INDICIS DE DICTADURA

Dos escrits que es refereixen al periodisme s’han publicats només amb un dia de diferència. L’entrevista que Víctor-M Amela li fa a Antonio Scurati, publicada a La Vanguardia de l’11 de gener 2022, i “Encara hi ha censura?” de Josep Ramon Correal, publicat en La Mañana de Lleida el dia següent. Ambdós escrits tenen que veure amb la censura  i la llibertat de pensament dels periodistes d’escriure tot allò que consideren s’ha de dir.

Referint-se a la censura, Josep Ramon Correal escriu: “La censura  en l’accepció que la defineix com “exercici del control i de la repressió de continguts dels missatges fets públics a través dels diferents mitjans de comunicació”, ha passat a la història. Allò que encara és vigent és la línia editorial de les publicacions, l’ideari que guia el pensament i la manera d’interpretar la realitat de cada mitjà”. És una forma de censura legítima. El periodista lleidatà acaba el seu escrit de manera molt significativa: “Josep Antoni Rosell que va dirigir LA MAÑANA i El Periòdic d’Andorra, quan ensumava un article “problemàtic” no se’l llegia fins a l’endemà de ser publicat. “Així no tinc la temptació de censurar-lo”, deia”

Anem a La Contra de La Vanguardia, Víctor-M Amela entrevista a  Antonio Scurati, biògraf de Mussolini. L’escriptor li va dir a una de les seves filles: “La democràcia no està mai garantida”. No es va equivocar. No fa falta observar el països de l’anomenat Tercer Món. Ni fixar-nos en la Rússia de Putin, ni en la Xina de Xi Jinping. Si ens mirem el propi melic, l’Europa de la que formem part, el bressol de la Democràcia, ens adonarem que la democràcia i la llibertat no estan garantides, A la Itàlia feixista es va assassinar Benedetto  Croce per haver escrit un manifest antifeixista A la Rússia de Putin s’enverinen i desapareixen dissidents. Quelcom semblant ocorre a la Xina de Xi Jinping.

El desgavell econòmic agreujat pel Covid-19 ha fet brollar   el menyspreu a la Democràcia. “Millor legions que eleccions”, deia Mussolini, recordant les poderoses legions romanes que es van apoderar de mig món. En el moment que les nacions naveguen per aigües tèrboles es desperten els populismes que enalteixen la proclama mussolina: “Millor legions que eleccions”. Poc a poc a l’Europa democràtica s’hi van imposant els  absolutismes de nefast record. La raó desapareix “en favor de la violència física. A Matteotti, opositor socialista que denunciava abusos de Mussolini i dels feixistes, el van segrestar a  plena llum del dia, en una avinguda molt cèntrica de Roma. Va aparèixer apunyalat. Tota la societat va mirar cap a una altra banda. Mussolini va enaltir la violència. Això agradava. Posseir el poder. Sense més ni més. Ell es declara antipartits, antipolítica…Sí. parlava d’”assaltar la història”. Això és força més emocionant que la tediosa democràcia. Magnetitzava la gent” (Antonio Scurati).

“Als anys vint” , segueix dient Antonio Scurati, “el parlamentarisme va decaure. I els moderats com vostè”, referint-se a l’entrevistador, “van caure i van ser atropellats. Aquell assassinat de Matteotti va emmudir tots els opositors. Els periodistes sou els primers que sentiu l’atmosfera i us hi adapteu. Apartats els directors de La Stampa i el Corriere della Sera, tots els altres es van doblegar”. La pendent que desemboca en la dictadura és suau al començament. Poc a poc es va fent més empinada. Persones d’aparença assenyada com Salvador Illa, “que és com l’ambaixador  estatal a Catalunya” (no hi haurà ni amnistia ni referèndum) “quin és el marge que queda per negociar” (Fernando Omega). La llei mordassa no s’anul·la, L’avançament antidemocràtic no s’atura. L’aversió a la llibertat és ben viva.

