SOFRIMENT

Lluís Amiguet que entrevista la doctora Marion Muller-Colard, teòloga, inicia l’entrevista preguntant-li: “Té algun sentit que un nen pateixi dolors terribles per un càncer in curable? La doctora li respon: “Vaig veure que aquest patiment, de vegades horrorós, sempre ens sorprèn quan ens toca, perquè ens considerem bones persones i, per tant, protegides per la nostra bondat i el pacte amb el Déu d’aquest dolor. I ens causa tal sorpresa ser les seves víctimes que ens preguntem sense resposta: “Per què jo?” “Per què el meu fill?” Davant aquests interrogants que sí tenen resposta si se’ls busca en el lloc adequat, la Marion diu: “Ens aferrem a qualsevol explicació per poder treure el cap de l’aigua”.

A la pregunta del periodista: “¿No és la religió aquest consol?, la doctora li contesta: “Hi un consol mil·lenari, però fals en un sistema religiós anomenat “retributiu” que suposa un Déu que reparteix desgracia i felicitat. I de vegades incomprensiblement, però que hem d’acceptar com a creients”. Em dóna la sensació que la doctora accepta amb resignació el dolor, com si no hi hagués més remei que suportar-lo. Ja que té la idea del Déu “retributiu” que escampa la desgràcia a caprici, aquest concepte li impedeix trobar el sentit purificador que té el dolor. Si es té la idea del Déu justicier que fa sofrir les persones per plaer, mai es deixarà de fer explotar queixosos: Per què a mi?

Per un costat el dolor en alerta que som pols i al pols tornem. A aquest destí ens recorda que ens hi apropem cada dia una mica més. Per això en lloc de considerar-lo un enemic seria millor que el consideréssim  l’amic que diàriament ens dóna una lliçó magistral sobre la VIDA. La Marion Muller-Colard diu que va estudiar teologia protestant i que és una fan del llibre de Job que tracta amplament del dolor. Una cosa és conèixer la lletra del text i una altra conèixer el Déu que ha inspirat l’autor humà a escriure’l.

Mentre es consideri Déu una entelèquia, una persona imaginària que no té realitat objectiva no es podrà entendre l’essència del dolor. Si no es té en compte Déu creador perquè ens hem enemistat d’Ell per pròpia voluntat,  malgrat això, no ens ha deixat d’estimar  fins el punt d’enviar el seu propi Fill a morir per nosaltres per rescatar-nos de les conseqüències de l’absurda desobediència que vam cometre estant en Adan. Fa poc hem celebrat Nadal que malauradament s’ha convertir en una festa pagana com ho proclamen els a nuncis comercials i moltes de les nadales que es canten. Davant aquest desviament nadalenc no ens ha de fer estrany que quan el sofriment truca a les portes de les nostres llars reaccionem amb picar de peus en senyal de protesta. Les nostres rebel·lions no ajuden a asserenar-nos. Tot el contrari, contribueixen a que el dolor emocional es faci més intens. Sense la presencia de Déu que és pau, la nostra existència terrenal es converteix en l’avantsala de l’infern. La cosa no hauria de ser així.

Davant el sofriment, aquesta és la resposta que ens dóna la Bíblia: “Beneït sigui el Déu i Pare del nostre Senyor Jesucrist, el Pare de misericòrdia i Déu de tota consolació, que ens consola en tota la nostra aflicció, a fi que nosaltres puguem consolar els qui es troben en qualsevol aflicció amb el consol amb que nosaltres mateixos som consolats per Déu. Perquè així com els sofriments de Crist abunden a favor nostre, així també per Crist abunda la nostra consolació. I si som afligits és per la vostra consolació i salvació, que és eficaç en suportar amb paciència els mateixos sofriments que patim també nosaltres, i si som consolats és per a la vostra consolació i salvació. I la nostra esperança respecte de vosaltres és segura, perquè sabem que així com som participants en els sofriments, ho som també en la consolació” (2 Corintis 1: 3-7).

