacte amb la paraula de Déu si els seus pares no li ensenyen? A causa de la ignorància dels pares els fills creixen sense saber res de l’amor de Déu. Menors d’edat han estat condemnats per pertànyer a bandes de delinqüents!

Àngel Pedra, psiquiatre, diu que quan una víctima de l’assetjament es suïcida, “en alguns casos  els assetjadors “demanen assistència psicològica”. Això vol dir que els assetjadors  encara els queda una mostra de sentiment. Que no han arribar al total enduriment del seu cor. Hi ha una esquerda per la que s’hi pot introduir l’amor misericordiós de Déu. Un cop introduït l’amor de Déu en el cor d’un assetjador aquest comença a estimar els seus companys com a ell mateix. Un cop l’amor de Déu s’ha instal·lat en el cor de l’assetjador canvia radicalment el concepte que té d’ell mateix: “Purifica’m amb hisop, i seré net, renta’m i seré més blanc que la neu. Fes-me escoltar el goig i l’alegria, i  s’alegraran els ossos que vas trencar. Amaga el teu rostre dels meus pecats, i esborra totes les meves iniquitats. Oh Déu, crea en mi un cor net, i renova dins meu un esperit ferm. No em llencis lluny de la teva presència, i no em prenguis el teu Esperit Sant. Torna’m el goig de  la    teva salvació, i aferma’m amb un esperit noble” D’aquesta experiència en surt una persona nova que en lloc de buscar satisfacció fent mal als seus companys “ensenyaré als transgressors els teus camins, i els pecadors es convertiran a tu” (Salm 51: 7-13). En lloc de sembrar odi escampa l’amor de Déu que restaura els seus companys angoixats per diversos motius.

Octavi Pereña Cortina

JUSTICIA, ¿ON T’AMAGUES?

En el seu escrit “Sense justícia no hi ha democràcia”, Albert Montagut escriu: “El consell editorial de The New York Times és un òrgan que actua de manera independent respecte a la redacció del diari…El cap de setmana passat, sota el títol: “Trump destrossa la justícia dels Estats Units”, “el consell editorial va arremetre contra el president Donald Trump per utilitzar el sistema legal com un arma per complir les seves revenges personals…Oposar-se a Trump, des de dilluns entronitzat  Israel, té un preu. I els que van pensar que el sistema judicial dels Estats Units l’aturaria, s’equivocaven. Des del cas Watergate, el poder judicial dels Estats Units s’havia mantingut al marge de les decisions del poder polític. Aquella independència garantia la protecció dels ciutadans i el compliment de les lleis…Sense justícia no hi ha democràcia, i si la llei l’imposa el més fort, la situació és perillosa…El que sí és veritat és que avui quan la justícia i la constitució han passat a un segon pla, els Estats Units estan immersos en una guerra social”.

Quan vegis la barba de ton veí pelar, posa la teva a remullar. El proverbi popular dóna un bon consell que no hauríem de desaprofitar. Què és democràcia? Significa govern del poble. La democràcia va néixer com a contrapoder davant les monarquies absolutistes europees. Aquest contrapoder és un déu amb peus de fang. Qualsevol ensopegada fa que els peus es trenquin i tota l’estructura política se’n va a fer punyetes. L’hecatombe política ja fa anys que dóna senyals que es produirà. La multiplicació de partits ultra, siguin de dretes o d’esquerrers, tant s’hi val, són senyals que ens alerten que la democràcia no és la filosofia política que enalteix les nacions perquè no aporta la justícia necessària per aconseguir-ho.

L’estàtua de la llibertat instal·lada en un illot a l’entrada del port de Nova York és un símbol de llibertat i d’emancipació de les monarquies absolutistes europees. El monument era el que primer veien els immigrants europeus que fugien dels absolutismes europeus en arribar a terres americanes. Creien que havien arribat a la Terra Promesa que flueix llet i mel. El que aquells immigrants no van poder fer és deixar a Europa el pecat que impedeix que floreixi la justícia que enalteix les nacions. Amb l’equipatge que van desembarcar  s’hi trobava amagat el pecat que els va acompanyar durant la colonització de les noves terres i que fins avui gaudeix d’una salut de ferro. Els natius van haver de pagar el preu d’aquelles persones que van deixar a l’altra riba del mar els absolutismes monàrquics. Amb l’equipatge es van endur el pecat que és l’arrel dels absolutismes. Ni l’aigua baptismal, ni la predicació evangèlica serveixen per extirpar el virus del pecat i de la injustícia que els acompanyen. El paradís perdut en Adam no es pot recuperar aquí a la terra.

Malgrat que “la sang de Jesucrist el Fill (de Déu) ens neteja de tot pecat” (1 Joan 1: 7) i, els vers creients en Crist per la fe en el seu Nom s’han convertit en sants. Segueixen arrossegant el pecat pel que tenen de demanar perdó al Senyor i força per no pecar. Malgrat que els pecats els han estat perdonats del tot, segueixen sent pecadors, cosa que fa que sigui impossible recuperar el paradís perdut en Adam.

Hem de lluitar per deixar un món millor del que hem trobar. Però no siguem crèduls. El pecat que arrosseguem obre la porta a la injustícia en les seves diverses manifestacions S’hi podrà fer alguna reparació. Però la injustícia no s’eliminarà del tot. Avui, els vers creients en Crist ja comencen a gaudir del paradís recuperat, però el ple gaudi no es posseirà fins el dia de la resurrecció. L’apòstol Joan escrivint a l’església d’Efes els diu: “El qui tingui orella escolti què diu  l’Esperit a les esglésies: Al qui venci, li donaré de menjar de l’arbre de la vida que és enmig del paradís de Déu” (Apocalipsi 2:7). Avui, els cristians per la fe en Jesús ja gaudeixen les primícies del que serà la glòria futura.

Octavi Pereña Cortina 

 

SOLITUD DE L’ÀNIMA

“Mai en la història de la humanitat la soledat no escollida havia estat un problema social greu. Però és clar, mai la societat havia estat tan individualista, egocèntrica, egoista i digitalitzada com ho és ara. Cada vega l’home passa més hores davant d’una pantalla i menys minuts cultivant relacions afectives amb la família i amb els amics. Cada vegada la persona està més centrada a assolir fites i objectius, i menys a aprofundir els seus vincles amb els altres. Cada vegada l’ésser humà té més plena l’agenda i més buit el cor. Perquè cada vegada està més orientat al que té, que al qui té  al seu voltant. I això passa factura” (Silvia Caballol, psicòloga).

La psicòloga exposa una cara del problema. Una dona identificada com Yolanda ens mostra l’altra cara: “Estic molt sana però de vegades em ve una mena de gran neguit, sobre tot quan pregunto per la vida, el seu sentit, el seu misteri. De sobte em ve aquesta consciència especial i sento molta solitud, un aïllament que no té res a veure amb la solitud ordinària, encara que estigui amb el meu marit i els meus fills”. La Yolanda potser sense ser-ne conscient ens transporta a la soledat existencial.

Una persona anònima escriu: “No és que em senti sol, perquè no tingui amics. Tinc molts amics. Sé que hi ha persones que es preocupen per mi, que m’animen i em parlen i tenen cura de mi i pensen amb mi, però elles no poden estar amb mi sempre”.

Ernest Hemingway ha deixat escrit: “ Tothom hauria de disposar d’algú mb qui poder parlar amb franquesa. Per més valor que es tingui, un hom se sent cada vegada més sol”. La companyonia humana no pot resoldre el problema de la solitud de l’ànima. Això no significa que no s’hagi de buscar l’amistat humana que ens animi a l’hora de l’aflicció. Aquest bon amic per més ben intencionat que sigui no pot entrar en la intimitat de l’ànima suavitzant-la amb l’ungüent dels bons consells. A més, el  bon amic no se’l té sempre a disposició. ¿És que estem condemnats a haver de passar llargues hores de soledat insuportable? L’apòstol Pau aporta  solució a aquest problema: “¿No sabeu que sou santuari de Déu, i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres? (1 Corintis 3: 16). Els fidels catòlics per poder pregar a Jesús han d’anat a una església que tingui la porta oberta, agenollar-se davant el sagrari on es guarden les hòsties  consagrades que sense perdre la seva substància s’han convertit, suposadament, en el cos de Jesús. Segons l’apòstol Pau el vertader sagrari és el cos del creient en Crist on per la fe Jesús mora en ell: “I perquè sou fills, Déu va enviar als vostres cors  l’Esperit del seu Fill, que clama: Abba, Pare!” Per pregar no cal sortir de casa: “Tu en canvi, quan preguis, entra dins de la teva cambra, i tancada la porta prega al teu Pare que veu en el secret. I el teu Pare que mira en el secret, et recompensarà en públic”  (Mateu 6: 6). Més fàcil Déu no ens ho pot posar. Només manca la voluntat de fer-ho.

Per buscar a Déu és necessari que se’l necessiti. Si no existeix aquest requisit  un hom no es tancarà en la intimitat de la cambra per pregar al Pare. Poèticament així ho descriu el salmista: “Com el cérvol anhela els rierols d’aigua, així t’anhela  la meva ànima! La meva ànima té necessitat de Déu, del Déu vivent”  (Salm 42: 1, 2). Si el lector no té la necessitat que el constrenyi  de buscar a Déu directament com el cérvol la té per l’aigua el més probable que de manera inconscient, influenciat per la religió majoritària, ho faci per la mediació d’ídols de fabricació humana que tenen  ulls que no hi veuen, oïdes que no escolten, boca que no parla, peus que no caminen. S’apropen a Déu pel camí ample que porta a la perdició. Demana-li al Pare que et faci veure que Jesús és el camí, l’únic camí que porta a Ell, que és l’aigua viva que sacia la set de l’ànima. Sobren les imatges tallades de cristos, verges, sants, que són el camí ample que porta a la perdició.

