DÉU ÉS GRAN

Edward T. Welch en el seu llibre “Quan la gent és GRAN Déu és petit”, cita el testimoniatge de dues dones violades. “Em sento com si portés un anunci de neó en el meu front que diu que vaig ser violada pel meu oncle”, diu l’una. L’altra víctima afirma: “Tinc por d’obrir la boca quan estic amb altres persones. Si l’obro sortirà vil immundícia”. Aquestes dues doloroses declaracions expressen clarament que senten vergonya d’haver estat violades, com si haguessin sigut elles les culpables de la infàmia.  A sobre s’hi afegeix l’estigma social d’haver provocat la violació.

Les seqüeles de la violació, com les víctimes del terrorisme o d’un cataclisme, s’intenten  pal·liar els seus efectes amb tractaments psicològics. La intenció pot ser molt bona,  però la realitat és que la ferida deixa cicatriu que no s’esborra de la memòria les conseqüències de la violació.

Quin lloc ocupa Déu en la dona violada?  Creure en Déu no significa que alliberi de situacions i indesitjables com ser objecte d’una violació. La fe en Déu, Pare de nostre Senyor Jesucrist, dóna la força que evita enfonsar-se i arrossegar al llarg dels anys el record d’un fet que es voldria que no s’hagués produït. Molts es pregunten: On és Déu  quan una dona és violada? Déu és present quan es perpetra l’acte criminal. Per què ho permet? No ho sé. Ara que tenim un coneixement molt limitat de les coses hem d’emmudir i no acusar Déu com si fos el culpable de la malifeta. Ens agradi o no vivim en un món que Déu ha maleït a causa del pecat. Per això es donen situacions tan indesitjables com les que “La Manada” representen..

El violador amb la seva loquacitat sap fer creure que la víctima és la culpable. Que ella s’ho ha buscat. Aquesta culpabilitat que no és tal, persegueix la víctima al llarg dels anys. No pot oblidar el terror que va sentir en el moment que va ser víctima de l’atac indecent. Quan el violador és GRAN en la persona assetjada, Déu és petit o inexistent. Quan la víctima veu el violador com un gegant i a Déu com un nan no podrà abandonar fàcilment  el record del trauma pel que ha passat perquè es troba indefensa. Els depredadors sexuals existeixen perquè el pecat els ha capgirat el sentit que té el sexe. A més de la procreació serveix perquè l’home i la dona siguin u en el matrimoni. És un misteri que Déu ha revelat. Com que no es té en compte el propòsit de Déu respecte al sexe passa el que passa. El sexe en lloc de ser una font de goig s’ha convertir en una deu de dolor. Encara que els jutges jutgessin justament i castiguessin com des mereixen els violadors, malgrat les moltes manifestacions anti, les violacions es repetiran perquè el pecat fa perdre el sentit de la decència i quan aquesta es perd tot és possible.

Les paraules del profeta Jeremies que comentarem poden fer desaparèixer el sentiment de culpabilitat, de brutícia, en la dona violada si per la fe en Jesús que és la màxima expressió de l’amor de Déu, les creu. El títol d’aquest escrit “Déu és gran” no té res a veure amb “Al·là és gran”. Al·là és un déu de fabricació humana que no pot purificar la dona embrutada per la violació.

El profeta escriu: “Així diu el Senyor: Maleït l’home que confia en l’ésser humà, i posa en la carn la seva força, i el seu cor s’aparta del Senyor. Perquè serà com un abandonat en el desert, i quan arribarà el bé no ho veurà, i habitarà en llocs secs de l’estepa, en una terra de salobre i deshabitada” (17: 5,6). Quan Déu el Pare de nostre Senyor Jesucrist es converteix en un nan, la gent es fa GRAN. Això és el que passa amb la violació. Si la violada no té una fe ferma en Jesús que revela el Pare celestial, veu el violador com un gegant que l’ha sotmès a la seva voluntat. Emocionalment està subjecta a la supremacia masclista. No es pot treure del cap el greuge   que la persegueix com si fos la seva pròpia ombra. Aquest record que no pot esborrar la consumeix. La descripció que el profeta fa de la persona que confia en l’ésser humà és perfectament aplicable  a la dona violada lligada emocionalment al seu violador.

