EVANGELI DE LA PAU

Així comença Llàtzer Moix el seu escrit Soldats de la veritat: “Cada dia veien als telenotícies soldats i voluntaris ucraïnesos, armats i disposats a defensar el seu país. Cada dia veiem a la tele periodistes que defensen la veritat amb micro i càmera, amb boli i bloc de notes. Aquests no duen uniforme, però també podem anomenar-los           –soldats d la veritat-. La seva valentia no desmereix la dels qui empunyen armes”.

Avui com sempre es dóna un duel entre la veritat i la mentida. No és un combat singular segons el codi de cavalleria a causa que la mentida juga brut. Utilitza la foscor a l’hora d’emprar les armes contra la veritat. A la mentira no li escau la cavallerositat. Utilitza els cops baixos per imposar-se a la veritat. No sap què és l’honor a l’hora d’enfrontar-se   a la veritat.

Els poderosos, Putin és un cas actual, utilitzen el poder per canviar les lleis per castigar amb duresa els qui s’atreveixen a dissentir d’allò que consideren la seva veritat. La  veritat a que es refereix Moix en el seu escrit té moltes facetes que s’han de respectar si és que es juga amb honor. El respecte mutu és la garantia del progrés. Cada parcel·la de la veritat s’ha de defendre amb honor. El joc brut no val. Això és l’essència de la democràcia. Com molt bé diu Moix, no tos els soldats que defensen la veritat porten uniforme i fusell. També es defensa  amb el micro i la càmera, amb el boli i el bloc de notes. Per això s’ha de defendre la llibertat de premsa i de pensament. La societat necessita aquests civils que empunyen el micro i el boli per descriure el que veuen.

No ens han de preocupar  els soldats que defensen, els uns la veritat i els altres la mentira.  El que ens ha de preocupar més és la lluita entre el bé i el mal que es dóna en el camp  de l’esperit. Aquesta lluita fa mil·lennis que és activa. Va començar abans de la creació del món quan Lucífer i els seus àngels es van revoltar contra Déu per intentar destronar-lo. No ho van aconseguir. Per què Déu no els va destruir? Les coses secretes pertanyen a Déu i és una estupidesa escodrinyar allò que Déu es reserva per a Ell. El que sí sabem que el que es  va iniciar en els àmbits celestials s’ha traslladat aquí a la Terra. En aquesta guerra entre Déu i Satanàs s’hi ha vist involucrat l’ésser humà. Satanàs va voler destruir allò que Déu ho va fer bo. En part ho aconsegueix perquè una bona part de la humanitat començant per Adam, desobeint Déu, es va posar al costat de Satanàs que és el pare de a mentida. Vet aquí que les falses notícies es fabriqui amb tanta facilitat i s’escampin a velocitat supersònica sense tenir en compte el codi d’honor.

L’apòstol Pau escrivint al seu deixeble Timoteu li diu: “Tu, doncs, suporta afliccions com a bon soldat de Jesucrist” (2 Timoteu 2: 3). Que el lector no s’espanti. Ser un “bon soldat de Jesucrist” no té res a veure amb les milícies cristianes promogudes per l’extrema dreta. Pau ho eixa ben clar: “Perquè encara que militem en la carn, no lluitem segons la carn, perquè les armes de la nostra lluita no són carnals”           (2 Corintis  10: 3,4).

Els soldats uniformats ucraïnesos que lluiten per defendre la seva terra van equipats amb tot el que necessiten per enfrontar-se a l’enemic. “El “bon soldat de Jesucrist” s’enfronta a un enemic molt poderós que s’anomena Satanàs. Per poder participar en aquesta guerra que és de caràcter espiritual, amb el propòsit d’”enderrocar fortaleses, i tota altivesa  que s’alça contra el coneixement de Déu” (2 Corintis 10. 5),el soldat cristià “s’ha d’enfortir en el Senyor i en el poder de la seva força. Vestir-se tota l’armadura de Déu, a fi que pugui estar ferm contra els estratagemes del diable. Perquè la seva lluita no és contra sang i carn, sinó contra els principats, contra les potestats, contra les potències còsmiques de la tenebra  d’aquest segle, contra els esperits de la maldat, en  els àmbits celestials. Per això, porta tota l’armadura de Déu, a fi que pugui resistir en el dia dolent, i després de fer totes les coses, restar ferm” (Efesis 6: 10-13).

