EDUCACIÓ EQUILIBRADA

Si visquéssim en un paradís exempt de pecat el problema de l’educació dels fills no existiria perquè no tindrien predisposició vers el mal. Com que aquest escenari ideal no existeix l’educació ha d’anar forçosament acompanyada de disciplina. Si aquesta hi manca els fills es desencaminen. En el procés educatiu ha d’haver-hi un equilibri entre instrucció i coerció. La instrucció imparteix coneixements, maneres de viure. L’infant tacat pel pecat original, herència d’Adam el primer home, no vol fer cas de la instrucció que rep dels seus pares i vol anar pels seus camins que li porten desgràcia. Per això l’Escriptura ens dóna aquesta instrucció: “Corregeix el teu fill mentre hi ha esperança, però no deixis que la teva ànima s’irriti fins a matar-lo” (Proverbis 19:18). El Nou Testament també limita l’exercici de la disciplina: “I vosaltres, els pares, no exaspereu els vostres fills, sinó crieu-los en la disciplina i l’amonestació del Senyor” (Efesis 6:4).

Avui existeix un desequilibri entre formació ètica i correcció. El mot ètica pràcticament ha desaparegut del vocabulari. L’ètica està basada en un conjunt de normes de comportament inalterables  d’origen diví que han estat vigent al llarg de la història humana degut a la condició pecaminosa de l’home. Arthur Jackson molt assenyadament diu: “És assenyat posar el segell en el lacre mentre està tou”. En la nostra  infantesa se’ns ensenyava la conveniència de frenar la tendència a la rebequeria amb l’exemple de l’arbre que se’l pot adreçar mentre és tendre. Quan el tronc s’ha endurit fent-se llenyós si se’l vol redreçar, es trenca. La Bíblia i l’ensenyança que dóna l’experiència és que la correcció dels fills ha de començar en la infantesa. Els millors pares no ho són els que només donen vida biològica. Els animals ho fan, però no eduquen. Els pares exemplars ho són aquells que ensenyen els fills a viure. Això implica estar a l’aguait del seu comportament i aplicar disciplina, si això s’escau, abans que el l’arbre s’endureixi fent-se rígid el tronc.

Es diu que darrere d’un jove delinqüent o brètol hi ha uns pares excessivament permissius que consenteixen els seus fills i no els preparen pel món real. Giren el cap per no veure el comportament dolent dels fills i negligeixen disciplinar-los i deixen que sigui el carrer que els eduqui. Aquesta educació permissiva els acaba convertint-los en un problema que no els deixa dormir. Llavors tot són presses per anar al psicòleg.

Durant uns aldarulls que es van produir a Londres i altres ciutats angleses, se li va preguntar a Daniel de 36 anys si la violència produïda era un problema de la policia. Va contestar: “de la policia el cent per cent perquè avui dia si un pare paga el seu fill se’n va directe a la policia, i les criatures creixen d’aquesta manera, sense cap disciplina”.

Julian Tan, en el seu escrit “Per què estic content que se’m natgés quan era un infant”, explica la seva experiència. Diu  que “es va criar en el si d’una família asiàtica típica. El meu pare era l’amo i les seves paraules llei…i que desafiar les ordres dels pares era un pecat capital que mai es quedava sense càstig. I el càstig sovint era de la classe que te’n recordes …De fet, dec al seu amor aspre que feien servir per convertir-me en un membre responsable de la societat, que sap respectar els vells i s’esforça a treballar dur en qualsevol feina honesta…Suposo que el càstig físic es veu de manera negativa a Occident que hi ha entre ell i abusar dels infants. Aquesta distinció pot ser molt difícil de fer i el més fàcil és considerar ambdues com inacceptables. No és el meu propòsit entrar en tecnicismes al respecte, el cert és que mai es van accedir en la meva infantesa. El meu pare mai em va pegar estant borratxo, i mai em va pegar per futileses. De fet, probablement vaig ser castigat, natjat, bufetejat menys de cinc vegades al llarg de la meva vida i sempre vaig tenir clar perquè se’m castigava. Això és molt probable  que aquest tipus de càstig fos tan poderós en portar un missatge a casa. Les ocasions van ser poques però em van fer saber les dures conseqüències d’un comportament inacceptable de ser desobedient als meus pares. No va ser mai el dolor de l’acte físic (que honestament no es pot comparar amb la seva vergonya) que em va posar a lloc però l’amenaça sí que ho va fer…No puc trivialitzar la violència domèstica ni els maltractaments infantils en aquest escrit de cap de les maneres, però pel que fa al càstig físic estic content que se’m natgés quan era un infant”.

La instrucció bíblica de com educar els fills és molt clara: “Fills, obeïu els vostres pares en el Senyor, perquè això és just. Honra el teu pare i la teva mare, aquest és el primer manament amb promesa, perquè et vagi bé i tinguis llarga vida sobre la terra. I vosaltres, pares, no exaspereu els vostres fills, sinó crieu-los en la disciplina i l’amonestació del Senyor” (Filipencs 6:1-4).