Però el profeta no es queda amb la persona que confia en l’ésser humà. Segueix escrivint. “beneït l’home que confia en el Senyor, i el Senyor és la seva confiança. Serà, doncs, com un arbre plantat vora les aigües, que estén les seves arrels vora el corrent, que no tem quan ve la calor, i el seu fullatge resta verd, i en l’any de sequera no té neguit, i no para de fer fruit” (vv. 7,8). La imatge de la persona que confia en el Senyor és totalment distinta de la que confia en l’home. Aquesta descriu un desert. L’altra, un jardí ben regat i sempre verd. El profeta no es deixa en el tinter: “en l’any de sequera no té neguit, i no para de fer fruit”. L’any de sequera bé pot representar la violació. En aquest cas, com la dona violada està arrelada vora el corrent, el greuge no li pot impedir que doni fruit. La confiança plena en el Senyor, no una fe de Setmana Santa que és superficial, el violador es converteix en un nan que ha perdut el control que exercia sobre ella. L’espectre de la violació s’ha esfumat amb la mateix facilitat com ho fa la boirina a l’escalfor del sol naixent.

Octavi Pereña i Cortina

DÉU ÉS GRAN

Edward T. Welch en el seu llibre “Quan la gent és GRAN Déu és petit”, cita el testimoniatge de dues dones violades. “Em sento com si portés un anunci de neó en el meu front que diu que vaig ser violada pel meu oncle”, diu l’una. L’altra víctima afirma: “Tinc por d’obrir la boca quan estic amb altres persones. Si l’obro sortirà vil immundícia”. Aquestes dues doloroses declaracions expressen clarament que senten vergonya d’haver estat violades, com si haguessin sigut elles les culpables de la infàmia.  A sobre s’hi afegeix l’estigma social d’haver provocat la violació.

Les seqüeles de la violació, com les víctimes del terrorisme o d’un cataclisme, s’intenten  pal·liar els seus efectes amb tractaments psicològics. La intenció pot ser molt bona,  però la realitat és que la ferida deixa cicatriu que no s’esborra de la memòria les conseqüències de la violació.

Quin lloc ocupa Déu en la dona violada?  Creure en Déu no significa que alliberi de situacions i indesitjables com ser objecte d’una violació. La fe en Déu, Pare de nostre Senyor Jesucrist, dóna la força que evita enfonsar-se i arrossegar al llarg dels anys el record d’un fet que es voldria que no s’hagués produït. Molts es pregunten: On és Déu  quan una dona és violada? Déu és present quan es perpetra l’acte criminal. Per què ho permet? No ho sé. Ara que tenim un coneixement molt limitat de les coses hem d’emmudir i no acusar Déu com si fos el culpable de la malifeta. Ens agradi o no vivim en un món que Déu ha maleït a causa del pecat. Per això es donen situacions tan indesitjables com les que “La Manada” representen..

El violador amb la seva loquacitat sap fer creure que la víctima és la culpable. Que ella s’ho ha buscat. Aquesta culpabilitat que no és tal, persegueix la víctima al llarg dels anys. No pot oblidar el terror que va sentir en el moment que va ser víctima de l’atac indecent. Quan el violador és GRAN en la persona assetjada, Déu és petit o inexistent. Quan la víctima veu el violador com un gegant i a Déu com un nan no podrà abandonar fàcilment  el record del trauma pel que ha passat perquè es troba indefensa. Els depredadors sexuals existeixen perquè el pecat els ha capgirat el sentit que té el sexe. A més de la procreació serveix perquè l’home i la dona siguin u en el matrimoni. És un misteri que Déu ha revelat. Com que no es té en compte el propòsit de Déu respecte al sexe passa el que passa. El sexe en lloc de ser una font de goig s’ha convertir en una deu de dolor. Encara que els jutges jutgessin justament i castiguessin com des mereixen els violadors, malgrat les moltes manifestacions anti, les violacions es repetiran perquè el pecat fa perdre el sentit de la decència i quan aquesta es perd tot és possible.

