EL VIRUS DE LA MORT

“Tots els virus, i no sols el coronavirus” ´´es el títol de l’escrit redactat per Miguel Pita, genetista, professor  i investigador de la Universitat Autònoma de Madrid. Si he de ser franc, no he entès res del que diu sobre els virus. Però sí que m’ha xocat el títol: Tots els virus, i no sols el coronavirus, “l’existència d’aquests éssers que la majoria dels experts rebutgen acceptar com éssers vius”. La comunitat científica està interessada en els que no són éssers vius que provoquen patologies que fan anar de cul metges, polítics, economistes, la comunitat científica  i la societat, com ho fa el coronavirus avui. Ens trasbalsa a tots.

El títol de l’escrit de Miquel Pita senyala que s’han de tenir en compte tots els virus, no solament el coronavirus, avui de moda pels seus efectes devastadors. Està clar que en el meu escrit no em referiré a “aquests éssers que la majoria dels experts rebutja acceptar com a éssers vius”. El virus al que em refereixo no es pot investigar en un laboratori per tal de fer-ne una vacuna que protegeixi contra la patologia que els fa mortífers.

El coronavirus, com els virus que l’han precedit van adquirir notorietat per la mortalitat que ocasionaven. La mort, no només la provoquen aquests éssers “que la majoria de la comunitat científica no considera que siguin éssers vius” que s’anomenen virus. La mort és present en la vida diària. Els diaris publiquen esqueles que anuncien la mort de persones. Els governs comptabilitzen les morts per accidents laborals o de transit. Les guerres deixen escampats per terra milers i milers de cadàvers. La Mediterrània s’ha convertit en un cementiri d’emigrants que busquen un lloc per poder viure millor que en els seus països d’origen. Algú ha dit que de cada generació no en queda cap supervivent.  Per una causa o altra, sigui pels virus o altres motius, la mort s’ha convertit en el nostre company de viatge.

El causant real de la mort no pot ser analitzat en el laboratori per poder-ne fer una vacuna que eradiqui la mort. Els potentats al llarg de la història han intentat vèncer-la i han mor en l’intent. “Perquè la paga del pecat és la mort” (Romans 6: 23). “Ja que tots han pecat” (Romans 3: 23) tots morirem. El salmista es pregunta: “Quin home pot viure sempre sense veure la mort? ¿Alliberarà ell la seva pròpia ànima de la mà del sepulcre?” (Salm 89: 48). La resposta és NO.

El poble d’Israel en el seu peregrinar pel desert va exposar el seu tarannà: “Va parlar contra Déu i contra Moisès” (Nombres 25: 5). “I el Senyor va enviar serps ardents  entre el poble i van mossegar el poble, i molta gent d’Israel va morir” (v. 6). Com sempre succeïa, quan es veien malferits, a corre-cuita a demanar perdó. En la seva misericòrdia el Senyor escolta el seu clam i retira el flagell del càstig. El Senyor li diu a Moisès: “Fes-te una serpent ardent (de bronze), i posa-la damunt d’una asta, i s’esdevindrà que tot aquell que sigui mossegat, i la miri viurà” (v. 8). Dit i fet. El verí de la serp va se anul·lat i la mortalitat aturada.

Aquest relat de les serps en el desert arriba al Nou Testament i Jesús ens l’interpreta. El Senyor conversa amb un fariseu anomenat Nicodem. El tema de la conversa gira entorn del nou naixement. L’erudit fariseu ignora en què consisteix. Jesús li diu que no s’ha de tornar al ventre de la mare per tornar a sortir. Jesús li explica: “En veritat, en veritat, en veritat et dic, si un no neix de l’aigua i de l’Esperit, no pot entrar en el regne de Déu” (Joan 3: 5). Quelcom ha de passar perquè l’home tingui accés al regne de Déu. L’apòstol Pau ho clarifica quan escriu: “I afirmo això germans: la carn i la sang no poden heretar el regne de Déu, ni la corrupció hereta la incorruptibilitat”        ( 1 Corintis 15: 50). Per a tenir accés al regne de Déu cal que es doni la resurrecció corporal en Crist Jesús.

Tornant a la conversa de Jesús amb Nicodem, el Mestre li diu al fariseu com es pot matar el virus del pecat que és el causant de la mort física i l’espiritual: “I així com Moisès va alçar la serp en el desert, així cal que sigui alçat el Fill de l’Home (Jesús): A fi que tot el qui creu en Ell no es perdi, sinó que tingui vida eterna” ( Joan 3: 14, 15).