Els populismes que es converteixen en dictadures poden esborrar del mapa la premsa lliure perquè només en quedi un com diu Antonio Scurati “només un periodista lliure en tota Itàlia, el senyor Benito Mussolini”, la veu de l’amo, del pensament únic, la del dictador de torn.

La memòria històrica no serveix per evitar tornar  a la dictadura perquè no fa noves les persones. No dóna el coratge que es necessita per evitar el declivi de la democràcia. A demés, la Bíblia ja ens alerta de l’enfortiment del pensament únic perquè des de la rebotiga Satanàs que és el rei del mal actua perquè no vol cap bé  per l’home. Aspira a fer-nos tant mal com pugui. Hem de resistir Satanàs i això només es pot fer a títol individual. No col·lectiu. Per aquest motiu s’han de tenir en compte les paraules que Jesús va dir “als jeus que havien cregut en Ell: Si vosaltres persevereu en la meva paraula, sou de veritat deixebles meus i coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures” (Joan 8: 31, 32). Es podran perdre les llibertats civils. Els cristians que morien cremats en les fogueres que encenia la Inquisició havien perdut tots els seus drets, però el foc que volia segellar els seus llavis no els impedia lloar a Jesús. El Senyor anticipant el futur controlat per Satanàs, diu als seus deixebles: “I jo us dic amics meus: No tingueu por dels qui maten el cos, i després d’això no poden fer res més. I us mostraré de qui heu de tenir por: Tingueu por d’aquell que després de matar, te potestat de llançar a l’infern. Sí, us dic, a ell heu de témer” (Lluc 12: 4, 5). L’apòstol Pau ens reconforta dient: “Perquè estic convençut que (res) ens podrà separar de l’amor de Déu que és en Crist Jesús Senyor nostre”  (Romans 8: 38, 39)

Octavi Pereña i Cortina

 

 

SUÏCIDIS

“El suïcidi de Verónica Forquè ha inundat els mitjans d’especulacions salvatges sobre què la podria haver portat a voler la seva desaparició. Sempre hi haurà persones devastades per una varietat de ferides i malalties mentals i físiques que trobaran la vida intolerable” (Teresa Sesé, periodista).

En el fons el problema del suïcidi es troba en la feblesa humana. Aquesta debilitat no es exclusiva dels adolescents que es treuen la vida a causa dels seus companys que els fan la vida insuportable. Les pressions que es converteixen en pesades càrregues es troben en tots els llocs de treball, sigui la banca, la industria, el comerç, els serveis. Mai són suficients els guanys. Cada any s’han d’incrementar. És una marató que no té línia d’arribada. Les persones es cremen. Moltes s’han de medicar i unes altres opten per llevar-se la vida.

Quan fem ullades en les revistes del cor ens fixem en les luxoses mansions dels astres i estrelles del cine, teatre, música, esport, dels magnats de la industria. Ens il·lusionem de l’opulència que gaudeixen i de la vida regalada que creiem porten. Sentim enveja de la prosperitat que exhibeixen i pensem que no tenen fatiga ni afliccions com la resta dels mortals. La prosperitat que gaudeixen i els honors que reben, no treu que siguin figuretes de porcellana que es trenquen amb molta facilitat.

Un reportatge de Begoña Corzo Suárez, titulat: “Angoixades pel pes de la corona” i el subtítol: “La pressió del rang   posa en risc la salut mental de reines i princeses”. L’esplendor que els envolta. La majestuositat de les seves festes. Tot això és un camuflatge per intentar amagar que de sang blava res de res. La tenen roja com la resta dels mortals i que no poden escapolir-se de les misèries que afecten els plebeus. Ni tampoc les malalties mentals que l’esmentat reportatge mostra.

Per què diantre es suïciden els famosos! Perquè la fama no és una cuirassa que els protegeixi de les seves febleses.

Joaquim Puntí, psicòleg de l’àrea de salut mental de l’hospital Parc Taulí de Sabadell, diu: “Hem de començar des de baix, amb la prevenció, treballant abans no apareguin les conductes suïcides”. Les deficiències mentals que no tenen un origen biològic són de caràcter espiritual i no es poden tractar amb fàrmacs perquè les substàncies químiques no tenen la facultat d’arribar a l’ànima que és la que està malalta.

