CONSOL EN LA MORT

Pilar Rahola escriu un article titulat: Un fill que considera és “una carta d’amor a l’amic Jami i a tota la seva família. El seu fill Miquel ha mort de sobte, lluny de casa, engolit per la sinistre ruleta de l’atzar”. Sense trobar les paraules adients per expressar el condol al seu amic Jami, la periodista clou així el seu article per exposar la seva estima al seu amic que ha perdut el seu fill: “Derrotada la vida davant l’absurd impietós del destí. I aleshores quines són les paraules que podem pronunciar, on són els diccionaris  que calmen, quin és el llenguatge que pot amorosir el dolor”? no n’hi ha, derrotades les paraules quan les emocions ho esberlen tot. I aleshores no podem pronunciar res que sigui profund, excepte fer-li saber a l’amic que hi som, que ens dol el seu dol, i no sabem com dir-li. Benvolgut Jami, som aquí, som legió que t’estimem i t’admirem, ésser fort en la pasta de la bona gent. Saps què? He pensat alguna reflexió lluminosa per acabar bé l’article, alguna idea bonica…He cercat algun poema delicat dels grans poetes…He pensat en un final dolç i en la paraula màgica que tot ho culmina…I res no m’ha servit. Derrotada i nua, només em veig capaç d`abraçar-te, i, amic, mai una abraçada haurà dit tant”.

L’article que Pilar Rahola escriu recordant el dolor del seu amic per la pèrdua del seu fill reflexa el sentiment d’impotència  davant la mort. La incredulitat i l’ateisme que no accepten l’existència “del Déu i Pare del nostre Senyor Jesucrist, el Pare de misericòrdies i Déu de tota consolació, que ens consola en tota la nostra aflicció” (2 Corintis1: 3,), no poden rebre el consol que els poden oferir  els cristians que han rebut el consol en la sofrença perquè “puguin consolar els qui es troben en qualsevol aflicció amb el consol amb que nosaltres mateixos som consolats per Déu” (v. 4).

Es pot creure en un déu borrós com el “desconegut” dels atenesos. El déu “desconegut” se’l pot batejar amb el nom que es vulgui. En el nostre context catòlic amb la multitud de noms de sants, santes, verges, que no són el Pare de nostre Senyor Jesucrist que és el canal pel que la misericòrdia i consolació divina arriba a l’home. Fora d’aquest Déu no es troben paraules que puguin alleugerir el dolor que causa la pèrdua d’un ésser estimat.

Pot haver-hi quelcom positiu per consolar els qui sofreixen? La manera de fer-ho és que els cristians obeeixin l’última voluntat de Jesús “d’instruir  tots els pobles, batejant-los en el Nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant, ensenyant-los a guardar totes les coses que us he manat” (Mateu 28: 19, 20). A molts, l’Evangeli, les Bones Noves de Déu misericordiós els entra per una orella i els surt per l’altra. Amb aquest rebuig no trobaran mai consolació en l’aflicció. Si no es desfan dels prejudicis contra Crist y creuen en Ell, que és el camí que porta al Pare misericordiós i consolador que amb la seva presència en el sofrent que suavitza el dolor que causa la mort d’algú que s’estima. Si no es té fe en Crist només se li pot oferir una forta abraçada i un consol convencional que no serveixen per alleugerir el dolor.

Octavi Pereña i Cortina

 

SOCIETAT D’INCOMPETENTS

“El món envelleix però no millora. Tots aquells progressos que anomenem civilització no fan res més que permetre’ns portar la maldat del món a una escala mai vista fins ara” (Niklas Natt och Dag, escriptor suec).

Marius Carol que ens parla de l’escriptor suec en el seu escrit El complot dels irresponsables, referint-se a l’escriptor suec, escriu: “L’escriptor que es reconeix com misantrop és un pessimista respecte a la humanitat, lo qual resulta ser un home del seu temps i que és capaç d’entendre què és l’estupidesa humana, i que s’està apoderant del planeta. De totes maneres, el pessimisme en un món sense nord com el que ens toca viure constitueix un refugi per reflexionar sobre la realitat, una trinxera per combatre la imbecil·litat i el marc per intentar canviar les coses”.

