PRESÓ PERMANENT REVISABLE

“L’assassinat de Laura Lucimo a mans de Bernardo Montoya, un delinqüent que 23 anys abans havia matat una anciana que vivia sola, ha ressuscitat el debat sobre la necessitat o no d’endurir el càstig a aquests delinqüents en el Codi Penal” (J. M. R.)

El mateix J. M. R. en l’escrit “Els experts plantegen millorar els controls  sobre els presos perillosos” redacta: “Quan l’arribada de la democràcia va portar l’eliminació de la pena de mort, llevat en temps de guerra, ningú va reflexionar  què fer amb el delinqüent terrible”, diu el magistrat Arturo Beltrán. “Es va pensar que la democràcia portaria la sanitat, ens faria millors, i això és un error. Llavors teníem un fenomen terrorista que es va agreujar…la democràcia no porta absència de crims. Llavors es va legislar per impulsos. Primer es va eliminar la redempció de penes en la presó, amb el que es garantia el compliment íntegre i màxim de 30 anys. Després s va augmentar a 40. Més tard el 2010 es va reformar el Codi Penal per introduir la llibertat vigilada, una pena després de la pena”.

J. M. R. Segueix escrivint: “El PP va utilitzar aquest crim (el de Bernardo Montoya) per exigir en el Congrés una ampliació de la presó permanent revisable, aprovada només feia tres anys y aplicada a cinc assassins. Els juristes consultats sostenen que aquestes mesures no tenen l’eficàcia que es proclama ni redueixen els assassinats. Però coincideixen que en alguns crims comesos per reincidents han de fer reflexionar els polítics sobre possibles millores legislatives en el sistema punitiu”.

J. Ricou escriu: “Rehabilitar un assassí, un  violador, un maltractador o un delinqüent extremadament violent costa a més de molt esforç dels professionals, diners. Les presons haurien de complir aquesta tasca, però casos com el de Laura Luelmo fan evident que aquets programes que busquen la reinserció tenen errors”. Citant Ricou a Rafael Torrubia, professor del departament de Psiquiatria i Medicina Legal de la Universitat Autònoma de Barcelona, assegura: “Caldria demanar-se quan passa això, si els professionals que han treballat amb aquests presos han tingut tots els recursos necessaris per fer la seva feina”.

La presó permanent revisable té els seus errors la qual cosa implica que no pot garantir que els violadors, els assassins, quan surten de la presó ho faran com a persones honestes i fiables. El delicte de violació, acompanyat en alguns casos d’assassinat, crec que és el que més preocupa la societat actual. La Bíblia en parla i ho fa amb aquests termes :”Quan una noia , una verge, és esposada amb un home, i un altre home la troba en la ciutat, i jeu amb ella, llavors els traureu tots dos al portal d’aquella ciutat i els apedregaran i moriran: la noia per no haver cridat auxili a la ciutat, i l’home per haver humiliat la muller del seu proïsme, i traurà el mal d’enmig teu. Però si l’home ha trobat al camp la noia esposada, i l’home la viola, i jeu amb ella, llavors només serà fet morir l’home que ha jagut amb ella, i a la noia no li faràs res, no hi ha en la noia pecat que mereixi la mot, perquè és igual com quan algú es llença contra el seu proïsme i el mata, aquest cas és el mateix. Perquè l’ha rtobat en el camp, la noia esposada ha cridat auxili, però no hi ha hagut qui la salvés” (Deuteronomi 22: 23-27).

La violació, dintre altres, és un delicte que segons la bíblia mereix pena de mort. La gravetat del crim així ho requereix. Si ens deixéssim guiar per la Bíblia no caldria revisar per impulsos el Codi Penal per endurir les penes quan es fa evident que els programes de reinserció fracassen i els tets psicològics no són fiables.

Amb la democràcia per contrarestar els judicis sumaríssims del franquisme es va abolir la pena de mort. Molts hi són contraris a causa de les deficiències de la justícia que condemnen a pena de mort persones que més tard es demostra que eren innocents. Els legisladors són els qui han de decidir l’enduriment de les penes en el Codi penal per tal d’evitar que els violadors, els assassins, els pederastes, els segrestadors no puguin tornar a cometre els crims que els han portat a la presó quan complida la sentència imposada recuperen la llibertat. He pensat molt en aquest tema i he arribat a la conclusió que si no es restableix la pena de mort s’hauria d’instaurar la pena de presó de per vida, sense la possibilitat de rebre un indult per cap motiu. La gravetat del delicte de violació té un preu. No és qüestió d’humanitat perquè es suavitzi la pena, és de justícia que el violador pagui el preu pel crim comés.

Octavi Pereña i Cortina

POLÍTICS SENSE ÈTICA

¿És possible la bona política sense ètica? Rotundament no. La bona política està fonamentada sobre valors. Si aquests no existeixen la política s’ensorra..