Si el lector invoca Jesús que és l’Enviat del Pare per la teva salvació descobriràs que Déu fa viure en família els desemparats (Salm 68:6). És una manera poètica de dir que la solitud existencial a arribat a la fi. Com segueixes sent pecador hauràs de continuar demanant al Senyor que et perdoni els pecats per no tornar a llocs d’inhòspita sequera: “Encara   que el teu pare i la teva mare et desemparessin, el Senyor t’acollirà” (Sal 27: 10).

Octavi Pereña Cortina

 

 

 

FALSOS CRISTOS

“I mentre Jesús seu a la muntanya de les oliveres, els deixebles se li van atansar en privat dient-li: Digues-nos quan seran aquestes coses, i quin serà el senyal de la teva vinguda i de la final del temps?” (Mateu 24: 3). Els deixebles igual que nosaltres sentien curiositat en saber com serà la fi del món. Els va dir que hi hauria cataclismes com mai s’havien vist. Podria molt bé ser que el canvi climàtic que ens colpeix amb força sigui un senyal que la fi del món anunciat s’acosti. En això no hi tenim res a fer, només ens cal esperar. Jesús també anuncia altres esdeveniments en els que hi participarem directament. D’allò en que hi podrem intervenir, d’això és del que en parlarem: “perquè molts vindran en nom meu dient: Jo sóc el  Crist, i en faran desviar molts…I s’aixecaran molts falsos profetes, i en faran desviar molts…Llavors si algú us digués: Mireu aquí és el Crist o allà! no el cregueu. Perquè s’alçaran falsos profetes, i faran grans senyals i prodigis, de manera que farien desviar, si fos possible, fins i tot els elegits. Heus aquí us ho he predit” (vv. 5, 11, 23-25).

Aquest avís de Jesús es fa actual davant la publicitat islàmica de dos fulletons pulcrament editats distribuïts en les bústies. L’un titulat: “El Profeta dels nostres dies ha aparegut a la Indià”. L’altre: “Més enllà de la mort”.

La Bíblia ensenya amb claredat meridiana que només hi ha un Déu, el Pare de nostre Senyor Jesucrist, l’únic Salvador. “Ell (Jesús) és la pedra rebutjada per vosaltres els constructors, que ha esdevingut cap de l’angle. I en ningú més no hi ha la salvació: Perquè no hi ha cap altre Nom sota el cel donat als homes en que haguem de ser salvats” (Fets 4: 11, 12).

La propaganda islàmica diu: “En el cor de la  Índia a finals del segle XIX, en el poble de Qadian, va aparèixer una figura excepcional: Hazred Mirza  Ghulam Ahmed. Ell va declarar  ser el Messies promès, i el Mahdi esperat per l’Islam, així com la personificació espiritual de Jesucrist per al món cristià, complint així les profecies de diverses escriptures sagrades anteriors”.

¿A qui hem de fer cas? El naixement de Jesús va ser així: “Maria esposada amb Josep, abans de viure junts, ella es va trobar que havia concebut en el seu si de l’Esperit Sant. Josep pensant en deixar-la secretament per no infamar-la. Pensant en això: un àngel del Senyor se li va aparèixer en un somni, i li va dir: Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria la teva esposa, perquè allò que ha estat engendrat en ella és de l’Esperit Sant. I infantarà un fill i anomenaràs el seu Nom Jesús, Ell salvarà el seu poble dels seus pecats” (Mateu 1: 18-21). “Perquè la sang de Jesús ens neteja de tot pecat” (1 Joan 1: 7).

Segons la propaganda islàmica: “La mort natural de Jesús va demostrar que Jesús va sobreviure a la crucifixió  i va morir després de mort natural”. Si Jesús va morir de mort natural i no va ressuscitar d’entre els morts, “som els més dignes de compassió de tots els homes. Però és realment cert que Crist va ressuscitar d’entre els morts, i ha esdevingut primícia dels qui s’han adormit” (1 Corintis 15: 19, 20)

L’apòstol Joan fa una declaració sorprenent: No cal esperar que sorgeixin falsos Cristos per saber que s’acosta la fi del temps: “Fillets és la darrera hora. I com vau escoltar que l’anticrist ve, així ara han sorgit molts anticristos. Per això sabem que és la darrera hora” (1 Joan 2: 18). L’apòstol Pau rebla el clau quan escriu: “Perquè aquests són falsos apòstols, obrers enganyosos que es disfressen d’apòstols de Crist. I no és estrany, perquè el mateix Satanàs es disfressa d’àngel de llum. Per tant  no és gran cosa si els seus servidors es disfressen de servidors de justícia: La fi dels quals serà segons les seves obres” (2 Corintis 11: 13-15). Jesús diu que el dia i l’hora que vindrà a buscar el seu poble només el seu Pare la sap (Mateu 24: 36).

Davant la incertesa que genera el desconeixement de quan serà la seva vinguda gloriosa, Jesús relata la paràbola de les deu verges: cinc assenyades i cinc nècies. Totes elles esperen la vinguda de l’espòs. Les assenyades amb les llànties també van agafar oli. “A mitja nit es va sentir una exclamació: el nuvi està arribant, sortiu a rebre’l”. Mentre les cinc nècies anaven a comprar oli, les que estaven preparades “van entrar amb Ell a les bodes, i la porta es va tancar”. Després van arribar les altres verges, mentre trucaven a la porta deien: “Senyor, Senyor, obre’ns! Però Ell va respondre i va dir: En veritat us dic: no us conec. Vetlleu, doncs, perquè no sabeu el dia ni l’hora en que el Fill de l’Home ha de venir” (Mateu 25: 1-13).

L’ensenyança de la paràbola és que el temps d’espera que el Senyor ens concedeix  l’hem d’aprofitar vivint santament i estimant Déu sobre totes les coses. Les nècies van passar el temps d’espera pensant en cosmètics, vestits, plaers. Podríem resumir la seva filosofia de la vida: “Mengem i bevem, que demà morirem”  (1 Corintis 15: 32). La veritat és que quan tancarem els ulls aquí a la terra i els obrirem a l’eternitat, en lloc d’escoltar la benvinguda del Senyor, oírem aquestes terrorífiques paraules: “En veritat us dic no us conec”. Lector, avui és el dia de la teva salvació, demà potser no en tindràs l’oportunitat.

Octavi Pereña Cortina

 

LA LLEI DEL TALIÓ

La llei del talió hauria de supervisar totes les sentències que dicten els jutges. Per una mala interpretació que se’n fa d’ella, se l’ha desacreditat. Magí Camps en el seu escrit: “Tornem a la llei del talió, si us plau” s’encarrega de treure-la del fons de l’armari on havia quedat arraconada, polsosa i coberta de teranyines i torna a posar-la en el lloc que li pertoca en l’administració de justícia.

Camps comença així el seu escrit: “Quan a l’escola ens explicaven la llei del talió, tot i que ens la venien com el primer codi de justícia  de què es té constància, a mi em semblava molt bèstia. Any rere any tornava a sortir la llei del talió i jo continuava pensant el mateix, fins que un professor amb més capacitat que els anteriors ens va fer veure que era una llei justa i ens va referir els motius”.

Què diu la controvertida llei? Josep Borrell l’interpreta: “La massacre de Gaza és el paradigma (exemple) perfecte dels estralls que produeix la llei del talió: dent per dent, ull per ull elevada a la màxima potència”

Què diu realment aquesta provocadora llei? Per esbrinar-ho hem d’anar a Èxode 21: 22-25, que és el text bíblic que la descriu: “Si uns homes es barallen i es produeix un dany, inqüestionablement pagarà segons dictaminin els jutges: Si uns homes es barallen, i donen un cop a una dona embarassada, i surt el seu fill, però no hi ha cap dany, inqüestionablement pagarà la multa d’acord amb allò que el marit de la dona li imposi, i donarà segons el que determinin els jutges. Llavors donaràs vida per vida, ull per ull, dent per dent, mà per mà, peu per peu, cremada per cremada, ferida per ferida, cop per cop”. Posem un exemple, dos es barallen i un dels combatents perd un ull, el jutge a de sentenciar d’acord a l’ull perdut, no pels dos. Parlem quelcom de rabiosa actualitat. Hamàs es va equivocar atacant Israel, però Natanyahu s’equivoca  extralimitant-se amb la destrucció, la mortalitat, el sofriment que ocasiona al poble palestí. Veient el què està passant a Gaza és urgent recuperar la llei del talió.

La justícia no és justa perquè els qui fan les lleis tampoc ho són. Els jutges que han d’administrar justícia en no ser justos tampoc no poden administrar una justícia justa. Analitzem uns pocs textos bíblics entre els molts que tracten el tema que ens preocupa.

Una frase molt adient al tema que avui analitzem penja a la paret del saló de justícia de l’ajuntament d’Osca: “Qui desitgi administrar justícia tanqui els ulls a l’odi i a l’enemistat”. La frase és molt bonica però no hem d’oblidar que les persones que han d’administrar justícia són pecadores inclinades a la injustícia. Parem atenció als pocs textos que citaré d’entre els molts que hi ha.

