LLEI SÍ, LLEI NO

La llei és bona si se’n fa un bon ús. Si no és així es converteix en una cotilla que impedeix que l’aire fresc de la llibertat ameri la ciutadania. En el camp religiós no feien un bon ús de la llei els fariseus del temps de Jesús.

Meritxell Borràs que acusa el Govern e Madrid de fer un mal ús de la llei es treu de la màniga  la paraula <i>urnafòbia</i> per la seva obsessió de voler impedir que els catalans puguin fer servir les urnes per poder decidir el seu futur polític. <i>Fòbia</i> és aversió a quelcom. Desconec si existeix una paraula per concentrar “obsessió per”. Actualment l’obsessió del Govern de Madrid és la llei. En aquest cas sí que existeix un mot que comprimeix “obsessió per la llei”: <i>Fariseu</i>. Els fariseus eren uns sectaris del temps de Jesús que es caracteritzaven per una suposada obediència estricta a la llei de Moisés. Jesús que va ser qui va revelar la Llei de Déu al cabdill israelita perquè fos aplicada al govern del poble en les diverses situacions diàries, els fariseus l’acusaven de ser un infractor de la llei de Moisès perquè la interpretava des del punt de vista de la justícia, la misericòrdia i la fe. La duresa de la llei s’humanitza quan es sosté sobre aquests tres peus.

Jesús, als obsessionats per la llei, els fariseus els cataloga d’hipòcrites perquè disfressant-se de pietosos i de respectuosos amb la llei, la infringien: “De fora sembleu justos als homes, però per dintre esteu plens d’hipocresia i d’iniquitat” (Mateu 23:28). Així són tots els addictes a la llei: uns hipòcrites perquè són els primers a incomplir-la si no els és favorable als seus interessos. A més es mostren molt exigents a que els altres la compleixin.

L’apòstol Pau, al convertir-se a Jesús, anant a Damasc per empresonar els cristians que residien en la ciutat, referint-se a la seva vida anterior com a fariseu, escriu: “Malgrat que jo podria tenir confiança fins i tot en la carn, si a algú li sembla que pot confiar en la carn, jo encara més: circumcidat al vuitè dia, del llinatge d’Israel, de la tribu de benjamí, hebreu d’hebreus, pel que fa a la llei <i>fariseu</i>, pel que fa al zel, perseguidor de l’església, pel que fa a la justícia que és en la llei, irreprensible” (Filipencs 3: 4-6). Pau idolatrava la llei no en el sentit que havia estat donada per Déu, sinó en el sentit que li donaven els fariseus. Ídol és algú o quelcom que s’interposa entre Déu i l’home. Quan s’arriba al punt d’adorar la llei, sigui religiosa o política, l’home es converteix en un fanàtic. Es deshumanitza. Se li produeix un enduriment de cor que li roba l’empatia, l’amor al proïsme. C. H. Spurgeon, predicador evangèlic anglès va escriure unes paraules que descriuen l’enduriment de cor que es produeix en els adoradors de la llei: “Les normes humanes són pobres i miops, i quan els homes les escullen com el seu camí, et porten per muntanyes tenebroses”

Avui, en nom de la Democràcia es fa un enaltiment tant extrem de la Constitució que se la divinitza. L’instrument que va ser útil per passar de la Dictadura a la Democràcia sense vessament de sang, se l’ha convertit en una cotilla que asfixia a una bona part de la ciutadania. Les lleis, en el moment que es descobreix que són obsoletes, que s’han convertit en un obstacle per al progrés i la bona convivència, s’ha de modificar sense pèrdua de temps i ser substituïdes per unes altres que obrin finestres i deixin passar alenades d’aire fresc que vigoritza la societat. Un poble que no es ventila, pereix.

Ens trobem en una situació en que l’ídol que se’n fa de la Constitució té els mateixos efectes que van tenir els idòlatres de la llei de Moisès: es creien “irreprensibles”, creença errònia que els feia posar per sobre de la resta de persones. Els constitucionalistes a ultrança es comporten de manera semblant als fariseus que per mantenir-se dalt del pòdium no vacil·laven en intrigar, mentir, pactar amb el diable (Pilat, governador romà, menyspreat pels jueus), amb el propòsit de desfer-se de Jesús que s’havia convertir el l’enemic número u. Aquesta actitud no és la que ensenya l’Evangeli. Jesús per amor al seu poble no va refusar morir vicàriament. Penjant en la creu i sent injuriat pels seus enemics, va pronunciar aquelles solemnes paraules d’amor: “Pare, perdona’ls perquè no saben el que fan” (Lluc 23:34).