Tot seguit l’apòstol Pau fa una analogia entre el soldat romà i el cristià i aplica l’equip que emprava el soldat romà al soldat cristià que s’ha e mantenir ferm en el combat: “Havent-se cenyit els lloms amb la veritat i revestits amb la cuirassa de la justícia” (v.14). La veritat de Déu i la seva justícia han de formar part de l’equip del soldat cristià per desemmascarar  la mentida i la injustícia que tant proliferen avui. “Calçats els peus, i a punt per l’evangeli de la pau” (v. 15). El cristià és cridat a difondre l’Evangeli arreu del món. Ha de sortir a la palestra no calçant una sabata i una espardenya, així no podria anar gaire lluny anunciant l’Evangeli de la pau de Déu. En un món convulsat per les guerres i rumors de guerres l’Evangeli de la pau de Déu ha d’arribar com més lluny millor. ”Sobre tot prenent l’escut de la fe amb el qual pot apagar tots els dards encesos del Maligne” (v.16). La lluita contra el Maligne no es pot fer emprant armes carnals com s’ha fet al llarg de la història. La violència oprimeix però no convenç. Satanàs en veure’s acorralat en els seus servidors no es queda impassible, arremet contra els seus enemics. Heus aquí la importància que té que el soldat cristià agafi mb força l’escut de la fe. L’oposició ferma fa que el Maligne abandoni el camp de batalla amb la cua entre les cames. El soldat cristià no és un recluta, és un veterà bregat en el combat, per això porta “el casc de la salvació i la paraula de l’Esperit que és la Paraula de Déu “ (v. 17). El soldat cristià és algú que sap en qui ha cregut. En el soroll del combat les cagarrines que provoquen la por no l’inutilitzen en el combat. El soldat cristià no és un llop solitari que va a la seva. Forma part d’un exèrcit ben disciplinat que van tots a una per combatre al Maligne. Per això “prega en tot moment en l’Esperit amb tota mena de pregaria  i suplica, i vetllant en això amb tota perseverança i súplica per tots els sants” (v. 18). Els soldats que formen l’exèrcit de Déu preguen els uns pels altres davant el tron de la misericòrdia de Déu perquè cap d’ells defalleixi i se’n ressenti l’anunci de l’Evangeli de la pau de Déu en un món encés per les flames.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

GOVERNANTS  TITELLES

“La nostra república necessita amb urgència dirigents que s’atreveixin a dir el que creuen és recte i just, no importa el nombre dels que s’hi oposin. La majoria pot equivocar-se i no promouen la vertadera democràcia si ignoren la minoria, encara que sigui la minoria d’un. Amb urgència es necessiten dirigents que s’atreveixin a dir el que necessitem escoltar, no el que volem sentir” (Richard C. Helverson).

Desconec el context en que Helverson va dir o escriure aquestes paraules. El que sí és cert és que en aquest moment el nostre país necessita amb urgència dirigents que s’atreveixin a dir el que creuen és recte i just. Manquen polítics amb conviccions i que tinguin objectius clars i que res els aparti de la meta. Els governants dels nostres dies mouen peça segons indiquin les enquestes. Si la intenció del vot va cap a la dreta giren vers aquesta direcció. Si la intenció és  vers l’esquerra giren vers aquesta direcció. S’han convertit en titelles del que la gent vol escoltar. Manquen de criteri propi.

El periodista Jordi Juan  en el seu escrit “La por de governar” esmenta una citació anònima que em va agradar: “Manolete si no saps torejar, per què t’hi fiques?” Polítics, si desconeixeu què es fer política, per què us hi fiqueu? Quins motius són els que us impulsen a exercir un càrrec de tanta responsabilitat i que repercuteix en el benestar o malestar de la ciutadania que depèn de vosaltres? ¿És el servei públic o l’ambició que us impulsa?

Abraham Lincoln que va ser president dels Estats Units en un moment que el país estava fracturat per una guerra fratricida. Se’l considerava un líder savi i un home d’una gran qualitat moral. El que el home és no és per accident. Va entendre que no era la persona idònia per agafar les regnes del país en una situació tan dramàtica. El lideratge moral que se li reconeix té una explicació: “ Moltes vegades m’he agenollat amb la ferma convicció que no hi havia un altre lloc on anar. La meva saviesa i tot el que m’envoltava  em semblava insuficient per a aquesta situació”.

