NADAL FRAUDULENT

El Nadal que s’ha creat amb la tradició és una mentida i el més greu és que des del bressol s’acostumen els infants a viure en una farsa. Hem embolcallat els infants de coto fluix amb un intent frustrant de mantenir-los en la innocència que no tenen perquè per fecundació són engendrats pecadors que necessiten saber la Veritat per poder-se desfer del pecat que els fa infeliços. Mantenir-los en la farsa del Nadal tradicional no els aportarà la felicitat que els pares desitgen pels seus fills.

El Nadal mentida il·lusiona els infants amb l’alegria caduca que proporcionen els regals. Aquests exciten els sentits que és la conseqüència d’haver-se activat la glàndula de la felicitat que segrega l’hormona que produeix la sensació de goig

El Nadal tradicional és una mitja veritat que es transforma en una gran mentida. Per això necessita la fanfàrria que l’acompanya. La pura veritat no necessita embellidors externs. La Veritat posseeix llum pròpia i no li cal el glamur extern amb que s’embolcalla la gran mentida ja que desvia el propòsit d’anunciar l’encarnació del Fill de Déu que en la persona de Jesús  té el propòsit de morir en la creu pel perdó dels pecats.

El Nadal tradicional que és una celebració pagana recoberta d’un vernís de cristianisme realment una celebració religiosa pagana buida de contingut, sent una exaltació de la sensualitat que no dels valors del cristianisme. Invita a grans i menuts al consumisme voraç, la plaga de la cultura occidental. Aquest Nadal sensual i consumista és una invitació a agreujar la situació de les persones grans que s’ho passen malament per la solitud en que es troben i per la penúria econòmica que pateixen al no poder participar del xuclador del malbaratament. El Nadal de la celebració multitudinària és contraria a l’esperit evangèlic de donar sense esperar res a canvi. Els regals nadalencs tenen contraprestació. Jo et regalo. Tu em regales. Incita al narcisisme perquè activa l’orgull de veure qui fa el regal més esplèndid.

El Nadal que celebrem embolcallat de llumetes que espurnegen, de concentracions que donen la benvinguda al Reis d’Orient carregats de regals per a repartir, no és cristià. Satanàs que és el pare de la mentida i es disfressa d’àngel de llum per enganyar els incauts es preocupa que el Fill de Déu que a Betlem es va encarnar en la persona de Jesús  no sigui conegut íntegrament. Es victoreja el nom Jesús, però s’ignora el seu significat. Una veritat a mitges  és pitjor que una mentida.

El Nadal de fa 2000 anys no té res a veure amb el Nadal d’avui. Algú n’és el responsable de la seva degradació. La documentació històrica s’encarrega de demostrar que el Nadal que avui tenim és una cristianització de les Saturnals paganes que es va produir en el moment que el cristianisme es va convertir en religió oficial de Roma. La millor manera d’atreure a l’església les masses paganes era acceptar les seves divinitats i batejar-les amb noms cristians. Aquesta mentida es cobra un fort peatge al convertir el Jesús històric en un Jesús mitològic, un ésser mitològic més la mitologia pagana.

L’església cristiana actual perd influència en a societat pagana actual perquè s’ha desproveït de la Veritat de la que n’hauria de ser transportadora. Els mites, les faules no satisfan perquè són enganyosos. L’església amb la seva tolerància, sense denunciar amb veu alta el paganisme que acull  en el seu si, el seu testimoniatge és decebedor. El seu testimoniatge no és l’apropiat per despertar el homes del son de la mort.

Penso que Daniel Arosa arriba fins al moll del os de la degradació a que ha arribat l’església catòlica en concret, que es pot aplicar a les esglésies en general, encara que potser no en sigui conscient quan escriu: “Avui es desconfia, se sent rebuig a tot aquell que parla en nom d’una autoritat externa. Incloent-hi qui parla de Déu. Per això a l’Església li costa portar el missatge a la societat. El testimoni dóna més credibilitat que la doctrina. És important, per això, el gir en les formes que ha fet Francesc, encara que la doctrina bàsica no canvií   ni ho pugui fer. De la Cierva opina que la gent no es fixa en la bellesa de la doctrina salvadora, sino que comprova si qui la porta mereix ser escoltat”.