A l’nici del seu ministeri públic Jesús va ensenyar: “Heu escoltat que va ser dit: Estimaràs el teu proïsme, i odiaràs el teu enemic. Però jo us dic: Estimeu els vostres enemics, beneïu els qui us maleeixen, feu bé als qui us odien i pregueu pels qui us ultratgen i us persegueixen… Per tant, vosaltres sigueu perfectes com el vostre Pare que és en els cels és perfecte” (Mateu 5:43-48). L’amor de Jesús en el cor d’una persona l’humanitza, fa que deixi veure l’altre com un enemic que s’ha de destruir. Això succeeix si la llei deixa de ser un ídol que obliga els seus adoradors a destruir el proïsme, convertint-se en una eina de benestar social. Només hi ha una llei que sigui perdurable: la llei de l’amor de Déu.

Octavi Pereña i Cortina

PARADÍS PERDUT I RECUPERAT

Un consell tant senzill com aquest: “I tindran un lloc fora del campament per fer-hi les teves necessitats, i sortireu allí a fora. Entre els teus estris hi tindràs un  aixolet, i s’esdevindrà quan s’hagin d’ajupir a fora, que amb ell et faràs un clot, i et giraràs, i cobriràs els teus excrements, perquè el Senyor el teu Déu, va pel mig del campament, per alliberar-te, i per lliurar els teus enemics davant teu, i el teu campament serà sant, a fi que en ell no hi vegi en tu  res vergonyós i es retiri de tu” (Deuteronomi 23: 12-14), aplicat a escala global té quantiosos beneficis ecològics.

Un detall que conté aquest text i que s’ha de tenir en compte en la lluita contra la contaminació de l’ecosistema es troba en el fet que “el Senyor el teu Déu va pel mig del campament”, és dir, Déu no és un Ésser llunyà, assegut en el seu tron en un lloc recòndit de l’espai observant el que fan els homes, sinó un Ésser tan proper a nosaltres que es mou enmig de nosaltres i que fa que la seva presència la terra sigui santa. Amb reverència a la seva presència ens traurem les “sandàlies”. Saber que el Creador de l’univers i en concret del planeta Terra que ha preparat curosament perquè l’home el pugui habitar estigui entre nosaltres, ens hauria de motivar a considerar terra santa el lloc on estem drets.

En el moment que per inspiració divina Moisès va escriure el text citat, el poble d’Israel havia de ser de poc més o menys  d’uns dos milions de persones. ¿S’imagina el lector un espai cobert per més de dos milions de defecacions diàries? El seu aspecte seria desolador, la fetor insuportable, i eixams de mosques i altres insectes serien un perill per la salut humana.

L’”eixolet” del que ens parla Moisès, amb els nostres estris, de manera simbòlica l’hauríem de portar dins la motxilla per fer-lo servir en les diverses situacions diàries. Per haver perdut de vista que el terra que trepitgen els nostres peus és sant, el nostre entorn es converteix en un abocador a cel obert, que l’enlletgeix. Hem convertit el terra que trepitgen els nostres peus en terra profana perquè ens hem oblidat que el propietari  de la terra que diem és nostra, no és nostra, el seu amo és el Creador, el Déu sant.

El fracàs de les campanyes de conscienciació per mantenir sant el terra que trepitgen els nostres peus és a causa del nostre pecat no reconegut ni confessat a Jesús que el perdona, hem deixat de ser sants, som profans que ens atreu la brutícia. La conservació de l’ecosistema en la puresa en que va ser creat és un fracàs perquè els qui n’hem de tenir cura del jardí on el Creador ens ha posat, no sabem què és la santedat i per inèrcia embrutem el nostre entorn. Les ciutats brutes, les aigües subterrànies contaminades de nitrats pels purins de les granges, per tant  l’aigua  de les fonts no potable, les deixalles electròniques llençades en immensos  abocadors, l’espai convertit en abocador espacial on hi volen les restes de coets i satèl·lits que hi llancem, entre altres coses per investigar si hi ha vida en algun recòndit planeta. El mar està plegat de plàstics que causen la mort a centenars de milers d’animals marítims, mentre les gran companyies alimentàries segueixen envasant els seus productes amb plàstic. Tal com està muntada la nostra societat profana de la que formem part, és irreversible l’agreujament de l’ecosistema del que formem part. Que es cobrin uns cèntims per bossa de plàstic per dissuadir els comparadors, no és la solució per resoldre el greu problema de la contaminació ambient tal. Les campanyes ecologistes organitzades amb el propòsit de netejar de deixalles indrets naturals, malgrat que es fan amb molt bones intencions, no n’hi ha prou per evitat el deteriorament de l’ecosistema.