El sofriment, evidentment és la conseqüència de la mort física i espiritual d’Adam a causa de la desobediència que va cometre. El que inicialment va ser un càstig per la desobediència a la Llei divina que li prohibia menjar de l’arbre del coneixement del bé i del mal (Gènesi 2: 17), la misericòrdia de Déu en Crist Jesús, la converteix en una font de benedicció ja que ens ajuda a fer-nos la vida més suportable durant el nostre pelegrinatge cap a les mansions celestials on Jesús està preparant un lloc on passar l’eternitat.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

HOMOFÒBIA

Un dia sí i un altre també les pàgines dels diaris es veuen esquitxades per una noticia homòfoba. Els homòfobs es caracteritzen per posseir la veritat que la sexualitat  és heterosexual i que aquesta veritat intenten implantar-la a garrotades. Jo també ho crec però demano a Déu que m’impedeixi implantar-la a cops de puny i puntades de peu.

Déu va crear l’home mascle i femella perquè és l’única manera de ser fructífers i multiplicar-se per omplir la terra i sotmetre-la (Gènesi 1: 27, 28). Finalitzada l’obra de la creació “Déu va veure tot el que havia fet, i heus aquí que era molt bo” (v. 31). Una incidència va pertorbar l’ordre inicial de la sexualitat per passar a la diversitat d’opcions sexuals que no poden rebre el beneplàcit diví al no poder catalogar-les coma bones.

Els homòfobs tenen raó en sentir aversió vers l’homosexualitat i variants. Però no la tenen quan pretenen eradicar-la amb violència. La violència s’oposa  a l’amor que ensenya Jesús que sent Déu d’amor proclama que s’ha d’estimar els pecadors entre els quals s’hi troben els homosexuals i també els enemics. De tal manera ha estimat Déu als pecadors que ha donat el seu Fill unigènit a morir pels seus enemics. Quan s’empra la violència, pel motiu que sigui, per corregir imperfeccions, indica que quelcom no funciona bé en els qui l’utilitzen. Jesús assenyala el punt feble dels homòfobs.

Jesús toca el moll de l’os  quan diu: “Guardeu-vos dels falsos profetes”. En el cas que comentem podem substituir falsos profetes per moralistes, “que venen a vosaltres amb vestits d’ovelles però per dintre són llops rapaços. Pels seus fruits els coneixereu. ¿Es cullen potser raïms dels esbarzers o figues dels cards? Així tot arbre bo fa bons fruits, però un arbre dolent fa fruits dolents. Un arbre bo no pot fer fruits dolents, ni un arbre dolent fer fruits bons. Tot arbre que no dóna bons fruits se’l talla i se’l llença al foc. Així doncs, pels seus fruits els coneixereu” (Mateu 7: 15-20). L’arbre bo no produeix cap mena de violència. Jesús ensenya a estimar no només els bons, també els dolents. Aquesta ha de ser la  característica dels que es consideren cristians.

Els homòfobs violents tenen una certa semblança amb els perfeccionistes fariseus que es consideraven estrictes complidors de la Llei de Déu. Aquest perfeccionisme inexistent els permetia criticar Jesús perquè menjava amb els cobradors d’impostos que se’ls considerava col·laboracionistes amb Roma i amb els pecadors, especialment amb les dones pecadores. Els fariseus no podien tenir cap tracte amb els impurs perquè això implicava contaminar-se espiritualment.

