COCAÏNA ELECTRÓNICA

Un informe que preocupa que ha vist la llum pública a principis de 2013 diu: el 21,3% dels adolescents espanyols està en risc de desenvolupar una conducta addictiva a internet  a causa de l’ús abusiu de les xarxes socials.

La periodista Núria Escur entrevista Simona Levi, activista per la llibertat a internet. Quan l’entrevistadora li diu: - …O l’esclavitza, la resposta que li dóna Simona és: “Internet no és perillós, ho som els homes o les dones. Amb la roda s’han fet avenços i abusos, i la impremta va permetre Mein Kampf”. Segons Simona Levi el problema de l’addicció a internet es troba en la persona, no en la tecnologia. Per evitar caure en l’addicció a internet cal que la vida off line sigui estimulant. Si hi ha defectes de personalitat aquests poden ser la porta que doni accés a l’addicció. Uns senyals de personalitat defectuosa és si hi ha tendència a la impulsivitat, que s’estigui sempre a la recerca de noves sensacions, baixa estima i poca confiança en un mateix per saber-se gestionar davant d’una dificultat.

La nostra és una societat que està psicològicament malalta La gravetat de la malaltia ho confirma el consum desmesurat de fàrmacs per tractar un ample espectre de trastorns psicològics. No ens ha d’estranyar, doncs, que especialistes en salut mental afirmin que “l’ordinador ve a ser cocaïna electrònica” (Peter Whybrow) o “hi ha quelcom en aquest mitjà que resulta additiu” (Elias Aboujaoude). “Un de cada deu usuaris se sentia addicte al seu iPhone” (estudi de la Universitat d’Stanford).

La Dra. Susana Jiménez de la Unitat de Joc Patològic de l’hospital de Bellvitge, diu: “Tens un problema quan el dia no pot començar sense engegar l’ordinador per mirar missatges o consultar correus, el compte de Facebook, els tuits. Quan aquesta connexió és la primera activitat del teu dia i probablement l’última, quan la vida on line passa per davant de totes les altres coses i arribes a abandonar la resta de la teva vida off, la de menjar, dormir, tenir cura dels nens, acompanyar-los en els deures o xerrar amb els companys durant els àpats, tens una addició, estàs enganxat”. Per no caure atrapat en la vida on line la vida off line ha de ser estimulant .

La Dra. Susana Jiménez cita el testimoniatge d’una pacient que il·lustra la feblesa de personalitat que facilita l’addicció a internet: “La meva addicció crec que té relació en ser una compradora compulsiva. Per allunyar-me de la despesa absurda em vaig refugiar en l’ordinador. Primer només mirava el correu i feia solitaris, i un dia em van convidar a Facebook i vaig començar a jugar. Però crec que també hi va influir el moment que vivia. Els meus fills ja no em necessitaven, m’avorreixen els esports que tant agraden al meu marit. Ell tenia la seva passió, jo no”. Per a aquesta addicta la vida off line no li era estimulant.

Per a molts la vida off line, és dir, la vida normal, és pura monotonia, sense sentit. És com un encalçar el vent. Aquesta situació és tediosa i l’ensopiment porta a buscar sensacions cada cop més fortes i excitants que condueixen entre altres coses a l’addicció a internet, addicció que en alguns països ja la cataloguen de “crisi sanitària”.

El remei contra l’addicció a internet com a qualsevol altra addició és trobar sentit a la vida.  Que el que es fa tingui un per què. Com més valuós sigui el per què faig el que estic fent més excitant és la vida. En una societat materialista com la nostra en la que el conreu de l’ànima no es té en compte, no es troben motius expectants que omplin. Per aquest motiu fem com les abelles que van de flor en flor buscant nèctar  i  nosaltres en lloc de trobar dolçor hi trobem amargor.

El que dóna excel·lència al que es fa i que impedeix fer el que es fa per rutina, perquè no hi ha més remei que haver-ho de fer és quan realitzem les coses com veient l’Invisible, el Déu etern, el Pare de nostre Senyor Jesucrist. En aquest cas les coses més simples com anar a comprar, anar a la feina, fer una passejada, jugar una partida d’escacs o a la botifarra, estudiar, tenen un altre color. Es fan dins d’un context d’eternitat. Aquestes petiteses no van revestides de religiositat però que es fan per la glòria de Déu, tenen un profund sentit. Aquests fets que poden semblar irreverents pels que tenen un concepte molt estret del que és ser espiritual,  el Déu Etern ho recompensa amb goig sobreabundant a qui les fa.