Gal·la l’adolescent de 16 anys que va intentar llevar-se la vida dues vegades, el testimoniatge que dóna posa de manifest que la seva malura no era física sinó espiritual: “Simplement va arribar un moment en què vaig sentir que em col·lapsava. Que havia tocat fons. Estava esgotada. Volia deixar de pensar. Dormir i no despertar-me…Estava frustrada, i em vaig tancar en mi mateixa. Vaig deixar de pensar en els altres. No vaig voler compartir amb ningú la tristesa que em tenallava. Ni amb la meva família ni amb les amigues. Estava cansada, exhausta com una joguina  que es queda sense piles”.

Si el psicòleg Joaquim Pontí afirma que s’ha de fer una tasca preventiva per evitar que les persones fastiguejades de la vida pensin en llevar-se la vida, quan i on s’ha d’iniciar la tasca de prevenció?  Qui té cura dels nens des del seu naixement? Son els pares que han de fer les tasques preventives. No poden fer-ho perquè la majoria d’ells no saben com. A causa d’aquesta negligència, la pandèmia del Covid-19 ha provocat que les malalties mentals s’hagin disparat fins el punt d’afectar infants i adolescents.

El negacionisme vacunal també s’ha d’aplicar en el  camp de l’esperit. En són molts que neguen l’existència de Déu que va crear l’home compost de cos i ànima. La negació de l’existència de Déu fa que els pares  vegin els fills com només pols. Es per això que es preocupin únicament de tenir cura de les necessitats físiques i descuren les espirituals, senzillament perquè creuen que no existeixen. 

Jesús invita a tots aquells que com la Gal·la es troben  cansades, exhaustes com unes joguines que s’han quedat sense piles” i els diu: “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats i jo us faré descansar” (Mateu Jes11. 28). El profeta Isaïes anunciant Jesús, el Messies que havia de  venir en el compliment del temps, escriu: “¿No ho has sabut, no ho has escoltat?  El Déu de l’eternitat, el Senyor, el Creador dels confins de la terra, no es cansa ni es fatiga, i la seva intel·ligència és insondable. Ell dóna força al cansat, i el qui no té gens de vigor li multiplica l’energia. També els nois es fatiguen i es cansen, i els joves ensopeguen i cauen, però els qui esperen en el Senyor renoven la força, alcen les ales com les àguiles, corren i no es fatiguen, caminen i no defalleixen “ (Isaïes 40: 28-31).

Si el pares de la Gal·la li haguessin parlat de Jesús el Metge que dóna vida els morts, i ella els hagués escoltat, mai no hauria arribat a l’extrem de sentir-se fastiguejada de la vida, cansada i exhausta. Mai no li hauria passat pel cap llevar-se la vida.

Octavi Pereña i Cortina

 

LA GRAN MENTIDA

Referint-se al món que ens toca viure el de “fake news”, notícies falses, Carlos Zamón en el seu escrit “Menteix-me i t’estimaré”, molt encertadament descriu quest món de maldat que ens toca moure’ns: “I en aquesta funció de mal teatre ja no ens podem creure res del que veiem, ens diuen, sentim o pensem. Tot és essencialment sospitós, sense possibilitat de desemmascarament. El món, la nostra vida, el futur, al no tenir relat amb certeses i possibilitats, està desproveït  de significat. I si és així, res no té manera d’explicar-se i explicar-nos. I governar aquesta nau de mentiders quan sota coberta caminen fent soroll els monstres amagats, donats per morts o negats (nazisme, profetes apocalíptics, trumpisme, jutges i carolingis, Putin i Bolsonaro…) i quan l’ordre –qualsevol ordre- és sospitós per se, fa que aquesta nau de mentiders només la puguin governar els guillats que, a canvi de destruir-nos, ens fan creure que conèixer és entendre i que democràcia és només votar-los a ells”. Aquesta espessa boira enterbolida per la mentira que pren visibilitat en l’amoral comportament polític i social, dificulta la navegació de les nostres vides a port segur, té la seva raó de ser.