Als homòfobs extremistes perfectament se’ls pot aplicar l’ensenyança que es  desprèn del relat de la dona atrapada fraganti cometent  adulteri. Uns fariseus la porten a Jesús que es trobava en el temple ensenyant amb el propòsit d’enxampar-lo en alguna contradicció amb la intenció de desprestigiar-lo. Li diuen: “Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa en l’acte mateix d’adulteri. I Moisès en la Llei ens va manar apedregar aquesta mena de dones. Tu, doncs, que hi dius” (Joan 8: 3-5). Jesús guardant un silenci sepulcral  “es va ajupir i escrivia a terra amb el dit sense atendre’ls” (v. 6). Què escrivia? Com el text no ho diu no faré especulacions. “I com ells insistien a preguntar-li, es va adreçar i els va dir: El qui de vosaltres no tingui pecat que sigui el primer en llençar-li la pedra” (v. 7). Si Jesús es trobés avui amb un grup d’homòfobs amb la intenció d’agredir a una persona amb inclinació sexual no ortodoxa, ¿no els diria qui de vosaltres estigui sense pecat sigui el primer a donar-li cops de punys i cops de peu? Si escoltessin aquesta recriminació dels llavis de Jesús ben segur que reaccionarien de la mateixa manera que els fariseus: “Però ells, havent escoltat això i acusats per la seva consciència, van anar sortint un a un, començant pels més vells fins els darrers” (v. 9). Avergonyits però no penedits els acusadors van abandonar el lloc deixant sols “Jesús i la dona dreta al mig”,

“I Jesús es va adreçar i, no veient ningú més llevat de la dona, li va dir: Dona, on són els qui t’acusaven? Ningú no t’ha condemnat? I ella va dir: Ningú, Senyor. I Jesús li va dir: Jo tampoc no et condemno. Vés-te’n, i no pequis més” (vv. 10,11). El text no deixa clar si la dona es va penedir o no del seu pecat. El que sí ensenya el text és que als pecadors no se’ls ha de tractar amb violència per corregir-los. El rebuig al pecat, sigui quin sigui, no ha de convertir en justicier a qui el repudi. Jesús tractant amb misericòrdia a la dona ens dóna l’exemple que hem de seguir. Si el comportament de Jesús no ens mou al penediment i fent-nos sentir misericòrdia vers els pecadors vol dir que continuem sent arbres dolents que no donen el fruit de l’amor de Déu i que se’ls ha de tallar per  llençar-los  al foc.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

ALGORITMES

Jorge Carrión en el seu escrit Menys negacionisme  i més museus es refereix al genocidi serbi. Aquesta realitat malgrat que l’alcalde d’Srebrenica ho negui, es pot aplicar a tots els genocidis haguts i per haver. L’autor de l’escrit esmentat segueix redactant: “El segle XX va acabar amb la construcció arreu del món de memorials i museus per recordar unes atrocitats que no s’haurien de repetir. El problema és que els pilars que sostenen el segle XXI no són físics, sinó digitals. Entre el 1998 quan es funda Google i el 2005 que es funda Facebook, es crea l’arquitectura virtual que sosté la nostra realitat. Aquesta estructura afavoreix els negacionismes més antics com els nous (el coronavirus o, fins i tot, el clítoris). Els algoritmes afavoreixen la propagació dels baixos instints i, amb aquests darrers, de la ultra dreta. Jair Balsonaro, Donald Trump, Santiago Abascal o José Antonio Kast no haurien arribat on han arribat sense aquest perillosíssim biaix”.

Darrerament s’empra molt el mot algoritme. Què és un algoritme? De Wikipedia extrec: “Molts autors assenyalen els algoritmes com una llista d’instruccions per a resoldre un càlcul o un problema abstracte, és dir, que un número finit converteix les dades d’un problema (entrada) en solució (sortida)”.

La Vanguardia del 6/12/2021 publica el reportatge: “Un algoritme imprecís condiciona la llibertat dels presos”, escrit conjuntament per Laura Aragó i Gemma Saura. Aquest és el paràgraf inicial del reportatge: “Una màquina pot decidir sobre la llibertat d’una persona? Es diu Riscanvi i funciona a les presons i tribunals de Catalunya des del 2009. És un algoritme. Amb el càlcul fred d’un ordinador, mesura els risc de reincidència dels presos per ajudar els humans que formen el sistema penitenciari i judicial davant d’una de les disjuntives més àrdues: dilucidar si un intern està a punt de sortir de la presó o si cal mantenir-lo tancat perquè encara suposa un perill”.

