PEUS DE FERRO I D’ARGILA

Al segon any del seu regnat, Nabucodonosor rei de Babilònia va tenir un somni que va torbar el seu esperit, però no el recordava. Va cridar els mags perquè li tranquil·litzessin l’esperit, però no ho van aconseguir. “El secret li va ser revelat a Daniel en una visió nocturna” (Daniel 2:19). El profeta li diu al monarca: “Quan tu, oh rei, eres sobre el teu llit, et van venir pensaments del que s’esdevindrà en el futur, i el qui revela els secrets et fa saber allò que s’esdevindrà” (v.29). Tu, oh rei, has vist una estàtua que “era colossal, i la seva lluentor extraordinària” (v.31). L’estàtua estava cisellada amb diversos materials: or, plata, bronze, ferro i argila. (vv.32,33). “L’estava mirant fins que una pedra va ser tallada sense mans, i va colpir l’estàtua als seus peus de ferro i argila i els va esmicolar” (v.34). La interpretació que Daniel fa de l’estàtua és que a partir del cap d’or que representa Nabucodonosor fins els peus de ferro i argila són imperis que van desapareixent l’un darrere l’altre.

Aquesta colossal i estranya imatge  es manté dempeus sobre una base molt fràgil: “Els seus peus, part d’ell de ferro i part d’ells d’argila” (v.33). El ferro i l’argila no lliguen. Tot el que es construeix sobre un fonament com aquest és de curta durada. El imperis neixen petits, creixen i quan arriben al seu màxim esplendor, desapareixen.

El motiu d’aquest escrit no és parlar d’imperis, sinó que a partir de la imatge que va somniar Nabucodonosor, anar al regne de Déu que és etern i que ara en el temps està representat per l’Església, que segons l’apòstol Pere té un fonament sòlid apte per a una durada eterna: “Atansem-nos a Ell (Crist), pedra viva, rebutjada pels homes, però escollida i preciosa davant de Déu…Per això també es troba a l’Escriptura: Heus aquí, poso a Sió (l’Església), una pedra angular (Crist), escollida preciosa, i el qui creu en ella no serà avergonyit” (1 Pere 2: 4,6). El fonament que sosté ferma l’Església és el que s’edifica “sobre el fonament dels apòstols i profetes, essent Jesucrist mateix la pedra angular. En Ell, tot l’edifici, coordinat harmoniosament, va creixent per esdevenir un temple sant en el Senyor, en ell, també vosaltres hi sou juntament edificats, per ser habitació de Déu per l’Esperit” (Efesis 2: 20,22).

L’apòstol Joan trobant-se desterrat a l’illa de Patmos “per causa de la paraula de Déu i del testimoni de Jesucrist” (Apocalipsi 1: 9), escriu missatges a les set esglésies de l’Àsia (actual Turquia) (Apocalipsi 2 i 3). Cada missatge conté una lloança i una amonestació. Aquestes esglésies tenien peus de ferro barrejat amb argila. La fermesa de la Paraula de Déu i la feblesa de les filosofies paganes. D’aquestes esglésies només en queden romanalles com les d’Anatòlia que són atracció turística.

Abaixar el llistó no serveix en religió. La Bíblia ens ensenya a edificar les esglésies sobre el fonament apostòlic i profètic que té com a pedra d’angle Jesucrist. Si fem una mirada crítica a la doctrina que ensenyen les esglésies descobrirem que hi ha una barreja de Veritat i de paganisme. Fonament de ferro barrejat amb argila que no sosté l’edifici institucional que s’hi edifica damunt. Estem molt orgullosos de les nostres esglésies. Cadascun dels missatges que l’apòstol Joan adreça a les set esglésies de l’Àsia conté un advertiment al penediment: deixar de construir sobre fonaments de ferro i argila.

Jesús, en l’anomenat Sermó de la Muntanya parla de dos fonaments: roca i sorra: “Tot aquell, doncs, que escolta aquestes meves paraules, i les fa, el compararé a un home assenyat , que va edificar la casa damunt la roca. I va caure pluja, i van venir les riuades, i van bufar els vents, i van envestir contra aquella casa, i no es va ensorrar perquè estava fonamentada sobre la roca. I tot aquell que escolta aquestes meves paraules i no les fa, s’assembla a un home desassenyat que va edificar la seva casa damunt la sorra. I va caure la pluja, i van venir les riuades, i van bufar els vents, i es van llençar contra aquella casa. I es va ensorrar i va ser gran l’ensorrada” (Mateu 7: 24-27).

Avui, amb la filosofia que totes les religions porten a Déu, les esglésies adulteren la puresa de la doctrina bíblica amb la qual cosa la riuada del paganisme i de les falses religions és la riuada que ensorrarà les esglésies que no s’edifiquen sobre a Roca que és Jesús. Potser l’Islam serà el tsunami que ensorri les esglésies que no s’edifiquen sobre la Roca que és Jesús i la seva Paraula.

