INFÀNCIA MALALTA

Unes dades que alerten del drama que s’apropa: “La xifra de menors visitats als centres de salut mental infantil i juvenil ha crescut un 28% en els últims cinc anys a Catalunya. Els centres de desenvolupament infantil  i atenció precoç van atendre l’any passat (2015) el doble de nens de 0 a 6 anys que fa deu anys. El 7,1% dels menors de 15 anys van anar al psicòleg el 2014, davant el 4,6% que ho va fer el 2010” (Mayte Rius). L’informe sobre l’atenció a la salut mental infantil i adolescent a Catalunya elaborat per la Fundació Pere Tarrés i la Federació Salut Mental Catalunya de la que provenen les dades aportades per Mayte Rius, també diu: “De fet, la pobresa figura com un dels factors que augmenten el risc de tenir trastorns mentals igual que les ruptures i el conflictes familiars”. L’entorn sembla ser que és el culpable de l’increment de trastorns mentals en infants cada cop més joves. L’entorn és el que és i no es veu la possibilitat de canviar-lo a curt termini i hem d’aprendre a conviure-hi perquè la manca de recursos públics destinats a atendre la salut mental de la població infantil fa impossible que tots els afectats puguin rebre l’atenció sanitària que necessiten.

L’informe assenyala la crisi que genera pobresa com un factor que provoca trastorns mentals en infants cada cop més jovenets. Aquest factor no és a la mà dels pares afectats canviar-lo. Però en ressalta uns altres: “Les ruptures i els conflictes familiars”. Aquests problemes que contribueixen a generar trastorns mentals als fills, la seva curació no depèn de la sanitat pública i, per tant, no es pot justificar la seva presència a la manca de recursos públics.

L’actriu Melanie Griffth envia un missatge als pares quan va dir: “Al 10 anys bevia com si fos un refresc. M’estava medicant per escapolir-me del meu dolor i de les meves inseguretats”. No especifica què li provocava dolors i inseguretat. Crec que és lícit extreure’n les causes del que passa en les famílies en general. Els infants no respiren en les seves llars un ambient saludable. Les relacions dels pares són conflictives a mata-degolla que de rebot afecten els fills. La prole contempla com els pares ofeguen les penes en l’alcohol, drogues, addicció al treball. Quan la situació ha arribat al límit, la separació o el divorci és la solució. Això provoca el dolor i la inseguretat que esmenta Melanie Griffth que s’han de tractar amb píndoles. Aquest cercle viciós s’ha de trencar pels pares que són la causa de l’augment dels trastorns mentals infantils que preocupa a la sanitat pública.

Què és el que fa que les picabaralles siguin la causa dels problemes domèstics que són inevitables? És un fet evident que Déu és un desconegut per molts pares. Per tant, és lògic que no se’l tingui en compte a l’hora d’haver de solucionar-los. No tenint a l’abast unes espatlles on descarregar els treballs que afeixuguen, erròniament amaguen el neguit en l’alcohol, antidepressius, ansiolítics i en la diversitat de diversions que la societat posa a disposició dels adolorits per fer desaparèixer els seus efectes. El resultat és tot el contrari. Amb el pas del temps les càrregues es fan més pesants i més asfixiants. La “desesperació tranquil·la” com algú anomena aquesta situació és la característica de moltes llars. Amb recepta o sense, amb la intenció de fer desaparèixer  l’infern en que es viu s’utilitzen com a remei les pastilles que els experts en salut mental consideren que són pegats que no solucionen la malura infantil.

M’han dit que acabo els escrits fent referència a Jesús. Si he de proposar la solució a un problema de caràcter espiritual, per força, el que escric ha d’acabar d’aquesta manera. La mateixa classe mèdica assegura que les píndoles no són la solució als trastorns mentals infantils.  The Royal Australian and New Zeland College of Psichiatrics avisa: “És alarmant que qualsevol antidepressiu es recepti als nens”. El Dr. Joe Tucci assegura: “No hi veig un bon motiu perquè a un nen de sis anys o menys se’l tracti amb antidepressius. Crec que això creix perquè es fa servir medicació per tractar els símptomes però no la causa”.