Fa set o vuit mil anys els nostres primers pares van ser expulsats de l’idíl·lic paradís on el Creador els va posar perquè el conreessin i els guardessin. La veu  bondadosa de Déu amb qui conversaven “a la fresca del dia” es converteix en la veu irada de Déu que com a jutge dicta sentència  per la seva transgressió: “La terra serà maleïda per causa teva, amb dolor en menjaràs tots els dies de la teva vida, et produirà espines i cards, i menjaràs les plantes del camp. Amb el suor del teu front menjaràs el pa, fins que tornis al terra, perquè d’ell has estat tret: perquè tu ets pols, i al pols tornaràs” (Gènesi 3: 17-19).

El jardí on Déu hi ha posar Adam i Eva era d’una bellesa inimaginable perquè no estava contaminat amb les espines i els cards de la maledicció divina. Els paradisos que ens venen les agències de viatges reflecteixen un xic la bellesa el paradís inicial, però sent terra maleïda on hi és present el sofriment i la mort, no donen plena satisfacció. El que l’home anhela és el paradís restaurat on no hi ha injustícia.

En l’Apocalipsi, l’últim llibre de la Bíblia s’hi troba un indici de l’extraordinària bellesa del lloc que està preparant pels qui creuen en Jesús. La ciutat santa de Jerusalem “tenia la glòria de Déu. La seva resplendor era semblant a la d’una pedra preciosíssima …I la ciutat no té necessitat de sol ni de lluna perquè li facin llum…I no hi entrarà res que sigui contaminat, ni el qui practica abominació i falsedat, sinó els qui estan inscrits en el Llibre de la Vida de l’Anyell, i els seus servents el serviran” (Apocalipsi 21: 10,11,23,27; 22:3).

La descripció del paradís recuperat que ens fa Apocalipsi només és una llampada de la seva bellesa extraordinària, suficient per desitjar-lo i caminar per fe “per aquesta vall d’ombra de mort”, “esperant la ciutat que té fonaments, l’arquitecte i constructor de la qual és Déu”  (Hebreus 11.10).

Octavi Pereña i Cortina

 

CORRUPCIÓ!

Fa anys que es parla de corrupció a Espanya. A finals d’abril de 2017 s’està posant de manifest que la muntanya de corrupció s’ha fet alta que està amenaçant amb sepultar sota la seva merda la cúpula política del país. La immensitat del femer no té límits. Davant la magnitud del problema ens hem de fer nostra la pregunta que s’atribueix a Alexandre el Gran de Grècia i que li va fer al filòsof Diògenes, quan el  el va veure caminant pel carrer un dia que el sol lluïa amb força, portant a la mà un llum d’oli encès: “Què fas portant el llumener encès avui que fa un dia tant esplèndid?” La resposta que el savi li va donar al monarca va ser: “Busco un home”. Pel carrer transitaven molt homes. Diògenes no buscava un home qualsevol. Anava darrere d’un home íntegre. On trobar-lo? Grouxo Marx, l’actor, ens dóna resposta a la pregunta quan diu: “Només hi ha una manera de saber si un home és honest. Si respon sí, llavors és un corrupte”. Si fem una enquesta i preguntem a les persones si creuen que són bones, la resposta a la pregunta és la prova del coto fluix ja que posa de manifest que no hi ha un pam de net. La majoria d’elles asseguren que no han trencat mai un plat.

“Qui oli manega els dits s’unta”, diu el refrany. Cert que no tothom no s’unta els dits d’oli, si no es té l’oportunitat de fer-ho. L’avarícia, que és el “desig excessiu i desordenat d’adquirir riqueses i guardar-les”, defineix el diccionari, és a l’abast de tothom. Doncs, bé, referint-se al binomi avarícia-corrupció, el director de cine Enrique  Urbizan, escriu: “Si a l’avarícia li afegim un càrrec polític, tens la corrupció”. Aquesta és la causa per la que algunes persones “honestes” quan adquireixen un càrrec polític no poden resistir la temptació d’untar-se els dits d’oli. També és cert que no tots que poden posen la mà al calaix,  això no és perquè siguin bones persones. Segons Jesús només Déu és bo. El que passa és que Déu en la seva misericòrdia restreny la dolenteria innata, impedint que es pugui manifestar en tota la seva cruesa.  Aquest actuar de Déu ha he ser motiu d’agraïment. Això sí, cal que es cregui que Ell existeix. Si no és així, la seva providència a favor dels homes s’interpreta com que aquests són bons.