En el temps present cap cristià assoleix el que ha de ser. Aquí entra en acció la fe que és un regal de Déu. Escrivint l’apòstol Pau als cristians de Corint, redacta: “Perquè sabem, que si aquesta tenda, la nostra casa terrenal, es desfà, en els cels tenim un edifici de Déu, una casa no feta amb les mans, eterna, perquè anhelem ser revestits amb  la nostra habitació del cel, i en tant que vestits no serem trobats despullats. Perquè els qui estem en aquesta tenda (el cos) gemeguem oprimits, perquè no voldríem ser despullats sinó revestits, a fi que allò que és mortal sigui absorbit per la vida. I és Déu qui ens ha format per això mateix, qui ens ha donat també les arres de l’Esperit. Per tant, estem sempre plens de confiança, i  sabem que mentre estem en el cos, estem absents del Senyor: Perquè caminem per fe: no per vista” (2 Corintis 5: 1-7). La fe del cristià no és la fe de l’home carnal que la diposita en coses que avui són i demà s’han esfumat. La fe del cristià està dipositada en Jesús que com la serp de bronze va ser aixecada, així Ell va ser enlairat en la creu del Gòlgota, mort i ressuscitat, garantia de la resurrecció del cristià per a vida eterna.

Octavi Pereña i Cortina

INSTRUCCIONS PELS GOVERNANTS

El Congrés rebutja investigar el rei emèrit de presumptes fets delictius amb l’aval dels lletrats. Els advocats donen tres motius per no donar el seu vist-i-plau a la creació de la comissió d’investigació: l’existència de precedents, la jurisprudència del Tribunal Constitucional i el que estableixen els articles 56.3 i 65 de la Constitució. Per a mi el més significatiu és el 56.3 que diu: “La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat…”

L’article 14 de la Constitució afirma: “Els espanyols són iguals davant la llei.…”, el rei Joan Carles sembla ser que ignora l’abast d’aquest article. Quan es va fer públic el recorregut corrupte del seu gendre Iñaki Undangarin, el monarca emèrit va emfatitzar en el missatge nadalenc de 2011: “Qualsevol actuació censurable haurà de ser jutjada i sancionada tal com disposa la llei. La justícia és igual per a tothom”. No encaixa que el PSOE sent un partit d’esquerres que ara governa amb coalició i que afirma que el govern constituït sigui progressista, veti en el Congrés investigar les presumptes corrupteles reials.

José Antonio Martín Pallin acaba el seu escrit Sobre immunitat i privilegis amb aquestes paraules: “l’intent de petrificar la inviolabilitat estenent-la a tot el   període que va durar el seu mandat i a tota mena de delictes, o és compatible amb la doctrina internacional i la jurisprudència dels nostres tribunals. En cap cas abastaria els fets que, que al marge del seu caràcter delictiu, mereixen el rebuig d’una societat democràtica. Les raons d’Estat serien demolidores per l’estabilitat i la salut del nostre sistema polític, tan necessitat de confiança”.

Que la Constitució de 1978 digui que la persona del rei és inviolable, i no està subjecta a responsabilitat, ens recorda els absolutismes monàrquics emparats pels teòlegs que treballaven per l’absolutisme papal, afirmaven que el poder dels reis emana de Déu. És cert que aquesta declaració surt d’aquest text bíblic: “Que tothom se sotmeti a les autoritats superiors. Perquè no hi ha autoritat que no vingui de Déu i les autoritats que hi ha han estat establertes per Déu” (Romans 13: 1). El context general de la Bíblia no permet pensar que Déu  afavoreixi els absolutismes monàrquics ni les dictadures de dretes que afavoreixen la injustícia en nom de Déu. La monarquia absolutista no té cabuda en un Estat democràtic.

L’elecció divina del rei està clarament exposada en la selecció de Saúl el primer rei d’Israel. ”I el Senyor un dia abans de l’arribada de Saúl li havia revelat això a l’orella de Samuel dient: Demà a aquesta hora, t’enviaré un home de la terra de Benjamí i tu l’ungiràs com a príncep del meu poble Israel…” i el profeta Samuel li va dir al futur rei d’Israel: i tu espera una estona, i et faré escoltar la paraula de Déu. I Samuel va prendre l’ampolleta de l’oli, i la va vessar sobre el seu cap, i el va besar i li va dir: ¿No és això senyal que el Senyor t’ha ungit com a príncep sobre la seva heretat? (1 Samuel 9:15- 10:1). Més endavant serà reconegut públicament com a rei d’Israel. El text bíblic ensenya que Saúl va ser rebutjat per Déu com a rei d’Israel per la seva infidelitat. El seu final va ser patètic.