Són molt pocs els polítics que puguin afirmar que són amics de Déu. Poden  ser religiosos, inclús de missa diària. Que s’agenollin davant  el Pare de nostre Senyor Jesucrist demanant-li força i saviesa per portar la feixuga càrrega per governar un país en temps d’una gran crisi es poden comptar amb els dits d’una mà i encara sobren dits. Per la seva manera de parlar ben aviat ens adonem que són uns creguts. En lloc de construir la nació a la que diuen servir, l’enfonsen en la misèria.  Els polítics com tenen peus de fang busquen en el seu entorn experts que els ajudin a resoldre els problemes que afecten la nació. Cometen el greu error de no deixar-se aconsellar per persones verament sàvies. Cometen el irreparable error de seguir l’exemple del rei Roboam que va rebutjar el consell de persones sàvies per  anar a buscar l’assessorament dels seus companys de farra que res els importaven els problemes del regne. El resultat d’aquest consell d’experts va ser que el regne es va dividir en dos. (1 Reis 12. 1-24).

Quanta importància té que els polítics sàpiguen  escollir els seus consellers!

Si al polític “li manca saviesa, que la demani a Déu, que dóna a tots generosament, i no en fa retret, i li serà donada” (Jaume 1: 5). La saviesa que Déu dóna en abundància no es rep com per art de màgia: “Que demani amb fe sense dubtar gens, perquè el qui dubta s’assembla a l’ona del mar, moguda i agitada pel vent” (v. 6). S’ha de demanar amb perseverança. Qui vulgui ser un bon polític ha d’aprendre de Lincoln que buscava la saviesa que necessitava per governar bé agenollant-se amb la ferma convicció que no hi havia cap altre lloc on anar-la a buscar. La pregària que Déu escolta és la que conté l’esperit de la pegaria de la viuda que persistia en presentar-se davant el jutge injust a reclamar-li justícia. Per no haver d’aguantar més l’aclaparament que li provocava la dona amb la seva insistència, el jutge injust es va dir: “li faré justícia”. A la cloenda de la paràbola Jesús es pregunta. “Quan vingui el Fill de l’Home, hi trobarà fe sobre la terra” (Lluc 18: 1-8). De fe esporàdica sempre n’hi haurà. Jesús lloa la fe de Joan Baptista i la posa com a model per als fills de Déu: Profunda, persistent, incombustible (Mateu 11. 7-12). Aquesta és la fe que exhibeix Abraham Lincoln quan diu que s’agenollava amb la ferma convicció que no hi havia cap altre lloc on anar a buscar la saviesa. La meva saviesa, diu el president,  i tot el que m’envolta em sembla insuficient per resoldre el problema pel que estem passant. El que va convertir Lincoln en un gran estadista no va ser el títol universitari ni l’experiència acumulada exercint d’advocat. El que li va atorgar el caràcter moral que el va convertir en un president admirat i odiat a mort va ser la humilitat que li permetia agenollar-se davant el tron de la misericòrdia de Déu despullat de tot envaniment. Aquesta és la fe que necessiten tenir els nostres polítics perquè deixin de ser líders titelles moguts pels fils de les enquestes.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

 

HA RESSUSCITAT!

L’ancestral desig de viure eternament es renova amb les noves tecnologies. L’embalsamament egipci és una de les tècniques de l’antiguitat més coneguda acompanyat de ritus funeraris que feien creure a les persones que eren eternes. Les mòmies segueixen presents aquí, <b>Antonio Diéguez</b>, filòsof de la ciència, en una entrevista a La Contra de La Vanguardia es refereix als <i>transhumanisme</i>: “El transhumanisme és una ideologia ja reflectida en l’art, la ciència o la filosofia amb algunes escoles de pensament, que preconitza la superioritat del sàpiens mitjançant la tecnologia…A més de Google, el MIT i Harvard han creat Calico Labs per derrotar l’envelliment, que consideren és una malaltia incurable només per ara…Mitjançant noves tecnologies farmacèutiques, genètiques, digitals, protèsiques…Una combinació que ens permetria decidir quan de temps volem viure…Els transhumanistes pretenen transcendir els límits de la nostra espècie i creuen que és inevitable que siguem superhumans amb la cibernètica i la biotecnologia. Creuen que els posthumans superaran els sàpiens. I els postsàpiens ja decidiran quant viuen i seran més intel·ligents i superiors”.