Octavi Pereña i Cortina

 

ELS PARES: RESPONSABLES?

Paris Jackson, de 15 anys, filla de l’extravagant Michael Jackson ha ingressat a l’hospital on la van tractar d’un intent de suïcidi. Es va fer diversos talls al braç i va ingerir una nombre considerable de píndoles d’abuprofen. Abans d’això havia escrit en un tuit: “Ahir tots els meus problemes semblaven estar lluny…i ara sembla que tornen per quedar-se per sempre”.

Josep Sandoval diu: “Paris Jackson no ha tingut una infància fàcil i l’adolescència li està passat factura…Anotem: l’avi patern fustigava els fills perquè fossin estrelles, encara que només un ho va aconseguir; el pare excèntric era addicte a la cirurgia plàstica fins a extrems de bogeria, la mare amb prou feines coneguda, l’avia  dominant, que ara té els fills al seu càrrec, i les tietes entre l’èxit que se’ls resisteix, l’estètica, el luxe i l’escàndol…Encara que amb uns progenitors així sobra qualsevol comentari, sembla que Paris va recórrer a la mare després de la mort del pare amb el resultat que podem veure, o sigui nul”.

Aquesta introducció té el propòsit d’obrir-nos els ulls per adonar-nos que de famílies desestructurades no es pot esperar cosa bona. Els fills paguen pels pecats dels pares.  A més, Paris havia estat assetjada en línia. Amb tot això en contra no ens ha d’estranyar que estigués psicològicament desfeta. Guardant les distàncies, el resultat de la família Jackson  es pot aplicar també a les famílies que no tenen el privilegi de sortir a les portades de les revistes del cor.

Una frase que algú ha dit i que cal recordar: “La mort per excés de plaers és una manera de suïcidar-se ja sigui pels excessos de vi, diversions i dones o per excés de treball”. Anant als excessos, el Govern espanyol estudia multar els pares que no posin fre als abusos alcohòlics dels seus fills. ¿Són els pares responsables de les borratxeres dels seus fills? ¿Fan el suec? El propòsit del Govern de multar els pares pels excessos dels fills ha donat parers per a tots els gustos. ”Aquesta ocurrència política ja ha estat degudament desarticulada per la justícia, que ha recordat l’existència de mecanismes per castigar severament els pares que abandonen les seves funcions vers els fills” (Enric Sierra). La llei existeix però no s’aplica. La impunitat agreuja l’incivisme. La justícia ha d’actuar i  posar fre a les borratxeres que en algunes zones turístiques afecten escandalosament les vides dels qui perden l’oremus a causa de l’alcohol. Ara que ens trobem en una època de retallades pressupostàries que afecten a tots els serveis públics i que per evitar la desfeta sanitària s’ha implantat el copagament en els fàrmacs, no seria cap bestiesa que els serveis  sanitaris no bàsics  com els ingressos a urgències per excessos etílics els paguin els qui volen gaudir de la vida destruint-la. Però aquesta no és la solució de la intemperància.

El problema de la immoderació de cap de setmana (drogues, alcohol, sexe…)té un fonament educatiu. Els pares són el primer model educatiu que tenen els fills. Abans que aquests puguin raonar ja els impregna la manera de ser dels progenitors. El seu comportament l’absorbeixen els fills. El reprodueixen. Per això si es vol posar fre a l’extralimitació infantil i adolescent s’ha de començar per educar els pares.

Educar no significa exclusivament impartir coneixements culturals. Persones amb títols universitaris estan atrapades per la corrupció que s’escampa per tots els nivells de l’Administració i no cal dir, per tota la societat. Pares que es comporten com autèntics estúpids en els estadis, quan tenen les mans en el volant d’un cotxe, quan pensen que els seus fills no són ben tractats en l’escola, o quan sota els efectes de la droga o de l’alcohol peguen i escridassen la dona i els fills. Un model educatiu nefast es parlar considerant la dona com una persona de categoria inferior i considerant-la objecte sexual, degradant-la. Un model de pèssima educació és considerar les races com pre- humanes mereixedores de totes les humiliacions que se’ls pugui infligir. Tota aquesta manera d’actuar  esculpeix els fills i la reprodueixen quan tenen ús de raó.