Un comentarista anònim ha deixat escrit: “Hi ha dos mecanismes que impulsen la corrupció  en l’administració pública. Un és la pròpia corrupció moral del corrupte, que fa que es cregui que val més aprofitar una ocasió per enriquir-se que conservar la integritat. I l’altre és la percepció que amb tota probabilitat el seu delicte quedarà impune”.

Rodrigue Trembley es pregunta i respon la causa dels col·lapses econòmics globals, en escriure: “Per què l’economia mundial sembla patir cada seixanta anys una turbulència econòmica i bancària que amenaça el col·lapse l’economia mundial. La resposta es troba en la cobdícia humana i la corrupció política, aspectes que sembla treballen junts per portar a l’extrem tots els tipus de pràctiques especulatives i parasitàries”.

La resposta que se li vol donar a la corrupció és el populisme polític, filosofia política emergent avui, que denuncia, no la causa, sinó la manifestació de la corrupció que s’hi amaga en la intimitat e l’ànima i que es manifesta amb tota la seva cruesa quan les circumstàncies li són propícies. El populisme polític emergent pot frenar momentàniament la corrupció que ens ha portat l’alternança  del bipartidisme. En el moment que el populisme s’assegui en la poltrona del poder deixa de ser tallafocs per convertir-se en corrupció pura i dura.

Per combatre eficaçment la corrupció s’ha d’anar a l’arrel que la ocasiona que és la incredulitat. Si no hi ha Déu no hi ha Llei suprema. Si no hi ha Llei no hi ha justícia. Sense Déu impera la llei del més fort. Tot és permès. Les lleis humanes es trenquen impunement i sovint es fan a gust dels poderosos que darrere bastidors mouen els fils dels legislador. Esclafen els qui s’hi oposen. Una societat sense Déu sempre acaba com Sodoma i Gomorra, consumida pel foc de la justícia de Déu. Els imperis que s’han anat aixecant al llarg de la història, tots ells han acabat sent  destruïts per la corrupció que han generat.

“Amb el temor del Senyor l’home s’aparta del mal” (Proverbis 16:6). La persona temorosa de Déu, conscient de la corrupció que s’hi amaga en el seu cor, implora Déu d’aquesta faiçó: “Inclina el meu cor als teus testimonis (la Llei de Déu), i no pas al guany injust” (Salm 119: 36). Sense Déu, el Pare de nostre Senyor Jesucrist, cap societat, per il·lustrada que sigui, pot desterrar el femer de la corrupció.

Octavi Pereña i Cortina

¿LLUM O FOSCOR?

Victor Kubik, en el seu escrit Putin i Rússia en pugna pel poder, citant The Economist diu que Vladimir Putin president de Rússia “encapçala el que anomena mendocracy (democràcia apedaçada), una societat governada per mentiders”.

El Roto, en una de les seves vinyetes presenta un home davant un mur molt alt i negre que s’allarga fins l’infinit, pels dos extrems, que dialoga amb ell mateix, dient: “Tranquil, vivim en l’era de les comunicacions”. “Sí, això rai!”. Potser el lector es preguntarà que té a veure la mendocracy de The Economist amb el colossal mur de la vinyeta d’El Roto. La  mendocracy està relacionada amb la mentida i aquesta democràcia apedaçada està encapçala per Putin. Putin no és l’únic mentider, és el cap d’un enfilall de mentiders que apedacen la Democràcia sense donar-li lluentor. Una carretera que a finor de l’asfalt es veu esquitxada per infinitat de pegats, és molt lletja. Així és la Democràcia apedaçada per la mentida. És una democràcia gens agradable.

La mentida s’oposa a la Veritat. Jesús descobreix la paternitat de la mentida quan diu als religiosos que l’interpel·laven: “Vosaltres sou del vostre pare el diable…i no es va mantenir en la veritat, perquè en ell no hi ha veritat. Quan parla la mentida, parla del que li és propi, perquè és mentider i pare de la mentida” (Joan 8:44). Jesús que és la Veritat diu als religiosos que l’interrogaven: “Però com que jo dic la veritat, no em creieu” (v. 45). En les paraules de Jesús s’hi veu l’enfrontament entre Déu i el diable. La veritat i la mentida. La llum i la tenebra. Dos extrems que mai es poden ajuntar.

