¿ECUMENISME A QUALSEVOL PREU?

El problema dels falsos pastors no és d’avui. És tan antic com el moment en que l’àngel de llum es va convertir en Satanàs, el pare de la mentida en rebel·lar-se contra Déu, que és la Veritat, en les regions celestes, abans de la creació del món. En l’àmbit terrenal, Satanàs es va convertir en el Fals Profeta quan introduint-se en una serpent que li va proporcionar un cos físic va enganyar Adam i Eva, despertant-los el dubte del amor de Déu, quan pel seu bé, els va prohibir que mengessin de l’arbre del bé i del mal, perquè si ho fessin, moririen. (Gènesi 2: 17). Per la fe en Crist, Déu és el Pare de tots els vers cristians  Per la fe inconscient en Satanàs, aquest es converteix en el pare de la resta dels humans i de manera especial dels falsos profetes que es dediquen a divulgar falses ensenyances. De falsos profetes n’hi haurà fins a la fi del temps. Com n’hi haurà en totes les èpoques, els profetes de Déu de l’Antic Testament no es cansaven de denunciar els falsos profetes que danyaven les persones que se’ls creien.

En el Nou Testament, Jesús, que és la Veritat, ha de dir al poble: “Vigileu, guardeu-vos del llevat dels fariseus i del llevat d’Herodes” (Marc 8:15). Els oients confonien el llevat amb el pa que poc abans n’havien menjat. Jesús els ha de dir: “Per què comenteu que no teniu pans? Encara no enteneu ni compreneu? ¿Encara teniu endurit el vostre cor? (v.17). Amb aquestes paraules Jesús avisa  als jueus que vigilin les ensenyances dels dirigents religiosos en dir-los que es guardin del llevat que ensenyaven. Si no hagués estat per l’enduriment dels seus cors haurien entès que les ensenyances dels fariseus eren contraries a les de les Escriptures perquè haurien sabut que el llevat és un símbol del pecat.

Abans d’ascendir Jesús als cels va donar als seus deixebles l’encàrrec d’ensenyar a tots els pobles “a guardar totes les coses que un he manat” (Mateu 28:20). L’antídot contra les ensenyances dels falsos profetes és que les persones coneguin la veritat de Déu. Malauradament, molta de la llavor que sembren els profetes de Déu “cau vora el camí”. És el mateix Jesús qui explica el significat que té aquesta llavor que es perd: “I els de vora el camí són els qui escolten, però després ve el diable i pren la paraula dels seus cors a fi que no creguin i siguin salvats” (Lluc 8:12)

Sent que només la quarta part de la llavor sembrada cau en bona terra “són els qui, havent escoltat la paraula, la retenen amb un cor sincer i bo, i donen fruit amb perseverança” (v.15), i, “molts són cridats i pocs escollits” (Mateu 20:12), la sembra de la Paraula de Déu s’ha de seguir fent amb perseverança amb l’esperança que una quarta part caigui en bona terra. Com l’home és responsable del seu destí etern, l’apòstol Pere, entre altres, ens alerten dels falsos profetes, quan escriu: “També hi va haver falsos profetes entre el poble, com també n’hi haurà entre vosaltres falsos mestres que introduïran encobertament sectes de perdició, fins a negar l’Amo que els ha comprat, i s’atreuen sobre ells mateixos una prompta perdició. I molts seguiran els seus camins de perdició, i per culpa d’ells serà difamat el camí de la veritat” (2 Pere 2: 1,2). L’apòstol Pere diu que en el passat van haver-hi falsos profetes, també ens alerta que en l’Església hi haurà falsos mestres que tergiversen les ensenyances que Jesús va manar que s’ensenyessin a totes les persones (Mateu 28:19,20).

13 TV, la televisió de La Conferencia Episcopal Espanyola, popularment coneguda com la televisió dels capellans, difon un vídeo en el que el Papa amb veu melosa diu: “La major part dels habitants del planeta es declaren creients, això hauria de provocar un diàleg entre les religions, no hem de deixar de pregar per ells i col·laborar amb els qui pensen diferent”. Tot seguit, quatre representants de diverses religions fan partícip la seva fe; Confieu en Buda”, “crec en Déu”, “crec en Jesucrist”, “crec en Déu, Al·là”.  La veu papal amb cadència pausada segueix dient: “Molts pensen diferent, senten diferent, busquen a Déu o troben Déu de diverses maneres, en aquesta multitud, en aquest ventall de religions hi ha una sola certesa que tenim per a tots”. Desprès d’afirmar: “Tots som fills de Déu”, cadascun dels representants de les quatre religions diuen: “Crec en l’amor”. Acaba així la intervenció papal:”Confio en vos per difondre la meva petició d’aquest mes, que el diàleg sincer entre els homes  i dones de diverses religions comporti fruit  de pau i justícia. Confio en la teva pregària”.