Trobant-se Adam encara sol, gaudint les delícies paradisíaques del jardí de Edèn, quan tota la humanitat es trobava en els seus lloms, Déu li va donar el manament d’obeir la Llei que li dictava. D’aquesta obediència depenia que tant Adam com la seva descendència seguissin gaudint les delícies del paradís en que es trobava: “Pots menjar de tot arbre del jardí, però de l’arbre del coneixement del bé i del mal, no en mengis, perquè el dia que en mengis, certament moriràs” (Gènesi 2: 16, 17). Més tard, gaudint ja de la companyia d’Eva, es presenta a l’escenari un personatge nou, la serpent, que en aquell moment caminava dempeus. Arrossegar-se per terra com ho fa ara és a causa de la maledicció de Déu. La serp se’ls presenta disfressada d’àngel de llum. El rèptil s’apropa a Eva per dir-li: “Així que Déu ha dit: No mengeu de cap arbre del jardí”. En lloc d’allunyar-se d’aquesta seductora criatura, comet l’equivocació d’entaular conversa amb ella. Li va dir: “podem menjar del fruit dels arbres del jardí, però del fruit de l’arbre que hi ha enmig del jardí, Déu ha dit: No en mengeu ni el toqueu, perquè sino morireu”. I la serp li va dir a la dona: “No morireu pas!” (Gènesi 3: 1-4). Fins aquest moment l’arbre del coneixement del bé i del mal havia passat desapercebut als ulls d’Eva. Ara, seduïda per les paraules d la serp Eva es fixa en l’arbre i s’adona que “que era bo per menjar i que era agradable als ulls, i que l’arbre era desitjable per adquirir saviesa. I ella va prendre del seu fruit, en va menjar i en va donat també al seu marit que era amb ella. i ell també en va menjar” (v.6). La conseqüència de menjar el fruit que semblava tan apetitós  va ser que se’ls  “van obrir els ulls de tots dos, i es van adonar que anaven nus” (v.7).

Deixar-se seduir Adam per la serpent tan seductora va permetre que la mentira s’infiltrés en l’ésser humà. Des de llavors el diable es converteix en el pare espiritual de l’ésser humà. Com diu Jesús: “Vosaltres sou del vostre pare el diable, i voleu fer els desigs del vostre pare…i no es va mantenir en la veritat, perquè en ell no hi ha veritat. Quan parla la mentida, parla del que li és propi, perquè és mentider i pare de la mentida” (Joan 8: 44).

“Amb les últimes tecnologies hi ha hagut un augment de vertigen de la velocitat amb que es transmet la mentida i la seva expansió es fa universal de manera gairebé immediata” (Rafael Argullol, filòsof). El periodista nord-americà Roger Cohen, escriu: “La indiferència davant la veritat  i la mentida és una de les condicions prèvies del feixisme. Quan mor la veritat cau la llibertat”. Amb poc temps la mentida ha crescut exponencialment, però no ha arribat al seu zenit.

La Bíblia ensenya que Jesús tornarà gloriós. Quan aquest dia arribi es produirà la resurrecció dels morts. Els difunts reviuran i ascendiran per anar a rebre el Senyor en l’aire. Abans que això succeeixi vindrà “l’apostasia i es manifesti l’home de pecat, el fill de perdició, que s’oposa i s’exalça contra tot el que s’anomena Déu…I ara sabeu allò que el refrena, a fi que sigui manifestat en el seu moment. Perquè el misteri de la iniquitat ja està actuant, solament que ara hi ha aquell que l’està refrenant, fins que es retiri del mig, i llavors es manifestarà l’inic, que el Senyor consumirà amb l’alè de la seva boca, i anul·larà amb l’esplendor de la seva vinguda. La vinguda de l’inic és conforme a l’operació de Satanàs, amb tota mena de poder, i de senyals, i de prodigis de mentida, i amb tota mena d’engany d’injustícia en els qui es perden, perquè no van rebre l’amor de la veritat per ser salvats. I per això Déu els enviarà una operació d’error, perquè creguin la mentida” (2 Tessalonicencs 2: 3-11). Si la Bíblia ha anticipat tot el que havia  d’ocórrer, i es va fer  realitat en el temps establert, també es compliran les prediccions futures quan arribi el seu dia.. Avui, no sabem com serà exactament l’aparició del misteri d’iniquitat. Els qui visquin a la terra en aquell ho veuran clarament.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

¿EXISTEIX EL MAL?