Les paraules del profeta Jeremies que comentarem poden fer desaparèixer el sentiment de culpabilitat, de brutícia, en la dona violada si per la fe en Jesús que és la màxima expressió de l’amor de Déu, les creu. El títol d’aquest escrit “Déu és gran” no té res a veure amb “Al·là és gran”. Al·là és un déu de fabricació humana que no pot purificar la dona embrutada per la violació.

El profeta escriu: “Així diu el Senyor: Maleït l’home que confia en l’ésser humà, i posa en la carn la seva força, i el seu cor s’aparta del Senyor. Perquè serà com un abandonat en el desert, i quan arribarà el bé no ho veurà, i habitarà en llocs secs de l’estepa, en una terra de salobre i deshabitada” (17: 5,6). Quan Déu el Pare de nostre Senyor Jesucrist es converteix en un nan, la gent es fa GRAN. Això és el que passa amb la violació. Si la violada no té una fe ferma en Jesús que revela el Pare celestial, veu el violador com un gegant que l’ha sotmès a la seva voluntat. Emocionalment està subjecta a la supremacia masclista. No es pot treure del cap el greuge   que la persegueix com si fos la seva pròpia ombra. Aquest record que no pot esborrar la consumeix. La descripció que el profeta fa de la persona que confia en l’ésser humà és perfectament aplicable  a la dona violada lligada emocionalment al seu violador.

Però el profeta no es queda amb la persona que confia en l’ésser humà. Segueix escrivint. “beneït l’home que confia en el Senyor, i el Senyor és la seva confiança. Serà, doncs, com un arbre plantat vora les aigües, que estén les seves arrels vora el corrent, que no tem quan ve la calor, i el seu fullatge resta verd, i en l’any de sequera no té neguit, i no para de fer fruit” (vv. 7,8). La imatge de la persona que confia en el Senyor és totalment distinta de la que confia en l’home. Aquesta descriu un desert. L’altra, un jardí ben regat i sempre verd. El profeta no es deixa en el tinter: “en l’any de sequera no té neguit, i no para de fer fruit”. L’any de sequera bé pot representar la violació. En aquest cas, com la dona violada està arrelada vora el corrent, el greuge no li pot impedir que doni fruit. La confiança plena en el Senyor, no una fe de Setmana Santa que és superficial, el violador es converteix en un nan que ha perdut el control que exercia sobre ella. L’espectre de la violació s’ha esfumat amb la mateix facilitat com ho fa la boirina a l’escalfor del sol naixent.

Octavi Pereña i Cortina

DIARREA VERBAL

En un paràgraf de l’escrit  “És curable la diarrea verbal” de Josep Maria Espinàs dóna peu a tractar la “diarrea verbal” que denuncia Espinàs: “Ho diré d’entrada, però sense contundència: som uns parladors que correm el risc de convertir-nos en xerraires. Un xerraire és qui parla molt sense substància, diu el diccionari. I immediatament  apareix el primer problema: ¿qui decideix que les nostres paraules no tenen substància? El xerraire està convençut molt sovint que allò que està dient  o explicant és importantíssim, fonamental, imprescindible per poder ser entès”. El conegut periodista es fa aquesta pregunta: “Qui decideix que les nostres paraules no tenen substància?”

Sembla ser que qui hauria de donar substància a les nostres paraules hauria de ser la Religió perquè lliga l’home amb el Transcendent. La realitat ens diu que no. La pregària que hauria de ser un espai en el que dominen les paraules amb substància, Jesús avisa els creients amb aquestes paraules: “I quan preguis, no siguis com els hipòcrites, que els agrada de pregar drets a les sinagogues, i a les cantonades de les places per fer-se veure dels homes. En veritat us dic ja tenen la seva recompensa (Mateu 6: 5). Jesús posa com exemple d’aquest comportament narcisista el fariseu de la paràbola. Dos homes van pujar al temple a pregar: l’un un fariseu, l’altre un cobrador d’impostos. El fariseu pregava d’aquesta manera: “Oh Déu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, rapaços, injustos, adúlters, ni tampoc com aquest cobrador d’impostos. Dejuno dues vegades a la setmana, pago el delme de tot el que guanyo” (Lluc 18: 11,12). Qui decideix que les nostres paraules no tenen substància? La resposta és Jesús. El fariseu es creia just, es dir, bona persona. Per això exaltava la seva religiositat de cara la galeria. Contrastava la seva bonesa amb la condició de pecador del cobrador d’impostos que “de lluny estant, no gosava ni alçar els ulls al cel , sinó que es copejava el pit dient: Oh Déu, sigues propici a mi, un pecador” (v. 13). Poques van se les paraules del cobrador d’impostos, però amb molta substància.

