EUROPA AFLAMADA
Què fa possible que joves universitaris
decideixin un dia unir-se a l’Estat Islàmic,
agafar un kalasxnikov i prémer el gallet contra unes persones assegudes
tranquil·lament en la terrassa d’un cafè?
Què els impulsa a posar-se un cinturó amb explosius i immolar-se en un
mercat? Què els mou a assaltar una església o mesquita i provocar una
carnisseria entre aquelles persones reunides per invocar Déu? Què succeeix en les seves ànimes que estan plenes
d’un odi tan intens que esborra el més mínim sentiment d’amor?
Joana Bonet en el seu escrit El buit de la identitat diu:”Però a
l’altre costat, més amagat, s’hi troben aquests homes avorrits que un dia van
arriscar i xatejar amb integristes islamistes per Facebook. Elles canvien el
serrell i les arracades per la burca, ells aprenen a fer servir armes i
explosius ben lluny de l’abric de la cultura. No sé si es van interrogar sobre el clau roent al que s’agafaven, però
el pitjor és que nosaltres no ho vam fer. En situacions límit som capaços
d’agafar-nos a un clau roent. És una imatge terrible ferro roent, així i tot és
“l’únic ressort que creiem capaç de contenir la nostra desesperació”.
M’acullo al títol de l’escrit de Joana Bonet: El buit de la identitat. Quan l’ànima
d’un jove és buida , quan ha perdut el sentit de la vida, quan quest buit l’ha
d’omplir com sigui, l’ésser humà està avorrit perquè no té res que el
satisfaci, busca emocions que l’omplin. Aquesta és la causa de l’incivisme
juvenil amb que omple el buit existencial cremant contenidors, trencant
mobiliari públic, practicant la violència en els estadis, matant indigents que
per protegir-se de les inclemències dormen a l’aixopluc de l’espai que li
proporciona el caixer bancari, apallissant persones pel color de la seva pell,
raça o religió. L’ànima no pot estar buida: l’absència d’amor l’omple l’odi.
L’odi és com la droga, se’n necessita més per
aconseguir el mateix grau de satisfacció. Aquesta es la causa de l’escalada de
violència de la que la nostra societat n’és testimoni. Si no n’hi ha prou amb
la interna se’n busca de més estimulant a l’exterior. Penso que aquest és el
motiu pel que nois i noies educats en la nostra cultura busquen en l’islamisme
radical la violència que la nostra
societat no els ofereix. Es cabussen en una ideologia que no té amor,
s’inoculen d’anti amor i, quests jovent que semblaven normals de sobte tornen
de Síria disposats a fer una carnisseria. Fer mal pel plaer de fer-lo.
Morten Storm que es va convertir a l’Islam
després de llegir una biografia de
Mahoma que “el va allunyar de tots aquells anys de pallisses donades pel seu
padrastre, baralles amb bandes juvenils, drogues, reformatoris i presons que
havia conegut fins llavors”, explica els motius que el van portar a abraçar el
jidahisme: “Ara que penso en això veig que
se’n van aprofitar de la meva feblesa. Jo era el candidat perfecte per a
ser captat per aquests tipus amb barba que em parlaven del paradís que m’espera
en l’altra vida, si em comportava com un bon creient. No havia arrelat en la
cultura del meu país , ni sentia que algú del meu en torn m’estimés. Tampoc
arrossegava un passat digne d’orgull. En canvi, l’Islam donava sentit a la meva
vida, em permetia rentar la meva
consciència i els meus germans es preocupaven de mi i feien que em sentís
important”.
L’antídot contra l’odi és l’amor. La filosofia
fes l’amor i no la guerra no és
l’amor que immunitza contra la violència. És una invitació al sexe desenfrenat
que objectiva l’home o la dona amb el propòsit d’aconseguir plaer sexual i, un
cop temperada la passió, si t’he vist no
me’n recordo. Amor de fer servir i llençar.
L’amor que vacuna contra la violència no és
qualsevol tipus d’amor. No és l’amor filosòfic que ensenya que s’ha d’estimar
però que no sap com fer-ho. Aquest amor no serveix per fer fora la violència
social i molt menys la que exporta l’Estat Islàmic. Per Nadal s’intensifica
l’ús de la paraula amor. Les nadales ens en parlen d’ell. En el moment de rebre
regals ens abracem, ens petonegem i ens diem t’estimo. Aquest és un amor
egoista. T’estimo perquè m’has donat. L’amor nadalenc que respirem és un amor
adulterat. És una paròdia de l’amor de Jesús. En la nostra cultura cristiana el
Nadal està relacionat amb Jesús a pesar
que es va paganitzant a pas lleuger. Diem que ens estimem perquè és costum
fer-ho. És un sentiment que el vent s’emporta amb la mateixa facilitat que ho
fa el sol amb la boirina matinal.
L’amor que arrenca d’arrel la violència és
l’amor de Déu manifestat en el seu fill Jesús que per la fe en el seu Nom
l’inocula en l’ànima del creient fent que l’odi que s’amaga en l’ànima es
substitueixi per l’amor de Déu que busca el bé de l’altre. No persegueix regals
sinó donar-se a l’altre pel seu bé. Sovint són petites coses. Un silenci que
diu molt davant un infortuni. Una paraula sentida davant situacions difícils.
Substituir la rancúnia per la comprensió. L’animadversió vers Déu per
estimar-lo.
Al final Morten Storm “va obrir els ulls i va descobrir que tot el
que li havien explicat va ser un engany”. Al final els cristians també descobrim
que el Nadal consumista que se’ns ven també és un engany. Llavors, ¿què? El
Jesús que atorga vida eterna no es troba en el muntatge comercial bastit entorn
de la seva persona. Se’l troba en la quietud i silenci de l’ànima que busca. La
promesa de Jesús és: “Qui busca troba”. En la persona que creu en Jesús la
violència comença a allunyar-se d’ella perquè ja no li és plaent.
Octavi
Pereña i cortina
