SET DE JUSTICIA

El problema de la justícia preocupa molt els ciutadans perquè descobreixen moltes ambigüitats en el seu funcionament. L’article 14 de la vigent Constitució declara: “Els espanyols són davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”. Feta la Constitució feta la trampa perquè es violen fàcilment els seus principis.

El Govern central anuncia que inclourà en la condició d’aforats davant el Tribunal Suprem la reina i els prínceps d’Astúries. Això significa que en la llista d’aforats que com a mínim hi són diputats i ministres, s’allarga. L’aforament segons paraules del ministre Ruiz-Gallardón és un instrument per “augmentar la seguretat jurídica sobre persones que el legislador i la mateixa Constitució entenen que han de ser objecte d’una tutela per raó de les funcions que se’ls encomana”. El ministre diu que L’aforament no és un “privilegi”. Què és, sinó un privilegi el fet que determinades persones es beneficiïn d’una jurisdicció privilegiada que és el que significa aforament? ¿No és una contradicció que el rei en una al·locució de Cap d’Any digués que tots els espanyols són iguals davant la llei i ell “sigui inviolable i que no està subjecte a responsabilitat” segons l’article 56.3?

La lletra de la llei i la seva aplicació és injusta perquè els legisladors i els administradors són injustos. “No hi ha ningú just, ni un” (Romans 3:10). Això no significa que ens hàgim d’estar amb els braços plegats deixant que el mal campi a gust i vagi minant la democràcia fins convertir-la en paper mullat. S’ha de denunciar l’incompliment de la llei perquè sigui respectada i si hi ha textos injustos canviar-los el més aviat possible. La democràcia mal entesa deixa picar de peus i poc més. Molts que s’anomenen demòcrates són poc transparents i moltes decisions i accions es mantenen sota “secret de sumari”. Llavors els polítics  es queixen que la ciutadania és desentén del seu procedir  i que tot invitant-la a anar a votar, les urnes manifesten una participació baixa. Acabat el recompte i vist el fracàs, tot són promeses de corregir els errors, per deixar que tot segueixi igual.

Inclús els imputats en greus casos de corrupció poden eludir la justícia perquè aquesta és lenta i permet que prescriguin els casos, per defectes de forma o perquè els jutges sotmesos a pressions polítiques dictin sentencies que no s’ajusten a la gravetat dels delictes, o perquè el legislador dicta lleis que fan legal el delicte. Es diu que donada la condició humana un cert grau d’injustícia sempre hi serà. Hi estic d’acord. Però s’ha de procurar que tota injustícia sigui castigada segons la gravetat del delicte comès. La legislació ha de deixar ben clar què és punible perquè no es puguin fer tripijocs que dificultin la seva execució.

Hi ha evidències que els grans corruptors gaudeixen d’un estatus d’aforament perquè es dicten lleis  que redueixen els impostos que han de pagar les seves empreses fent un greuge comparatiu amb les petites que no gaudeixen d’aquests favors legals. Les gran fortunes en el passat es van fer amb el tràfic d’esclaus. Ara es fan instal·lant les fàbriques en països on no existeixen drets de cap mena afavoreixen els seus governs corruptes, pagant sous de fam a més d’utilitzar mà d’obra infantil que fa llargues jornades laborals. Els ciutadans de peu ens trobem indefensos davant els abusos que cometen els poderosos amb el vist i plau dels vots que se’ls han donat.

A pesar que la justícia que avui veiem aquí a la terra sovint només ho és de nom arribarà el dia que el Jutge suprem s’asseurà sobre el tron de la seva glòria. Reunirà tots els pobles i els dividirà en dos grups. Al que  posarà  a la seva esquerra els dirà: “Aparteu-vos de mi, maleïts, al foc etern preparat per al diable i els seus àngels. Perquè vaig tenir fam i no em vau donar de menjar, vaig tenir set i no em vau donar de beure, era estranger i no em vau acollir, estava despullat i no em vau vestir, estava malalt i a la presó i no em vau visitar”. Els condemnats intentaran justificar-se al·legant que mai l’havien vist en aquestes circumstàncies de necessitat. Però el Senyor desfarà les seves al·legacions de manera contundent, dient-los: “En veritat us dic que en la mesura que ho van fer a un d’aquests més petits, tampoc a mi no ho van fer. I aquests aniran al càstig etern” (Mateu 25:31-46). La justícia que mai no s’ha vist aquí a la terra des de la caiguda en pecat d’Adam, serà implantada amb tot el seu esplendor en el regne etern de Déu on el pecat no hi existirà i Satanàs llençat a les profunditats de l’infern no podrà fer les seves malifetes. Els creients en Crist finalment veuran satisfets els anhels de justícia perquè el Jutge suprem donarà a cadascú el que es mereix. En l’Audiència celestial no existiran els aforats que tenen privilegis.