“I va establir jutges a la terra en totes les ciutats fortificades de Judà, ciutat a ciutat. I va dir als jutges: Vigileu el que feu, perquè jutgeu no pas per a l’home, sinó pel Senyor, que és amb vosaltres quan pronuncieu la sentència al judici. Ara, dons, que el temor del Senyor sigui amb vosaltres: Observeu i feu, perquè en el Senyor el nostre Déu, no hi ha iniquitat ni acceptació de persones, ni acceptació  de suborns” (2 Cròniques 19: 5-7). Els jutges havien de ser persones temoroses de Déu, s’havien  de pensar dues vegades abans de dictar sentència perquè ho feien en lloc de Déu.

“No admetràs cap rumor fals. No posaràs la teva mà amb el malvat per ser un testimoni injust. No aniràs darrere la multitud per fer mal, no testificaràs en un procés posant-te al costat de la majoria per pervertir la justícia. I no afavoriràs el pobre en el seu procés” `(Èxode 23: 1-3). Quan els jutges s’asseuen a l’estrada ocupen el lloc de Déu  el Jutge just. Els jutges han de parar compte amb la sentència que van a dictar.

“El qui justifica el malvat o el qui condemna el just, tots dos són una abominació per al Senyor” (Proverbis 17: 15). La justa administració de justícia  és molt important en un estat de dret perquè allunya el fantasma dels extremismes que tanta por fa als partits que es consideren democràtics. “La justícia enalteix la nació, però el pecat és el deshonor dels pobles” (Proverbis 14: 34). En una societat materialista com la nostra es valora molt el progrés econòmic, però si es margina la justícia ens aboquem a l’auto destrucció.

Els jutges pel fet de ser pecadors malgrat que puguin ser molt religiosos, de fet, la majoria són ateus. ¿Com poden ser temorosos de Déu que és el principi de la saviesa?

Jesús narra la paràbola que es coneix com la del jutge injust (Lluc 18: 1-8). Hi havia una viuda que anava al jutge perquè li fes justícia contra el seu adversari. Un dia sí i un altre també la viuda anava a veure el jutge perquè li fes justícia. Tip el jutge de veure l’enutjosa dona es decideix a fer-li justícia i acabar així amb el desgrat que li produïa veure-la.

Al final de la paràbola Jesús hi posa un afegitó: “I Déu, ¿no farà justícia als seus elegits que clamen a Ell de dia i de nit, tot i ser pacient amb ells?  Us dic que ben aviat els farà justícia. Però quan vingui el Fill de l’Home, hi trobarà fe sobre la terra?” Jesús ens transporta de la justícia humana a la divina. La humana ja sabem com és. De la divina ens hem de creure el que Jesús diu d’ella: “I Déu, ¿no farà justícia als seus elegits que clamen a Ell de dia i de nit?” Si el lector és un dels qui clamen dia i nit al Senyor, estigui ben segur que la sang de  Jesús li haurà rentat tots els seus pecats. Tindrà oberta la porta que dóna accés al regne dels cels.

Octavi Pereña Cortina

 

 

BURN OUT  

“Burn out” és un mot anglès que significa cremar. Se l’aplica als trastorns mentals que pateixen les persones que treballen en excés, que es troben sotmeses a fortes pressions i a assetjaments. Les conseqüències dels trastorns mentals es concentren en un mot: “Burn out” que dóna caràcter mèdic a allò que és de condició espiritual. El que és un problema espiritual se’l converteix en una qüestió de salut pública que es pretén resoldre amb la medicalització dels pacients.

“I un de la multitud li va dir  (a Jesús): “Mestre, digues a mon germà que parteixi l’herència amb mi” (Lluc 12: 13). En resposta a aquesta petició Jesús els va dir: “Vigileu i guardeu-vos de l’avarícia, perquè  la vida d’un no està en l’abundància de les coses que posseeix”. Els va contar una paràbola, dient: “A un home ric, la terra li va produir molt. I pensava dintre seu dient: Què faré, perquè no tinc on aplegar els meus fruits? I va dir: Faré això, enderrocaré els meus magatzems i en construiré de més grans, i allí aplegaré tota la meva collita i els meus béns. I diré a la meva ànima: Ànima tens molts béns aplegats per a molts anys: reposa, menja, beu, passa-t’ho bé”. Ara bé lo bo de la sentència de Jesús: “Però Déu li va dir: Insensat! Aquesta mateixa nit se’t demanarà la teva ànima, i això que has acumulat de qui serà? Així passa amb el qui atresora per a ell mateix, i no és ric envers Déu” (vv. 19-21?

Cal saber distingir entre ambició sana que serveix per prosperar i la cobdícia, que com el ric de la paràbola té una avidesa sens límits per acumular més i més per a ser feliç i, de sobte esclata el “burn out” i, a corre-cuita la visita a un psiquiatre  perquè li recepti unes pastilles perquè té uns dolors insuportables. Un dels manaments diu: “No cobejaràs” res que sigui d’altri (Èxode 20: 12). Qui no és ric en Déu és un captaire que mai en té prou amb el que té. El seu lema és: més, més. L’antídot contra la pobresa en Déu que ens porta al burn out” el tenim en el manament: “Recorda’t del dia de repòs per santificar-lo, sis dies treballaràs i faràs el teu treball, però el dia setè és un dia de repòs dedicat al Senyor, el teu Déu, no faràs cap treball…Perquè en sis dies el Senyor va fer els cels i la terra, el mar i tot el que hi ha en ell, i va reposar el dia setè, per això el Senyor va beneir el dia de repòs i el va santificar” (Èxode 20: 8-11).

Jetro, sogre de Moisès va agafar la muller del seu gendre i els seus ds fills i va anar a visitar el seu gendre. En veure’l tan atrafegat atenent les queixes del poble li va dir: “Què és tot això que fas per al poble? ¿Per quina raó seus tu sol amb tot el poble s’està dret davant teu des del matí fins al vespre?…El sogre de Moisès li va dir: No és bo això que fas. T’esgotaràs completament, tu i aquest poble que és amb tu, perquè això és massa pesat per  a tu, no ho pots fer tu sol” (Èxode 18: 14, 17, 18). Jetro que era un home temorós de Déu va aconsellar al seu gendre que escollís  d’entre el poble homes savis i temorosos de Déu perquè jutgessin les causes menors i de les difícils s’encarregués ell. Malgrat que Moisès era un vertader home de Déu pel fet  de ser pecador necessitava el consell d’algú savi com ho era el seu sogre.

L’epidèmia de trastorns mentals que patim cada cop en persones més joves, inclús adolescents i infants, ens obliga a buscar la causa d’aquesta pandèmia. Hauria de despertar la nostra atenció el que diu Jesús: “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré descansar, preneu el meu jou sobre vosaltres i apreneu de mi, que sóc dòcil i humil de cor, i trobareu descans per les vostres ànimes. Perquè el meu jou és suau i la meva càrrega lleugera” (Mateu 11: 28-30).

Octavi Pereña Cortina

 

 

DIA DE DESCANS

L’antiga dita que la saviesa popular va proclamar quan l’era digital ni es somniava perquè es trobava a mil anys llum: “El temps és or”. Quan el  carruatge era el mitjà de transport, ja implicava que els homes eren conscients de l’escassetat de temps i de la importància que tenia aprofitar-lo. Quan escriure a mà era la manera lenta d’escriure missatges calia posar atenció al que es feia i donava temps per reflexionar sobre el que s’escrivia. El temps transcorre.  Apareix la màquina d’escriure que dóna més velocitat a l’hora de redactar textos i alhora fa que siguin de més fàcil lectura. La innovació tecnològica ens porta a l’era digital que porta una rapidesa inaudita. El teclat permet imprimir les lletres amb més velocitat. Els missatges s’escriuen amb més rapidesa i amb fraccions de segons arriben al destinatari. Els avenços tecnològics han democratitzat la comunicació escrita.

Amb Internet i el desenvolupament de la tecnologia digital ha permès que la missatgeria instantània  a l’abast de multituds, un sense fi de missatges van i venen cada segon. Escrits sense to ni so. Fotos que recorden, així s’ho creuen les persones que les envien, els moments estel·lars del dia a dia circulen impetuoses per anar a recloure’s a les carpetes on queden emmagatzemades. Això facilita manifestar el narcisisme de les persones i que es el causant de moltes tragèdies per haver enviat fotos que mai s’haurien d’haver fet i menys enviat. La precipitació fa cometre errors irreparables.

La satisfacció que produeix la transmissió i recepció d’esdeveniments extraordinaris porta a l’addicció  a l’estri digital. S’està pendent d’ell. Nit i dia. Trastorns psíquics que necessiten ser tractats  per especialistes en són el resultat. L’addicció requereix més dosis de droga electrònica per assolir el mateix grau de satisfacció. El frenesí n’és el resultat. No se suporta res. Cada incident que es produeixi, per petit que sigui, que alteri el propòsit que es té en ment, produeix en una descàrrega elèctrica de mal portar.

La dictadura del frenesí causada pel deliri tecnològic té un preu molt alt que s’ha de pagar. Els especialistes en trastorns mentals causat per l’addicció digital recepten “dejuni  digital”. No n’hi ha prou amb desconnectar l’estri a determinades hores. La causa que origina l’addicció segueix activada. La recaiguda és possible ja que si el buit que hi ha en l’anima no s’ha omplert segueix demanant droga.

Després d’una àrdua lluita sindical s’ha aconseguit el descans dominical que se li afegeix el sabàtic Ja no és un dia, en són dos de repòs setmanal. Com que amb tot aquest repòs no n’hi ha prou  i es preveu un gran negoci a fer, s’hi afegeix el mes de vacances pagades. Tant repòs ha portat que s’hagi de tractar les síndromes dels caps de setmana i del després de vacances. Quelcom falla en el gaudi dels avenços laborals quan el repòs s’hagi de medicalitzar. 