Indiscutiblement el portador de l’Evangeli ha de ser una persona de bona reputació entre els incrèduls, però ha d’anunciar una doctrina sana. La confusió que l’església aporta a la societat actual  és a causa de predicar moralisme, no el missatge salvador que només en Jesús hi ha salvació, no en cap altre nom. Jesús és l’únic Salvador perquè és l’única persona que va morir per perdonar els pectats del poble de Déu.

Daniel Arosa veu amb bons ulls que les maneres del papat hagin  canviat en la persona de Francesc “encara que la doctrina bàsica no canviï ni ho pugui fer”. Aquí s’hi troba la causa que l’Església catòlica perdi credibilitat en el món. La seva doctrina és una barreja d’Evangeli i humanisme. El resultat és un missatge que no salva. Si algun poder té el missatge catòlic és que converteix els homes a una religió, però no a Crist el Salvador.

He dit que el Nadal és una gran mentida. Ho he dit perquè la veritat de l’Evangeli no es troba en la seva celebració, La renovació de l’Església no es troba en persones mediàtiques que no són portadores de la puresa de l’Evangeli. S’aconsegueix quan a l’Església hi hagi persones convertides a la semblança de Jesús per haver-se convertit a Ell. Només persones d’aquesta mena poden restaurar la credibilitat que l’Església ha perdut al transitar pel camí ample del sincretisme religiós. Torneu-vos a mi, diu el Senyor, i jo em tornaré a vosaltres.

Octavi Pereña i Cortina

HACER AMIGOS

<b>Los amigos nos sacan de la soledad social que tantos estragos ocasiona</b>

¿Qué clase de persona llama?, le pregunta Víctor-M. Amela a María Rosa Buxarrais, presidenta del Teléfono de la Esperanza. La respuesta que recibe el periodista es: “De más de 45 años (un 80%) y hombres y mujeres (ellas el 70%), llaman por lo mismo: La desesperación por la soledad, el paro, una separación o desamor, conflictos con la pareja, los hijos, los padres, los jefes…” ¿Por qué llaman?, Pregunta Amela. La respuesta que da Buxarrais: “Para hablar”. ¿De qué?, prosigue el periodista. La respuesta es muy esclarecedora: “”De lo que sea. La desesperación por no tener a nadie que te escuche es muy angustiosa…Y muchas personas la sienten…”

Lo que reproduzco es el extracto de la entrevista. Es suficiente para poner de manifiesto la necesidad que tienen las personas de hablar. De vaciar el  buche. ¿Con quién? Este es el problema. ¿Quién está dispuesto a escuchar nuestros lamentos? Lo cierto es que son muy pocas las personas que tengan oídos para escuchar las frustraciones del otro. Ante esta evidencia, lo que hacen estas  personas que como María Rosa Buxarrais toman la decisión de poner sus orejas al servicio de aquellos que no tienen a nadie con quien hablar, es algo muy encomiable.

La soledad traumática está muy extendida. La pregunta que debemos hacernos al respecto es: ¿Por qué se da en una sociedad que dispone de tantos elementos electrónicos que en pocos segundos nos permiten comunicar con alguien que se encuentre en la antípoda? La causa del problema se encuentra en el hecho de que el pecado ha cortado la comunicación, en primer lugar con Dios y, en consecuencia, con el prójimo. No se puede recuperar un verdadera comunicación con las personas si en primer lugar no se restablece la comunicación con Dios. El pecado, no sólo el inconsciente que todo el mundo comete por el mero hecho de ser pecador, también el voluntario que se comete con pleno conocimiento de causa, tapa los oídos de Dios, lo que le impide oírnos. El corte de la línea se debe exclusivamente a nuestra responsabilidad.

En infinidad de ocasiones Dios le dice al antiguo pueblo de Israel: He intentado hablar con vosotros, pero no habéis querido escuchar. Debido a ello las cosas no os van bien porque no puedo daros mi bendición. No puedo solventar vuestros problemas que no sabéis solucionar porque no queréis que intervenga en vuestras vidas para vuestro bien. ¡Cuándo dejareis de ser tan tozudos y pueda ayudaros!