En una entrevista concedida a El Mundo, Niklas Natt och Dag va dir que el nivell d’estupidesa de l’espècie augmentarà en la mateixa proporció en que la importància de la literatura decaigui. I com pensa que cada cop llegim menys llibres, distrets com estem amb les trivialitats de la nostra col·lecció de pantalles, tindrem el mateix final que els dinosaures del cretaci”. “l’Estupidesa”, diu Marius Carol, “és  una pandèmia d’efectes tan perniciosos com la Covid o més. Han desaparegut els intel·lectuals per manca de lectors (i possiblement d’idees) i hem deixat la política a mans d’irresponsables que ens porten per l’autopista en sentit contrari mentre insultem els que ens venen de cara”.

Estupidesa i imbecil·litat són paraules que apareixen en l’escrit de Marius Carol que pel que es veu són universals. Com es pot pretendre que la democràcia que és el govern del poble i que aquest poble de persones imbecils i estúpides quan ocupen càrrecs de poder puguin donar la volta a la decadència que cada cop és més evident? El nostre temps no s’assembla al  prediluvial quan “Déu va mirar la terra i, heus aquí estava corrompuda perquè tota carn havia corromput el seu camí sobre la terra” (Gènesi 6: 12).

Marius Carol redacta que l’escriptor suec  “es reconeix com misantrop”. El diccionari defineix misantrop. “Individu que odia el gènere humà, que té aversió al tracte amb les persones”. De la manera com funciona el món a causa de la imbecil·litat  i l’estupidesa humana ens ha de fer estrany que la misantropia creixi com les carabasseres? Com es pot pretendre fer un món millor amb el material que disposem?. Impossible. Marius Carol diu: “Han desaparegut els intel·lectuals del món per manca de lectors (i possiblement d’idees)”. El periodista diu que la vacuna contra l’estupidesa  i la imbecil·litat humana es troba en la lectura. Quins són els llibres que ens vacunin contra la estupidesa i imbecil·litat humana? Només n’hi ha un: la Bíblia. Es diu que bestseller, el llibre més venut. Alhora el menys llegit. Es pot tenir un luxós exemplar de la Bíblia  posat a la prestatgeria al costat dels Clàssics de la Literatura Universal per donar un aire d’esnobisme, de presentar-se com a persona culta. Si està tapada de teranyines, el seu poder immunitzador contra l’estupidesa i imbecil3litat humana no funciona. Per vacunar-se contra el virus que anul·la la intel·ligència se l’ha de llegir amb atenció.

¿A quin CAP hem d’anar per vacunar-nos? Més fàcil no pot ser. N’hi ha prou amb desconnectar les pantalles que es tenen obertes. Aixecar-se del sofà. Anar a la prestatgeria. Agafar la Bíblia. Treure-li les teranyines que la tapen. Sense prejudicis obrir-la amb la delicadesa amb que el tastavins agafa la copa, la mou, l’ensuma, tasta el contingut, per descriure seves peculiaritats del vi,. Així de manera semblant s’ha d’agafar la Bíblia. Veure-la com una joia delicada i valuosa. Diferenciant-se dels Clàssics de la Literatura Universal, la Bíblia és l’únic llibre que el seu Autor és present al costat del lector. L’Esperit Sant que va inspirar els autors humans a escriure-la ajuda a entendre- la i a aplicar-la a la vida.  La Bíblia és un llibre viu que transmet vida al lector que la llegeix amb l’afany de descobrir la saviesa que procedeix de Déu. Així ho diu Proverbis: “Els proverbis de Salomó, fill de David, rei d’Israel. Per conèixer la saviesa i la instrucció, per discernir les paraules de l’enteniment, per rebre la instrucció assenyada, justícia, judici i equitat, per donar prudència als inexperts, al jove coneixement i discreció. El savi escoltarà i augmentarà  el saber i l’entès aconseguirà els consells savis. Per discernir el proverbi i l’al·legoria, les paraules dels savis i els seus enigmes” (Proverbis 1: 1-6).