Els cristianisme amb el testimoniatge dels qui van veure Jesús ressuscitat ensenya la resurrecció dels morts. En la conversa que Jesús va mantenir amb Marta, germana  de Llàtzer a qui Jesús va ressuscitar després de quatre dies d’haver mort, va sortir a relluir el tema de la resurrecció: “Jesús li diu: El teu germà ressuscitarà. Li diu Marta: Sé que ressuscitarà en la resurrecció del darrer dia. Jesús li va dir: jo sóc la resurrecció i la vida, el qui creu en mi, encara que mori, viurà. I tot el qui viu i creu en mi, viurà. I tot el que viu i creu en mi, no morirà mai. ¿Creus això?” Abans que Jesús digués al cadàver putrefacte de Llàtzer: “Vine a fora!” (Joan 11: 43) Marta fa aquesta declaració de fe: “Sí, Senyor, jo he cregut que tu ets el Crist, el fill de Déu que ha vingut al món” (Joan 11: 23-27).

Malgrat els testimonis que van veure Jesús viu després de tres dies d’haver estat sepultat en la cova, la doctrina de la resurrecció dels morts no gaudeix de bona premsa. Quan els atenesos van conduir l’apòstol Pau a l’Areòpag  perquè els expliques sobre la doctrina que ensenyava, en el moment que van sentir parlar de la resurrecció dels morts, “alguns se’n burlaven i d’altres deien: Sobre això ja t’escoltarem una altra vegada” (Fets 18: 32). No van tenir l’oportunitat de poder tornar a escoltar-lo.

Parlar de la reencarnació no genera polèmica. Sí que ho fa parlar de la resurrecció ja que no és un tema  “políticament correcte”. Alguns davant la doctrina de la resurrecció dels morts en el dia final reaccionen així: “És completament absurd!. No té cap sentit gastar ni un segon del meu temps considerar-ho per la senzilla raó que la resurrecció de Jesús no va ocórrer ni tampoc ocorrerà la dels morts. És impossible. Les lleis científiques demostren que és impossible que el cos d’algú que hagi mort torni a la vida. No tinc res més a dir”. Desconec la identitat de qui ha fet aquesta exposició. El que és impossible per a l’home no ho és per a Déu.

Se li van acostar a Jesús “uns saduceus, els quals diuen que no hi ha resurrecció” (Marc 12: 18). Li van presentar un sofisma per mirar de fer-lo caure en un parany i  així desacreditar-lo. Utilitzant la Llei de Moisès li van dir: “Si un home mort sense deixar descendència la viuda es casi amb el germà del difunt i així donar descendència al seu germà”. Set van ser els germans i tots ells van prendre la vídua per muller. Tolts van morir sense deixar descendència. Li van preguntar: “En la resurrecció, doncs, quan ressuscitin, ¿de quin d’ells serà muller? Perquè els set la van tenir per muller” (v. 23). Limitant-nos al tema que ens importa ara, Jesús els diu: “I concernent al fet que els morts ressusciten, ¿no heu llegit en el llibre de Moisès, en allò de l’esbarzer, com Déu li va parlar dient: Jo sóc el Déu d’Abraham i el Déu d’Isaac i el Déu de Jacob? No és Déu de morts, sinó de vius. Vosaltres, doncs, aneu molt errats” (vv26, 27).

Amb aquestes paraules Jesús aclareix què li passa a l’ànima en el moment que es produeix el decés del cos que l’allotja. L’ànima segueix viva mentre el cos jeu en el sepulcre. La garantia de la resurrecció rau en el et que la mort física no destrueix l’ànima. Momentàniament l’ànima i el cos se separen per tornar a reunir-se el dia de la resurrecció. La pregunta que ens hem de fer és: quin és el destí etern dels ressuscitats? Jesús ens dóna la resposta: “No us admireu d’això, perquè ve l’hora en que tots els qui són en els sepulcres, escoltaran la seva veu” (la de Jesús), “i sortiran els que hauran fet el bé, a la resurrecció de vida, i els que hauran practicat el mal a la resurrecció de condemnació” (Joan 5: 28,29).