Déu que coneix al detall la fragilitat de l’ésser humà sap el necessita per trobar en Ell   la força que necessita en les tasques diàries que esgoten fan suar i que els cremen anímicament. El Creador ens dóna exemple de la nostra necessitat, malgrat que Ell no la té, quan finalitzada la creació “el dia setè va reposar de tota la seva obra que havia fet (Gènesi 2: 2). Aquest repòs diví té la seva implicació en el benestar humà. En el Decàleg, el quart manament diu. “Recorda’t del dia de repòs per santificar-lo” (Èxode 20: 8). Aquest repòs setmanal va lligat al repòs del Creador un cop acabada l’obra de la creació: “Per què en sis dies el Senyor va fer els cels  i la terra , el mar i tot el que hi ha en ells. I va reposar el dia setè. Per això el Senyor va beneir el dia de repòs i el va santificar” (v.11).

S’ha de destacar el mot santificar. En el sentit bíblic significa apartar quelcom per dedicar-lo a Déu. És del domini públic que el repòs setmanal  més els extres, fruit de la lluita obrera no es destina a adorar Déu. El descans setmanal que és fruit de la lluita obrera és una parodia del descans setmanal instituït per Déu ja que es dedica a satisfer les demandes de la sensualitat humana. Amb aquest comportament no s’aconsegueix el que Déu es proposava quan el va instituir. És evident que el repòs setmanal que no té en compte Déu no és el remei que freni el frenesí a que l’ha portat l’adoració a la tecnologia. El descans dominical que s’entén sense Déu no pot proporcionar el repòs que Jesús promet als seus: “La pau us deixo, la meva pau us dono. Jo us la dono, no pas com el món la dóna. Que el vostre cor no es pertorbi, ni s’espanti” (Joan 14: 27).

Octavi Pereña i Cortina

 

¿TÉ SENTIT L’EXISTÈNCIA?

“La nostra societat està concentrada en el present immediat i en tot allò que és útil. Posposem les grans peguntes, com la de la mort. Hi ha por. Els grans debats d’abans, ens donaven una orientació i eren brúixoles per transitar pels temes delicats, hem entrat en crisi. Hem deixat de creure, no tenim certeses. Som una cultura crítica, ens hem quedat amb les mans buides. Ni les dades científiques, ni l’experiència, ni el coneixement satisfan les expectatives que cobria la fe. Ens enfrontem a un precipici i no sabem què ens espera a baix” (Núria Castells). Què ens espera després de la mort? ¿On trobar el gran relat que ens orienti i sigui la brúixola per transitar per un tema tan delicat com és el de la mort? D’aquesta problemàtica no en volem ni sentir parlar, malgrat que inevitablement, més aviat o més tard ens hi haurem d’enfrontar. Per ser descendència d’Adam tots morirem. Com podem saber quan arribi el dia inevitable de la mort si ens convertirem en pols o conservarem la nostra identitat en condicions molt millors a les actuals? La resurrecció de Jesús és la clau per descobrir què hi ha després de la mort corporal.

L’apòstol Pau fa aquesta declaració: “En Déu tinc posada l’esperança, que ells mateixos també tenen: Que hi haurà resurrecció dels morts, dels justos i dels injustos” (Fets 24: 15). Aquesta comunicació ens treu de dubtes. De pols, res de res. Arribarà el dia, la data l’ignorem. La resurrecció de Jesús és la garantia que en el seu dia es produirà. Els sepulcres, les profunditats dels mars, els qui han sigut un festí per les bèsties, els qui viuran en el moment que Jesús vingui en la seva glòria. Sense perdre’s cap, tots ressuscitarem amb cossos espirituals i immortals.  En aquest moment futur: “Això corruptible  serà investit d’incorruptibilitat, i quan això mortal sigui vestit d’immortalitat, llavors es complirà la paraula escrita: La mort ha estat engolida per la victòria. On és oh mort, el teu fiblo? On és oh sepulcre, la teva victòria? El fibló de la mort és el pecat, i el poder del pecat és la Llei. Però gràcies a Déu perquè Ell ens dóna la victòria per mitjà del nostre Senyor Jesucrist!” (1 Corintis 15: 54-57).

En l’església apostòlica n’hi havia alguns que afirmaven que no hi havia resurrecció dels morts. A aquets incrèduls l’apòstol els diu: “Si es predica que Crist ha ressuscitat d’entre els morts, ¿com és que alguns d’entre vosaltres diuen que no hi ha resurrecció dels morts? Si no hi ha resurrecció dels morts, Crist tampoc no ha ressuscitat. Si Crist no ha ressuscitat, llavors la nostra predicació és inútil, també és inútil la vostra fe. I nosaltres també som trobats falsos testimonis referent a Déu, que Ell va ressuscitar el Crist, el qual no ha ressuscitat si és cert que els morts no són ressuscitats. Perquè si els morts no són ressuscitats, Crist tampoc no ha estat ressuscitat. I si Crist no ha estat ressuscitat, la vostra fe és inútil: Encara esteu en els vostres pecats. Llavors, també els que s’han adormit en Crist estan perduts. Si en aquesta vida únicament tenim esperança en Crist som els més dignes de compassió de tots els homes”.

Llavors, l’apòstol segueix amb la seva argumentació amb un càntic de victòria: “És totalment cert que Crist ha estat ressuscitat d’entre els morts, i ha esdevingut la primícia dels qui s’han adormit. Perquè així com per un home va venir la mort, també per un Home la resurrecció dels morts. Perquè així com en Adam tots moren, així també en Crist tots seran vivificats” (1 Corintis 12: 22).

El càntic de l’apòstol es centra en els creients en Crist. Deixa de banda la resurrecció dels injustos. Durant el temps present els creients en Crist gaudeixen de la vida eterna, però no són perfectes perquè segueixen sent pecadors. Quan arribi el dia de la resurrecció assoliran la plena imatge i semblança de Déu: “Malgrat que no sóc el que hauria de ser, ni el que desitjo ser, de veritat puc dir que no sóc el que era abans. Per la gràcia de Déu sóc el que sóc” (John Newton).

Octavi Pereña Cortina

 

EL VERÍ DE L’ODI

“I la política no resol aquesta boira de ràbia i emprenyament que patim, perquè uns guanyen vots i els sua el mal que fan. I els altres perden vots i encara no han entès que només hi ha un antídot contra la ràbia: La veritat” (Anna Maria Martí).

El periodista Eusebio Val li pregunta a la filòsofa Casiraghi: Quina passió negativa l’inquieta més? La resposta: “L’odi. El discurs de l’odi s’infiltra per tot arreu. Comença per petites frases, burles, estigmatitzacions. És el que m’inquieta més: Excloure de la humanitat una part de les persones. Perquè s’arriba a pensar  que a elles no els han d’aplicar els drets humans. A mi, això és insuportable. Hem viscut fets molt catastròfics de genocidis i encara hi ha molts llocs d’extrema fragilitat on es pot desencadenar. Penso que no en som prou conscients”.

L’antídot contra l’odi és l’amor. Què és amor? Es recomana molt estimar especialment en situacions tan crítiques com l’actual on les diferències polítiques es resolen amb la llei del més fort: Genocidi. Moltes reunions polítiques al més alt nivell i moltes manifestacions de protesta contra els genocidis. L’odi persisteix. L’amor que ha de frenar l’odi és molt més que una qüestió filosòfica o moral. És qüestió de ser fill de Déu per la fe en el Pare de nostre senyor Jesucrist. Per la fe en aquest Déu únic el creient es converteix en temple de l’Esperit Sant. “No sabeu que sou temple de Déu i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres?” (1 Corintis 3: 16), i, “el fruit de l’Esperit és amor” (Gàlates 5: 22), “perquè l’amor de Déu s’ha vessat en els nostres cors per l’Esperit Sant que ens va ser donat” (Romans 5: 5).

El buit que deixa l’absència de l’amor de Déu l’omple l’odi que incita a discòrdies (Proverbis 10: 12). Si la majoria de la societat és atea, malgrat que pugui ser molt religiosa, la conseqüència lògica és que l’odi imperi amb més o menys intensitat. Els qui estimen el Senyor són temples de l’Esperit Sant, “avorreixen el mal” (Salm 97: 10).

Com creació de Déu que som “ho som a imatge i semblança seva” (Gènesi 1: 26). A causa del pecat d’Adam aquesta semblança s’ha fet miques, malgrat que en quedi una resta deformada. A causa d’això l’amor que queda és molt interessat. Estimem els nostres pares, els nostres fills i a les persones que ens cauen bé. Excloem aquells que són distintes, les que ens desagraden. Aquest  amor que exclou no és el de Déu. “Qui diu que està en  la llum i odia el seu germà, està en la tenebra i la tenebra li ha encegat els ulls” (1 Joan 2: 9-11).

S’acostuma a dir que som bones persones, que no fem mal a ningú. La Bíblia és clara al respecte: “Tot aquell que odia el seu germà és un homicida” (1 Joan 3: 15). Aquesta sentència és molt forta. Emparenta a qui la diu amb Satanàs que “homicida des del principi” (Joan 8: 44). Potser no es mata amb un tret al clatell, però es mata espiritualment amb l’odi. “Jesús és la vida, i la vida és la llum dels homes. I la llum resplendeix en les tenebres, i les tenebres no la van comprendre” (Joan 1: 4, 5). Les persones que són cegues a causa de les tenebres, no tenen la llum de la vida” (Joan 8: 12).