Per als fidels catòlics que desconeixen el que diu la Bíblia poden trobar molt boniques les paraules del Papa perquè enlluernen sentir parlar de l’amor universal en un món trasbalsat per les guerres i la injustícia social. Però la Bíblia rebutja que totes les religions portin a Déu. És molt taxativa: “ Estimats no cregueu tot esperit, sinó proveu si els esperits si són de Déu. Perquè han sorgit molts falsos profetes en el món. En això coneixem l’esperit de Déu:  tot esperit que confessa que Jesucrist ha vingut en la carn, és de Déu, i tot esperit que no confessa que Jesucrist ha vingut en la carn no és de Déu. I aquest és l’esperit de l’Anticrist que està venint, i ara ja és en el món” (1 Joan 4:1-3). Només hi ha un camí que porta a Déu: Jesucrist. Qualsevol mestre que ensenyi el contrari és un profeta de Satanàs, el pare de la mentida.

Octavi Pereña i Cortina

QUI ÉS SANT?

Els llibres Avarizia d’Emiliano Fittipaldi i Via Crucis de Gianluigi Nuzzy, dediquen llargs capítols a analitzar el funcionament de la Congregació per a les Causes dels Sants…Segons el Corriere della Sera la gendarmeria vaticana investiga comptes de d’Institut per a les Obres de Religió (IOR) –la trama vaticana- arran de la sospita de cobrament de suborns per part de postuladors de causes de beatificació i canonització per “pilotar” els processos i agilitzar-los” (Eusebio Vall). Els escàndols de les canonitzacions deixen clar que darrere de la fastuositat vaticana s’hi mou una legió de vividors que sagnen els fidels crèduls. Els esmentats llibres denuncien el ”negoci” que envolta la canonització i beatificació dels sants, el procés dels quals depèn de la quantitat de diners que s’aporta. En aquest sentit  constata que les diòcesis més riques són les que més paguen per obtenir el reconeixement dels seus beats i sants”. Deixant de banda la corrupció vaticana que avui ocupa molts titulars en els mitjans, analitzarem què és la santedat segons la Bíblia.

La primera cosa que hem de descobrir és: què és ser sant? L’apòstol Pau escrivint als cristians a Roma els diu: “A tots els qui sou a Roma, estimats de Déu, cridats a ser sants…” (1:7). L’apòstol considera sants no un nombre molt reduït de cristians romans privilegiats per trets especials de santedat, sinó que es refereix com a sants a tots els cristians romans fos quina fos la seva posició en l’església romana. No fa cap distinció entre els uns i  els altres. Davant de Déu tots són sants. Sense privilegis.

L’apòstol Pau escrivint als cristians de Corint, diu: “A l’església de Déu que és a Corint, als santificats en Crist Jesús, cridats com a sants, amb tots els qui en tot lloc invoquen el Nom de nostre Senyor Jesucrist, Senyor d’ells i nostre” (1 Corintis 1:2). Aquí l’apòstol amplia la categoria de sants: “amb tots els qui en tot lloc invoquen el Nom de nostre Senyor Jesucrist”, es dir, qualsevol persona que en qualsevol indret de la Terra invoqui el Nom de nostre Senyor Jesucrist, és santa. No hi ha cap motiu de discriminació per motiu de les característiques personals del qui invoquen el Nom de Jesucrist: socials, culturals, sexe.

Als cristians que eren a Colosses, l’apòstol els diu: “I vosaltres, que abans éreu estrangers i enemics en la vostra ment per les males obres, ara us ha reconciliat en el cos de la seva carn per mitjà de la mort, a fi de presentar-vos sants, i sense taca, i irreprensibles davant d’Ell” (1: 21,22). Aquí l’apòstol ensenya la procedència dels sants. No venen d’un entorn on es respira bondat. No. Abans de ser sants “éreu estrangers i enemics en la vostra ment  per les males obres”. Jesús no va venir a salvar persones que es consideressin bones.  Com a Metge de l’ànima va venir a salvar pecadors  penedits  perquè la seva sang que va vessar en la creu neteja tots els pecats (1 Joan 1:7).

