PORNOGRAFIA I VIOLÈNCIA CONTRA LA DONA
El
problema de la violència contra la dona neix quan se la cosifica. El Centre
Dolors Piera d’Igualtat de la Promoció de les Dones de Lleida, expressa així
aquest fet: “Cosificar la dona significa fer d’ella o de la seva imatge per a
finalitats que no la dignifiquin ni com a dona ni com a ésser humà. La forma
més freqüent de cosificació de la dona és la cosificació sexual; Convertint-la
en un objecte sexual a disposició de l’home. Són exemples de cosificació: els
anuncis impresos, televisius i d’altres tipus en que es deixa veure la
dona com un mer objecte que ha de ser
explotat al costat d’eines, cigars, tractors, automòbils, desodorants i un
llarg etcètera de productes que les empreses volen vendre”. Aquest, “no és un
discurs nou, és el discurs de fa segles propi dels homes que veuen les dones
com un objecte sexual, que han de fer el que ells diguin per satisfer-los,
perquè els seus desigs prevalen sobre els d’elles” (Miguel Llorente, expert en
violència de gènere). L’escriptora Daia Maraini diu que la violència contra la
dona “no hauríem d’anomenar-la masclista en el sentit que l’home no neix així,
sinó que se’n fa per culpa d’una cultura mediàtica que incita la violència”. La
pregunta que és pertinent fer-nos és: Qui crea la cultura mediàtica que incita
la violència? No ve de Paris com es diu que venen els nens quan no volem dir la
veritat quan se’ns fa la pregunta. La crea l’home que té un cor inclinat al mal
i, aquesta maldat innata l’impulsa a cosificar la dona, a considerar-la un
ésser inferior que s’ha de doblegar als seus desigs. Aquí hi entra la
pornografia que alimenta desigs luxuriosos que no pot satisfer mai perquè
sempre exigeixen més. La pornografia sap passar desapercebuda, però és molt
poderosa i la seva influència en la cultura és tanta que encara que no se sigui
consumidor directe s’ha infiltrat en les nostres ments contaminant-les amb el
seu verí luxuriós ensenyant-nos com han de ser els nostres cossos i com els hem
d’utilitzar.
El consum
de porno comença en la infància/adolescència de manera paulatina. Abans amb una
revista que s’amagava sota el matalàs i es mirava en secret. Ara, amb Internet
a l’abast dels infants i adolescents. Com diu Oghosa Orienrioba: “Veia tan
porno que les pel·lícules de porno tou m’avorrien. Ja no sentia el zum-zum que
notava quan vaig començar a veure’n. De fet, el seu contingut no em deia res.
Vaig anar del porno tou al material més perillós per aconseguir el pic que
necessitava”. Aquest procés porta a que els productors de porno ofereixin
violència cada cop més forta de manera que aquells que consideren el porno com
un entreteniment legítim es veuen obligats a qüestionar l’escalada d’agressions que es fan contra la dona.
El 23 de
setembre de 1993 el Parlament Europeu va tractar el tema de la pornografia.
Entre altres diu: “La pornografia és una forma de violència sexual exercida
contra les dones ja que promou una imatge de la dona estereotipada, enaltint la
violència i/o la degradació i atempta així contra la condició i la qualitat de
vida de les dones, o inclús menysprea els seus drets fonamentals”.
Es podria
escriure una munió de llibres tractant la violència que el porno genera contra
la dona. El que es denunciïn els efectes no significa que es destrueixi l’arrel
que els causen. Només cal veure les nombroses manifestacions conta la violència
masclista sense donar solució al problema.
Si no hi
ha cap dubte que la cosificació de la dona és la causa de la violència que
s’exerceix contra ella hem d’anar a
buscar què és el que fa que se la codifiqui. L’origen del mal que comentem és
el pecat que en essència és la desobediència a Déu. Gràcies al pecat de la
desobediència d’Adam tota la seva descendència és concebuda en pecat i, el
pecat, entre altres coses té el poder de distorsionar les relacions home-dona
que en un principi eren bones.
Segons la
Paraula de Déu el sexe només és lícit en el matrimoni, que és jeràrquic:
“Esposes, sotmeteu-vos als propis marits, com al Senyor” (Efesis 5:22). La
subordinació de la dona no és a qualsevol preu: Com al senyor. “Perquè el
marit és el cap de la muller, com també el Crist és el cap de
l’església, i Ell és el Salvador del cos” (v.23). El text exposa que la relació
marit-esposa és una figura de la relació de Crist amb l’església. Crist és el
Salvador de l’església. El marit com cap de l’esposa i com figura de Crist s’ha
de sacrificar pel bé d’ella. El text segueix dient: “Marits estimeu les vostres
pròpies mullers així com també el Crist va estimar l’església , i es va lliurar
Ell mateix per ella2 (v.25).
A
l’acabament del text que fa referència a les relacions conjugals, l’apòstol
escriu: “Que cadascú de vosaltres també estimi la seva muller com a si mateix,
i la muller que respecti el seu marit” (v.33). El text d’Efesis 5:21-33 va
dirigit als vers cristians, que saben què és el perdó dels seus pecats per la
fe en Crist. Així i tot, com els cònjuges cristians segueixen sent pecadors,
l’apòstol els ha de recordar quin ha de ser el seu comportament com esposos.
Les relacions conjugals no són com haurien de ser, però, tenint present el que
diu l’Escriptura i amb la força que dóna l’Esperit fan marxa enrere quan el riu
amenaça desbordar-se: “Així els marits han d’estimar les pròpies mullers com
els propis cossos. Qui estima la seva muller s’estima a si mateix, perquè mai
ningú no ha odiat la seva pròpia carn, sinó que l’alimenta i la protegeix, com
també el Senyor a l’església”
(vv.28,29).
Referent
al tema que ens ocupa, els marits i els
homes verament cristians no veuen les dones com objectes sexuals que s’hagin de
doblegar als seus capricis, sinó: donant honor a la dona com a vas més fràgil”
(1 Pere 3:7)
Octavi Pereña i Cortina