El nom Jesús és molt conegut. Tant és així que se li ha donat aquet Nom a una de les torres de la Sagrada Família de Barcelona. Malgrat tot, Jesús segueix sent un desconegut. Se’l   lloa de llavis, però els cors dels seus adoradors són molt lluny d’Ell. L’adoració superficial que se li dóna assistint a la missa dominical dels diumenges o al culte evangèlic, no fa desaparèixer les tenebres malignes que cobreixen els seus cors. ”Jo, (Jesús), la llum ha vingut al món a fi que tot el qui creu en mi no resti en la tenebra” (Joan 12: 46). “Jo (Jesús) sóc  la llum del món. el qui em segueix no caminarà en la fosca, sinó que tindrà la llum de la vida” (Joan 8: 12). “Jo (Jesús) he vingut al món a fi que tot el qui creu en mi no resti en la tenebra” (Joan 12: 46).

El món, sense Crist  que és la Llum del món es troba embolcallat d’espesses tenebres espirituals que l’impedeixen veure el camí de la vida. Els qui estimen les tenebres espirituals malgrat que es queixin de les conseqüències,  s’hi troben a gust en elles. Hi ha persones, però, que les espesses tenebres espirituals que els embolcallen els incomoden. No s’hi troben a gust amb la seva ceguesa. Aquests cecs es comporten com l’invident Bartimeu que quan es va adonar que Jesús era prop  “va començar a cridar i a dir: fill de David, Jesús, tingues misericòrdia de mi!” Molts el renyaven perquè callés. Però el cec no parava de cridar: “Fill de David  tingues misericòrdia de mi!” Al final van portar el cec a Jesús, que li va dir: “Què vols que faci per tu? El cec li va dir: “Mestre, que hi vegi”. Jesús que és misericòrdia pura li va dir: “Vés, la teva fe t’ha salvat. I a l’instant hi va veure” (Marc 10: 46-52). Bartimeu és una mostra que Jesús en la seva misericòrdia dona vista als cecs espirituals si li ho demanen.

Octavi Pereña Cortina

 

ELOGI A L’ESTUPIDESA

“L’estúpid no només pren decisions que fan mal els altres, sinó també a si mateix” (Carlo M. Cipolla). La pregunta que ens hem de fer és: Per què és tan atractiva l’estupidesa? L’estupidesa està tan arrelada a la condició humana que els estúpids que destaquen tenen infinitat de seguidors a les xarxes. Si els estúpids assoleixen el poder, ai de la nació que és governada per persones d’aquesta mena!

El diccionari defineix estupidesa com “trastorn mental caracteritzat per una deficiència profunda de les facultats mentals”. Si no existeix efecte sense causa, quina és la causa que produeix les deficiències profundes de les facultats mentals?

L’autor d ‘Eclesiastès escriu quelcom que ens hauria de motivar a la reflexió profunda i sense prejudicis si és que estem interessats en esbrinar l’origen de l’estupidesa que tants danys ocasiona: “Vet aquí l’única cosa que he trobat: Que Déu va fer l’home recte, però ell s’ha buscat moltes complicacions” (Eclesiastès 7: 29). Aquest text ens transporta al relat de la creació de l’home que es troba en el llibre de Gènesi. Acabada la creació “Déu va veure tot el que havia fet, i heus aquí era molt bo” (Gènesi 1: 31). En altres paraules: la creació no tenia cap defecte. Quines van ser les complicacions que van buscar els nostres primers pares? El mateix Gènesi ens informa de la trampa que Satanàs va preparar per aconseguir que Eva mengés el fruit de l’arbre prohibit. Eva es va deixar entabanar per Satanàs i va menjar el fruit de l’arbre prohibit. Tot seguit s’acosta a Adam i el sedueix perquè també en mengi. Tot just engolit el fruit, el pecat va aparèixer en el món. La bellesa  original es va fer miques. De sobte va aparèixer l’estupidesa que li fa dir a l’home: “No hi ha Déu” (Salm 53: 1). “El temor del Senyor és el principi del coneixement: els insensats menyspreen la saviesa i la instrucció” (Proverbis 1: 7). No ens ha de fer estrany, doncs, que allí on no s’hi trobi la saviesa divina imperi l’estupidesa humana.

L’apòstol Pau es refereix a dos tipus de saviesa: “De saviesa, amb tot, en parlem entre perfectes, però no pas la saviesa d’aquest segle, ni dels governants d’aquest segle que es desfà” (1 Corintis 2: 6). La saviesa d’aquest segle que està controlada pel “príncep d’aquest món”, que no n’és altre que Satanàs que és homicida i pare de la mentira. De tal pare tal l’estella. No es pot esperar res més que no sigui estupidesa. La saviesa tenebrosa que es fan seva els qui diuen que Déu és un mite és la que porta a l’estupidesa. Si llueix esplendorosament és perquè en el fons és el que desitgem.

L’apòstol Pau s’esplaia en la saviesa divina. Si reconeixem que l’apòstol va ser inspirat per l’Esperit Sant a l’hora d‘escriure sobre un tema tan controvertit, deixem que sigui ells qui ens en parli: “De saviesa, amb tot, en parlem entre els perfectes, però no pas saviesa d’aquest segle, ni de la dels governants d’aquest segle, que es desfà, sinó que parlem de la saviesa de Déu, que és en misteri, l’oculta, la  que Déu va predeterminar abans dels segles per la nostra gloria, la saviesa que cap dels governants d’aquest segle no van conèixer, perquè si l’haguessin conegut, no haurien crucificat el Senyor de la glòria. Però, com està escrit: Coses que l’ull mai no ha vist, ni l’orella escoltat, n’han pujat al cor de l’home, són les que Déu ha preparat per als que l’estimen. Però Déu les ha revelat a nosaltres per mitjà del seu Esperit, perquè l’Esperit examina totes les coses fins les profunditats de Déu…Així també,  ningú coneix les coses de Déu sinó l’Esperit de Déu. I nosaltres no hem rebut l’esperit del món, sinó l’Esperit que ve de Déu, a fi que puguem conèixer les coses que Déu ens ha donat. I les expressem, no pas amb paraules ensenyades  per la saviesa humana, sinó amb paraules ensenyades per l’Esperit Sant, combinant les coses espirituals amb les espirituals” (1 Corintis 2: 6-13).

Si de veritat desitgem alliberar-nos de l’estupidesa humana que està arribant a extrems insuportables, l’educació no hi pot fer res. La filosofia per ser raciocini humà no pot endinsar-se en les profunditats de Déu. No existeix cap altra manera d’endinsar-se en el misteri de Déu que creure que Jesús és la revelació del “poder i de la saviesa de Déu” (1 Corintis 1: 24). Aquest reconeixement converteix el creient en Crist en temple de l’Esperit Sant i a pensar de manera totalment distinta a la de l’home carnal perquè amb l’ajuda de l’Esperit Sant pot submergir-se en les profunditats insondables de Déu el Pare. Està preocupat el lector per la seva pròpia estupidesa? Demana-li a Jesús que et doni el do de la fe i descobriràs com la teva estupidesa s’anirà esvanint perquè començaràs a pensar de manera totalment distinta.

Octavi Pereña Cortina

 

AMOR O “KINDFULNESS”

“Kindfulness”és un anglicisme que significa “amabilitat”, és fruit de l’amor de Déu. Com poc amor de Déu es troba en l’home, l’amabilitat desapareix de l’escenari públic. El vertader amor que és el diví, és molt més que l’amor sexual que tan sovint es té als llavis. Quan algú diu a una altra persona: “T’estimo”, generalment significa que es vol tenir relació sexual amb ella. Aquest no és l’amor que vull tractar en aquest escrit.

Què és amor? La pregunta s’hauria de fer d’una altra manera: Qui és amor? La resposta indiscutiblement l’hem d’anar a buscar a la Bíblia que ens diu: DÉU ÉS AMOR (1 Joan 4: 16). Ser religiós no equival a ser espiritual. Hi ha persones extremadament religioses que ignoren què és ser espiritual. El Senyor que contempla el que s’amaga en la intimitat de l’ànima,  diu als beats: Però jo us conec que no teniu l’amor de Déu en vosaltres” (Joan 5: 42). L’amor és un sentiment i els sentiments no es visualitzen. Jesús que ens vol treure de la incertesa, sense embuts afirma: “Aquest és el meu manament, que us estimeu els un als altres , tal com jo us he estimat” (Joan 5 :12). Hem dit que Déu, el Pare de Jesús “es  amor”. La pregunta que cal fer-nos és: ¿com podem relacionar-nos amb aquest Déu que és amor?

Jesús comenta amb els seus deixebles sobre les estances celestials. Tomàs li diu que desconeix el camí que porta a elles. Jesús li respon: “Jo sóc el camí, i la veritat, i la vida: ningú ve al Pare sinó per mi”  (Joan 14: 6). De moment com l’Esperit Sant encara no havia estat enviat, els apòstols no podien creure les paraules de Jesús, si el Senyor no ens obre el cor. La cosa va canviar radicalment quan a la primera Pasqua després de l’ascensió de Jesús l’Esperit Sant va ser enviar a la incipient església i els ulls dels creient van poder entendre allò que es estava tapat: “Perquè l’amor de Déu s’ha vessat en els nostres cors per l’Esperit Sant que ens va ser donat” (Romans 5: 5). Ja que “el fruit de l’Esperit és amor” (Gàlates 5: 22), si un hom no ha nascut de nou per la fe en Jesús, no té sentit l’amor de Déu. Escoltem l’apòstol Pau: “Caminem en amor com també Crist ens va estimar” (Efesis 5: 2), o que “el vostre amor abundi encara més” (Filipencs 1: 9). Demanar als incrèduls que s’estimin els uns als altres  amb un amor tan gran com el que Déu ens ha estimat “que va donar el seu Fill Unigènit, a fi que tot el qui creu en Ell no es perdi, sino que tingui vida eterna” (Juan 3: 16), és com demanar peres a l’olm. L’amor de Déu en l’actual situació és com una flor d’hivernacle que necessita atencions especials. És per això que no podem baixar la guàrdia a l’hora “de considerar-nos els uns als altres per estimular-nos a  l’amor” (Hebreus 10: 24). Els creients en Crist ens hem de vigilar mútuament, no amb els propòsit de fiscalitzar-nos, sinó amb el propòsit d’estimular l’amor de Déu en el germà que flaquegi.  