El lector que ha arribat fins aquí i que invoca el Nom del Senyor Jesucrist pot pensar que no és sense taca ni irreprensible. Aquest descobriment pot portar-lo a fer-se aquesta pregunta:  ¿És que no invoco prou bé el Nom de Jesucrist? Si segueix llegint allò que l’apòstol escriu als cristians de Colosses, li desapareixeran els dubtes: “Si és que persevereu fonamentats i ferms en la fe, i no us moveu de l’esperança de l’Evangeli que heu escoltat, que ha estat predicat en tota la creació que és sota el cel” (v.23).Ser irreprensible i sense taca no toca avui. Nosaltres que érem  estrangers i enemics de Déu, per la fe en el Nom de Jesús, el seu Fill, ens hem convertit en amics de Déu, encara més, en fills seus, i s’inicia un procés de santificació que depèn de si es roman ferm en la fe. És cert que es pot relliscar i caure en pecat, però qui roman fidel en la fe, amb la gràcia de Déu s’aixeca i segueix caminant amb els ulls fixos en Jesús l’Autor de la seva fe, amb la qual cosa la motxilla que porta a les espatlles es fa més petita, alhora s’alleugereix el pes de l’angoixa. Amb la perseverança  minva el pes del pecat i el caminar es fa més fàcil. La imatge de Jesús de la que és portador el creient es va fent més nítida, exposant amb més claredat les senyals de la santedat, sense la qual ningú veurà el Senyor.

La santedat no pertany a homes i dones que se’ls fa excepcionals  un cop morts després d’un llarg procés d’investigació i molt costós en diners, sinó a persones que com tu i jo lamentem el pecat que hi ha en nosaltres i ens assemblem al salmista quan li demanem a Jesús: “Renta’m completament de la meva iniquitat, i neteja’m del meu pectat” (Salm 51.2).

Sants, segons la Bíblia ho són homes i dones pecadors que han dipositat la fe en Jesús mort i ressuscitat i que en el caminar diari s’escarrassen per ser perfectes com el Pare celestial és perfecte, sent conscients de que la perfecció absoluta no l’assoliran fins el dia de la resurrecció que serà quan es presentaran davant el Pare celestial sense cap taca ni cap arruga que els enlletgeixin.

Octavi Pereña i Cortina

EXISTEIX EL DIMONI?

Les sessions d’exorcisme a que es va sotmetre l’adolescent de Burgos del que se n’han fet ressò els mitjans de comunicació ha impulsat Josep Maria Espinàs a escriure sobre la qüestió en la seva columna titulada El perill de creure en el dimoni. La conclusió a que arriba el conegut escriptor és: “Deixem els àngels i el dimonis tranquils en els seus llunyans domicilis”. Això és precisament el que vol el dimoni,  que no es cregui en ell com realment és. Accepta amb fruïció que se’l representi amb banyes, cua i un trident a la mà com es fa en les representacions dels pastorets nadalencs o, en les colles de diables que en les cercaviles de les festes populars fan graciositats escampant foc i fum. Aquest és el diable que l’autèntic dimoni vol que ens imaginem és.

El diable real no es pot vèncer amb els exorcismes que entre altres religions practica l’Església catòlica, més que por provoca rialles i, com diu Espinàs “deixem els dimonis tranquils en els seus llunyans domicilis” . El vertader diable no es troba amagat en un racó allunyat de l’univers, es mou entre nosaltres fent les malifetes que li són pròpies a la seva naturalesa maligna. Jesús que amb el seu comportament públic no se’l pot considerar un religiós llunàtic, fa una descripció concisa que retrata molt bé  la naturalesa moral d’aquest malèfic personatge que per mala informació es vol que s’estigui en els seus llunyans domicilis. Diu així Jesús: “ Vosaltres”, els religiosos del seu temps, “sou del vostre pare el diable, i voleu fer els desigs del vostre pare, ell era homicida des del principi, i no es va mantenir en la veritat, perquè en ell no hi ha veritat. Quan parla la mentida, parla del que li és propi, perquè és mentider i pare de la mentida” (Joan 8:44). Aquestes paraules, Jesús no les adreça  a la plebs, un auditori de persones ignorants en qüestions teològiques, les dirigeix a l’elit religiosa  que es creia tenir Abraham per pare i els diu sense embuts que el seu pare era el diable i que volen fer les obres del maligne. Jesús exposa dues característiques del diable: mentider i homicida. Aquestes dues peculiaritats es troben en  el menú del dia de la societat actual. Des de la infància  la mentida surt del llavis negant fets evident, carregant les culpes de les accions comeses sobre l’altri. No cal ensenyar a mentir els infants, ho fan espontàniament. Tothom menteix de la manera més descarada. És tan normal mentir que ja no ens avergonyeix fer-ho. Pel que fa l’homicidi, la nostra és la cultura de  la mort . Justifiquem la mort de milions d’embrions i fetus. Defensem la guerra i la fabricació d’armament en nom de la pau i els crims que es cometen se’ls treu importància catalogant-los de danys col·laterals. Això posa de manifest que segons Jesús moltes persones que són normals perquè no es comporten amb estridors, són persones endimoniades perquè el seu pare és el diable i els desigs del seu pare volen fer. 