Un toc d’atenció als pares. Algú ha dit: “Enutja’t, infants infeliços s’enutgen, adults infeliços. El tractament de la salut mental costa bilions de dòlars a la nostra societat, no solament en l’aspecte sanitari, sinó en l’aspecte de serveis educatius, justícia i presons. D’on creieu que venen aquests problemes. La majoria comencen en la infància”.

Jesús ha de ser present en les llars no com un personatge històric que jeu sobre la taula d’un forense per a ser disseccionat per estudiar-lo, sinó com el Crist vivent que és el Camí que porta al Pare celestial. Jesús és el Salvador perquè ha esborrat els pecats i la relació amb Déu s’ha restablert. Llavors, la pregària que l’Esperit sant posa en els cors dels pares atribolats  per les malures mentals dels fills és l’eina que serveix per traspassar a les espatlles de Jesús la pesada càrrega dels trastorns mentals dels fills. Si Jesús es fa present en una llar perquè els pares hagin cregut en Ell  pot ser l’inici de la curació dels fills perquè allí on tot es tirava endavant peti qui peti s’ha implantat la pau de Déu que excedeix la comprensió humana i, aquesta pau divina és el bàlsam que transforma la inestabilitat infantil.

Felip li diu a Natanael: “hem trobat a Jesús de Natzaret”. Natanael li diu: “¿De Natzaret en pot sortir res de bo?” Felip li diu: “Vine i ho veuràs” (Joan 1:45,46). Si el lector està tip de gastar diners en tractaments que no resolen els problemes dels seus fills, no faci cas de les pestes que es diuen sobre Jesús, vagi a Ell i veurà qui és realment.

Octavi Pereña i Cortina

 

INFÀNCIA MALALTA

Unes dades que alerten del drama que s’apropa: “La xifra de menors visitats als centres de salut mental infantil i juvenil ha crescut un 28% en els últims cinc anys a Catalunya. Els centres de desenvolupament infantil  i atenció precoç van atendre l’any passat (2015) el doble de nens de 0 a 6 anys que fa deu anys. El 7,1% dels menors de 15 anys van anar al psicòleg el 2014, davant el 4,6% que ho va fer el 2010” (Mayte Rius). L’informe sobre l’atenció a la salut mental infantil i adolescent a Catalunya elaborat per la Fundació Pere Tarrés i la Federació Salut Mental Catalunya de la que provenen les dades aportades per Mayte Rius, també diu: “De fet, la pobresa figura com un dels factors que augmenten el risc de tenir trastorns mentals igual que les ruptures i el conflictes familiars”. L’entorn sembla ser que és el culpable de l’increment de trastorns mentals en infants cada cop més joves. L’entorn és el que és i no es veu la possibilitat de canviar-lo a curt termini i hem d’aprendre a conviure-hi perquè la manca de recursos públics destinats a atendre la salut mental de la població infantil fa impossible que tots els afectats puguin rebre l’atenció sanitària que necessiten.

L’informe assenyala la crisi que genera pobresa com un factor que provoca trastorns mentals en infants cada cop més jovenets. Aquest factor no és a la mà dels pares afectats canviar-lo. Però en ressalta uns altres: “Les ruptures i els conflictes familiars”. Aquests problemes que contribueixen a generar trastorns mentals als fills, la seva curació no depèn de la sanitat pública i, per tant, no es pot justificar la seva presència a la manca de recursos públics.