Jesús s’oposa a la “diarrea verbal” que denuncia Espinàs, quan diu: “I que la vostra paraula sigui: sí quan és sí, no quan és no. El que es diu de més és del maligne” (Mateu 5:37). Jesús descobreix que l’origen de la “diarrea verbal” procedeix del maligne. És el diable qui fa que el narcís s’enalteixi, qui el fa presumir d’unes suposades qualitats que el distingeixen de la plebs inculta. No hi ha prous paraules per lloar les seves moltes perfeccions. Es dispara la “diarrea verbal”.

L’Espinàs finalitza el seu escrit  reproduint el títol que li ha donat: ¿És curable la diarrea verbal?” Tancant-lo amb aquest interrogant dóna a entendre que per a ell la “diarrea verbal” és incurable. ¿És possible que la nostra paraula sigui sí quan és sí. No quan és no? Quan el narcís diposita la fe en Jesús entén qui realment és. Aquest descobriment li és la medicina que li guarirà la seva “diarrea verbal”.

Jesús clou la paràbola del fariseu i el cobrador d’impostos amb aquestes paraules: “Us dic que aquest” (el cobrador d’impostos) “va baixar a casa seva justificat” (Déu va escoltar la seva pregària i el va beneir),” i no pas l’altre”, (el fariseu va sortir del temple pitjor del que havia entrat perquè Déu no dóna suport als orgullosos i deixa que segueixin els seus camins tortuosos). Si els narcisos volen rebre la benedicció de Déu s’han de fer seva la confessió del cobrador d’impostos: “Oh Déu, sigues propici amb mi, un pecador”.  Déu que coneix la intimitat dels qui preguen i que no li poden donar gat per llebre posa punt final a la paràbola amb aquestes paraules: “Perquè tot aquell que s’exalça  a sí mateix, serà humiliat, però el qui s’humilia  a si mateix serà exalçat” (V.14).

Acabo aquest escrit amb aquesta afirmació: Sí, es pot curar la diarrea verbal.

Octavi Pereña i Cortina

IMMORTALITAT

El gerontòleg Aubrey de Grey i el director de campanya de Google Ray Kuzweil, han posat en marxa una campanya per resoldre el misteri de la mort. De Grey creu que el 2050 qui posseeixi un cos i un compte bancari igualment sa tindrà una elevada possibilitat de ser immortal mitjançant la renovació el cos cada deu anys en clíniques que regeneraran  teixit i rejoveniran  òrgans (citat per Marius Carol).

Segons de Grey només els qui tinguin un compte bancari sa, és dir, ben farcit de dòlars, podran assolir l’esperança de la immortalitat, malgrat que no l’asseguri. L’esperança que no estigui dipositada en un fonament fiable porta al desencís.

El director de cine Woody Allen, ha dit: “La immortalitat és una il·lusió. Només pots ser immortal el temps en que t’ho creus abans de morir-te. Creure que jo viuré a les meves pel·lícules després de dinyar-la és tan ingenu com esperar que m’enviaran un taló amb els drets d’autor al paradís…Home, seria interessant que la vida tingués sentit, però et mors, te’n vas, desapareixes i ja està i no tens cap consciència del món. I si una altra gent pot gaudir de la teva feina, però tu ni t’assabentes, potser…sap?…potser, l’univers continua expandint-se eternament  o contraient-se per sempre, però a tu ja t’és igual”. Nihilisme pur. Però l’ésser humà no té perquè viure en un estat d’incertesa vital. En aquest cas l’existència és converteix en un estat d’angoixa permanent, cosa que la converteix en una situació de tortura perenne.