La intel·ligència artificial no és un bon àrbitre per mesurar i prevenir el comportament humà. Malgrat que no es pot determinar qui arribarà a ser un assassí en sèrie, ni quins polítics es convertiran en Balsonaros,Trumps, Abascals o Kats. Ni preveure quins es convertiran en depredadors sexuals com Jeffrey Epstein i Ghislaine Naxwell, ni estafadors d’ancians com Artur Segura, Francisco Comitre i Enrique Peña. Sense el propòsit d’escandalitzar a ningú en particular perquè cap dels noms esmenats portaven gravat en els seus fronts allò que arribarien a ser. Ningú podia sospitar la maldat que s’amagava en les seves ànimes. Com diu Yehiel Dinur: “Eichmann és en tots nosaltres”

Si en el naixement de la raça humana no hi hagués hagut Adam que va menjar el fruit de l’arbre prohibit, el pecat no s’hauria introduït en l’espècie humana. Sense aquest pervers esdeveniment no sabríem què és la maldat. Com la cosa és així i no es pot fer marxa enrere, la maldat persistirà fins al final del temps.

L’apòstol Pau escrivint als cristians residents a Roma aclareix el cel de núvols perquè en les seves ments no hi resti ni el més mínim dubte. Descriu els sentiments de Déu que li provoquen en veure el que passa a la Terra: “Perquè la ira de Déu es revela des del cel contra la impietat i injustícia dels homes, que detenen la veritat amb injustícia” (Romans 1: 18). Avui hi ha molts negacionistes. En una època tan dramàtica com la que ens toca viure proliferen els negacionistes de les vacunes contra la Covid-19 que no se n’adonen del seu error fins que no es troben ingressats a la UCI veient com les seves vides aguanten d’un fil. Proliferen els negacionistes del pecat malgrat que la seva evidència es mostra un dia sí i l’altre també. No cal dir que també proliferen els negacionistes de Déu malgrat que “allò que es coneix de Déu els és manifest, perquè Déu els ho ha manifestat. Perquè les coses invisibles d’Ell, el seu poder etern i la seva divinitat, són clarament visibles des de la creació del món i es comprenen a través de les coses creades, a fi que siguin inexcusables” (vv. 19, 20).

La ceguesa humana és tan intensa  que “tot i havent conegut Déu, no el van glorificar com a Déu i no li van donar gràcies, sinó que van esdevenir vans en els seus raonaments i el seu cor insensat es va enfosquir. Afirmant ser savis, es van tornar necis” (vv. 21, 22). La conseqüència d’aquest negacionisme obtús Déu “els va lliurar a la impuresa en els desitjos dels seus cors” (v. 24).

La conseqüència d’aquest negacionisme estúpid: “Déu els va lliurar a una ment reprovada, a fer coses impròpies: estan plens de tota injustícia, fornicació, malícia, cobejança, maldat, plens d’enveja, homicidi, rivalitat, engany, malvolença, murmuradors, calumniadors, avorridors de Déu, arrogants, orgullosos, fanfarrons, inventors de maldats, desobedients als pares, desassenyats, deslleials, sense afecte natural, sense compassió, sense misericòrdia” (vv. 28-31).

Neguem les conseqüències del pecat que hem hereta d’Adam per no haver de penedir-nos davant Déu i així poder caminar en novetat de vida que el negacionisme ens roba.

Octavi Pereña i Cortina

 

FELICITAT FELINA

La periodista Ima Sanchís li pregunta a John Gray, filòsof, expert en “filosofia felina”: “Els gats estan més ben dotats per a la felicitat que els humans?” La resposta que li dóna el filòsof és: “Sí. Els gats tenen una tendència natural a la felicitat i a estar plàcids. L’ésser humà té com a base l’ansietat, per la por de la mort, perquè el seu projecte és la felicitat”. Crec que no es pot contrastar el concepte felicitat dels humans amb el comportament dels gats i de  la resta d’animals irracionals perquè no tenen els mateixos paràmetres. Els felins com la resta d’animals irracionals neixen, viuen i amb la mort s’acaba tot.