L’actriu Melanie Griffth envia un missatge als pares quan va dir: “Al 10 anys bevia com si fos un refresc. M’estava medicant per escapolir-me del meu dolor i de les meves inseguretats”. No especifica què li provocava dolors i inseguretat. Crec que és lícit extreure’n les causes del que passa en les famílies en general. Els infants no respiren en les seves llars un ambient saludable. Les relacions dels pares són conflictives a mata-degolla que de rebot afecten els fills. La prole contempla com els pares ofeguen les penes en l’alcohol, drogues, addicció al treball. Quan la situació ha arribat al límit, la separació o el divorci és la solució. Això provoca el dolor i la inseguretat que esmenta Melanie Griffth que s’han de tractar amb píndoles. Aquest cercle viciós s’ha de trencar pels pares que són la causa de l’augment dels trastorns mentals infantils que preocupa a la sanitat pública.

Què és el que fa que les picabaralles siguin la causa dels problemes domèstics que són inevitables? És un fet evident que Déu és un desconegut per molts pares. Per tant, és lògic que no se’l tingui en compte a l’hora d’haver de solucionar-los. No tenint a l’abast unes espatlles on descarregar els treballs que afeixuguen, erròniament amaguen el neguit en l’alcohol, antidepressius, ansiolítics i en la diversitat de diversions que la societat posa a disposició dels adolorits per fer desaparèixer els seus efectes. El resultat és tot el contrari. Amb el pas del temps les càrregues es fan més pesants i més asfixiants. La “desesperació tranquil·la” com algú anomena aquesta situació és la característica de moltes llars. Amb recepta o sense, amb la intenció de fer desaparèixer  l’infern en que es viu s’utilitzen com a remei les pastilles que els experts en salut mental consideren que són pegats que no solucionen la malura infantil.

M’han dit que acabo els escrits fent referència a Jesús. Si he de proposar la solució a un problema de caràcter espiritual, per força, el que escric ha d’acabar d’aquesta manera. La mateixa classe mèdica assegura que les píndoles no són la solució als trastorns mentals infantils.  The Royal Australian and New Zeland College of Psichiatrics avisa: “És alarmant que qualsevol antidepressiu es recepti als nens”. El Dr. Joe Tucci assegura: “No hi veig un bon motiu perquè a un nen de sis anys o menys se’l tracti amb antidepressius. Crec que això creix perquè es fa servir medicació per tractar els símptomes però no la causa”.

Un toc d’atenció als pares. Algú ha dit: “Enutja’t, infants infeliços s’enutgen, adults infeliços. El tractament de la salut mental costa bilions de dòlars a la nostra societat, no solament en l’aspecte sanitari, sinó en l’aspecte de serveis educatius, justícia i presons. D’on creieu que venen aquests problemes. La majoria comencen en la infància”.

Jesús ha de ser present en les llars no com un personatge històric que jeu sobre la taula d’un forense per a ser disseccionat per estudiar-lo, sinó com el Crist vivent que és el Camí que porta al Pare celestial. Jesús és el Salvador perquè ha esborrat els pecats i la relació amb Déu s’ha restablert. Llavors, la pregària que l’Esperit sant posa en els cors dels pares atribolats  per les malures mentals dels fills és l’eina que serveix per traspassar a les espatlles de Jesús la pesada càrrega dels trastorns mentals dels fills. Si Jesús es fa present en una llar perquè els pares hagin cregut en Ell  pot ser l’inici de la curació dels fills perquè allí on tot es tirava endavant peti qui peti s’ha implantat la pau de Déu que excedeix la comprensió humana i, aquesta pau divina és el bàlsam que transforma la inestabilitat infantil.

Felip li diu a Natanael: “hem trobat a Jesús de Natzaret”. Natanael li diu: “¿De Natzaret en pot sortir res de bo?” Felip li diu: “Vine i ho veuràs” (Joan 1:45,46). Si el lector està tip de gastar diners en tractaments que no resolen els problemes dels seus fills, no faci cas de les pestes que es diuen sobre Jesús, vagi a Ell i veurà qui és realment.

Octavi Pereña i Cortina

 

EDUCACIÓ VIÀRIA

Els vehicles van proveïts  d’uns intermitents que serveixen per indicar als automòbils que els segueixen que van a fer un gir a la dreta o a l’esquerra. Aquest avís serveix perquè el conductor afectat prengui la precaució convenient. Aquest estri que serveix per fer la conducció més segura sembla que els fabricants els hagin exclòs perquè els  conductors ignoren la seva existència.