L’ateisme i l’agnosticisme són els canals del nihilisme filosòfic que alhora reverteix en una vida sense sentit que no val la pena viure-la i que en alguns  casos extrems porta a llevar-se la vida. En la lluita estèril per trobar sentit a la vida deixant fora Jesús, l’home cau extenuat a la cuneta.

A  l’home nascut de dona no li va buscar Déu. Cercarà déus, sí, que no el deslliuraran del nihilisme que  enterboleix la raó. Però hi ha un altre factor que contribueix a que no es vulgui sortir del pou en que s’ha caigut per manca de fe en l’únic Déu, el Creador de tot l’existent i que en el seu Fill Jesús perdona els pecats que ofeguen l’esperança: el comportament dels que es diuen cristians que deixa molt que desitjar. Aporta llum en aquest sentit una vinyeta d’El Roto en que apareix el Papa d’esquena aixecant amb una mà un crucifix. No entenc el significat de les tres corones d’espines que hi surten. El que no deixa lloc al dubte  és el text que l’acompanya: “Evangelitzar el Vaticà. Quina feina!”. Malgrat que als bisbes no els agrada que els mitjans de comunicació airegin les corrupció que es donen en el si de l’Església catòlica, n’haurien d’estar agraïts perquè si tinguessin ulls per a veure-hi i orelles per a sentir-hi es podrien penedir dels seus pecats i convertir-se a Crist. A partir de la seva conversió començar a caminar en santedat i deixar de ser pedra d’ensopec per a moltes persones que no volen saber res de Crist pel mal comportament dels qui es diuen ser els seus representants a la Terra. Dit això endinsem-nos en el tema de la immortalitat.

Si fos possible que els avenços en biotecnologia i la regeneració de teixits cada deu anys i rejoveniment d’òrgans portés a la immortalitat, quina importància tindria viure eternament carregant amb les misèries del temps present? Que no tinguin por els que es puguin pagar les costoses reparacions de teixits i el rejoveniment d’òrgans. És una utopia inassolible perquè la paga del pecat és la mort i, més aviat o més tard tothom haurà de comparèixer davant el tribunal de Crist per retre compte del que s’hagi fet bo o dolent en aquesta vida.

La immortalitat corporal bíblica està fonamentada en la resurrecció de Jesús. Al dia final tothom ressuscitarà, però no tothom ho farà de la mateixa manera. Hi ha resurrecció de vida i resurrecció de mort. Els cossos revestits d’immortalitat per a dues destinacions eternes ben diferenciades. El destí etern dels cossos depèn d’un acte de voluntat avui. L’església cristiana té l’obligació d’evangelitzar el món. Ha de donar a conèixer el missatge de salvació que es troba en Jesús que va morir pels pecats del món i en concret pels del lector: “I en ningú altre (Jesús) no hi ha salvació, perquè no hi ha cap altre Nom donat als homes en que puguin ser salvats” (Fets 4: 12). Tota persona que creu en Jesús és salvada per la fe. Ha passat de mort a vida. Quan  de temps durarà el pelegrinatge d’una persona redimida pr aquest món no se sap. El que sí és cert és que un dia morirà físicament. En el moment en que es produeixi el decés l’ànima abandona el cos i se’n va directament a la presència de Déu perquè la sang de Jesús li ha rentat tots dels seus pecats. No n’hi ha deixat cap sense esborrar. El cos dorm colgat sota terra esperant el dia de la resurrecció, que no és cap faula  sinó una certesa garantida per la resurrecció de Jesús. Aquesta és l’esperança de la immortalitat cristiana. La resurrecció que serà efectiva el dia que Jesús gloriós vingui a la Terra a buscar el poble de Déu, el cos mortal serà revestit d’immortalitat i el cos corruptible d’incorrupció. L’ànima que gaudeix de la presència de Déu s’unirà al seu cos ressuscitat. En aquell instant la salvació assolia per Jesús morint a la creu s’haurà completat. L’esperança cristiana plenament assolida.