Jesús referint-se a les aus del cel diu: “Mireu els ocells del cel, que no sembren, ni seguen, ni recullen en graners, i el vostre Pare celestial els alimenta. ¿No valeu vosaltres molt més que elles?” (Mateu 6: 26). Amb aquestes paraules Jesús fa una clara diferenciació entre les aus i els humans malgrat que físicament ambdós són pols i a la pols tornen. Jesús censura el desfici dels humans pel seu cos: com l’alimentaran, com el vestiran  (v. 25). Els animals guiats per l’instint instintivament depenen de la providència divina. Els humans amb el raciocini semblant al del Creador que ens ha creat ens fa superiors als animals irracionals. Malauradament la semblança inicial amb Déu el pecat l’ha distorsionat, fet que ha trencat la intima relació que tenia amb Ell. Aquesta ruptura ens fa sentir desemparats. Aquest trencament ens crea ansietat.

John Gray diu: “L’ésser humà té com a base l’ansietat per la por de la mort i perquè el seu projecte és la felicitat”. Segons el filòsof la por a la mort crea ansietat. És cert. Aquesta por és un afegit que s’ha agregat a causa del pecat i que pertorba l’ordre de la creació. El pecat és el causant de la presència de la mort. Aquesta nova situació ens deixa desvalguts davant les circumstàncies de la vida.

La solució que John Gray planteja davant el problema de la mort que ens provoca ansietat asfixiant, és: “Així que vam prendre consciència de la nostra mortalitat, terroritzats, vam inventar religions i filosofies per donar sentit a la vida”. Greu error és aquest de voler trobar sentit a la vida amb l’invent de les religions i les filosofies. Si com diu el profeta Isaïes els pensaments de Déu són per sobre els nostres i els camins del Senyor no són els nostres, per què no ens prenem la molèstia d’investigar quin és el pensament de Déu pel que fa la mort? Crec que la negativa a voler saber què pensa  Déu respecte la mort és que ens fa por saber-ho. En la nostra inconsciència ens agafem als avenços mèdics que creiem que acabaran extirpant la mort, cras error, perquè “així com està establert que els homes morin una sola vegada, i després d’això el judici” (Hebreus 9: 27). La suposada transmigració de les ànimes que ens porta a la purificació i després de milers de transmigracions ens unim amb l’absolut, és un invent satànic  per enganyar-nos com ho va fer amb Eva. Ens promet felicitat però no ens deslliura de l’ansietat per la por a la mort.

Inicialment l’home no tenia necessitat de buscar sentit a la vida perquè gaudia d’una perfecta comunió amb el Creador. A causa de la desobediència d’Adam, el germen de la mort es va introduir d’immediat en l’ésser humà. Sense perdre temps Déu s’apropa a l’home per dir-li com podria recuperar la vida perduda. Déu és l’inventor de la religió vertadera perquè sap com fer tornar l’home a l’estat original en que va ser creat. No s’ha d’oblidar l’existència del personatge maligne que va induir Eva a menjar el fruit prohibit i aquesta seduir Adam a que imités el seu mal exemple. Satanàs que va aconseguir amb facilitat que els nostres primers pares abandonessin Déu, no veu amb bons ulls que  Déu vulgui que recuperin el paradís perdut.

La base de la religió vertadera és que sense vessament de sang no hi ha perdó dels pecats. Aquesta ensenyança Déu la tramet simbòlicament sacrificant uns animals (xais?)  amb les pells dels quals Déu tapa la nuesa que avergonyia els nostres primers pares. Per evitar qualsevol dubte que la sang del animals sacrificats no esborrava els pecats Déu es dirigeix a la serp per dir-li: El Senyor Déu maleeix la serp a arrossegar-se i afegeix: “i posaré enemistat  entre tu i la dona, i entre el teu llinatge i el seu llinatge. Ell et ferirà al cap i tu li feriràs el taló” (Gènesi 3: 14, 15). Aquesta és la primera profecia que anunciava el Messies que donaria la seva sang per netejar tots els pecats. Al llarg del temps es va perfilant la figura del Messies anunciat fins que es compleix en la Persona de Jesús crucificat.