Octavi Pereña i Cortina

SALUT MENTAL

“Però el problema de debò és que quan no treballo la meva ment no pot aturar-se ni un moment, és un autèntic molí i això em cansa encara més. En definitiva, estic cansat tan si treballo com si no, i se m’acumula el cansament físic i sobretot el mental. No puc parar”. Aquest text l’escriu Lorenzo demanant consell. Aquest estat d’esgotament més psíquic que físic se l’anomena psicoastènia, malaltia que avui pateix molta gent.

Les persones emocionalment sanes controlen les seves emocions i el seu comportament. Manegen més fàcilment els desafiaments de la vida. Amb més rapidesa estableixen fortes relacions i amb més facilitat es recuperen dels contratemps que se’ls presenten.

La societat actual està basada sobre l’aparença externa. Les persones estan més preocupades pel que es veu, l’efecte que el seu look provoca en els altres, que de la seva salut emocional. Es consumeix molt temps en tractaments de bellesa i en exercicis físics per mantenir el cos sa i de bon veure i, molt poc en enfortir l’ànima per poder encarar-se als desafiaments de la vida sense sortir-ne malparats.

Una bona salut emocional no és l’absència de manifestacions d’estrès i ansietat. És molt més que no sentir-se deprimit  i ansiós en moments puntuals. La salut mental i emocional té que veure amb la presència de característiques positives que la Bíblia descriu d’aquesta manera: “Un cor alegre és bona medicina: però un esperit abatut resseca els ossos” (Proverbis 17:22). L’esperit abatut ens és força familiar perquè o el tenim nosaltres o el veiem abundantment en les persones amb les que en relacionem  diàriament. En canvi, un cor alegre és com buscar una agulla en un paller. El veiem també molt poc en nosaltres.

El text de Proverbis contrasta un cor alegre amb un esperit abatut. Els especialistes en salut mental utilitzen el mot tècnic resiliència que és la capacitat de recuperar-se dels entrebancs. El cor alegre ens parla de manera molt més clara que resiliència ja que a vegades no recordem exactament el seu significat i em d’anar  a buscar l’ajut del diccionari. Conèixer el seu significat no vol dir que siguem resilients com tampoc saber que necessitem tenir un cor alegre ens fa aptes d’encarar-nos a les dificultats de la vida sense sortir-ne malparats.

La resiliència el cor alegre no s’aconsegueix amb actes de bona voluntat, amb promeses que no ens deixarem arrossegar per les circumstàncies de la vida, que davant les situacions adverses en lloc d’acovardir-nos, acoquinar-nos farem el cor fort i ens superarem. Aquest procedir no neix d’un cor alegre sinó que és el fruit del pensament positiu que pretén fer creure l’esperit abatut que té un cor alegre.

El cor alegre no s’aconsegueix amb bons propòsits ja que aquests realment són un vernís que intenta amagar la malura de l’esperit abatut ja que és un aspecte del pensament positiu que ens vol fer creure que tenim el que posseïm.

“Per damunt de tot allò que es guarda, vigila el teu cor: perquè d’ell brollen les fonts de la vida” (Proverbis 4:23), ens diu la Paraula de Déu. Aquest text ens invita a observar amb atenció l’estat del nostre cor. Si fem una mirada introspectiva, què hi trobem en el cor? ¿Alegria o amargor? Si hi descobrim amargor llavor el text de la Bíblia va dirigit a nosaltres. Llavors, la pregunta que ens cal fer és: Com podem canviar l’amargor per alegria? L’estat mental és la conseqüència de quina és la relació que tenim amb Déu. Si l’introspecció descobreix l’existència de pensaments que la psicologia anomena negatius: “adulteri, fornicació, impuresa, lascívia, adulteris, bruixeria, enemistats, baralles, gelosies,, ires, rivalitats, divisions, partits, enveges, homicidis, embriagueses, golafreries …” (Gàlates 5:19-21), resumint, el cor ple  d’amargor. El descobriment ens ha de portar a demanar a Déu que per la fe en el Senyor Jesucrist ens perdoni la perversitat dels nostres cors i els substitueixi per un altre que fabriqui: “amor, goig, pau, longanimitat, benignitat, bondat, fe, mansuetud, temprança” (vv.22,23). Aquest cor nou és el cor alegre que és bona medicina, que elimina l’esgotament psíquic que tècnicament se l’anomena psicoastènia, que tants maldecaps ens produeix.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

TSUNAMI ADOLESCENT

Un reportatge sobre sexe infantil – adolescent és escruixidor. A Lleida quinze nenes menors de 16 anys van donar a llum l’any 2011, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística. Unes altres 26 d’aquesta mateixa franja d’edat van decidir avortar. Entre les més joves, 6 d’elles tenien 14 anys o menys, de les quals 3 van ser mares.

Sempre que hi ha un problema hi ha una causa. Les coses no succeeixen per casualitat. Cada cop que es presenta una dificultat s’ha de buscar el motiu per contrarestar-la. La causa de tot això és més profunda que la llei  absurda i mancada de seny que manifesta el legislador que estableix que el infants poden mantenir relacions sexuals amb adults a partir dels 13 anys.