Es diu fins la sacietat que la societat actual està mancada de valors positius que la facin millor. Quins valors aporta l’educació acadèmica? Potser ensenya a convertir els educats en lladres de guant blanc. L’expansió de la corrupció per les altes esferes socials, ¿ no és una evidència que l’educació acadèmica no és suficient per aportar valors ètics que frenin  que s’escampi el virus de la maldat que hi ha en els cors de les persones.

Déu, que és el Pare de nostre Senyor Jesucrist aporta al creient els valors ètics i morals que són d’estricte compliment. Garanteix que el creient els complirà perquè Déu que és el Pare que és en el cel, estima els  seus fills i els disciplinarà d’acord la gravetat de la transgressió de la seva Llei. La disciplina sovint no és ben rebuda pels fills. El pare que l’aplica en el fill díscol pot fer-ho de manera exagerada, però si l’estima l’aplicarà pel seu bé. El Pare celestial també disciplina els seus fills sense caure en l’exageració: “Us heu oblidat de l’exhortació que us és adreçada com a fills: Fill meu, no menystinguis la disciplina del Senyor, ni defalleixis quan et reprèn, perquè el Senyor disciplina el qui estima, i assota tot fill que Ell accepta. Si suporteu la disciplina, Déu us tracta com a fills, perquè, quin fill hi ha que el pare no disciplina…Ells (els pares) certament, ens disciplinaven per pocs dies com els semblava bé, però Ell per al que ens convé, per fer-nos participar de la seva santedat. I tota disciplina de moment no sembla un motiu d’alegria, sinó de tristesa, però després porta un fruit pacífic de justícia als qui ha estat exercitats” (Hebreus12: 5-11). Les persones necessiten la disciplina del Senyor per posar fre a la maldat que tants estralls ocasiona.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

CRIONITZACIÓ O RESURRECCIÓ

“La paga del pecat és la mort” (Romans 6:23), però en l’ésser humà  existeix un sentit de transcendència que li fa difícil acceptar que la mort física sigui el seu destí definitiu. Per tal de vèncer la mort que és el final de trajecte de tots  els humans s’ha inventat la crionització que consisteix a sotmetre a un cadàver a una situació de fred intens amb el propòsit de conservar el cadàver en unes condicions per a ser reanimat en el futur quan els progressos mèdics trobin solució a la malaltia causant del decés.

Anders Sandberg, investigador de l’Institut del Futur de la Humanitat d’Oxford diu que cada mes paga 20 € perquè el crionitzin. Amb aquesta finalitat porta la medalla de la crionització amb instruccions  per congelar el seu cos: “fins la resurrecció transhumana”. El desig de preservar els cadàvers de la corrupció ja ve de l’antigor amb la momificació. La ciència moderna amb la tècnica de la congelació ha millorat la conservació de cadàvers. El desig de preservar cadàvers prové de l’ensenyança errònia que imparteixen les religions en considerar la salvació com quelcom que afecta exclusivament l’ànima, considerant el cos com quelcom que destorba i la necessitat de deslliurar-se d’ell per obtenir l’ànima la llibertat que no té mentre el cos l’embolcalli. D’aquí neix l’ascetisme que sotmet el cos a cruels mortificacions amb el propòsit que l’ànima no estigui subjecta al domini corporal.

La salvació cristiana és integral, és dir, afecta a tota la seva persona: ànima i cos. Una evidència que la salvació cristiana és integral es troba en el fet que Jesús el Fill de Déu quan va venir aquí a la terra per salvar el poble de Déu dels seus pecats no ho va fer en esperit exclusivament, es va encarnar en el ventre de la verge Maria fent-se home de carn i ossos com ho som nosaltres.

La mort i resurrecció de Jesús indica clarament que al Pare li interessa la salvació integral del seu poble, salvació que té dues fases separades en el temps. La primera té lloc en el moment que el pecador creu que Jesús és el seu Salvador. En  aquest precís instant rep la vida eterna que Jesús atorga a tots els qui creuen en Ell. L’ànima és purificada dels seus pecats per la sang de Jesús. A partir d’ara l’ànima té accés directe a la presència de Déu: La lectura de la Bíblia i la pregària induïdes per l’Esperit Sant demostra que l’ànima pot mantenir contacte amb Déu. Amb la mort, l’ànima abandona el cos que era el seu habitacle i accedeix directament a la presència de Déu i gaudeix de la seva glòria. El cos sense l’anima dorm en el sepulcre tot esperant que sigui desvetllat el dia de la resurrecció.