Satanàs com a pare de mentida no perd el temps en pervertir la religió establerta per Déu. En el món cristià molta gent té nocions dels germans Caín i Abel  els primers fills d’Adam i Eva. Ambdós eren religiosos que adoraven Déu. Caín ho fa a la seva manera, però Déu ”no va mirar amb aprovació Caín i el seu present”. En canvi, “el Senyor va mirar amb aprovació Abel i el seu present” (Gènesi 4: 4, 5). Així ha estat al llarg de tota la història. Vet aquí  la multitud de religions que totes elles diuen que són la vertadera. Tots els camins porten a Roma i així totes les religions porten a Déu. Això no és veritat perquè només Jesús és el camí que porta a Déu (Joan 14: 6).

El filòsof li pregunta a la periodista que l’entrevista: “Pensi-ho, com és la vida interior dels humans?” La periodista li contesta: “Caòtica?” John Grey li diu: “Cal viure amb alegria intrèpida, com els gats”. No crec que els gats ens puguin donar exemple de felicitat. Tampoc crec que els felins ens puguin donar lliçons de vida. Si volem que Déu aprovi la nostra adoració com ho va fer amb Abel ho hem de fer amb la mateixa fe que ell ho va fer amb el Messies que havia de venir. Nosaltres hem de mirar cap el passat, al Gòlgota on va morir el Messies. Així es va complir la profecia.

Molts de nosaltres no prioritzem assemblar-nos a Crist en mig dels nostres problemes. Donem importància a ser feliços però no ho serem si busquem directament la felicitat. La felicitat és la conseqüència d’estar en pau en Déu per la fe en Crist. La Fira de les Vanitats ens proporciona moments fugaços de felicitat. El que perdura és el goig que proporciona Jesús que mai no es perd malgrat les circumstàncies difícils que ens trobarem.

Octavi Pereña i Cortina

 

AUTORITAT, ON ETS?

Coincidint amb un acte institucional dels Mossos d’Esquadra amb una manifestació conjunta de mossos i policies locals reclamant respecte, Josep Lluís Trapero, cap de la policia catalana va demanar “respecte per la policia. Ni submissió, ni les pors ja superades. Respecte”. Trapero va dir què són els Mossos, dient: “La policia de Catalunya. Policia i de Catalunya, una policia d’una societat determinada,  de la qual formem part, ni més bona ni més dolenta. Senzillament aquesta. La nostra. Que vol protegir el lliure exercici dels drets i llibertats, que els nostres conciutadans puguin desenvolupar la seva vida amb llibertat i sense obstacles”. Trapero es va referir a comportaments “preocupants” d’intolerància manifestats en els últims botellots, no generalitzats, però sí rellevants, “comportaments grupals violents que expressen una preocupants intolerància”.

Deixant momentàniament el carrer, és molt preocupant l’odi que transmeten les paraules de determinats polítics contra aquells que no combreguen amb la seva ideologia. Aquest llenguatge inflamatori va acompanyat dels víctors  de la multitud enardida que crida amb vehemència les proclames dels seus ídols polítics. Si sembres vents colliràs tempestes, diu la dita. Aquesta mena de llenguatge,  la Bíblia el condemna explícitament: “Així també la llengua és un membre petit, però es glorieja de grans coses. Mireu, un foc petit encén un bosc tan gran! I la llengua és un foc, el món de la injustícia. Així la llengua es constitueix entre els nostres membres com a contaminadora de tot el cos i inflamadora del curs de la vida, i és inflamada per l’infern”                           (Jaume 3. 5, 6). Les paraules d’alguns polítics, ¿no són les responsables de la presència de comportaments grupals que expressen una preocupant intolerància y que s’encarreguen  d’introduir-se en las manifestacions pacífiques de protesta per allò que no es fa bé, amb el propòsit de desprestigiar els autèntics manifestants.