El veritable Rei d’Israel era Déu que l’havia alliberat de l’esclavatge egipci. Anticipant-se als esdeveniments i sabent que demanarien tenir un rei com les altres nacions. quan a Samuel se li va fer aquesta petició, no li va agradar gens la proposta. Va buscar el consell del Senyor, que li va dir: “Escolta la veu del poble, en tot el que et diran, perquè no t’han rebutjat a tu, sinó que m’han rebutjat a mi, perquè no regni sobre ells” (1 Samuel 8: 7).

Malgrat la infidelitat d’Israel Déu vol el millor pel seu poble tanmateix sent dur de bescoll, tenir el cap dur. anteposant-se a la seva infidelitat, abans d’entrar a la Terra Promesa Déu els dóna instruccions concretes sobre les característiques morals dels reis que els governarien. Havia de ser israelita, no un estranger. Per tal que no confiés en l’home no havia de confiar en els cavalls, símbol del poder bèl·lic. En rei havia de ser una persona que confiés plenament en el Rei, no en l’aliança internacional com era anar a Egipte a buscar suport polític i militar. Una altra característica  que s’escau com l’anell al dit al nostre rei emèrit és: “Que no multipliqui les seves dones, a fi que el seu cor no es desviï, ni multipliqui excessivament per a si mateix la plata i l’or”. Les dones perverteixen el judici i fan cometre moltes rucades de les que se n’hauran de penedir si és que els queda un mínim de seny.

Està clar que l’ateisme rebutja el teisme. La instrucció que ha d’escoltar el rei o el president d’una república, si és que es volen comportar com autèntics servidors dels ciutadans, és parar atenció a aquesta característica: “S’esdevindrà quan s’assegui al tron del seu regne que escriurà per a ell en un llibre una còpia d’aquesta llei, segons l’exemplar que tenen al davant els sacerdots, els levites, i el tindrà amb ell tots els dies de la seva vida, perquè hi aprengui a témer el Senyor, el seu Déu, per complir totes les paraules d’aquesta llei i aquests estatuts per fer-los , a fi que el seu cor no s’exalci per sobre els seus germans, i no s’aparti del manament ni a dreta ni a esquerra, a fi que allargui els dies del seu regnat, ell i els seus fills enmig d’Israel” (Deuteronomi 17: 14-21). Molts dels reis d’Israel no van seguir aquestes instruccions i així va ser que la monarquia i Israel van acabar sent destruïts. Les nacions d’avui per no tenir governants que escolten aquestes instruccions, així ens van les coses: de mal a pitjor. L’ateisme no és el remi per als mals que empobreixen els pobles.

Octavi Pereña i Cortina

EL VIRUS DE LA POR

La periodista Sara Sans li pregunta a Asia Argendo, actriu: Què li fa més por una pel·lícula de terror o la vida real? Asia: “La vida real és horrible. El meu pare feia terror estèticament bonic, però el món és realment lleig, pitjor que una pel·lícula de terror. He vist cent vegades la pel·lícula del meu pare : Profondo rosso i continuo xisclant però el que és realment terrorífic és cap a on va el món. Sembla que al poder li interessa que la gent tingui por, perquè paralitza i és una manera de controlar-nos”.

Amb l’aparició del coronavirus la por s’ha apoderat de nosaltres. Els mitjans se’n cuiden prou bé que aquest sentiment no decaigui. El degoteig diari en els mitjans de notícies sobre la pandèmia estimula suposicions sobre la causa del seu origen no ajuda a la tranquil·litat. L’ai al cor sacseja quan algú proper té febre. Els pensaments es disparen generalment per a mal.