Jesús Parra Montero, catedràtic de filosofia fa aquesta reflexió: “Quan un hom veu els líders dels partits, de tots els colors, gallejar envoltats dels seus “cortesans”, aquests que enyoren les engrunes del poder que el líder reparteix, em ve a la memòria aquest refrany de que “els arbres no deixen veure el bosc”, el bosc és la realitat i els arbres aquells cortesans que, sense objectivitat i crítica alguna, adulen i amaguen al líder la veritat dels errors que fa. S’hi identifica com “síndrome de La Moncloa o del poder”. El més intel·ligent per a un polític d’ètica democràtica és identificar els arbres que no li deixen veure el bosc (la realitat) i acomiadar-los: a ell li anirà millor i als ciutadans també”. Jesús Parra fa ressaltar la importància que tenen els consellers en el governant. “On no hi ha un bon guiatge, el poble cau: però en l’abundància de consellers hi ha seguretat” (Proverbis 11: 14). “Sense consell els projectes fracassen”. “Però en la multitud de consellers  s’afermen” (Proverbis 15: 22).

Roboam fill de Salomó quan va pujar al tron d’Israel va demanar el parer als consellers que havia tingut el seu pare. No va fer cas del bon consell que li van donar i que hauria servit per la prosperitat del regne. Va anar a buscar el parer dels seus companys de gresca que el van aconsellar malament. El resultat va ser que 10 de les 12 tribus es van independitzar formant el nou Israel. Els consellers són molt importants. És essencial que els governants tinguin sensibilitat per fer-se seus els consells que porten prosperitat a la nació i rebutjar els que porten a la seva ruïna. Els governants són responsables de les decisions que prenen, siguin encertades o equivocades. Han de ser sensibles a la bona ètica. Aristòtil  amb molt bon criteri va escriure: “No s’ensenya ètica per saber què és la virtut sino per  a ser virtuosos”. Hi ha una distància abismal entre saber què és la virtut  i ser virtuós. En són molts els qui es delecten llegint els savis consells que donen els filòsofs clàssics i moderns. ¿On es veu la virtut?

Algú ha escrit: “Vivim en una època de disciplina, cultura i civilització, però no en una època de moralitat. L’estat actual de les coses es pot dir que augmenta la felicitat de les persones, però també la seva infelicitat. ¿Com pot ser feliç la gent, si no està educada per assolir una moral elevada? La seva saviesa no augmenta”.

La moral elevada, la virtut dels clàssics no s’assoleix mitjançant la raó sinó mitjançant la fe en el Pare celestial i el seu Fill Jesús, que no és de fabricació humana sinó regal de Déu. Toni Batllori en una vinyeta mostra un periodista amb el micròfon a la mà preguntant-li a un candidat a la presidència: “Tot s’hi val Sr. Candidat? El candidat anònim respon: “Tot no, es clar, per exemple: la veritat, la coherència, i l’honestedat, no valen. Només val el que serveix per guanyar vots”. Aquesta és l’ètica amb la que molts polítics volen governar.  Com a Catalunya no hi ha un bon guiatge la política es troba en la situació caòtica en que es troba. Els polítics estan mancats de bona ètica. On trobar l’ètica que enalteix la nació?

El fonament de l’ètica es troba en Déu que al llarg dels segles s’ha donat a conèixer mitjançant l’instrumental dels profetes i en el compliment del temps encarnant-se en la persona Jesús que un cop ressuscitat i abans d’ascendir l cels va deixar l’encàrrec als seus deixebles d’anar a “tots els pobles…ensenyant-los a guardar totes les coses que us he manat” (Mateu 28:19,20). La banalitat de la política de manera generalitzada és senyal que ens trobem en l’etapa post cristiana. En això hi té molta culpa l’Església en la seva expressió multiconfessional que en lloc de predicar l’Evangeli anuncia un altre evangeli que no té res que veure amb l’autèntic. L’Evangeli és bones notícies de salvació per a tots aquells que conscients o no són com ovelles que no tenen pastor que caminen esgarriades per aquest món que s’ha convertit en un desert insalubre assetjats per bèsties ferotges que poc a poc acaben amb nosaltres. Si l’Evangeli de nostre Senyor Jesucrist no és integralment predica,t l’anunci de l’evangeli adulterat no ens ha de fer estrany que a causa d’aquesta adulteració la virtut desaparegui i que la política siguin un escàndol. En línies generals l’Església “defuig d’anunciar tot el designi de Déu” (Fets 20: 27). Per manca del coneixement “de tot el designi de Déu” la mala política del nostre temps n’és la conseqüència.

En aquest temps de tanta confusió política l’Església sense excuses s’hauria de fer seva l’exhortació de l’apòstol Pau. “Perquè tot aquell que invoqui el Nom del Senyor serà salvat. Però, com invocaran en aquell que no han cregut? ¿I com creuran en aquell de qui no han sentit parlar? ¿I com en sentiran parlar sense algú que prediqui? ¿I com predicaran si no han estat enviats? Tal com està escrit: Que preciosos són els peus dels qui anuncien l’Evangeli de la pau dels qui anuncien bones noves!” (Romans 10: 13-15). Una Església temorosa de Déu és que la política necessita per la seva regeneració.