Els incrèduls, els ateus, els agnòstics, els adoradors de divinitats falses, el mateix procés que els cristians: cos ressuscitat i ànima units per sempre a l’infern lluny de la presència d Déu en les mateixes condicions que aquí a la Terra però infinitament agreujades per l’absència absoluta de la presència del Senyor. Avui encara s’hi és a temps per escollir la vida eterna que és Jesús

Octavi Pereña i Cortina

ÈTICA O VIDA

Juan Cruz entrevista Iñaki Gabilondo, un dels periodistes més prestigiosos del país, “l’home que ha fet de l’entrevista la seva més gran contribució al periodisme segueix preguntant pel futur a persones que han estat decisives per crear el que avui anomenem present”.

L’entrevistador li pregunta a Gabilondo: Per què encara busca gent amb qui parlar? Resposta: “Perquè la magnitud de la meva ignorància és immensa. I per aprendre,  per tractar d’entendre i entendre’m”. Amb la seva resposta Gabilondo deixa clar que no té clar el futur.

Com no pot ser de cap altra manera, en una entrevista amb un periodista tant prestigiós com Gabilondo no hi pot faltar una pegunta sobre el progrés: ¿Amb quines preguntes ve d’aquestes converses? Resposta: “Sobre tot amb una de les novetats que estan sorgint, de totes les extraordinàries novetats que s’anuncien i que es poden concretar en un temps relativament breu, se’n beneficiaran uns pocs o tota la societat?   ¿Serà un bon negoci per a uns o un benedicció per a tots? La pegunta se la fan tots aquells que entrevisto” ¿I la resposta?, li pregunta l’entrevistador. La contesta és ben eloqüent: “La resposta és no. L’única convicció que tenen és que en els propers anys hauríem de revisar la nostra arquitectura jurídica i ètica. No tenim respostes ètiques per algunes de les qüestions que s’aniran plantejant ni arquitectura jurídica per afrontar-les. Jo hi afegiria: Tampoc no existeixen respostes ètiques ni arquitectura jurídica per afrontar els problemes actuals als que no es troba solució. No és que no es puguin resoldre, és que es busca solucionar-los per camins equivocats.

Les filosofies polítiques sobre el paper dissenyen la solució a tolts els problemes que afecten l’home, però, falla l’home que els ha de solucionar. En el dia a dia descobrim que falla el binomi que és clau per resoldre conflictes: “Estimaràs Déu sobre totes les coses i del proïsme com a tu mateix” (Marc 12: 30,31). La primera part de la solució és Déu. No un Déu filosòfic creat pel racionalisme humà, sinó el Déu etern, l’Invisible, la faç del qual mai ningú ha vist i que el seu Fill en la persona de Jesús dóna a conèixer la seva naturalesa moral. Aquest Déu únic, no comparteix amb ningú  seva glòria. Exigeix que se l’estimi amb tot el nostre cor, amb tota la nostra ànima, amb tota la nostra ment i amb totes les nostres forces. Aquest Déu únic amb qui no  volem tenir tractes perquè creiem que la seva exigència atempta contra la nostra llibertat personal, el marginem. Això no el fa desaparèixer: “Per què s’avaloten les nacions, i els pobles mediten vanitat? Els reis de la terra s’aixequen, i els prínceps conspiren contra el Senyor i contra el seu Ungit, dient: Trenqueu els seus lligams, i llancem lluny de nosaltres les seves cordes. El qui habita en els cels se’n riu, el Senyor se’n burla. Llavors els parlarà en la seva ira, i els dirà amb el seu furor” (Salm 2: 1-5). Però Déu que junt amb la seva justícia és amor, dulcifica el seu to amb els rebels: “I ara, oh reis, sigueu assenyats: apreneu  jutges de la terra. Serviu al Senyor amb temor, i alegreu-vos amb tremolor. Beseu el Fill no sigui que s’enutgi, i sigueu destruïts pel camí, quan la seva ira s’encengui una mica. Feliços tots els qui confieu en Ell” (vv. 10-12). Durant els tres anys del seu ministeri públic Jesús va ser el blanc de l’odi de la casta sacerdotal judaica que ni tan sols es va mitigar quan Jesús penjava en la creu. Malgrat això, dirigint-se al Pare va pronunciar aquelles paraules que desprenien l’aroma de l’infinit amor de Jesús vers els homes que per salvar-los del seu pecat dóna la vida: “Pare, perdona’ls perquè no saben el que fan” (Lluc 23: 34).