Resurrecció és una paraula tabú que per a molts segueix despertant burles de la mateixa manera que ho van fer el racionalistes atenesos quan van sentir parlar de la resurrecció dels morts per boca de l’apòstol Pau Als partidaris de la momificació (avui encara n’hi ha) i de la crionització, el salmista els planteja una pregunta: “Quin home pot viure sense veure la mort? ¿Alliberarà ell la seva pròpia ànima de la mà del sepulcre?” (Salm 89:48). (En aquest cas ànima és sinònim de cos). Des d’Adam fins avui tots els homes moren. No en tenim cap dubte. La momificació no ha servit per fer reviure els antic faraons egipcis a pesar dels avenços mèdics, ni la crionització ha demostrat poder ressuscitar un cadàver autèntic. Si ho hagué fet hauria estat una notícia que hauria ocupat grans titulars en els mitjans. La resposta és silenci. Els qui com Anders Sandberg paguen a terminis la seva futura crionització per poder tornar a la vida quan la medicina trobi remei a la malaltia causant del seu decés s’emportaran un gran desengany  perquè ressuscitar els morts no és a l’abast de l’home: “Així com està establert que els homes morin una sola vegada, i després d’això el judici” (Hebreus 9:27). És la llei del pecat que afecta tothom. 

La segona etapa de la salvació, la que afecta el cos s’anomena resurrecció. Què ensenya la Bíblia sobre aquest assumpte? La resurrecció estàs basada sobre el fet històric de la resurrecció de Jesús. Si Jesús no va morir ni va ressuscitar com alguns ensenyen, impossible és que hi hagi resurrecció. Jesús realment va morir. Pilat va deixar baixar el seu cos de la creu després d’oir l’informe del centurió que certificava el seu decés. Va ser enterrat i el tercer dia va ressuscitar conforme les Escriptures. D’això existeixen testimonis oculars que ho certifiquen: “I va ser vist per Quefes, i després pels dotze, , després va ser vist per més de cinc cents  germans alhora, la majoria dels quals encara viuen i d’altres ja s’han adormit…” (1 Corintis 15:5-8).

Alguns es pregunten: “Com ressuscitaran els morts? ¿I amb quin cos venen?” (v.35). Per ajudar a entendre aquest misteri l’apòstol Pau empra l’analogia d’una llavor que perquè pugui brollar una planta primer s’ha de destruir. Així ho explica la Bíblia: “Allò que sembres no dóna vida si no mor abans” (v.36). “Així és també la resurrecció dels morts: és sembrat en corrupció, és ressuscitat incorruptible; és sembrat en deshonor, és ressuscitat en glòria,; és sembrat en feblesa, és ressuscitat en poder; és sembrat un cos animal, és ressuscitat un cos espiritual; …” (vv.42.44). “I afirmo això, germans, la carn i la sang no poden heretar el regne de Déu, ni la corrupció hereta la incorruptibilitat” (v.50). “I quan això corruptible sigui vestit d’incorruptibilitat, i quan això mortal sigui vestit d’immortalitat, llavors es complirà la paraula escrita: La mort ha estat engolida en victòria” (v.54). “Però gràcies a Déu perquè Ell dóna la victòria per mitjà de nostre Senyor Jesucrist!” (v.57).

L’home no pot deslliurar la seva vida del poder del sepulcre. L’Escriptura segueix dient: “Però és totalment cert que Crist ha estat ressuscitat d’entre els morts, i ha esdevingut la primícia dels qui s’han adormit. Perquè, així com per un home (Adam) va venir la mort, també per un home (Crist) ve la resurrecció dels morts. Perquè així com en Adam tots moren, així també en el Crist tots seran vivificats” (vv.20-22). Hem començat aquest escrit amb: “La paga del pecat és la mort”. La resta del verset diu: “Però el regal de Déu és la vida eterna en Jesucrist, Senyor nostre” (Romans 6:23).

Octavi Pereña i Cortina