ALCOHOL I SOMNÍFERS

Sarah Harding, la cantant del conjunt “Girls Aloud” comenta la seva secreta addicció als somnífers combinada amb l’alcohol. Els seus problemes amb l’alcohol van començar poc després del primer èxit assolit per ·Girls Aloud” . Va descobrir que l’alcohol li donava confiança per caminar amb l’èxit, especialment quan havia de continuar mantenint sobre l’escenari el paper de “noia salvatge”. Va ser intentant conservar aquesta imatge que es va posar en aquest problema. L’any 2006 The Sun va publicar la famosa foto en que Sarah apareixia amorrada a una ampolla de whisky. Aviat va començar a beure una ampolla de vi al començar el dia. Va tenir dificultats per dormir. L’insomni la va portar a consumir Zopielone. No va poder aturar la caiguda en picat. “El meu beure estava fora de control”, va dir. “Era addicta als somnífers. Era una terrible combinació.

Quan va trencar la seva relació amb Tom Crane el seu beure va empitjorar: “Em trobava sola en la meva casa al camp. Em sentia aïllada i deprimida. Bevia per encarar-me a les meves emocions després de la ruptura”. A diferència de l’actor Heath Ledge  que se’l va trobar mort a casa seva per una sobredosi d’ansiolítics i antidepressius, Sarah “reconeix la necessitat que té d’ajuda”. Va ingressar en una clínica de rehabilitació de Citat del Cap, Sud-Àfrica. D’aquesta experiència va dir: “És depressiu trobar-se en una clínica de rehabilitació on hi ha moltes persones amb problemes. Vaig abandonar Zopielone. Feia quatre anys que el prenia, va ser terrible deixar-lo. Em va costar tres setmanes de rehabilitació per poder tornar a dormir amb normalitat”.

Quan no es tenen conviccions sòlides. Quan no es té un punt de referència que doni sentit a la vida, un problema porta a un altre. Si la rehabilitació li va permetre a Sarah Harding  encarar-se al problema de les píndoles i de l’alcohol, també va precipitar l’acabament de la desastrosa relació sentimental amb Theo De Vries que va acabar amb una baralla en l’habitació d’un hotel d’Insbruck , Austria, on hi passaven esquiant les vacances de Nadal. D’aquesta violenta ruptura Sarah diu: “Estic enfadada amb mi mateixa i amb Theo. Només sentir el seu nom em pertorba. Intento estar tranquil·la i sentir-me millor. Des de que va passar estic totalment alterada. Això m’ha trasbalsat de nou, torno a dormir molt malament. Torno a fumar molt.

Sarah ha pres la determinació de no tornar a recaure. Confia que pot posar la seva vida en el bon camí. ¿Ho aconseguirà? Els seus problemes amb l’alcohol li van venir quan va assaborir l’èxit. ¿Aconseguirà superar la temptació de tornar-hi? És possible fer-ho. Aquesta victòria és parcial perquè no afecta l’origen del problema de la seva addicció als somnífers i a l’alcohol.

El Dr. Willet fa aquest comentari: “Convé donar més importància al desequilibri mental que impulsa a beure que els greus accidents que provoquen els bevedors empedreïts”. Aquest facultatiu esmenta els trastorns de la personalitat que afecten, qui més qui menys, tothom. No hi ha cap persona que tingui les facultats mentals en perfecte equilibri. El psicoterapeuta Carlos Tobbia, assegura. “Un subjecte sa ho és aquell que és capaç de tolerar el dolor sense haver d’anar a alguna cosa que li faci més mal, com la droga”. Sarah Harding es va donar a la beguda perquè no podia resistir l’èxit. De la beguda als ansiolítics. Els fracassos sentimentals a recaure. Qui és immune al dolor psíquic? Les vendes en massa de ansiolítics, antidepressius per combatre el dolor de l’ànima posa en evidència que poques persones, si és que hi són, són immunes al dolor de l’ànima. Avui, amb la mateixa naturalitat amb que es diu que es va al metge, es diu que es té cita amb el psicòleg. Les persones són conscients que alguna cosa no funciona bé en la seva psique, ànima per ser més clars. Per què les persones prefereixen anar al psicòleg abans que a Crist? Ho fan així perquè consideren que la seva malura mental és orgànica, no espiritual. Aquesta és la causa de l’increment de les persones amb trastorns de la personalitat, sobre tot en moments de crisi com l’actual, que no troben solució als seus dolors psicològics que són d’origen espiritual.