Octavi Pereña i Cortina

 

ELOGI A LA INSENSATESA

Truques per telèfon al Cap per fer una consulta. Et respons un veu mecànica que et dóna una sèrie d’explicacions, que no t’ajuden. Acabada la xerrameca, tornar a començar. El resultat és que no pots resoldre el motiu pel que has trucat al CAP. Com que la salut ha estat el motiu de la trucada, el fracàs no et deixa cap altra opció que dirigir-te al Cap per fer la consulta presencialment. ¿Tant difícil és que el telèfon fixe del Cap tingui línia oberta amb l’usuari? “La insensatesa torna a regnar en escala planetària” (Martin Lindstrom). El mal ús que se’n fa de la tecnologia es converteix en l’enemic del seny. La implantació de la intel·ligència artificial en la vida diària fa que l’homo sapiens sapiens que se suposa hauria d’estar ple de saviesa, de fet, es posa de manifest que té la intel·ligència d’un mosquit.

El diccionari defineix així empatia: “Facultat de comprendre les emocions i els sentiments externs per un procés d’identificació amb l’objecte, grup o individu amb el que un hom s’hi relaciona”. Empatia és la paraula laica que s’utilitza per no haver de dir: Amor de Déu.

La desobediència d’Adam va distorsionar la imatge i semblança de Déu en que va ser creat. No es va destruir. en van quedar  vestigis que li permeten  discernir moralment però incapacitat de poder complir totalment les conclusions morals a les que arriba. El que és del tot cert és que entre l’home i Déu s’ha obert un abisme infranquejable que li fa perdre tota noció de Déu. Sí que té a la punta de la llengua el Nom de Déu, és per blasfemar-lo. Per aquest motiu s’ha creat la paraula empatia que significa bones intencions vers el proïsme que no es poden complir al cent per cent. És per això que hi ha tanca manca de seny i que s’elegeixi la insensatesa.

L’homo sapiens sapiens ha aconseguit  espectaculars avenços tecnològics que li fan la vida més confortable que no li atorguen la saviesa que neix del temor de Déu. Aquesta mancança li impedeix assolir la saviesa necessària que hauria de regir les relacions humanes.

Deixem a un costat l’empatia i anem a l’amor de Déu tan necessari per adquirir el sentit comú avui tan mancat i que és “tan necessari ver veure les coses tal com són i fer-les tal com s’han de fer”. Així definia Harrier Beecher el sentit comú. Si es vol impedir que la insensatesa deixi d’escampar-se a escala planetària cal recuperar com més aviat millor l’amor de Déu que fa que s’estimi el proïsme com a un mateix. Aquesta recuperació posarà en el seu lloc el sentit comú que ens ensenyarà a tractar el proïsme, sigui qui sigui, com a semblant i no com objecte que no té valor.

Amb els algoritmes i la intel·ligència artificial el que s’aconsegueix és deshumanitzar-nos. Decidim el que diuen les màquines. Ens sotmetem a les seves decisions malgrat siguin desafortunades. En lloc de controlar la màquina deixem que la màquina ens esclavitzi. Amb la manca de pensament crític ens robotitzem. Ens comportem com autèntics autòmats. Deixem que siguin els altres que pensin per nosaltres. En deixar de ser crítics ens convertim en robots vivents. I així ens van les coses.

Elina Delwyn escriu: “La cosa més important que es pot trobar és la saviesa. No sols informació, sinó el vertader enteniment. Ni tan sols el diner pot comprar la saviesa. És quelcom verament preuat. Hem de ser curosos amb les filosofies dels homes que canvien segons les èpoques. Hem d’intentar trobar la saviesa més que l’èxit o els diners. És el tresor més valuós que es pugui trobar en aquesta vida. La saviesa ens dóna una perspectiva diferent. Aporta guariment i pau. La saviesa obre moltes portes i en s mostra una nova manera de viure”.

On trobarem la saviesa? “Adquirir saviesa és molt millor que no pas l’or. Adquirir enteniment val més que la plata” (Proverbis 16: 16). “El temor del Senyor és el principi del coneixement. els insensats menyspreen la saviesa i la instrucció”                         (Proverbis 1: 7). Perquè el món elogia tant la insensatesa  la saviesa  brilla per la seva absència. El temor del Senyor fa reviure la imatge i semblança de Déu amb que vam ser creats i la incredulitat ens ha portat a deixar-lo arraconat a la golfa cobert de pols i teranyines. Aquesta deixadesa ens deshumanitza. Redescobrir la saviesa de Déu ens porta a participar dels seus sentiments  que fan que el proïsme deixi de ser un objecte a utilitzar a conveniència per veure’l com algú que ens necessita tant com el malalt el metge. Si la saviesa divina es trobés entre els humans mols dels maldecaps que ens fan malviure desapareixerien i viuríem millor. Cal fer fora la insensatesa.

Octavi Pereña i Cortina