És un fet contrastat que la societat actual està supersexualitzada, que per rendir culte al sexe es troba en un estat de frustració permanent i d’una intensa desvalorització de l’altre ja que se’l percep com un objecte d’usar i llençar. Fixem-nos en la publicitat: s’usa la dona com esquer. Quin paper se li fa jugar a la dona que se la presenta mig nua i de manera provocativa en anuncis de companyies aèries o de cotxes? Els  publicistes saben que l’estímul sexual atreu i que els homes es fixen en els anuncis que estimulen la seva sexualitat. Podem assegurar que la dona gairebé és omnipresent en la publicitat.

Es diu que de tan repetir una mentida s’arriba a creure-se-la. La publicitat està farcida de mentides que de tan reiterades  s’acaba creient el missatge fraudulent que transmet. De tan vendre la dona com objecte d’explotació s’acaba per considerar-la com un objecte que serveix per gratificar les passions sexuals masculines. Ens agradi o no, el cert és que la societat actual en gran manera considera la dona com objecte. La gelosia com expressió d’amor és un sentiment incorrecte que porta a fomentar la violència contra la dona i que neix del domini que es vol imposar sobre ella. Els assetjaments sexuals en els llocs de treball i les violacions conjugal i extraconjugals en són la conseqüència. De considerar la dona propietat de l’home. Davant d’aquesta filosofia que impera no ens ha d’estranyar que hi hagi mares que prostitueixin les seves pròpies filles adolescents o que els seus companys assetgin i violin les seves fillastres.

El psicòleg Javier Urra afirma: “Ja de nens s’ha d’ensenyar a embridar l’ego i a no aixecar la mà i que no valen excuses com em vaig obcecar , se’ls ha d’educar amb sentit crític sabent que hi ha coses que estan bé i d’altres que estan malament, encara que hi hagi qui les faci”.

Espanya es caracteritza per la seva exuberant legislació i també pel seu incompliment i d’una remarcable absència d’ètica i de moral. És aquí on s’ha de posar l’èmfasi en l’educació infantil. Les paraules han d’anar acompanyades d’un bon exemple.

El programa de ràdio que escoltava tractava de l’interès actual que desperten les xifres que recentment ha publicat  l’Institut Nacional d’Estadística sobre el comportament sexual de la infància – adolescència. Javier Urra assegura que en general els infants que viuen en un ambient en el que s’hi respira bona convivència familiar no es presenten amb tanta gravetat els problemes que denuncia l’anàlisi del comportament sexual de la infància – adolescència. Hi ha excessives desestructures  familiars en tots els nivells socials. L’ètica i la moral brillen per la seva absència en massa llars. El problema infantil /adolescent que comentem s’ha de començar a resoldre en l’àmbit familiar.

Si li dediquem un minut a llegir els Deu Manaments que es troben a Èxode 20:1-17 hi trobarem quelcom molt significatiu: els quatre primers preceptes emfasitzen l’autoritat suprema de Déu. Els sis restants tenen que veure amb les relacions socials. El primer de la sèrie afirma que els fills han d’honorar el pare i la mare. Fet que manifesta que Déu l’Autoritat suprema delega en els pares la responsabilitat d’educar els seus fills. Un bon nombre d’especialistes afirmen que el desgavell que presenta l’adolescència actual es deu a la pèrdua de l’autoritat paterna. Aquesta desaparició la provoca el fet que els pares no reconeixen l’autoritat suprema de Déu. El resultat és que la moral i l’ètica trontollen perquè no hi ha normes inviolables que s’han d’obeir. La conseqüència d’aquesta pèrdua és que caminem per un fangar i per evitar ser engolits, precipitadament ens volem agafar en els nostres principis ètics i morals inestables. La nostra activitat precipitada fa que el fangar ens engoleixi més ràpidament. Sense Déu no hi ha sortida vàlida al fracàs ètic i moral.

Si els pares reconeguessin que l’autoritat que tenen sobre els fills és d’ordre diví, la manera d’educar els fills en seria una altra. Tindrien de manera permanent en el seu punt de mira  les instruccions divines donades  per la felicitat de l’home, no per fer-li la  guitza. És així com sortirien del fangar en que han caigut per la seva desobediència a la Llei de Déu i posarien els peu sobre la Roca que és Crist, la qual cosa els proporcionaria estabilitat i responsabilitat. Pel que fa el tema de la sexualitat que comentem avui, ensenyarien els seus fills: siguin nens o nenes que els seus cossos no són de la seva propietat i que no poden fer amb ells el que vulguin. Que no els han d’exhibir públicament i que no els han d’utilitzar com si fos una automedicació per esborrar l’angoixa a que els provoca la inestabilitat del món que els envolta, la desesperació que desperta la crisi oceànica en que es troben immersos i la por paralitzant que els desperta veure la misèria que porta la degradació ètica i moral de la societat en general. Si els pares eduquen els fills en el temor del Senyor el tsunami impetuós no se’ls engoliria perquè les seves vides estarien edificades sobre Crist, la Roca que resisteix amb fermesa l’envestida de les aigües turbulents.

Octavi Pereña i Cortina