Octavi Pereña i Cortina

MANCANÇA DE SOMRIURES

“Ningú és tan pobre que no pugui regalar un somriure”, ha deixat escrit la periodista Lucia Etxebarria. És cert que vivim una època de crisis econòmica que provoca molts danys a persones i familiars. La crisi econòmica no justifica que no es regalin somriures. Un somriure no costa diners, què el fa tan escàs? El que impedeix que les persones regalin somriures és la crisi espiritual que marceix i empobreix l’ànima.

La greu crisi econòmica provocada en bona part per la corrupció de l’élite política i bancària ha posat al descobert que “en són nombrosos els delinqüents econòmics protegits o indultats per les altres magistratures de l’Estat”, segons afirma Francesc Sanuy. El comportament gens ètic dels poderosos i el desig immoderat de diner dels pobres  posa al descobert que “l’amor al diner és una arrel de tota mena de mals” (1 Timoteu 6:10). No és estrany, doncs, que “els milionaris a prou feina somriuen” ( Andrew Carneige) i els pobres que es creuen rics en la seva pobresa tampoc ho facin.

La societat actual es caracteritza per l’amor al diner la qual cosa ens introdueix a la societat de consum immoderat, que posa en perill el creixement sostenible alhora que marceix l’ànima al  dopar-la i robar-li el goig que l’hauria de caracteritzar. A la vida hi ha coses més importants que els diners i els objectes que es poden adquirir amb ells. Fixem-nos en les dates nadalenques. Els contenidors de brossa i vidre són plens a rebentar i al seu entorn s’hi amunteguen bosses, ampolles, embalatges. Això indica un consum immoderat a pesar de la crisi. ¿El Nadal consumista fa felices les persones que es deixen guiar pel consum sense restriccions? L’evidència és no. Mentre es belluguem les bombolletes del xampany, perdó, cava, i les safates a taula són plenes de marisc i d’altres delicadeses, les rialles, la gresca escurcen les hores. L’endemà quan la sobrietat s’ha endut el petar-se de riure i la normalitat ha colgat el desenfrenament, on és el somriure que es regala al company de treball, al veí de l’escala, al desconegut que es té al costat mentre ens prenem un cafè al bar? L’amarguesa de l’ànima endureix el tracte social. No n’hi ha prou en dir que riure és medicina per l’ànima i que és un substitut dels cosmètics antiarrugues tan usats per conservar la joventut. Engegar-se a riure com es fa en les sessions de risoteràpia, és artificial. No neix del cor. L’ànima estan endurida i l’alegria no brolla del seu empedrament. És el somriure de pasta dentifrícia que es mostra en la publicitat. N’hi ha tants de somriures hipòcrites! N’hi ha tants que es donen a jugar aquest paper! En societat representem el paper de persones simpàtiques, però no som autèntics. El somriure artificial és la màscara que amaga la traïció.

Hem de recuperar la frescor de l’espontaneïtat , del ser natural. Abandonar la teatralitat del somriure forçat, obligat per les circumstàncies. Ser natural no s’aconsegueix per imposició aliena o pròpia. La religió pot exigir l’obligació de l’amabilitat. Aquesta obediència, però es manifesta en un somriure artificial, fred. No és aquest l’ideal. Un alt funcionari de Candace, la reina dels etíops va anar a Jerusalem a adorar Déu en el temple. De tornada a la seva terra, assegut en el carruatge que el transportava llegia sense entendre el profeta Isaïes. La religió tradicional no li havia aportat alegria. No comprenia la paraula de Déu que és la font del goig. L’evangelista Felip per inspiració divina rep l’encàrrec d’acostar-se al carruatge i li diu al passatger: “Entens el que estàs llegint?” La resposta és: no. A partir del text que llegia el funcionari, Felip li exposa l’evangeli de Jesús. El viatger va creure el missatge. El text ens diu que en separar-se l’alt funcionari “va continuar el seu camí ple de goig”. La fe en Jesús li va aportar felicitat. D’aquest alt funcionari de la reina Candace   no en sabem res més sinó que “va continuar el camí ple de goig”. “De l’abundància del cor la boca en parla” o “els ulls són el mirall de l’ànima”. El que hi ha en el cor no es pot amagar. Els ulls, la boca, el rostre reflecteixen el que hi ha dins. El somriure fresc, natural, espontani reflecteix el goig que hi ha en el cor.

Octavi Pereña i Cortina