Anem a tractar la violència i què és el que la motiva. En principi és un atemptat a l’autoritat en general. L’anarquia té una raó de ser. L’autoritat suprema li pertany a Déu per ser el Creador de tot el que existeix, com a tal ha donat unes lleis que regulen el bon funcionament de l’univers amb precisió mil·limètrica. El món material obeeix el cent per cent les lleis que regulen el seu funcionament. Amb l’ésser humà la cosa és distinta ja que havent estat creat posseint raciocini i voluntat està capacitat de decidir: “El Senyor Déu va manar a l’home, dient: pots menjar de tot arbre del jardí, però de l’arbre del coneixement del bé i del mal, n e menjaràs, perquè el dia que en mengis, certament moriràs” (Gènesi 2: 16, 17). Amb aquestes paraules el Creador dóna a entendre que l’home que ha creat no és un autòmat com els animals irracionals que es mouen per l’instint, sinó un ésser que inclús pot dissentir de la voluntat dels seu Creador. Adam va desobeir i tota la seva descendència en paga les conseqüències. La llei que garantia el bon funcionament de la humanitat es va trencar i el desastre s’hi va  introduir en la raça humana. Vet aquí que l’obediència que se li ha de donar a Déu com autoritat suprema s’ha substituït per l’obediència a un igual. Heus aquí que les relacions humanes grinyolin perquè a la maquinaria li manca l’oli que la fa funcionar suaument.

Déu hauria pogut decidir deixar que l’ésser humà s’arrossegués per terra, dient-li: “ja t’ho faràs”. “Jo em rento les mans”. Aquest pensament no li va passar pel cap. Tot just Adam i Eva van pecar Déu se’ls va apropar per anunciar-los la vinguda del Salvador, Jesús, que per la fe en el seu Nom es convertirien en noves criatures amb la predisposició a obeir-lo i així deixar de donar-li l’esquena.

El Decàleg, que és un resum de la Llei de Déu, el fet d’haver estat escrit pel dit de Déu en dues taules de pedra suggereix on es troba l’origen de l’autoritat. La primera taula té que veure amb l’autoritat suprema  de Déu. En la segona delega autoritat en els pares, fent-los responsables de fer despertar en ells el temor de Déu i d’ensenyar-los els principis ètics que serveixen perquè la societat funcioni correctament.

Així com va creixent el nombre de persones l’home s’organitza en societats diferenciades i estableix cabdills que les dirigeixin. Déu delega en aquests cabdills l’autoritat perquè en el seu Nom governin les societats que es van formant. Malauradament aquestes autoritats son enemigues de Déu i en lloc de governar pel bé dels súbdits ho fan per enfilar-se per damunt del poble. Així ha estat fins els nostres dies i seguirà sent-ho d’ara en davant fins a la fi del temps.

En el Nou Testament és l’apòstol Pau qui esbossa amb més claredat el principi de l’autoritat que regula el bon funcionament dels sistemes polítics que es formen. Prenguin el model que prenguin el cert és que Déu no ha perdut l’autoritat sobre la creació i la delega en els homes: “Per mi regnen els reis i els magistrats promulguen justícia. Per mi governen els prínceps i els nobles, tots els jutges de la terra” (Proverbis 8: 15, 16). Però Romans 13: 1-7 és el vademècum que ensenya com s’han de comportar les autoritats i la ciutadania. D’aquest text destaco, el governant “és un servidor de Déu per al teu bé. Però si fas el mal, tingues por, perquè no en va que porta l’espasa, perquè és un servent de Déu, un venjador per castigar el qui fa el mal. Per això, cal sotmetre’s no sols per causa del càstig, sinó també per motiu de consciencia”  (vv. 4, 5).

Pel que fa que els mossos es converteixin  en el sac dels cops de part d’alguns manifestants, indica que el principi d’autoritat grinyola. Vol dir que es margina Déu. Aquest abandonament ens porta a l’anarquia, el caos.

Octavi Pereña i Cortina