Octavi Pereña i Cortina

ESPIRITUALITAT SUPERSTICIOSA

Des de fa  uns anys s’experimenta un auge de pràctiques  pseudo espirituals  importades d’Orient: meditació i ioga, teràpies naturals, esoterisme, neoxamanisme, cartes astrals…Segons un estudi realitzat pel departament d’Antropologia de  la Universitat Rovira Virgili es dedueix “que aquests substituts de la religió, la fe i també de la medicina convencional han arribat a ocupar una part d’un buit que multitud de persones tenen incapaces de trobar respostes a les seves inquietuds”. Aquest estudi destaca l’emergència del que s’anomena mercat de la insatisfacció.

Com s’arriba a un estat d’insatisfacció tan generalitzat com l’actual? Una característica de la societat d’avui és l’abandonament de Déu en el sentit real. Espontàniament i en situacions difícils els nostres llavis pronuncien: Déu meu! Sense saber el que es diu. Aquesta creença que podem considerar supersticiosa la Bíblia la denuncia en paraules del profeta Isaïes: “El senyor diu: Perquè aquest poble s’apropa amb la seva boca i m’honora amb els seus llavis, però el seu cor s’ha allunyat de mi, i el temor que ells m’haurien de tenir l’ensenyen només com un precepte d’homes” (29:13). L’antic poble d’Israel practicava una religiositat que avui anomenem sociològica que consistia en una pràctica religiosa heretada dels seus avantpassats però mancada de l’espiritualitat amb l’Esperit Sant els enfortia. En realitat era una religió sense ànima.

Avui passa quelcom semblant: Diumenge de Rams, Setmana Santa, Nadal, Reis, són els pics de la manifestació de la fe cristiana. Si als practicants d’aquesta religiositat esporàdica i de gran notorietat, que malauradament se la considera revitalització de la fe, se’ls pregunta si saben el significat del que fan evidentment et contesten amb evasives que manifesten la seva ignorància. A aquests religiosos de les grans solemnitats bé se’ls poden aplicar les paraules que el profeta Isaïes diu a l’antic Israel: “Perquè aquest poble s’apropa amb la seva boca i m’honora amb els seus llavis, però el seu cor s’ha allunyat de mi”. Aquests religiosos de grans celebracions tenen l’ànima buida i el buit que hi ha s’intenta omplir-lo, en el cas que comentem avui, amb l’espiritualitat buida de contingut que ens arriba d’Orient.

Jesús acaba el que s’anomena Sermó de la Muntanya amb aquestes paraules: “Tot aquell, doncs, que escolta aquestes meves paraules i les fa, el compararé a un home assenyat que va edificar la casa damunt la roca. I va caure la pluja, i van venir les riuades, i van bufar els vents, i van envestir contra aquella casa: i no es va ensorrar perquè estava fonamentada damunt la roca” (Mateu 7:24,25). Obeir les paraules de Jesús és el mateix que obeir-lo a Ell, es dir, que es creu en la persona que les diu. Qui resisteix les riuades que amenacen destruir-ho tot ho és la persona que edifica la seva vida sobre la Roca que és Jesús. El mercat emergent de la insatisfacció s’engreixa pel fet que Jesús no és la Roca on edificar la vida.

El salmista que honorava Déu no solament amb els llavis  sinó que mantenia amb Ell una íntima relació personal va deixar escrit pel nostre encoratjament: “Només en Déu reposa en silenci la meva ànima: d’Ell em ve la meva salvació. Només Ell és la meva Roca, la meva fortalesa. No seré mogut” (Salm 62:12). Jesús, la Roca que dóna força al feble i sentit a la vida desorientada, diu: ”Perquè ha posat el seu amor en mi, jo l’alliberaré: el posaré a dalt, perquè coneix el meu Nom. Ell m’invocarà, i jo li respondré. Estaré amb ell en l’aflicció. Jo el rescataré i l’honoraré. Amb infinitat de dies el satisfaré, i contemplarà la meva salvació” (Salm 91:91:14-16

Octavi Pereña i Cortina