Si el lector segueix els meus escrits se n’haurà adonat que utilitzo les vinyetes d’El Roto com a base per a tractar un tema. Són molt incisives. Furga els mals socials per denunciar-los. En aquest escrit n’utilitzaré una que tracta el tema de la por. Un home ben vestit  i assegut al costat d’una taula de despatx mira el televisor. A la pantalla el morro d’una bèstia salvatge amb les dents ensagnades. El teleespectador pensa: “Qui controla els mitjans controla les pors” ¿Una al·lusió al coronavirus? La primera reacció que tenim contra un fet calamitós és acusar els qui creiem són els responsables de la seva aparició. Hem d’anar més enllà de les mans que causen perjudicis per veure qui és qui mou els fils que fa que els homes es comportin com titelles cometent el mal. Si es vol saber per què les coses són com són hem d’anar a la Bíblia. Si tenim ulls per a veure-hi i oïdes per a oir entendrem el que diu Jesús. Descriu una relació molt íntima entre l’home i el diable. Com a pare de mentida que és emmascara la seva personalitat malèfica i fa que ens l’imaginem com aquell pallasso que acompanya els cercaviles vestit de roig, amb banyes, cua, trident i  vomitant foc. Aquest dimoni burleta sí que és inofensiu. El real, Jesús ens vincula de manera molt íntima  amb ell quan fa aquesta descripció: “Vosaltres sou del vostè pare el diable, i voleu fer els desitjos del vostre pare, ell era homicida des del principi, i no es va mantenir en la veritat, perquè en ell no hi ha veritat. Quan parla la mentida, parla del que li és propi, perquè és mentider i pare de la mentida” (Joan 8: 44). Potser el lector li donarà a Jesús la raó quan després de descriure la qualitat moral el diable, diu: “Però com que jo us dic la veritat no em creieu”. Malgrat que l’ésser humà no convertit a Crist sigui un titella a les mans del diable, la Bíblia no li nega la seva condició d’ésser moral responsable dels seus actes malvats.

La terra maleïda per Déu a causa del pecat d’Adam sovint produeix cataclismes que posen en perill les vides de moltes persones i, si a tot això s’hi afegeix la maldat humana es multipliquen les situacions angoixoses. Tota aquesta diversitat de situacions perilloses es poden concentrar en l’escena que es va presentar quan Jesús i els seus deixebles solcaven el Mar de Galilea en una barca. De sobte “hi va haver una gran agitació en el mar, fins el punt que la barca era coberta per les onades, però Ell (Jesús) dormia”. En el seu desesper “se li van atansar els seus deixebles i el van despertar dient: Senyor, salva’ns, que ens perdem! I Ell els diu: Per què teniu por gent de poca fe? Llavors es va alçar, va reptar els vents i la mar, i es va fer una gran calma” (Mateu 8: 23-27).

El diable que “és mentider i pare de la mentida” no li passarà mai pel cap dir als seus esclaus que invoquin a Jesús per alliberar-se de les pors. Fixi’s el lector la infinitat de verges, sants, santes, cristos que existeixen en el mercat de la religió, sovint enfrontats els uns amb els altres, a qui invocar en el moment de la por. Aquests sants, santes, verges, cristos no donen la tranquil·litat que els invocants demanen perquè són invents del dimoni que té el propòsit de seguir mantenint-los atrapats en les xarxes amargues.

Moisès poc abans de deixar aquest món per anar-se’n a la presència del seu Déu, en el missatge d’acomiadament inclou aquestes paraules: “On són els seus déus la roca en que confiaven …que s’alcin i us ajudin, que siguin el vostre refugi. Mireu ara que jo sóc Ell, i no hi ha cap altre déu amb mi. Jo mato i faig reviure, i jo fereixo i guareixo, i no hi ha ningú que pugui alliberar de la meva mà” (Deuteronomi 32: 37-39).

Jesús que ha vençut el diable en la seva mort pels nostres pecats i que va ser ressuscitat per donar-nos vida eterna, ens diu: “La pau us deixo, la meva pau us dono, no pas com el món la dóna. Que el vostre cor no es pertorbi, ni us espanti” (Joan 14: 27).

Octavi Pereña i Cortina

DEMOCRÀCIA DESAPAREGUDA

L’historiador mexicà Enrique Kramze va dir: “Ens hem oblidat que la democràcia és mortal. Avui ens sembla la manera més natural i lògica de governar-nos, però des d’una perspectiva universal i mil·lenària veuríem que ha estat una preciosa i fràgil excepció en el temps i en l’espai”.