La comunicación es bidireccional. La comunicación unidireccional es monólogo, uno habla consigo mismo.  El otro no existe. ¿Para qué hablar con Dios si no existe? Con esta filosofía no debe extrañarnos que la soledad existencial sea tanta y que no se le encuentre remedio.

La sociedad actual está lanzada al materialismo. Todo gira alrededor de poseer, cuanto más mejor. Dicha filosofía estimula a deshacerse de objetes que sirven para substituirlos por otros del último modelo que tiene más prestaciones de las que podemos utilizar. El materialismo es una insatisfacción que jamás queda satisfecha. Incluso festividades que poseen un sabor netamente cristianas la tradición les ha quitado su sentido original lo cual les ha quitado su poder curativo para el alma. Por el hecho de haber sido despojadas de su sabor, los solitarios crónico prefieren ir a esquiar, viajar, asistir a espectáculos, distraerse, pero no hacen ningún movimiento para descubrir si dichas festividades religiosas que han perdido interés porque la tradición las ha devaluado, tienen sentido. En tanto buscamos relacionarnos  con personas para no sentirnos solos, la realidad es que nos encontramos más solos que la una. Se fracasa cuando se intenta vencer la soledad con lo material.

Para superar la soledad que nos destruye debemos imponnos la soledad voluntaria. No una soledad enfermiza porque queremos alejarnos de las relaciones sociales que dañan y nos recluimos en nuestra habitación para establecer relaciones virtuales  que perjudican. Esta no es una soledad sana. El eremitismo cristiano fracasó porque cuando los hombres se retiraron a lugares desérticos  para huir del mundanal ruido para permanecer  a solas con Dios, perdieron su amistad. El anacoreta que se recluía para llevar una vida contemplativa se equivocaba porque le faltaba la otra cara de la moneda. Perdía el principio cristiano de amar a Dios  sobre todas las cosas y al prójimo como a sí mismo. Era una actitud budista, no cristiana.

La soledad voluntaria que aporta salud emocional la enseña Jesús cuando dice: “Mas tu cuando ores entra en tu aposento, y cerrada la puerta, ora a tu Padre que está en secreto, y tu Padre que está en lo secreto   te recompensará en público” (Mateo 6:6). Jesús da ejemplo de lo que enseña cuando retirándose en lugares apartaos para orar al Pare, finalizado el tiempo de soledad voluntaria salía a la calle a anunciar las buenas noticias de la salvación de Dios y ayudar a la personas en sus achaques. Tal vez las palabras del salmista: “Dios hace habitar en familia a los solitarios” (Salmo 68:6), tienen que ver con la plegaria que el creyente dirige al Padre de nuestro señor Jesucristo que sale del aposento lleno del amor de Dios dispuesto a compartirlo con las personas de su entorno.

Octavi Pereña i Cortina

                                                                                          

L’EPIDÈMIA DE LA DESESPERACIÓ

“L’epidèmia de la desesperació. La mortalitat de blancs sense estudis als Estats Units es dispara pel consum de medicaments amb opiacis, drogues i alcohol i a això s’ha de sumar l’augment dels suïcidis” (Andy Robinson). El somni americà ha portat a la mort de l’esperança. El sentit de la vida s’ha convertit en un absurd per a un creixent sector de la població que no aconsegueix que els medicaments que pren guareixin el dolor de l’ànima, opta per suïcidar-se. La paradoxa que es dóna  és que els països considerats més feliços pel benestar que proporciona la prosperitat econòmica és on hi ha més suïcidis. La llum roja s’encén avisant-nos que la primera causa de mort entre joves d’entre  15 a 29 anys és el suïcidi i duplica el nombre de morts per accident de trànsit des de fa anys.