Jesús “era la vida, i la vida era la llum dels homes. I la llum resplendeix en la tenebra, i la tenebra no la va comprendre” (Joan 1. 4,5), paraules que evidencien l’abisme infranquejable que separa la veritat de la mentida, la llum de la tenebra. La llum i la tenebra que es tracten en aquest escrit no té res a veure amb la matèria. És una qüestió d’índole espiritual.  Abans he citat les paraules de Jesús: “Vosaltres sou del vostre pare el diable…Quan parla la mentida, parla del que li és propi, perquè és mentider i pare de la mentida”. Ara que ens trobem a l’era de la postveritat i Putin encapçala “una societat governada per mentiders”, hem d’abandonar  el concepte del diable com el bufó que ens diverteix amb les seves pallassades als pastorets nadalencs i en els cercaviles festius. El diable com pare de la mentida que és, vol que el vegem així perquè no li plantarem cara amb el poder de Déu perquè fugi de les nostres vides.

Per concepció biològica tothom neix tenint com a pare espiritual el diable. És molt possible que el lector pensi que ho dic massa fort.  Si tenim els ulls ben oberts i sense prejudicis, observarem el que passa en el nostre entorn. Ens adonarem que la mentida aflora ben aviat en els infants sense que ningú els ensenyi a mentir. ¿No és una evidència prou clara que tothom ve a aquest món tenint com a pare espiritual el diable? Davant d’aquesta evidència irresistible, l’apòstol Pau no dubta en dir als efesis que s’han convertit a Crist: “Perquè en altre temps éreu tenebra, però ara sou llum en el Senyor, camineu com a fills de Déu” (Efesis 5:8). El creient en Crist és eternament salvat. Per la fe en Jesús es converteix en un fill de Déu, filiació que no pot perdre. Tots els seus pecats han estat esborrats per la sang de Jesús. Això és una certesa que dóna plena confiança al creient. També és veritat que el creient no és el que ha de ser. La salvació plena es farà realitat el  dia de la resurrecció, quan el pecat serà definitivament extirpat de la vida del creient i el diable llençat a les profunditat de l’avern, sense possibilitat de temptar-lo amb les seves mentides. Sent així, hem de continuar resistint el diable amb el poder de Déu. L’apòstol Pau recomana als creient d’Efes i amb ells a tots els cristians que habitaran en aquesta terra fins la vinguda gloriosa del Senyor Jesús. “Perquè la nostra lluita no és contra  sang ni carn, sinó contra els principats, contra les potestats, contra les potències còsmiques de la tenebra d’aquest segle, contra els esperits de la maldat en els àmbits celestials” (Efesis 6:12).

Com pot veure el lector que no vol seguir vivint en la tenebra espiritual i deixar de ser un mentider empedreït, ha de lluitar contra un enemic que no és una filosofia, sinó una persona espiritualment maligna  que comparada amb nosaltres és infinitament superior en força. Hem, doncs, prendre, “tota l’armadura de Déu, a fi que puguem resistir en el dia dolent i, després de fer totes les coses, estar ferms” (v.13). És una lluita espiritual semblant  a la que David va mantenir amb Goliat. Semblantment l’adolescent que va vèncer el gegant amb el poder que va rebre de Déu, nosaltres també podem vèncer el nostre poderós enemic espiritual amb el poder de Déu. És així com abandonarem la mentida, expressió de la tenebra espiritual, i així començar a caminar per un camí nou il·luminat per Jesús que és la llum del món.

Octavi Pereña i Cortina

RECUPERAR L’HONORABILITAT

Pau Molins, l’advocat de la infanta Cristina s’està plantejant interposar un recurs de cassació davant el Tribunal Suprem “per demostrar que mai no havia d’haver estat jutjada” i aclarir qualsevol dubte sobre la seva honorabilitat. En una entrevista televisiva Pau Molins va dir que l’hipotètic  recurs demanaria el dret a  l’oblit per intentar eliminar les imatges de la infanta durant el judici. L’advocat va dir que “ho vol fer pels seus fills, però encara té dubtes”. Amb l’hipotètic recurs la infanta voldria “aclarir qualsevol tipus d’ombra sobre la seva honorabilitat”.

El judici de la infanta i el seu marit Urdangarin va ser molt mediàtic a causa de les persones jutjades. Les imatges s’han penjat a la xarxa i han donat la volta al món. És impossible retirar-les de circulació. Insensateses d’adolescència i d’adults fan que les imatges penjades tinguin l’efecte bumerang més indesitjable. La infanta hauria d’assumir la possibilitat que en el futur i en el moment menys desitjat puguin reaparèixer les imatges que desitjaria s’haguessin esborrat del tot.