En febrer de 2020 s’ha celebrat a Munich la Conferència de Seguretat que l’acordat es pot resumir en que s’han erosionat els valors democràtics. En la conferència inaugural que va anar a càrrec del president d’Alemanya Frank-Walter Steinmeier, el conferenciant es va referir a la propagació de l’odi a Alemanya i en la resta del món, que també inclou Espanya. El primer ministre de Canadà Justin Trudeau va contribuir al desencís dels assistents, quan va dir. “La gent està perdent la fe en els seus mandataris”. Recordem el que va dir el mexicà Kramze: “Ens hem oblidat que la democràcia és mortal”. ¿On es troba la feblesa de la democràcia? Democràcia és el govern del poble. Per experiència coneixem la fragilitat de les persones, inclús de les més fortes. Sovint ens preguntem: Com ha pogut fer això aquesta persona? Mai m’ho hauria cregut. Però és així. La fragilitat humana es manifesta de mil maneres. Investides les persones del poder que els concedeixen les urnes no es converteixen en “supermen” ni en suprwomen”. Segueixen sent persones  carn i ossos, amb la mateixa fragilitat que la resta dels mortals.

Jerusalem era assetjada per l’exèrcit assiri. L’emissari del rei Senaquerib li va dir a Ezequies, el rei assetjat: “Heus aquí, tu has confiat en la tija d’aquesta canya trencada, en Egipte, sobre la qual si hom si recolza, se li clava a la mà i la hi forada. Així és el faraó rei d’Egipte per a tots el que confien en ell” (Isaïes 36. 6). Aquesta és l’opinió que Assíria té d’una gran potència de l’època. Què en pensa Déu respecte al lloc on es va buscar l’ajut necessari en el moment de necessitat? “Així diu el Senyor: Maleït l’home que confia en l’ésser humà, i posa en la carn la seva força, i el seu cor s’aparta del Senyor” (Jeremies 17: 5). Les coses no funcionen bé quan l’home abandona Déu i no sap on recolzar-se en el moment de necessitat. Erròniament en el moment de la necessitat  busca l’ajut en algú tan feble com ho és una altra persona. El rei Ezequies davant l’imminent assalt busca la protecció de Déu. Aquest de manera sobrenatural destrueix l’exèrcit assiri.

A Europa se li podria aplicar perfectament l missatge que Jesús envia a l’església a Sardis, una de les set esglésies que hi havia a Àsia (actual Turquia): “Conec les teves obres, que tens el nom que vius, i ets morta” (Apocalipsi 3:1). Europa com l’antiga Sardis s’ha de penedir dels seus pecats. El pecat que és la mare de tots els seus mals és haver posat l’home en el tron, inventant la democràcia. Ha provat l’invent i ha tastat el fracàs. No li queda cap altra solució que substituir la democràcia per la teocràcia, el govern de “Déu. Atemoreix el mot “teocràcia perquè es té la nefasta experiència dels efectes negatius de la presència del catolicisme en tots els àmbits socials. Això no és teocràcia. És la dictadura d’una religió. Els qui vam néixer abans de la guerra Civil recordem els efectes del nacionalcatolicisme. Se’ns obligava a la pràctica del catolicisme sí o sí. Era molt difícil escapolir-se dels seus tentacles. Els qui vam viure el nacionalcatolicisme ens queda un amarg sabor de la dictadura de la religió

Al referir-me que per sortir del fracàs de la democràcia cal recuperar la teocràcia, es dir, del govern de Déu, vull dir que l’home a de tornar a Déu, no  coaccionat, voluntàriament. Un exemple del que dic el tenim en el profeta Jonàs que va ser enviat per Déu a  predicar el missatge de penediment a la ciutat de Nínive que havia de ser destruïda per la seva impietat en un termini de 40 dies. En la seva misericòrdia Déu envia a Jonàs perquè li comuniqui el seu propòsit si no es penedia. El missatge va ser escoltat i produït el penediment . els 40 dies es van transformar en uns 140.000 mil abans no va ser destruïda per una coalició d’exèrcits medes, babilònics i escites.

Desconeixem el dia que tocaran les campanes anunciant el decés de la Unió Europea. Segur que tocaran. En mig de la incertesa existent a causa de com es van produint els esdeveniments, els cristians esperem amb confiança la implantació del Regne de Déu etern per gaudir amb tot el seu esplendor els beneficis de la teocràcia. En el Regne de Déu no s’hi trobarà la més mínima senyal de democràcia perquè en ell hi haurà la justícia en el seu zenit.

Octavi Pereña i Cortina