En els centres sanitaris s’hi han penjat cartells on s’hi llegeix: “Prou a la Violència”. És un desig molt lloable en un món que està fins el coll de violència. ¿És possible veure un  món lliure de violència? Es  pot aconseguir si es reuneixen certs requisits. En la pregària que Jesús dirigeix al seu Pare, entre altres coses diu: “I els he fet conèixer el teu Nom, i el faré conèixer, a fi que l’amor amb que m’has estimat sigui en ells, i jo en ells” (Joan 17: 26).

Els apòstols  mentre Jesús caminava amb ells discutien qui seria el mes gran en el regne dels cels (Marc 9: 39). S’havia de canviar la carnalitat per l’espiritualitat. Això va succeir en la celebració de la primera Pentecosta després de l’ascensió de Jesús que van ser plens de l’Esperit Sant. Aquells primers creients es van convertir en temples de l’Esperit i, el fruit de l’Esperit “és amor” (Gàlates 5: 22). Només a aquestes persones són les que junt amb l’amor s’hi manifesten “goig, pau, tolerància, afabilitat, bondat, fidelitat, senzillesa, autodomini” (vv. 22, 23)

Un fariseu que volia comprometre  a Jesús li va preguntar: “Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?” Jesús li va respondre: “Estimaràs el Senyor el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima amb tota la teva ment. Aquest és el principal i més gran manament. I el segon se i assembla: Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix” (Mateu 22: 35-39). Les persones que no en volen  sentir parlar de Déu i menys estimar-lo de la manera que ensenya el manament, i el seu proïsme com a elles mateixes, ¿no és un absurd demanar-los-hi? Aparentment sí. Però si es té en compte que el Senyor té el poder d’obrir els cors com ho va fer amb Lidia perquè cregués el que Pau deia (Fets 16: 14), l’anunci de l’Evangeli deixa en les mans de Déu que els escollits passin de mort a vida per la fe en Jesús. La proclamació de l’Evangeli no és un anunci que es fa al buit.

Octavi Pereña Cortina

 

 

LLUM EN LA TENEBRA

Ima Sanchís, entre altres coses li pegunta a Hernan Zin, reporter de guerra: “Creu que estem ben informats? La resposta és esfereïdora: “Sí, el que rebo cada nit és aterridor, a la premsa només veiem el 30% del que passa. És una guerra feta amb IA. Gaza és un gran laboratori. L’any 2004 vaig veure els primers drons israelians. Després les grans empreses venen els seus invents a les fires d’armes amb el segell de “provat” en combat”.

La guerra ha existit gaire bé des del mateix moment que l’home va ser creat. Quan encara no havien aparegut les nacions. Quan només quatre persones poblaven la terra: Adam,  Eva i els seus dos fills Caín i Abel. La primera guerra documentada va ser una guerra de religió. En el  moment que Adam, instigat per Eva, va menjar el fruit de l’arbre prohibit es va trencar l’harmonia que els nostres primers pares mantenien amb el Creador. La premissa que afirma que és l’ésser humà qui porta la iniciativa a l’hora de cercar Déu és errònia, Després que Adam ingerís el fruit de l’arbre prohibit, la primera experiència que van tenir va ser que anaven nus. Malgrat que el text no ho diu, s’intueix, que van sentir vergonya i, “amb fulles de figuera  es van cosir uns faldars”(Gènesis 3: 7). La primera experiència religiosa va ser que havien de fer una obra meritòria per reconciliar-se amb Déu. Però l’home no pot autosalvar-se. La prova es troba en el moment  que senten que s’apropa el Creador a corre cuita s’amaguen entre els arbres del jardí (v. 5). Els davantals que havien confeccionat no van servir per netejar el pecat. Com l’ésser humà no pot amagar el seu pecat dels ulls de Déu pot fer dues coses: amagar-se o negar l’existència de Déu com si amb la seva negació aconseguís esborrar-lo del mapa.

Amb el propòsit de posar punt final al problema del pecat “el Senyor Déu va fer túniques de pell per a Adam i per a la seva dona, i els va vestir” (v. 21). El Senyor Déu és el primer Sacerdot que ofereix un sacrifici pel pecat. Ben segur que van ser dos anyells que va sacrificar el Senyor Déu perquè simbolitzen el sacrifici de Jesús a la creu per la salvació del poble de Déu perquè és “`l’Anyell de Déu, el qui treu el pecat del món”(Joan 1: 29). “Sense vessament de sang (la de Jesús) no hi ha perdó” (Hebreus 9: 22).

Ara ja coneixem  el pla de Déu per salvar el seu poble dels seus pecat. Adam i Eva en aquest moment  tenen dos fills: Caín i Abel. Ambdós religiosos. Caín va ser pagès “i va portar del fruit de la terra un present al Senyor” (Gènesi 4: 3). “I Abel va portar també un present de les primícies del seu ramat” (v. 4). “Però (Déu) no va mirar amb aprovació Caín i el seu present, i Caín es va irritar molt i el seu rostre es va abatre” (v. 5). Caín va imitar els seus pares en fer una obra meritòria però va fracassar. En canvi “per la fe  Abel va oferir a Déu un sacrifici millor que el de Caín, per ella va rebre testimoni que era just, donant Déu testimoniatge de les seves ofrenes” (Hebreus 11: 4).

Déu no deixa Caín abandonat a la seva sort. Se li apropa pe dir-li: “Per què t’has irritat i per què s’ha abatut el teu rostre?” (v. 6). La història dels dos germans té un final molt desagradable: “Caín va parlar al seu germà Abel, i va esdevenir que quan eren al camp, que Caín es va  llançar contra el seu germà Abel, i el va matar” (v. 8). L’apòstol Joan explica els motius pels que Caín mata el seu germà Abel: “ En això es manifesten els fills de Déu i els fills del diable. Tot el qui no fa justícia no és de Déu, ni tampoc el qui no estima el seu germà. Perquè aquest és el missatge que heu escoltat des del començament: que ens estimem els uns als altres. No pas com Caín que era del maligne, i va matar el seu germà. I per què el va matar? Perquè les seves obres eren dolentes, i les del seu germà eren justes” (1 Joan 3: 10-12).

Per naixement natural tots som descendència de Caín i fills de les tenebres. Per la fe en el Messies un hom neix sent fill de Déu i de la llum. Ambdós fills desitgen fer les obres dels seus respectius pares. Com l’estirp de Caín és molt més nombrosa que la dels fills de Déu no ens ha de fer estrany que l’esperit caïnita prevalgui i que les guerres amb tots els seus efectes col·laterals destructius que els acompanyen siguin el menú del dia i ens el facin arribar els mitjans de bon matí a l’hora d’esmorzar. Una espurna pot incitar a una nova guerra i més clients pels fabricants d’armes. Des de l’Avern Satanàs es frega les mans de satisfacció veient com les nacions incrementen els pressupostos militars pensant que les armes portaran la pau. No oblidem que l’esperit caïnita és força viu entre nosaltres.

Octavi Pereña Cortina

 

METÀSTASI MALIGNA

El periodista Donat Puitx entrevista Paco Ibañez, cantautor i li pregunta: “Com veu el món? Ho pregunto pensant en coses com l’augment de l’extrema dreta per tot arreu”. La resposta que dóna és molt forta: “El que comentes és una deixadesa de la societat que ho deixa passar tot. Estem en període d’agonia. Agonia no mental, però sí moral. Com pot ser possible que la gent no reaccioni amb el que està passant a l’Orient Mitjà? Per descomptat l’atac d’Hamàs als israelites l’octubre de 2023 no es pot acceptar, però la resposta israeliana contra els palestins s’ha convertit a ulls de tothom en un genocidi sense perdó…Dir ràbia és poc. No es pot permetre que el món estigui aturat com si no passés res. I després…Mira, jo no estic contra el futbol, però ja n’hi ha prou d’esportitzar tant la vida i l’existència. Fixa’t en què estan fent els americans, que en el fons esborren consciències omplint els estadis amb propostes musicals ja no lleugeres, sinó gairebé assassines, es pot dir. Alimenten la ignorància i el menyspreu del que és el món, del que és la creació, del que és anomenar-se artista. Fa vergonya”.

Maria José Diaz-Aguado, catedràtica de Psicologia de l’Educació, no pot ser més clara quan diu: “Quan els mitjans informen d’un cas d’assetjament solen demanar si es va aplicar el protocol. I trobo a faltar que es pregunti: Hi va haver un pla preventiu? L’assetjament escolar (i cada una de les formes que adopta la violència) és la punta d’un iceberg profund on hi ha la societat sencera. Una cultura ancestral de domini i submissió, en que el poder s’exerceix sotmetent”.