La infanta Cristina absolta en el judici pel cas Nóos voldria “aclarir qualsevol tipus d’ombra sobre la seva honorabilitat”. Desconec si la infància, malgrat haver estat absolta també és culpable  dels delictes financers pels que ha estat declarat culpable el seu marit. Si fos així, recuperar l’honorabilitat legal no li tornaria l’honorabilitat perduda de la seva ànima. Aquesta pèrdua és una càrrega molt feixuga per a tots els éssers humans ja que tots sense excepció hem pecat. Ni les monarquies són exemptes de pecat. “Ja que tots hem pecat i no aconsegueixen la glòria de Déu” (Romans 3:23). Ni els monarques que al seu nom se’ls hi afegeix el qualificatiu “sant, ni al presidents que tenen el títol de “Molt Honorable”, són honorables.

De les criatures de Déu només Adam i Eva i per molt poc temps van ser persones molt honorables i santes. Tant bon punt van desobeir Déu van perdre l’honorabilitat en que havien estat creats. Als ulls de Déu van perdre l’honor en que havien estat creats. Com tots som descendents d’Adam tots som pecadors i des de la concepció se’ns penja al coll l’etiqueta “Deshonrat”. Som conscients de la degradació amb que el Creador ens ha castigat i pretenem eliminar-la amb noms pomposos, batejant amb el nostre nom les propietats perquè se’ns recordi després del decés, sent benefactors de l’Església per aconseguir mèrits davant els ulls de Déu…Com més es fa per netejar la deshonra de l’ànima més insatisfacció ens assetja. Ens trobem en la roda del hàmster, treball inútil i feixuc voler recuperar per nosaltres mateixos l’honorabilitat perduda. “Encara que et rentis amb lleixiu, i multipliquis el sabó sobre tu, la teva iniquitat està marcada davant meu, declaració del Senyor el teu Déu” Jeremies 2: 22). “Qui pot dir he purificat el meu cor, estic net el meu pecat?” (Proverbis 20: 9). Ningú, és la resposta. Només Déu pot fer que l’ésser humà recuperi l’honorabilitat perduda en l’Edèn. Com s’ho fa?

“La sang de Jesucrist, el Fill de Déu, ens neteja de tot pecat” (1 Joan 1:7). Des del moment que Déu mata uns animals i amb les seves pells cobreix la nuesa d’Adam i Eva per tapar la vergonya que sentien els infractors de la Llei, Déu ensenya que sense vessament de sang no hi ha perdó dels pecats que li roben la seva honorabilitat. La sang dels animals sacrificats no esborren el pecat, és un símbol que ens transporta a un altre lloc. Ben aviat Déu ensenya als nostres primers pares cap a on havien de mirar  per a recuperar l’honorabilitat perduda amb la desobediència.

El Creador dirigint-se a la serp  instigadora indirecta de la transgressió d’Adam, li diu: “per haver fet això” (temptar Eva per fer-la pecar i a través d’ella Adam de qui procedim tots), “maleïda seràs més que tot el bestiar i més que totes les bèsties del camp. Aniràs sobre el teu ventre i menjaràs pols tots els dies de la teva vida. I posaré enemistat entre tu i la dona , i entre el teu llinatge i el seu llinatge. Ell et ferirà al cap, i tu li feriràs el taló” (Gènesi 3: 14,15).

Aquestes paraules profètiques, la primera profecia anunciada, les va dir Déu directament, sense intervenció humana, tot just comença la història de la humanitat tacada pel pecat. Ens diuen com pot l’home deshonrat pel pecat recuperar l’honorabilitat perduda. Assenyalen que el Redemptor serà un descendent de la dona. El desenvolupament generacional ens porta a Natzaret on la verge Maria accepta ser fecundada per l’Esperit Sant per gestar Jesús, el Fill de Déu encarnat que en la creu del Gòlgota ferirà el cap de la serp, Satanàs, per redimir l'home del seu pecat. Per la fe en Jesús i gràcies a la seva mort en favor dels pecadors es produeix el miracle de convertir el pecador en un fill de Déu, cohereu amb Jesús dels béns celestials. El perdó de Déu converteix la deshonra del pecat en honorabilitat. Cap tribunal humà podrà arrabassar l’honorabilitat, regal de Déu, que cobreix el creient en Crist.

Octavi Pereña i Cortina