Octavi Pereña i Cortina

CORRUPCIÓ AMENAÇADORA

Cristina Torrent comença així el seu escrit democràcies: “Les democràcies, el govern del poble –o més concretament de la seva majoria- estan parint monstres. L’extrema dreta, el popularisme, l’autoritarisme es van estenent, com una epidèmia per tot arreu. Un mal que no para de créixer i que es va filtrant per les escletxes de les democràcies occidentals. Gegants amb peus de fang. D’on han sortit sinó els Trump, Putin, Conte o Bolsamoro? De les urnes. Per tant ningú pot qüestionar el seu poder legítim, atorgat pels electors. Oi? No podem ignorar que un nacional-socialista anomenat Hitler va arribat al poder per la via de les urnes. No estem als anys trenta però l’amenaça és real. La democràcia del segle XXI, segueix parint i nodrint monstres”

Penso que el que escriu Cristina Torrent  no es pot dir amb més claredat. ¿Perquè les democràcies occidentals del segle XXI, malgrat el nivell cultural que han assolit segueixen parint i nodrint monstres? Ningú li sap donar resposta  a aquesta pregunta si no és que es busqui en la Bíblia.

El Roto, en una de les seves vinyetes que descriuen amb molta claredat l’actualitat, mostra la cara horroritzada d’un home. Al barret que porta hi ha escrit amb lletres roges: SPY. Sobre el seu cap li cau un munt de merda. Sembla com si El Roto estigués anunciant el que passaria en algunes viles de Catalunya que en fer-se de dia  van aparèixer amb munts de fem abocats davant les portes dels seus jutjats. La vinyeta d’El Roto porta aquesta petició: “Les clavegueres del sistema estan esclatant! Deixeu de cagar!” Com es pot deixar de cagar si la condició humana que descriu a la perfecció el profeta Isaïes ho fa d’aquesta manera: “Escolteu cels, i para l’orella terra, perquè el Senyor parla: He criat fills i els he fet pujar, però ells s’han rebel·lat contra mi. El bou coneix el seu propietari, i l’ase la menjadora del seu amo, però Israel no coneix, el meu poble no entén. Ai nació pecadora, poble carregat d’iniquitat, sement de malfactors, fills corromputs! Han abandonat el Senyor, han menyspreat el Sant d’Israel, se n’han tornat enrere…Des de la planta del peu fins al cap, no hi ha res de sa: ferida i  blaus, i nafra viva: no han estat curades, ni embenades, ni untades amb oli” (Isaïes 1: 2-6). El profeta descriu la corrupció moral del poble d’Israel, és una descripció intemporal, per haver abandonat Déu. ¿No descriuen Cristina Torrent i El Roto les conseqüències de que el món occidental hagi abandonat Déu? Ambdós descriuen els efectes, però no la causa de la corrupció, avisen de la malura moral de l’home. No li apliquen el remei perquè el desconeixen.

Juan José Millás acaba el seu escrit: Clavegueres, així: “Aquí només hi som Mariano i jo, i Mariano ara no hi és. ”Se’n  parla molt de les clavegueres de l’Estat quan a la vista del que anem coneixent, hauríem de parlar de l’Estat de les clavegueres”. La metàstasi corruptiva ens hauria de fer reflexionar: “La justícia enalteix la nació, però el pecat és l’oprobi dels pobles” (Proverbis 14: 34)

El mateix Isaïes que descriu Israel com una nació que “des de la planta dels peus fins al cap, no hi ha res de sa”, li mostra que si accepta l’avís de Déu canviarà radicalment la marxa del país: “Cerqueu el Senyor, mentre pot ser trobat i crideu-lo mentre és a prop. Que el malvat abandoni el se camí, i l’home inic els seus pensaments: i que torni al Senyor, perquè Ell li tindrà misericòrdia, i al nostre Déu, perquè Ell perdonarà abundantment” (55: 6,7). La invitació del profeta no va dirigida a la elit política i religiosa del país, la fa extensiva a tota la població doncs tota ella és culpable de la manca de justícia que es donaven en els tribunals i en les relacions interpersonals: “Així diu el Senyor: guardeu el judici, i feu justícia, perquè la meva salvació és apunt d’arribar, i la meva justícia és a punt de ser revelada” (56: 1).

La manca de la justícia és la ruïna dels pobles. Sabent-ho és de savis rectificar. La salvació de la corrupció que és a punt d’arribar-nos al nas i asfixiar-nos no aconseguirà el seu propòsit si col·lectivament demanem perdó a Déu pel nostre pecat i canviem el rumb del nostre viatge terrenal. És una decisió que s’ha d prendre individualment i que ningú podrà fer-ho en nom nostre. Els polítics ens voldran ensarronar amb les seves promeses de regeneració política. Les seves ofertes no són creïbles perquè no tenen poder de canviar la seva condició humana corrupta, ni menys la els altres. L’home nou amb un tarannà totalment diferent només el pot fer Jesús que canvia els cors avesats a fer el mal i els inclina a fer el bé. Qualsevol intent de regeneració política que no passi per la conversió a Jesús està abocada al fracàs perquè l’home no pot canviar la naturalesa corrupta de la seva ànima.

Octavi Pereña i Cortina