L’Institut d’Estudis Catalans i suposo que també ho haurà fet la Real Academia de la Lengua Española, ha inclòs en el seu diccionari la paraula “negacionisme” que s’ha popularitzat a causa del Covid-19. Existeixen negacionistes no solament els del Covid-19, també de Déu i del mal. Ana Carrasco Conde, filòsofa, manifesta que pertany al grup dels negacionistes del mal quan referint-se al dolent i malvat “no és una malaltia. Al parlar del mal tendim a pensar en situacions molt cruentes que ens permeten justificar-lo, però no pensem en el mal de les petites coses, quan tracem malament els qui tenim a prop. Podem fer mal…” Sense ser- ne conscients” li pregunta l’entrevistadora: “Així és moltes vegades. En d’altres, considerem els altres om actors secundaris de la nostra pròpia vida. Això també és dolent  i no per això som malalts”.

La periodista li diu  a la filòsofa: “Vaig entrevistar una jutgessa que deia que el mal existeix”. La filòsofa li respon: “Si considerem que el mal és una essència, una cosa que ens preexisteix, estem condemnant-nos ja, perquè llavors quines solucions hi ha? Hem d’anar molt en compte quan relacionem el mal amb l’ésser humà, perquè llavors ho donem tot per perdut”

Teresa Amiguet, l’entrevistadora, li diu a la filòsofa: “El mal va guanyar les eleccions amb Hitler: Com va votar el mal tot un país?” La resposta que rep és: “En un període d’equilibri i de certesa els alemanys no haurien votat Hitler, però en aquell moment històric ho van veure com una sortida. Cal acudir a les fonts psicològiques, a estudiar tendències com l’expressionisme cinematogràfic, per entendre els problemes d’aquella societat”. “I d’allí a Auschwitz?” li pegunta Teresa Amiguet. La resposta que rep és molt inquietant: “Una vegada que el nazisme es va refermar, va adoctrinar ideològicament la societat, perquè considerés que els jeus no ren éssers humans. El mal també   té a veure amb una manera de demonitzar els altres”.

L’entrevista s’acaba amb una pregunta  i la resposta que li segueix: “Com explica una filòsofa del mal violacions com les de La Manada?“ La resposta que arriba: “És la manera de reforçar la posició de l’home, la seva potència, el seu paper dins l’estructura social”. Dedueixo de l’entrevista que per a Ana Carrasco Conde que el mal és quelcom extern a l’ésser humà i que no té res a veure amb la seva naturalesa. Si és així no es pot fer res per combatre el mal. Jesús no és d’aquest parer.

Jesús passa per davant l’oficina on Mateu, cobrava els impostos que Roma exigia als jueus i li diu: “Segueix-me”. Sense pensar-s’ho dues  vegades el funcionari s’aixeca de la cadira i invita el Mestre a casa seva a fer un àpat. Al voltant de la taula s’hi asseien molts recaptadors d’impostos i pecadors. En veure l’escena, els fariseus que es consideraven ser bones persones  es queixen als deixebles de Jesús. Sentint-ho el Mestre, els diu: “Els qui estan bons no tenen necessitat de metge, sinó els qui estan malalts” Mateu 9: 9-13).