Octavi Pereña i Cortina

 

EMPERADORS FAMILIARS

Una publicitat que promociona una revista infantil simula un diàleg que una mare manté amb un psiquiatre: “El meu fill té de tot i s’avorreix”. La resposta que li dóna l’especialista: “Regali-li la revista X”. Aquest anunci toca el moll de l’os de la problemàtica infantil / adolescent que desemboca en la violència juvenil. L’avorriment és el causant de les conductes delictives que es cometen amb ànim de divertir-se i que sovint se’n fan ressò els mitjans de comunicació.

L’avorriment crea un buit en l’ànima que s’ha d’omplir sigui com sigui: assetjament als companys de classe, malifetes per entretenir-se… Les petites “bromes”  porten fins el maltractament dels pares i altres familiars propers.

La mare de l’anunci que està preocupada per l’avorriment del seu fill diu que l’afectat té de tot. Per tal de mantenir els fills quietets i que no molestin amb les seves rebequeries se’ls dóna tot el que demanen. En les seves cambres desendreçades, s’hi veuen escampat per tot arreu una diversitat de joguines que, passat el moment inicial de satisfacció jeuen oblidades, substituïdes  per unes de noves que retornin la gratificació perduda. És una escalada que no té límits. Ja des de la infància s’ensenya els fills en el consum compulsiu tan rebutjat pels especialistes en salut mental. En principi és gratificant pels pares ja que poden presumir de que els seus fills tenen de tot, i més del que cal. És una manifestació del poder adquisitiu que satisfà l’orgull. Perquè no s’avorreixin se’ls complau en tot. Pensant que fan un bé no se n’adonen que sembren en els fills la llavor de la síndrome de l’emperador. Els fills es converteixen en petits dictadors que enterboleixen la serenor dels pares perquè els crea un malestar que els porta al consum de tranquil·litzants que empitjoren la relació pares/fills. L’educació basada en el tenir no és l’adequada en les diverses etapes del creixement perquè ensenya que el tenir és la medicina a tots els mals  quan és l’inrevés, genera danys que s’agreugen amb el pas del temps. Llavors, els pares que han malcriat els fills es pregunten: què hem fet malament perquè les coses ens vagin tan malament? L’educació materialista basada en el tenir i no en el ser és l’arrel de molts mals, entre altres en que els fills es converteixin en mal tractadors dels seus pares.

Segons la fiscalia de Lleida “un total de 12 adolescents lleidatans van ser imputats el 2013 per violència domèstica, es dir, per maltractar físicament o psicològicament  els seus pares o altres familiars, doblant els casos registrats el 2012”. Referint-se als infants que agredeixen els pares Cristina Sen, escriu: “Es parla així de la síndrome de l’emperador, de l’adolescent que regna a casa, intolerant a la frustració i que vincula el no tenir amb no ser”. La síndrome de l’emperador es dóna allí on l’educació que imparteixen els pares és sobre protectora, que consenteixen els fills i delegen en l’escola la seva educació. És una educació molt permissiva que tracta els fills com amics i no com pares que quan calgui hagin d’aplicar disciplina.

Els pares que s’apreciïn de ser-ho han de recordar que són guardians del futur dels seus fills i que quan s’esforcen per educar-los moralment, en formar-los el cor i la ment per a fer el bé, saben que aquesta instrucció inclou l’explicita formació en bons hàbits i que no hi pot mancar l’exemple dels pares que amb el seu comportament diari mostren als fills que es prenen seriosament la moral.

La instrucció que els pares s’han de preocupar d’inculcar en els fills no consisteix exclusivament en donar-los una bona formació cultural. Conjuntament amb la cultura volen que adquireixin el bagatge moral imprescindible per poder comportar-se com a persones de bé en família i en la societat.