¿És realment un perill creure en el dimoni? Si es creu en el diable bíblic, no. Si es creu en el diable folklòric, sí, perquè es deixa treballar  gust el real sembrant en els cors humans les llavors de la mentida i de l’homicidi. Per això que aquestes actituds tan nefastes no es poden fer desaparèixer. És per aquest motiu que la Bíblia ens aconsella: “Sotmeteu-vos, doncs, a Déu, resistiu el diable, i fugirà de vosaltres” (Jaume 4:7). Jaume ens proporciona l’ABC  de la lluita contra el diable. Com que aquest ésser malvat és molt poderós no podem lluitar contra ell amb les nostres minses forces. Primer ens hem de sotmetre a Déu. Hem de confiar en Ell. Ens hem de deixar guiar per la seva saviesa. Fent-ho així li podrem plantar cara i el resultat de la resistència serà que el maligne  fugirà de nosaltres amb la cua entre les cames.

L’apòstol Pau aporta més detalls que ens ajudaran a lluitar contra el diable i ens deixi en pau, momentàniament. Més tard tornarà a la càrrega, però no ens podrà dominar i obligar-nos afer les seves maleses. Desitja als lectors de la seva carta: “Sigueu enfortits en el Senyor i en el poder de la seva força”. Els éssers humans necessitem el poder de Déu perquè la lluita que emprenem “no és contra sang ni carn, sinó contra els principats, contra les potestats, contra les potències còsmiques de la tenebra d’aquest segle, contra els esperits de la maldat en els àmbits celestials”. L’enemic de l’home no és un altre home. Estem en guerra a mata-degolla contra éssers espirituals de maldat, per tant, si es volem sortir victoriosos d’aquest singular combat ens hem de proveir dels pertrets adients a la lluita. Per això aconsella als qui vulguin combatre contra Satanàs i els seus àngels que es “vesteixin tota l’armadura de Déu, a fi que puguin estar ferms contra els estratagemes del diable”. Utilitzant l’analogia de l’equip d’un soldat romà ens diu el que necessitem: Cuirassa, calçat, escut, casc, espasa. Sent un combat tant desigual l’home no es pot enfrontar al seu enemic amb una sabata i una espardenya. Equipat d’aquesta manera tant rudimentària la desfeta està garantida. Per això cal “vestir tota l’armadura de Déu, a fi que pugui estar ferm contra els estratagemes del diable“ (Efesis 6:10-18).

Octavi Pereña i Cortina

 

ECUMENISME NO VÀLID

¿Per quin motiu el papa Francesc en la visita a la mesquita de Bangui va dir que cristians i musulmans són germans? Penso que aquesta declaració papal no serveix per afavorir la bona convivència entre musulmans i cristians perquè deixa intacte el desacord doctrinal entre ambdues fes. Llum i tenebres no poden cohabitar. L’Enemistat que va existir entre Ismael i Isaac, fills d’Abraham va més enllà de disputes entre germans ja que són els caps de dues fes antagòniques que mai es podran posar d’acord. El problema de fons que separa musulmans i cristians rau en qui és Déu: Al·là o el Pare de nostre Senyor Jesucrist? Ambdós no poden ser  Déu. Dos déus que diguin que son el Creador, no se sosté. Un dels dos és un impostor. En aquest escrit no vull encetar una polèmica que portaria a una discussió infructuosa. Vull donar testimoni de la fe cristiana que crec