La Bíblia no entén el mal com quelcom extern de l’home, sinó com una malaltia espiritual. Per aquest motiu considera les persones pecadores necessitades de que Jesús les guareixi. David el gran rei d’Israel va cometre adulteri amb Betsabé. A resultes del fet,  la dona va quedar embarassada. Amb l’intent d’amagar sota la catifa extorsió comesa va donar l’ordre que es posés el marit de la dona ofesa en un lloc perillós de la guerra perquè morís. Així va ser. Desfet el possible testimoni del seu pervers comportament, David s’hauria de sentir alliberat, tranquil, potser amb algun rau-rau de consciència. Res sense importància. Això va durar fins el dia que Déu va intervenir en l’afer i va  enviar el profeta Natan a David perquè l’advertís del reu pecat que havia comés. El profeta amb molta sensatesa empra una paràbola per advertir-lo de la gravetat del pecat comés. La història tracta d’un home ric que rep la visita d’un amic. Amb el propòsit d’atendre l’hoste com es mereix li pren a un veí pobre l’única ovella que tenia. En sentir això David es va enfurismar fins el punt de desitjar la mort del ric. Llavors el profeta l’assenyala amb el dit i li diu: tu ets aquest home perquè tu tens moltes dones i li has robat a Uries, el marit de la dona ultratjada. Per evitar que el teu pecat es fes públic has fet matar el seu espòs en acció bèl·lica. (2 Samuel 12: 1-23). Déu per mitjà del profeta Natan li fa veure al rei que la gravetat del pecat comés no era a causa d’una in fluència externa, sinó de la maldat que s’amagava en l’interior de la seva ànima.

Fruit de l’amonestació del profeta i el reconeixement del seu pecat David va escriure el Salm 51. Abans d’anar a aquest poema ens ajudarà a entendre’l millor si ens fixem en una frase que es troba en el Parenostre, l’oració model que Jesús va ensenyar als seus deixebles: “Deslliura’ns del Maligne” (Mateu 6: 13). Per naixement natural, en l’aspecte espiritual, tots naixem sent fills del nostre pare el diable i volem fer els seus desitjos. El diable és el pare de mentira i homicida des del principi (Joan 8: 44). Aquestes característiques diabòliques es manifesten en més o menys intensitat en totes les persones. Tenint en compte que Jesús va dir als fariseus que els malalts són els qui necessiten el metge, entendrem millor el Salm 51: “Heus aquí en iniquitat vaig ser portat, i en pecat em va concebre la meva mare…Purifica’m i seré net, renta’m i seré més blanc que la neu…Amaga el teu rostre dels meus pecats, i esborra totes les meves iniquitats…Oh Déu, crea en mi un cor net, i renova dins meu un esperit ferm…” David reconeix la seva condició de pecador i no desplaça a un agent extern la responsabilitat del seu pecat. S’acosta a Jesús, el Metge de l’anima, perquè el perdoni. Jesús sempre escolta el penitent que clama a Ell i sempre l’acomiada dient-li: “Vés en pau, la teva fe t’ha salvat”.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

SELFIES

Estem immersos en la cultura de la imatge. Abans d’aparèixer la fotografia la reproducció de la imatge es feia de manera artesanal, sent molts pocs els qui podien tenir un oli que immortalitzava la persona que se’l podia pagar. Avui, amb la fotografia digital i l’annexió de les noves tecnologies, la imatge s’ha socialitzat i posat a l’abast de gairebé tothom a un peu assequible. Aquest abaratiment, facilitat de reproducció  i de difusió de la imatge crea un greu problema. La tecnologia digital aprofitant-se de la neciesa humana ha creat un monstre que amenaça engolir-nos. La tecnologia digital que pot ser un bon mitjà de comunicació si se‘n fa un bon ús, s’ha convertit en una font de desordres mentals.

Ara s’ha posat de moda el selfie, l’autoretrat que un es fa amb el mòbil de les parts més diverses del cos i que s’envia a l’amic/amiga. Aquí s’acaba la intimitat. La foto s’envia a cercles més amples i si aquesta foto exposa intimitats corporals la seva difusió ocasiona trastorns mentals, inclús pot induir al suïcidi. La inconsciència conscient acaba malament. Alguns tipus de fotos no s’haurien d’haver fet mai i menys enviar-les a persones íntimes perquè l’amistat per regla general és una relació molt fràgil que es trenca en un tres i no res. Llavors el receptor de les imatges que comprometen les divulga i un cop penjades en la xarxa és impossible aturar la seva difusió. Aquestes  imatges poden ser causa de bullying i de problemes a l’hora de buscar feina.