La societat gira a l’entorn del benestar material. L’esperit Scrooge, el vell avar i cobdiciós que només vivia per acabar el dia per comptar el calaix fet, que descriu Charles Dickens  en “Conte de Nadal”, perviu en els nostres dies. Tot gira l’entorn da “la puta pela”. Guanyar diners sigui com sigui: amb corrupció política. Els treballadors cisant  les empreses. Els fills robant els pares. Tothom mirant de treure algunes monedes d’on sigui. S’ha d‘estar a l’alçada social. Què dirà la gent si no faig vacances? Quina vergonya si sempre porto el mateix vestit! Quedarem molt malament si els nostres fills no van al viatges extra escolars! El cotxe té tres anys i l’he de canviar. He de substituir l’Samrtphone o l’iPhone o la tauleta perquè no tenen les prestacions que tenen les novetats. Es fan crèdits personals, hipotecant el sou per pagar les vacances que el casament de la filla sigui impactant. L’aparença pesa molt. Quan es viu pensant en el que la gent pot dir de nosaltres, sense adonar-nos-en ens fem esclaus d’ella. No som lliures d’anar al nostre aire. Les cadenes del què diran fan molt de mal. L’orgull, l’esperit narcisista, pot més que la satisfacció pròpia. La cosa sembla que funciona bé mentre el ingressos segueixin engreixant el compte bancari. La crisi econòmica ens afecta. La situació laboral és precària. Els ingressos disminueixen. El crèdit personal signat per portar un estil de vida que no pertoca, no es pot tornar. El desastre cau amb força sobre la família endeutada que no pot seguir amb el tren de vida de cara l galeria. La medicació de l’estrès, de l’angoixa, de l’insomni es poden neutralitzar fins a un cert punt amb píndoles multicolorades. Què s’ha de fer amb el dolor de l’ànima que no mitiga?

Mentre s’ha estat vivint pensant en el que diran els altres ens hem oblidat de nosaltres mateixos. Quan arriba l’hora de les vaques flaques, ¿on són totes aquestes persones que reien les teves gràcies, que presumien de ser els teus amics? Et quedes més sol que un mussol. No tens ningú que t’escolti. Els que es deien amics teus fugen de tu com si fossis un esperitat. Durant tots els anys de vaques grasses has viscut com si Déu no existís. Has caminat sense tenir-lo en compte, pensant que podries viure sense Ell. Ara que la crisi econòmica permesa per Déu per no seguir les seves instruccions, que ho controla tot. La crisi no l’ha agafat per sorpresa perquè ha anunciat des de sempre  les conseqüències de viure no tenint en compte la seva Llei  donada per al bé de les persones. ¿On busques aixopluc? ¿On t’arronses per buscar caliu? Et trobes sol enmig d’un desert.

Malgrat que has viscut durant tota la vida donant l’esquena a Déu, potser burlant-te d’Ell i mofant-te del seu Nom amb el teu parlar groller i vivint en una falsa opulència. Ara que no tens ningú que t’allargui la mà per ajudar-te, tens la mà estesa de Déu per fer-ho. El problema és en tu. ¿La vols? Malgrat el refús que puguis donar pe resposta, el Pare celestial segueix esperant que tornis en si i deixis de donar-li l’esquena. El profeta Isaïes escrivint en Nom de Déu per alertar els homes, redacta: Ei! Tots els assedegats, veniu a les aigües, el qui no té diners,  veniu, compreu i mengeu: sí, veniu, compreu sense diners i sense preu, vi i llet. Per què peseu el diner per allò que no és pa, i malgasteu el vostre treball en allò que no satisfà? Escolteu-me atentament, i mengeu el que és bo, i la vostra ànima s’alegrarà en l’abundància. Inclineu la vostra orella, i veniu a mi: escolteu, i la vostra ànima viurà” (Isaïes 55: 1.3). Però Déu  no en té prou en parlar-te mitjançant el profeta. Arribat el compliment del temps, mitjançant el seu Fill que es va encarnar en la persona de Jesús que morint en la creu liquida el deute que tens amb el Pare celestial, et diu: “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré descansar” (Mateu 11: 28). Si al lector li afecta l’epidèmia de la desesperació, Jesús és el remei a la malura de la teva ànima.