Comentant el periodista amb Jean-Abdou Arbach, arquebisbe sirià les calamitats de la guerra, el clergue li diu: “Vostès a la UE es creuen segurs, però a tenen l’enemic a dins” ¿Al·lusió al creixement que no te aturador de l’extrema dreta arreu?  Si és així el clergue  s’equivoca d’enemic. L’extrema dreta com els partits que s’autodenominen democràtics o liberals, tenen en comú el mateix pare espiritual: “Vosaltres sou del vostre pare el diable, i els desigs del vostre pare voleu fer, el era homicidi des del principi, i no es va mantenir en la veritat. Quan parla mentida parla del que li és propi, perquè és mentider i pare de la mentida” Joan 8: 44). És de summa importància parar atenció a allò  que Jesús tot seguit diu als seus oients: “Com jo us dic la veritat, no em creieu. Qui de vosaltres em pot acusar de pecat? Si dic la veritat, per què no em creieu? El qui és de Déu escolta les paraules de Déu. Per això vosaltres no escolteu, perquè no sou de Déu” (vv. 45-47).

Als fariseus i els seus amics que presumien de tenir Déu com a Pare, Jesús els diu: “Però com jo dic la veritat, no em creieu. Qui de vosaltres em pot acusar  de pecat? Si dic la veritat, per què no em creieu? El qui és de Déu escolta les paraules de Déu. Per això vosaltres no escolteu, perquè no sou de Déu” (vv. 45-47).

Els fariseus i els seus amics que presumien de tenir Déu per pare, Jesús els diu: “Si Déu fos el vostre Pare, m’estimaríeu a mi, perquè jo he sortit i ungit de Déu. No he vingut de mi mateix, sinó que Ell m’ha enviat” (v. 42).

Judes Iscariot que va vendre Jesús als seus enemics per trenta monedes de plata il·lustra perfectament la causa que produeix la metàstasi de la maldat humana que fa que no existeixi pedagog, ni psicòleg, ni psiquiatre capacitat per guarir-la. Cap d’ells  pot curar la metàstasi de la maldat humana perquè no té res a veure amb el cos ni amb la ment, perquè és el resultat de la filiació satànica de les persones. En les Benaurances Jesús diu als seus seguidors que són la sal de la terra i la llum del món” (Mateu 5: 13-15). El significat del text és: “Així ha de brillar la vostra llum davant els homes, a fi que vegin les vostres bones obres i glorifiquin el vostre Pare que és en els cels (v. 16).

Judes Iscariot és l’exemple clar de com Satanàs utilitza les persones per a cometre maldats. En el Grup dels Dotze Judes tenia un càrrec de responsabilitat: tenia la bossa dels diners (Joan 12: 6). No era tan bo com el pintaven, doncs “prenia el que s’hi ficava” Era un lladre de guant blanc. Molt refinat. Ningú sospitava la seva cobdícia. Semblava tan bona persona!  Jesús que escodrinya els cors sabia qui era realment Judes. “I a l’hora de sopar, quan el diable ja havia ficat en el cor de Judes, que el lliurés” (Joan 13: 2). Judes aparentment era un dels Dotze. De sobte, Jesús “es va contorbar en l’esperit, i va dir: En veritat, en veritat us dic, que un de vosaltres em lliurarà. Sorpresos els deixebles es miren l’un a l’altre. Pere li fa un senyal a Joan perquè li pregunti a Jesús qui és el traïdor. Joan li pregunta: “Senyor, qui és?” Jesús li respon: “És aquell a qui donaré el bocí sucat. I havent sucat el bocí, el va donar a Judes. Llavors Satanàs va entrar en ell. Aquest va ser l’instant de màxima possessió satànica. Llavors Jesús li diu al traïdor:  “El que fas, fes-ho de pressa…Llavors havent pres el bocí de pa, va sortir immediatament, i era de nit” (Joan 13: 21-30)

La mort de Jesús la va decidir el Pare celestial abans de la creació del món: “A la veritat el Fill de l’Home se’n va tal com està escrit d’Ell” (Mateu 26: 24). La pregunta que ens fem és: ¿va ser Judes responsable del que va fer. A aquesta pregunta Jesús li dóna resposta: “Ai d’aquell home per qui el  Fill de l’Home és lliurat! Li hauria estat millor no haver nascut aquell home” (Mateu 26: 24). Tots els homes som responsables de la metàstasi maligna que tan ens indigna.

Octavi Pereña Cortina

 

MATRIMONIS TÒXICS

“Ampolles trencades/Interruptors trencats/Portes trencades/Vaixelles trencades/Peces trencades/Els carrers són plens de cors trencats/Paraules trencades que mai haurien d’haver tingut mai la intenció de ser pronunciades” (Bob Dylan, cantant). A aquest rosari de coses trencades jo hi afegiria: “matrimonis trencats”. N’hi ha tants de matrimonis que acaben com el rosari de l’aurora llençant-se els plats pel cap!

La manera més carnal de voler resoldre l’antagonisme entre dones i homes és l’enfrontament permanent. Un interminable intercanvi d’acusacions mútues que porta al desenllaç final de la trencadissa conjugal.

Josep Lluís Rovira en el seu escrit “Masclisme i feminisme”, exposa: “Abans que res, la violència de gènere és absolutament intolerable i condemnable, com qualsevol tipus de violència, incloent-hi l’assetjament sexual. El masclisme com a signe de superioritat de l’home sobre la dona és totalment inacceptable. De fet, els ismes no són bons en res i tendeixen al fanatisme”. De fet, l’antagonisme enquistat entre masclisme i feminisme és el resultat d’un mal plantejament. Si no fos per l’atracció sexual mútua, el homes i les dones passarien olímpicament els uns dels altres. El rebombori que produeix l’enfrontament masclisme/feminisme no es produiria si no existís el pecat que ha trastocat allò que Déu havia fet molt bo (Gènesi 1: 31).

Si els protagonistes del conflicte que comentem volen acabar d’una vegada per totes les relacions tòxiques que existeixen entre ells ha de rebutjar els prejudicis i creure que Déu existeix i que no desitja el mal als homes, sinó el bé. La causa de les relacions tòxiques entre homes i dones és el pecat d’Adam per haver menjat el fruit prohibit de l’arbre del coneixement del bé i del mal. Quan el Senyor li pregunta a Adam. “Què has fet?” No reconeix la seva culpabilitat i culpa Eva d’allò que ell va fer: “La dona que m’has donat per estar amb mi, ella m’ha donat el fruit de l’arbre, i n’he menjat” (Gènesi 3: 12). La toxicitat de les relacions conjugals entre Adam i Eva l’han heretat tots els seus descendents. La universalitat de la toxicitat de les relacions conjugals posa en evidència la falsedat de la teoria evolucionista que ensenya que l’homo sapiens va aparèixer en llocs distints sense tenir cap connexió.

En resposta a la pregunta “Quin és el primer manament de tots?” que li fa un escriba a Jesús, la resposta té dues cares. La primera és: “El primer manament de tots és: Escolta Israel: El Senyor nostre Déu és U. I estimaràs el Senyor el teu Déu amb tot el teu cor i amb tota la teva ànima i amb tota la teva ment i amb tota la teva força. Aquest és el primer manament” (Marc 12: 29, 30). Fixi’s el lector que Jesús afirma:” El Senyor nostre Déu és U”. Qui és aquest Déu que és U? En el context de la Bíblia només pot ser el Pare de nostre Senyor Jesucrist. La resta de déus que són de fabricació humana són d’origen satànic ja que Satanàs no vol que els homes gaudeixin el favor de Déu que els ha creat. Déu que és l’Invisible se l’empetiteix quan se’l converteix en imatge de talla. El nostre Déu és U. Qui és aquest Déu que és U? En el context de les Sagrades Escriptures només pot ser-ho el Pare de nostre Senyor Jesucrist. La resta dels déus que són de fabricació humana són d’origen satànic que no vol que els homes gaudeixin del favor de l’Invisible que se’l empetiteix quan se’l converteix en una estàtua de talla.

Què n’hem de fer amb aquest Déu que és U? Jesús no ens deixa en la ignorància: “I estimaràs el Senyor el teu Déu amb tot el teu cor i amb tota la teva ànima i amb tota la teva ment i amb tota la teva força. Aquest és el primer manament” (v. 30). Déu exigeix una rendició incondicional a Ell que no treu “i el segon és semblant a aquest: Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix. No hi a cap manament més gran que aquests” (v. 31).

Un doctor de la Llei li va voler parar un parany a Jesús en dir-li: “Què he de fer per aconseguir la vida eterna? (Lluc 10: 25). Com a resposta Jesús li recorda el gran Manament. El doctor de la Llei volia fugir d’estudi quan li pregunta a Jesús: “I qui és el meu proïsme?”  (v. 29). La resposta que li dóna Jesús és la paràbola que es coneix com el bon samarità. Si el lector manté una relació tòxica amb el seu cònjuge i li pegunta a Jesús: Qui és el meu proïsme? ben segur que no l’enviarà a ajudar un estrany. Posaria la mà al foc que li diria: “Estima el teu cònjuge”. Si l’amor a Déu i al proïsme com a un mateix s’instal·la en un matrimoni que manté relacions tòxiques serà la seva salvació perquè impedirà que la barca s’ompli d’aigua i s’esfondri.

Octavi Pereña Cortina

 

¿SAVIESA O CONEIXEMENT?