Per què es fan selfies i s’envien? Senzillament perquè tots portem una certa dosi de narcís. La complaença excessiva en les pròpies qualitats o obres. Aquestes suposades virtuts no pot quedar arraconada a les golfes,  s’ha de publicar, se li ha de donar difusió. Llavors arriben els hipòcrites ensabonant-te dient: ¡Que bé has quedat! L’ego s’estarrufa i poc a poc els selfies es fan més atrevits i els estralls es fan irreparables. Persones expertes en el tema que toquem no es cansen de repetir que s’ha de tenir molta cura de no enviar imatges atrevides que poden enlluernar els receptors pels encants del remetent.

Els selfies comparteixen escenari amb la moda, la indústria de la cosmètica i de la cirurgia plàstica que s’encarreguen d’estimular el narcís que tothom porta amagat en les profunditats de l’ànima. El retrat que es pot fer del narcís és el d’una persona que es creu molt bella externament però que en realitat internament és tant lletja com els estris que es tenen arraconats a les golfes. El narcís és una persona obsessionada amb si mateix, que te somnis de grandesa, que té molt poca empatia perquè en el seu interior només hi ha espai pel seu ego que creix com l’escuma. Sota la capa d’una autoestima molt exagerada el narcís té forts sentiments d’inseguretat i d’insuficiència fent el salt al relliscós món de l’èxit i de la fama, sent els selfies l’eina idònia per aconseguir-ho.

Els selfies revelen la personalitat narcisista de qui els envia. Aquesta revelació posa els infants i adolescents a les mans dels desaprensius que darrere la màscara de l’amistat i amb el fals propòsit d’ajudar-los els inciten, recolzant-se  en el reconeixement que busquen a enviar-los fotos sexy fins arribar al nu integral. Llavors és quan els malfactors es treuen la careta manifestant la seva vertadera personalitat perversa. Amb del material gràfic a la seva disposició se’n volen aprofitar dels incauts amenaçant-los en penjar les fotos a la xarxa si es neguen a seguir el joc. Buscar la fama es converteix en un malson.

Ser narcís és un mal company de viatge ja que provoca molts mals de cap i el rebuig de les persones del seu entorn. Ja en l’època apostòlica l’església tenia conflictes interns a causa dels dons que el Senyor li atorgava pel seu correcte funcionament. Es donaven freqüents baralles per sobresortir dels altres. Molts eren els que volien ser el número 1 de l’església. L’apòstol Pau en la carta que escriu als cristians de Roma, dient-los: “Perquè dic a cadascú de vosaltres, per mitjà de la gràcia que m’ha estat donada, que no tingui un concepte de si mateix més alt del que convé tenir, sinó que tingui un concepte assenyat  de si mateix, d’acord amb la mesura de fe que Déu ha repartit a cadascú” (12:3).

El narcisisme és la conseqüència de voler neutralitzar la inseguretat íntima amb la falsa imatge de l’autoestima. Com que l’autoestima no aporta seguretat interior s’intensifiquen els esforços per aconseguir-la. Amb la qual cosa la malura s’agreuja fins a l’aparició de casos sonats que ens mostren els mitjans de comunicació. Cristiano Ronaldo n’és un d’ells.

El narcís que tots portem dins nostre és a causa del pecat que provoca que tinguem: “ un concepte de nosaltres mateixos més alt del que convé tenir”. Tornem als infants i adolescents i el perill que representen els selfies. Una correcta educació en la fe cristiana és la medicina que guarirà a infants i adolescents del narcís que porten dintre donada la seva condició de pecadors. La fe en Crist, no en l’església ni les seves doctrines, és el secret ja que l’esperit humil de Jesús creix en el seu interior i els allibera de la necessitat imperiosa de voler sobresortir  dels altres. Voler ser el número 1ja no és una necessitat. Tenint a Jesús els sobra el protagonisme.

Octavi Pereña i Cortina