Octavi Pereña i Cortina

EL MOTÍ DEL BOUNTY

Josep Espinàs en el seu escrit La violència que s’instal·la a casa, que tracta de la violència masclista contra la dona, escriu: “Terrible. Què està passant? Després de l’atac, un d’aquests homes es va llençar pel balcó de la casa. És difícil d’entendre aquests fets, així  com la reacció dels agressors. Els psicòlegs o els psiquiatres ens ho haurien d’explicar. Perquè ja no es tracta d’algun fet ocasional. És una barbaritat que va creixent”

El periodista ens transporta als psicòlegs i psiquiatres perquè ens expliquin aquests fets que són difícils d’entendre. Els especialistes en salut mental poden analitzar la violència humana en general i la que es perpetra conta la dona en concret. En el moment que arriben a  fer el diagnòstic del seu origen, es queden muts. No saben que dir. Estudien la problemàtica des de la visió que donen eminents doctors que a l’hora de donar solució al misteri de la violència contra la dona també es queden sense saber què dir.

Penso que gairebé tothom estarà d’acord amb el que diu l’Espinàs: “Violència domèstica, en diuen. Els gossos i els gats  són qualificats d’animals domèstics, però és evident  que hi ha animals humans que no són adequadament domesticats. Hi ha un salvatgisme masculí i familiar que a  vegades esclata. Com la violència d’una tempesta de vent”. L’escriptor amb poques paraules descriu molt bé el que està passant. Es queda en una brillant descripció. Tampoc aporta solució.

Un relat històric que desvela el misteri de la violència contra la dona. El 1887 el capità Bligh, comandant del vaixell Bounty salpa d’Haití per tornar a Anglaterra. Durant la travessia la tripulació s’amotina  al comandament de Fletcher  Christian. Després d’abandonar el capità Bligh, oficialitat i alguns membres de la tripulació que s’havien sumat al motí en un bot, el Bounty torna a Haití on la tripulació convenç algunes dones que els acompanyessin. Van salpar amb rumb incert. Després de molts dies de navegació van arribar a la desconeguda illa Pitcairn que no constava en la cartografia marina de l’època. L’illa  semblava un paradís terrenal. Es van lliurar a totes les passions. A causa del pecaminós cor humà el paradís terrenal es va convertir en un infern. Van començar a destil·lar alcohol. Les borratxeres van començar a fer acte de presència. Aviat es van començar a produir baralles acompanyades d’assassinats. Al final només van quedar dos dels amotinats: Edward Young i Alexander Smith. Tipes de ser maltractades les dones es van apoderar de les armes i es van atrinxerar en un indret de l’illa. No en volien saber res d’aquells dropos.

Entre les pertinences desembarcades del Bounty hi havia una Bíblia. Young la troba i la llegeix i ensenya a fer-ho a Smith. Young mor. Smith es queda sol però segueix llegint la Bíblia. Explica “M’havia estat esforçant com un talp durant anys, i de sobte va ser com si s’obrissin les portes de bat a bat. Vaig trobar Déu i la càrrega del meu pecat em va abandonar i vaig trobar una nova vida”. De la lectura privada va passar a llegir-la als nens i a les dones. L’any  1823 un vaixell va arribar a Pitcairn on els nouvinguts van trobar una comunitat de persones pietoses on existia una pau i un amor  que enlloc havien vist. Quan el vaixell va salpar, en arribar a Boston el capità va informar que en tots els seus viatges mai no s’havia trobat amb persones tant bones i generoses.

Smith, un home  bregós i embriac feia que les dones fugissin d’ell. La transformació es va fer visible i posava de manifest la foscor del pecat vivint en la llum del Senyor. Començant pels, nens les dones també se li van apropar. Els testimoniatge d’una vida canviada i la lectura de la Bíblia va fer possible que la petita població de Pitcairn estigués formada per una congregació de persones redimides per la sang de Jesús.

Les proclames, les manifestacions, els escrits que es redacten  un cop l’any quan es celebra la diada contra la violència masclista, no fan res més que denunciar un fet: la dona és  maltractada  i convertida en objecte sexual des de molt jove i també assetjada per adolescents cada cop més joves. El problema que es denúncia seguirà existint, és més, s’agreujarà més perquè la condició humana no ha canviat. Les relacions home dona no poden ser les de amo a esclava, de poderós a feble. L’home ha de veure a la dona com “un ajut adient” (Gènesi 2: 20). Aquesta visió no es farà possible mentre tota  la Bíblia no es converteixi en un llibre de lectura diària i el seu contingut gravat en el cor.

Octavi Pereña i Cortina