Perquè els pares puguin ser mestres de moral dels seus fills cal que primer tinguin el títol que els acrediti pel càrrec. Sovint els pares es queixen que el seu fracàs com a tals és a causa que no han rebut la formació adient. La pregunta que em faig és: ¿Han tingut interès en obtenir-la? ¿S’han preocupat seriosament en aconseguir-la? Les respostes que donen no són prou convincents perquè evadeixen la seva responsabilitat.

Perquè el pare i la mare es converteixin en bons educadors morals dels fills primer que tot han de tenir clar quin sentit de la vida tenen. Si aquest concepte no l’han entès, si va embolcallat d’una espessa boira, mai podran ensenyar als fills el sentit de la vida i, per tant es despreocuparan d’ensenyar-los ètica i moral. Es limitaran a ensenyar-los a triomfar en la vida sigui com sigui, encara que per aconseguir-ho s’hagin de trepitjar les persones que siguin o creguin que són, un obstacle per arribar a ser el número 1. Per abandonar l’educació materialista, per poder ensenyar l’autèntic sentit de la vida hi entra en acció l’aspecte religiós/espiritual que normalment queda relegat a l’oblit perquè se’ls considera innecessaris. Acceptat aquest oblit no ens ha de fer estrany que els fills es converteixin en petits emperadors que fan molt dramàtica les vides dels pares i fent-se extensiu a la societat.

Octavi Pereña i Cortina

 

EL CAMÍ DE LA VIDA

Joan Planellas, arquebisbe de Tarragona, en el seu escrit El camí de la vida que alhora és el títol d’una obra de Lev Tolstoi, és molt estimulant. Qui no voldria trobar el camí de la vida? L’arquebisbe transcriu del llibre de l’escriptor rus aquest text. “Els pensaments aquí reunits pertanyen als autors més diversos, començant per l’escriptura brahmi, la confusionista i la budista, fins els Evangelis, les Epístoles i a molts pensadors tan antics com moderns”, es dir un popurri de filosofies.  

L’arquebisbe comenta. “Tolstoi considerava que l’home només pot portar una vida de bé si sap el que ha de ser. I per saber-ho, ha d’entendre el que és ell mateix i el que és el món en el qual viu. Això és justament el que han ensenyat al llarg de tots els temps els homes més savis i més bons de tots els pobles. Tots els ensenyaments d’aquests savis, diu Tolstoi, coincideixen entre si en allò principal, i concorden també en allò que a cada ésser humà li diuen la seva raó i la seva consciència”. El pensament de l’arquebisbe tarragoní trobo que estaria molt bé si fos el d’un humanista no cristià. No està bé que el tingui un hom del rang de l’arquebisbe ja que hauria de saber que a causa del pecat d’Adam tota la seva descendència ve al món amb la taca del pecat i que sense la conversió a Crist tots els homes, inclosos els més savis caminen en tenebres i que, de cap de les maneres els seus pensaments poden ser models a seguir.