La segona part del  binomi que aporta felicitat a l’home, diu: “Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix. No és un principi ètic impossible de complir, sinó la vida de Jesús habitant en el cor humà pel seu Esperit que es manista en tots els aspectes de l’existència humana.

La política, l’economia, la religió, les relacions humanes, tot el que afecta l’home esta infectat de pecat. La corrupció brolla allí on es troba l’home. Ni l’imperi de la llei l’esborra. Tot el contrari, com més estricta sigui la llei més prolifera la corrupció. Sembla ser una contradicció: Com més estricta sigui la llei. Quan tot giri entorn de l’imperi de la llei, el legalisme es comporta com adob que fa créixer ufanosa la corrupció.

Una nit Jesús rep la visita de Nicodem, un principal entre els jueus. “En veritat, en veritat et dic que si un no neix de nou, no pot veure el regne de Déu” (Joan 3:3). Sorprès, el fariseu li pegunta al Mestre: “Com pot un home nàixer quan és vell? Pot potser entrar per segona vegada en el ventre de la seva mare i nàixer?” (v.4). Jesús esclareix el misteri del nou naixement en dir-li al fariseu: “Allò que és nascut de la carn és carn, i allò que és nascut de l’Esperit és esperit” (v.6). El context immediat fa referència a la crucifixió de Jesús (vv.13-15) que sense la seva resurrecció faria impossible l’enviament de l’Esperit com va prometre.

La solució dels problemes polítics, econòmics i socials no es troben en el Jesús folklòric que les multitud aclamen enfervorides com si d’un ídol de l’esport es tractés, sinó en Jesús mort i ressuscitat que vessa el seu Esperit en els qui creuen en Ell,  donant-los poder per començar a estimar el proïsme amb l’amor amb que Ell ha estimat el món.

Octavi Pereña i Cortina

DEPREDADORS SEXUALS

El cas de La Manada ha estat el més sonat de violació múltiple per la trama judicial que l’ha acompanyat i per la posterior posada en llibertat condicional seguida de multitudinàries manifestacions arreu de l’Estat contra la decisió judicial. Però La Manada  no ha estat l’últim cas que s’ha produït d’aquest tipus d’agressions sexuals. El 19 de maig de 2018 quatre homes entre 20 i 23 anys van ser detinguts per violar  una noia de 20 anys, després de l’inhumà acte. La van posar en el maleter d’un cotxe i la van abandonar prop de l’estació del tren de Sant Boi de Llobregat. Durant la revetlla de Sant Joan de 2018 dos adolescents de 14 i 15 anys en van violar una noia de 15. La llista d’agressions d’aquesta mena no té fi.

Màrius Serra explica que a l’escola Heura, d’una localitat indeterminada, hi ha penjat una pancarta que diu: “Aquí s’ensenya a pensar i no què pensar”. L’escriptor redacta: “L’única possibilitat que tenim de ser lliures és a través del pensament articulat pel llenguatge. I l’escola ha de ser el principal impulsor. Pensar i no què pensar, vet aquí la qüestó”, ¿per eradicar els assetjament sexuals al metro, als llocs de treball, de Les Manades, prenguin el nom que prenguin, la violència masclista en la llar…? No, senyor Serra, el pensament articulat pel llenguatge no és la solució per extirpar les violacions.

Viviana Waisman, presidenta de Women’s Link, en resposta a la pregunta que li fa Lluís Amiguet: Com es poden evitar altres clixés?, diu: “Amb formació, reflexió crítica i coneixement. Són necessaris per evitar que es reprodueixin processos com els de La Manada. El periodista li segueix dient: Sembla que alguna cosa no funciona, Waisman respon: “És que a més de les reformes penals, fan falta reformes mentals…Queda molt camí per recórrer, però no n’hi ha prou amb reformar la justícia, també hem de generar debat públic, com fem aquí i ara, perquè tots millorem els nostres marcs mentals”.