Octavi Pereña i Cortina

EL DIABLE: UN ÉSSER REAL

El Roto, com és habitual en les seves vinyetes aplica el bisturí en la metàstasi social. Un home assegut davant l’ordinador  contempla en la pantalla un dimoni d’aspecte amenaçador, Davant l’esborronadora imatge, l’adult es pregunta: “A vegades se m’apareix el diable en la pantalla i no sé si cridar el tècnic o l’exorcista”. Com si no digués res El Roto  presenta el diable als seus lectors de manera horripilant. L’home no sap que fer: si buscar un tècnic o confiar en l’exorcista. Aquest dilema es presenta diàriament en la vida real. En el que no hi ha cap mena de dubte és que l’ésser humà està malalt. No em refereixo a les malalties del cos de les que ningú dubta i que s’ha d’anar al metge per solucionar-les. El Rato no es refereix a les malalties corporals quan veu el diable amenaçador en la pantalla. Es refereix a les malalties de l’ànima quan dubta si ha d’anar a l’exorcista.

Quan en la vida diària ens trobem amb les horripilants situacions que ens fan posar els pèls de punta als seus autors se’ls remet al psiquiatre que és el tècnic que se suposa guareix les malalties de l’ànima. I als governants corruptes, als jutges que prostitueixen la justícia, els qui abusant del poder no els tremola la mà a l’hora de firmar l’autorització del desnonament d’una família que no pot pagar els pagaments de l’hipoteca o el lloguer del pis, o el rebut de l’electricitat i del gas, on s’envien aquestes persones? La llista de persones que cometen malifetes  és molt llarga i sense distincions socials. ¿A quin metge els enviem?

La societat actual és extremadament materialista. No creu en res que no pugui tocar. El que no veu no existeix. No pot entendre el món espiritual i nega la seva existència perquè no el pot analitzar. Allò que El Roto veu en la pantalla de l’ordinador no és un diable amenaçador sinó persones de carn i ossos que com Judes, el deixeble de Jesús, que el diable va entrar en ell i que per trenta monedes de plata el va lliurar a les autoritats religioses perquè el condemnessin a mort. Aquestes persones que son posseïdes pel diable per cometre crims horrorosos necessiten anar a l’Exorcista. He escrit Exorcista en majúscula perquè d’Exorcista només n’hi ha un, Jesús el Fill de Déu que va abandonar els llos celestials per encarnar-se en el si de Maria per destruir les obres del diable.

Ens costa entendre que paral·lelament al món físic existeixi l’espiritual. Ens és difícil fer-ho perquè el món espiritual no es pot analitzar en el laboratori. Com no surt a la foto no existeix. Per fe, que és regal de Déu criem que el món físic amb tot el que hi ha en ell ha estat creat per la paraula de Déu. Tanmateix, el món espiritual. Es pot creure o no. Negar l’existència del món espiritual no el fa desaparèixer. Més tard, quan ja no hi haurà temps per rectificar es descobrirà que sí existeix el món espiritual.

Avui veiem els efectes que el món espiritual exerceix en el físic però com no es creu en ell no es pot entendre com es puguin produir les malifetes que l’home de la vinyeta d’El Roto veu en la pantalla de l’ordinador en l’aparença d’un sanguinari dimoni. Per això no sap on anar a buscar la solució dels greus problemes que ens afecten.

Des del món  invisible ens arriba llum que ens permet conèixer l’origen de les salvatjades que es fan en el nostre entorn. És clar que si no es creu en Déu el problema és nostre no de la Llum que ens informa i que els nostres ulls no volen veure. Si no creiem el missatge que ens envia l’Invisible no podem lluitar contra els dimonis que apareixen en les pantalles dels nostres ordinadors.

Déu és el creador del món invisible que en un principi era bo com també ho va ser el material. Aquest es va fer dolent per la desobediència d’Adam. L’altre per la desobediència d’uns àngels al eu Creador. Déu, que no  vol que continuem estan en la ignorància ens avisa: “Perquè la nostra lluita no és contra carn ni sang, sinó contra principats, contra les potestats, contra les potències còsmiques de la tenebra d’aquest segle, contra els esperits de la maldat en els àmbits celestials” (Efesis 6: 12). El text no ens dóna detalls de com actuen “les potències còsmiques de la tenebra d’aquest segle”. Es limita a dir que existeixen i que són molt poderoses i que no ens hi podem enfrontar amb les nostres minses forces. El senyor Jesucrist per la ploma de l’apòstol Pau ens avisa: “Per això, preneu tota l’armadura de Déu, a fi que pugueu resistir en el dia dolent i, després de fer totes les coses, estar ferms” (v.13). Per evitar caure en el parany de confiar en els nostres minses forces per enfrontar-nos al diable, heus aquí l’advertència: “Vestiu-vos tota l’armadura de Déu, a fi que pugueu estar ferma contra els estratagemes del diable” (v. 11). proveïts de” tota  l’armadura de Déu” que és el poder que necessitem per poder posar en pràctica l’ordre: “Sotmeteu- vos  doncs a Déu, resistiu el diable, i fugirà de vosaltres” (Jaume 4: 7). La nostra resistència no farà que el diable deixi de fer malifetes mitjançant les persones que posseeix, però nosaltres no col·laborarem amb ell perquè s’haurà trencat el jou que ens mantenia units a ell: “Si el Fill us allibera, sereu veritablement lliures” (Joan 8: 36).

Octavi Pereña i Cortina