Pere Lluís Font, Premi d’honor de les Lletres Catalanes, a l’entrevistador li diu: “si tens la sort que la teva ment resisteixi, tens algun avantatge, com el d’haver aprés a distingir entre el que és essencial i el que és accessori, entre el saber i la saviesa”. Avui amb els mitjans tecnològics que disposem tenim al nostre abast un oceà d’informació que ens sobrepassa. Si no tenim la capacitat de saber separar  el blat e la palla, l’oceà d’informació que disposem ens submergeix en un mar de confusió que en lloc de fer-nos savis ens confon. Amb un clic en el mòbil tenim a l’instant una muntanya d’informació que no ens fa savis perquè som incapaços de digerir-la. Anem  poc a poc. En lloc de voler submergir-nos en la infinitud de la informació que ens proporciona la tecnologia i que no podem digerir, ¿per què no posem seny i ens limitem a voler  saber allò que essencialment necessitem? Saber distingir entre allò essencial i el que no ho és, entre el saber i la saviesa?  El nostre cervell no és un disc dur que pot emmagatzemar una gran quantitat d’informació. A causa d’aquesta limitació cerebral és convenient que seguim la recomanació que ens fa l’apòstol Pau: “Examinem totes les coses, i retenim el que és bo” (1 Tessalonicencs 5: 21). Hem de ser auto censors de les nostres lectures.  Hi ha lectures que no aporten res. Et roben el temps. Et distreuen, sí, però no aporten res valuós. Un llibre et pot distreure, sí però no t’allibera dels dubtes que tens. Els interrogants que ens assetgen segueixen sent ben vius. És una obligació aprendre a escollir entre el que és essencial i el que és accessori. Ente el coneixement i la saviesa.

Vulgui el Senyor fer-nos savis i així ser persones dignes de ser-ho. Hem de ser persones essencialment d’un Llibre: la Bíblia: “El temor del Senyor és el començament de la saviesa, i el coneixement del Sant dóna enteniment” (Proverbis 9: 10). Agustí d’Hipona ens dóna un consell que si el tenim en compte ens aportarà immensos dividends: “L’enteniment és la recompensa de la fe. Així que no busquis entendre per poder creure, sinó has de creure per poder entendre”. Si aquestes paraules desperten inquietud  en el lector, l’ajudaran  a buscar Déu que és l’Autor de la fe: “Perquè per gràcia esteu salvats, per mitjà de la fe, i això no ve de vosaltres, és el do de Déu” (Efesis 2: 8). Una pregunta molt adequada que ens hem de fer: sóc religiós però sóc incrèdul. Què he de fer per poder rebre el do de la fe? Pel sol fet que algú es faci aquesta pegunta ja ha entrat en contacte amb Ell. Això el porta a allò que Jaume escriu: “I si a algú de vosaltres li manca saviesa, que la demani a Déu, que dóna a tots generosament, i no en fa retret, i li serà donada. Però que demani amb fe, sense dubtar gens, perquè el qui dubta s’assembla a l’ona del mar, moguda i agitada pel vent, que no es pensi pas, aquest home que rebrà res de part del Senyor. És un home de doble ànim, inconstant en tots els seus camins” (Jaume 1: 5-8). La vida cristiana no és una cursa e 100 m. és una marató que dura tota la vida: “La senda dels justos és com la llum de l’alba, que brilla més i més fins fer-se de dia” (Proverbis 4: 18). La vida cristiana no és bufar i fer ampolles. S’assembla a la vida que comença sent un embrió amagat en el si matern que es desenvolupa passant per les diverses fases de la vida. És un fet tràgic que després d’un temps d’haver nascut com a fill de Déu per la fe en el Nom de Jesús, l’apòstol Pau ens hagi d’amonestar: “I jo germans, no us vaig poder parlar com espirituals, sinó com a carnals, com infants en Crist. Us vaig donar a beure llet, no menjar sòlid, perquè encara no el podíeu pair, i encara no podeu, perquè encara sou carnals” (1 Corintis 3: 1-3). Els  cristians de Corint, sigui per la causa que sigui, malgrat el temps transcorregut des de que es van convertir en fills de Déu per adopció per la fe en Jesús no havien crescut espiritualment, seguien sent nadons que només païen llet espiritual, que és l’ABC de l’Evangeli. No se’ls podia subministrar vianda perquè les dents de llet que tenien no els permetien mastegar-la. Que  la repulsa que l’apòstol Pau fa als cristians de Corint no s’hagi d’aplicar a nosaltres. Què hem de fer perquè no s’apliqui a nosaltres? Sense preses, però sense pauses, hem de mantenir viva la vida espiritual. Això exigeix perseverança. Exigeix l’obligació diària de tancar-nos dins la nostra cambra i, allunyats del soroll mundanal i, a soles amb Jesús que com bon amic nostre que és, obrir-li de bat a bat la porta del nostre cor. Deixem que la seva paraula que és la Bíblia ens parli. Una conversa és un diàleg entre dues persones. Si en la privacitat de la cambra no treu el nas la Bíblia, el que es fa no és diàleg, a tot estirar, és una verborrea llençada al buit. Disposats a dialogar amb Ell deixem que ens parli mitjançant la seva Paraula escrita que és la Bíblia, que l’Esperit Sant va inspirar a uns homes escollits a escriure. Exposem-li tot allò que ens afecti. Aquest tancar-nos dins la cambra és una activitat que s’haurà de mantenir tot el temps que el Senyor vulgui tenir-nos aquí a la terra. Si som perseverants descobrirem que l’interès per les coses materials minva i creix l’interès per les coses eternes. Per Crist som com or en brut. Poc a poc desapareix  l’escòria que el desmereix i, l’or llueix amb més lluentor fins que no quedi la més mínima mota de pecat. Això serà el dia de la resurrecció corporal. Llavors se’ns vestirà amb túniques blanques, símbol que els nostres pecats han estat rentats per la sang de l’Anyell que ens pasturarà i ens menarà a fonts d’aigües vives y Déu ens assecarà tota llàgrima dels nostres ulls (Apocalipsi 7: 9-17). Només la saviesa que brolla del cor de Déu ens pot donar aquesta  esperança”

Octavi Pereña Cortina 

 

CORRUPCIÓ IMPARABLE

Per a molts dóna la impressió que a la porta del cel hi penja un cartell que diu: “Tancat per vacances”. Per a una multitud de persones, la condició humana s’ha convertit en inhumana. Si Déu està de vacances, o per a molts és mort, l’home creat a imatge i semblança de Déu s’ha transformat a imatge i semblança de Satanàs que és homicida des del principi  i pare de la mentira (Joan 8: 44).

Thomas More que va ser un jurista anglès brillant i conseller del rei Enric VIII, és un exemple de polític que no es deixa arrossegar per la corrupció. Va preferir morir decapitat que renegar dels seus principis cristians. Abans que el botxí li tallés el coll va dir unes paraules que han quedat gravades per la posteritat: “Sóc el servent fidel del rei, però primer ho sóc de Déu”. Thomas More va preferir morir abans que perdre la seva humanitat. En un moment com el present que en política es fa molt soroll i es donen poques nous, fora molt convenient buscar la causa de la Humanitat de Thomas More, que va preferir ser decapitat abans que renegar del seu Déu. A causa de la inhumanitat dels polítics, la política s’ha convertit en un vaixell que s’esfondra a causa de les vies d’aigua que hi ha en el seu buc.

Per poder regenerar la política és imprescindible anar al fonament. Qui és l’ésser humà? Si no es va a la rel del problema que consisteix en reconèixer que les persones són éssers caiguts en pecat, el problema de la corrupció  política que tant ens preocupa no té solució. La política que pot ser un mitjà per les persones que s’hi dediquin per treballar pel bé de la comunitat, a causa de ser pecadors tenen actiu el virus de la corrupció. Les lleis que es puguin legislar per combatre-la no serveixen de res. Es pot tallar alguna branca, però l’arrel segueix ben viva. La consciència dels polítics si no ha estat regenerada per la fe en Jesús és totalment impossible que puguin caminar pel camí de la justícia. De l’arbre dolent no es pot esperar que doni bons fruits. “També vosaltres éreu morts per les vostres culpes i pecats, en els quals vivíeu   abans, d’acord amb el tarannà d’aquest món, sota el dirigent de l’imperi del mal, de l’esperit que en aquest temps domina en els descreguts, entre els quals també tots nosaltres vam viure abans en els desitjos de la nostra carn, fent els propòsits de la carn i dels pensaments, i érem per naturalesa fills d’ira igual com els altres”  (Efesis 2: 1-3).

Si els polítics no deixen de ser fills d’ira  convertint-se en fills de Déu per la fe en Jesús és totalment impossible que puguin caminar pels viaranys de la justícia. De l’arbre dolent no es pot esperar que doni bons fruits. Així que si l’home persisteix en deixar-se guiar per Satanàs que es el pare de la mentira i homicida des del principi, la corrupció política no té solució..

La societat no necessita polítics perfectes, impecables. No se’n trobaran. Diògenes amb el llum d’oli encès a ple llum del sol no va trobar l’home perfecte que buscava, perquè no existeix. La societat necessita amb urgència polítics, homes i dones, pecadors que per la fe en Jesús avorreixen els seu passat carnal i caminen en una vida nova. No són perfectes però transiten el camí de la justícia. Cometen errors, es clar que sí. Però no s’embutxaquen ni tan sols un euro il·legalment. Abans de creure en Jesús eren una cosa, ara en són una altra totalment distinta. Ara saben que Déu els observa en tot moment.

Si no és per la intervenció divina que canvia la naturalesa espiritual de les persones que es volen dedicar a la política, la corrupció que tan abunda en aquest sector no desapareixerà. Les mesures anticorrupció que es puguin prendre no afecten als corruptes perquè es creuen tan llestos que poden posar la mà a la bossa que a ells no els enxamparan. Però Déu que supervisa tot el que passa a la terra  els fa caure en la seva pròpia trampa.

Octavi Pereña Cortina