Estic d’acord amb el pontífex quan diu: “Junts diguem no a l’odi, a la venjança, a la violència, en particular a la que es fa en nom d’una religió o de Déu. Déu és salam”. En el que estic en desacord és que en nom de la pau i da la convivència religiosa s’hagi d’aigualir la fe.  No s’ha d’oblidar que en aquesta època de tantes baixades de pantalons en nom de la pau ressonen les paraules de Jesús: “Un servent no és més que el seu amo. Si a mi m’han perseguit, també us perseguiran a vosaltres” (Joan 15:20). Quan els deixebles li van preguntar a Jesús per les senyals que indiquen la fi del temps els va dir: “Mireu per vosaltres mateixos, perquè us lliuraran als sanedrins, i sereu assotats en les sinagogues. I us portaran davant de governadors  i de reis per causa de mi, en testimoni per a ells…I seureu odiats de tots per causa del meu Nom” (Marc13:9,13). Textos com aquesta mostra n’hi ha diversos. La senyal que identifica un ver cristià és que per la fe en Jesús d’una manera o altra serà  perseguit. No cal anar a les persecucions en l’Imperi romà. La Inquisició espanyola va fer estralls entre els luterans fins no deixar ni rastre d’ells. Més recentment amb el nacionalcatolicisme franquista els evangèlics van patir moltes dificultats. En territoris catòlics, a l’Estat de Chiapas, Mèxic, els camperols evangèlics  de tant en tant són noticia per les persecucions a que se’ls sotmet  Això no significa que s’hagi de ser masoquista, vigilem si tothom parla bé de nosaltres.

La fe vertadera de la que n’és dipositària l’església, no la institucionalitzada, sinó la que és un edifici espiritual, les parets de la qual s’aixequen amb pedres vives que des d’Adam fins els nostres dies les va posant en el seu lloc l’Arquitecte que l’ha dissenyat. Aquesta església és intemporal i edificada “sobre el fonament dels apòstols i profetes, sent Jesucrist mateix la pedra angular. En Ell (Crist), tot l’edifici, coordinat harmoniosament, va creixent per esdevenir un temple sant en el Senyor, en Ell (Crist), també vosaltres hi sou juntament edificats, per ser habitació de Déu per l’Esperit” (Efesis 2:20-22)

Des dels inicis l’església ha estat edificada sobre la Roca que és Crist mort i ressuscitat.  A l’Antic Testament amb els sacrificis que anunciaven la mort del Messies a la creu. Els dos primers van ser oferts pel mateix Déu que amb les pells dels animals sacrificats va tapar la nuesa d’Adam i Eva.  Durant el període patriarcal es van continuar fent. Amb Moisès Déu va descriure en tot detall com s’havien de fer el sacrificis en la tenda durant el viatge pel desert i més tard en el temple a Jerusalem. Amb la mort de creu de Jesús s’acaben els sacrificis sagnants perquè el que significaven ja s’havia acomplert, sent substituïts pel pa i el vi que simbolitzen el cos i la sang de Jesús clavat a la creu. D’aquest simbolisme hi participen els creients quan es reuneixen per fer el recordatori.

El diable que és el pare de la mentida intenta que els fidels apartin els ulls de Jesús crucificat i els posin en altres salvadors. Per aconseguir-ho infiltra en les esglésies falsos profetes, llops recobert amb pells d’anyell per portar-los per camins de perdició. A causa d’això l’apòstol Joan escriu: “Estimats, no cregueu tot esperit, sinó proveu els esperits si són de Déu. Perquè han sorgit molts falsos profetes en el món. En això coneixereu l’Esperit de Déu: tot esperit que confessa que Jesucrist ha vingut en la carn és de Déu, i tot esperit que no confessa que Jesucrist ha vingut en la carn no és de Déu. I aquest és l’esperit de l’anticrist” (1 Joan 4:1-3). L’Islam  no confessa que Jesucrist ha vingut en la carn, es dir, no creu que el fill de Déu s’hagi encarnat en la persona de Jesús.

Respectar les creences alienes no compartides, es dir, estimar els qui no creuen el mateix, és una cosa, identificar-se amb ells n’és una altra. La declaració del papa Francesc a la mesquita de Bangui, la Bíblia la considera herètica: “tot el qui transgredeix, i no resta en la doctrina del Crist, no té Déu, el qui resta en la doctrina del Crist té el Pare i el Fill. Si algú ve a vosaltres, i no porta aquesta doctrina, no el rebeu a casa ni li digueu: Salut! Perquè el qui li diu: salut! Participa en les seves obres dolentes” (2 Joan: 9-11). L’ecumenisme que no està basat en la veritat bíblica Déu no l’aprova.

Octavi Pereña i Cortina