Joan Planelles segueix comentant:” A Tolstoi li hauria agradat que aquesta obra s’arribés a convertir en un llibre de capçalera de milions de lectors i que tingués una influència benèfica en el destí del món. No anava errat en el seu objectiu, atès que es tracta d’un llibre en que gent molt diversa  s’hi pot sentir còmode i hi pot trobar elements de reflexió”. El clergue acaba el seu escrit amb aquesta perla: ”Es tracta, sens dubte, d’una bona guia per il·luminar el camí se la vida de qualsevol persona”. No, senyor arquebisbe: tots els camins poden portar a Roma però no tots porten al Pare celestial. Jesús és molt clar en aquest sentit: “Jo sóc el camí i la veritat i la vida: Ningú no ve al Pare sinó per mi” (Joan 14: 6). Si l’home pot trobar el camí de la vida prescindint de Jesús que va vessar la seva “sang preciosa, com d’un anyell irreprensible i sense taca, preordinat abans de la fundació del món” (1 Pere 1. 19,20), si existeixen altres camins que porten al Pare, Jesús menteix quan diu: “Ningú ve al Pare si no és per mi”. Precisament perquè Jesús és “el camí i la veritat i la vida” no és una Persona amb la que la gent s’hi pugui sentir còmode al seu costat. Quan Jesús tenia vuit dies els seus pares el van portar al temple per a ser circumcidat. Simeó “un home just i temorós de Déu” (Lluc 2: 25) el va prendre en braços i va beneir els seus pares i dirigint-se a Maria li va dir: “Mira, aquest ha estat posat per a caiguda i aixecament  de molts a Israel, i com a senyal que serà contradit” (v.34). La profecia de Simeó  va començar a complir-se tan aviat com va començar el seu ministeri públic i es va presentar com qui era: el Fill de Déu. Es trobava a Natzaret on s’havia criat. Era dissabte i va entrar com era la seva costum , a la sinagoga. Se li va donar el llibre del profeta Isaïes perquè llegís el que el profeta deia d’Ell. Finalitzada la lectura va dir: “Avui s’ha acomplert aquesta Escriptura en les vostres orelles”(Lluc 4: 21). “En escoltar això tots els qui eren dins de la sinagoga es van omplir de fúria, i es van aixecar i el van empènyer fora de la ciutat, i el van dur fins el precipici  de la muntanya sobre la qual era edificada la ciutat, per estimbar-lo” (v. 29). Al llarg del ministeri de Jesús, tant per la predicació de la Paraula de Déu com pels miracles que feia que el qualificaven ser el Messies anunciat pels profetes, en diverses ocasions els sacerdots van intentar matar-lo perquè els incomodava que digués ser el Fill de Déu ja que el consideraven blasfem i mereixedor de ser matat.

Acostant-se el final i molt propera la seva crucifixió va dir als seus deixebles: “Us he dit aquestes coses perquè no us escandalitzeu. Us expulsaran de les sinagogues, i fins ve l’hora que tot el qui us mati pensarà que ofereix un servei a Déu. I us faran això perquè no han cregut el Pare ni a mi” (Joan 16: 1-3).

L’arquebisbe de Tarragona pot dir que “El camí de la vida de Lev Tolstoi “es tracta d’un llibre en què gent molt diversa s’hi pot sentir còmode i hi pot trobar elements de reflexió”. El ver cristianisme no pot fer sentir còmode a la gent perquè anuncia la condició pecadora  de la gent i la condemna eterna si no es penedeixen dels seus pecats i creuen en Jesús que els perdona i caminen en novetat de vida.

Han passat poc més de cent anys de la mort de Tolstoi i segueix viu l’humanisme que considera bones les persones i que no importa quina religió practiquin perquè totes porten a Déu. En el viatge que el papa Francesc va fer a Iraq, amb el propòsit que els seus interlocutors musulmans es poguessin sentir còmodes, va tenir molta cura de no esmentar el nom de Crist. El vertader cristianisme que no és politiqueig. No renuncia als seus principis per aconseguir consensos. Ha de sacsejar les consciències de les persones. Té l’obligació d’incomodar-les  perquè se n’adonin que necessiten el perdó de Déu. Joan el Baptista denunciava la relació adulterina que el rei Herodes mantenia amb Herodies l’esposa del seu germà Felip i totes les coses que Herodes havia fet (Lluc 3: 19).

A la llista de les maldats del rei cal afegir l’engarjolament del Baptista (v. 20). Calia anar més lluny. El crim que va fer vessar el got de la maldat d’Herodes va arribar quan en la celebració del seu natalici la filla d’Herodies va dansar en presència dels invitats al banquet. L’espectacle va agradar tant a Herodes que va prometre a la seva fillastra donar-li fins la meitat del regne. La jove va anar a aconsellar-se amb la seva mare i va tornar demanant-li el cap del Baptista. Així es va fer. (Mateu14: 3-12). La predicació de tot el consell de Déu que es troba en la Bíblia incomoda els pecadors que es resisteixen a penedir-se. Jesús va incomodar els sacerdots perquè la veritat ha de prevaldre i ens dóna exemple de com s’ha de manejar la Paraula de Déu.

Octavi Pereña i Cortina