Màrius Serra proposa que l’escola ha de ser la principal impulsora del canvi de pensament pel que fa el tema de les agressions sexuals i Viviana Waisman les reformes mentals. Canvi de pensament o reforma mental és el mateix. D’acord. S’ha de canviar el concepte que l’home té de la dona. La manera de pensar el mascle li fa creure que és superior a la dona i que és objecte de plaer sexual i que per grat o per força s’ha de sotmetre als seus capricis. Ja fa anys que a les escoles s’ensenya  educació sexual des d’un punt de vista estrictament biològic i esbiaixat, que trenca amb el concepte clàssic de la sexualitat. No, l’escola no pot ser el motor impulsor d’un concepte masculí que dignifiqui la dona. L’escola, tant la pública com la privada no està en condicions d’ensenyar allò que la dignifiqui.¿ Es veu capaç d’ensenyar: “Semblantment vosaltres, marits, conviviu amb elles amb coneixement, donant honor a la dona com a un vas més fràgil, com a cohereves també de la gràcia de la vida? (1 Pere 3:7). No. Seguirà fracassant perquè deixa de banda l’ànima. Vol canviar els marcs mentals però s’oblida de la font d’on neixen els pensaments. Pretén, inútilment, aconseguir que l’arbre dolent doni fruits bons, que l’esbarzer doni peres. Una utopia inassolible.

El fracàs del sistema educatiu pel que fa l’ètica, és que ensenya com a doctrina manaments dels homes (Mateu 15: 9). Els manaments dels homes per venir d’on venen, no són fiables i no poden transformar l’esbarzer en un pomer de bons fruits.

Dirigint-se a la multitud, Jesús els diu: “No és el que entra per la boca el que contamina l’home, sinó el que surt de la boca, això és el que contamina” (v.11). Els seus deixebles no van entendre el significat d’aquestes paraules, li van demanar que les expliqués. Jesús els va dir: “¿Tampoc vosaltres no teniu discerniment encara? ¿No enteneu encara que tot el que entra per la boca  va al ventre i es llança a la comuna? En canvi, les coses que surten de la boca provenen del cor, i aquestes contaminen l’home. Perquè del cor provenen els pensaments dolents, els homicidis, els adulteris, les fornicacions, els robatoris, els falsos testimoniatges, les blasfèmies. Aquestes  són les coses que contaminen l’home. Però menjar amb les mans sense rentar, no contaminen l’home” (vv.16-20).

El cervell no fabrica els pensaments, és el pont que permet la circulació dels pensaments que fabrica l’ànima fins el món exterior mitjançant la llengua que articula el llenguatge. Sabent que els pensaments s’originen en la profunditat de la nostra ànima, segons Jesús, mirar una dona per desitjar-la ja s’ha comés amb ella adulteri en el cor (Mateu 5: 28), qui pot dir que és una bona persona? (Mateu 5: 28). Tots, sense excepció, hem de reconèixer que som pecadors.

En sentit despectiu els sacerdots i fariseus van anomenar Jesús “amic de cobradors d’impostos i pecadors” (Lluc 7: 34). La casta sacerdotal de l’època veia Jesús amb mals ulls perquè mantenia contacte amb la plebs inculta i pecadora. Al cec de naixement a qui Jesús li v a donar la vista, i que defenia Jesús pel miracle que havia obrat en ell, se’l van treure del davant amb males maneres: “Tu del tot vas néixer en pecats, ¿i tu ens dones lliçons?  I el van treure fora (Joan 9:34). Aquella classe religiosa orgullosa d’una puresa que els mancava, Jesús els deixa allunyats de la seva misericòrdia, en dir-los: “No tenen necessitat de metge els qui estan bons, sinó els qui estan malalts. No he vingut a cridar justos , sino pecadors al penediment” (Marc 2: 17). Mentre no es reconegui Jesús com el Metge de l’ànima els mascles són i seguiran sent  candidats a convertir-se en depredadors sexuals.

Octavi Pereña i Cortina