No es fa servir l’intermitent a causa de la desídia provocada per la deshumanització del conductor. Quan ell o ella puja al vehicle passa quelcom semblant al que succeeix quan un hom entra en un camp de futbol o en una pavelló esportiu. La persona ben plantada, educada i riallera es converteix en un energumen que no tenint prou amb escridassar l’àrbitre  i els jugadors, els insulta amb paraules tan grolleres que no es poden repetir en un escrit.

Bé, tornem al nostre conductor que no utilitza l’intermitent per avisar el xofer que el segueix que va a fer un gir. Per què no ho fa? No és un moviment que exigeixi un gran esforç. Només és una petita pressió a una palanca acoblada al volant i a l’abast de la mà. No és una qüestió de dificultat. És un problema d’empatia, de no saber-se posar a la pell  del conductor a qui li pot afectar el gir que va a fer. D’alguna manera s’hi troba una certa dosi de narcisisme, en la complaença excessiva en el seu propi ego que li impedeix sentir un mínim d’afectació pels inconvenients que li pot provocar a l’altre. No solament molèsties a l’altre, també danys materials i personals a ambdós conductors, doncs, una acció tan fàcil de fer com posar l’intermitent, si no es fa pot produir un xoc que a més dels desperfectes als vehicles pot provocar danys físics, en alguns casos irreparables.

Situem-nos en una rotonda.  Tens els ulls ben oberts perquè hi ha vehicles que hi entren. Seguint la mala costum els intermitents no donen senyal. Esperes. El vehicle que entra en la rotonda si amb l’intermitent indiqués  el que va a fer pots prendre una decisió. Si no indica res pots fer un moviment equivocat que pot provocar un accident. Si els conductors fóssim més humans i féssim servir els intermitents la conducció seria més fluïda i menys estressant.

Els valors del cristianisme són útils tan en la circulació urbana com en la interurbana. La fe en Crist dóna al conductor que la posseeix l’empatia que necessita per identificar-se amb l’altre conductor per tal que la seva manera de conduir no l’afecti negativament. El dia que es produeixi un accident a causa de l’intermitent que dorm, els mitjans de comunicació aniran plens de referències a la necessitat de fer servir l’intermitent en el moment que es va a fer un gir. Passada la commoció de la tragèdia tot seguirà igual. Els bons propòsits són molt fugaços i ben aviat desapareix l’empatia que se sentia per l’altre. L’ego orna a prevaldre per sobre el bé de l’altra persona.

El tema de l’intermitent és un dels molts que afecten la bona convivència. Resoldre’ls no és només una qüestió de lleis que sancionen. Són un problema del cor. De l’ànima d’on neixen de manera permanent els sentiments, siguin aquests bons o dolents que fan que la convivència sigui bona o dolenta.

Els pagesos saben prou bé la conveniència de conrear bones varietats de fruiters perquè donin fruits de qualitat  que tinguin bona acceptació en el mercat. Doncs, bé, el comportament humà s’assembla a l’exemple de l’arbre fruiter. Segons sigui el cor així serà el fruit que donarà. Paràbola de Jesús: “o feu l’arbre bo i el fruit serà bo, o feu l’arbre dolent i el seu fruit serà dolent: perquè l’arbre es coneix pel seu fruit…L’home bo, del bon tresor del seu cor en treu coses bones, i l’home dolent, del mal tresor en treu coses dolentes” (Mateu 12:33,35).

Segons Jesús el comportament humà no és qüestió de normes bones o dolentes, sinó de la qualitat del cor. Segons la il·lustració que ens dóna Jesús de si s’és arbre bo o dolent. Els pagesos per transformar un arbre dolent en bo, l’empelten. El que creix a partir de l’empelt és un arbre bo que dóna bon fruit. El cor de l’home, encara que no es vulgui reconèixer, és dolent de mena i, d’acord a aquesta naturalesa dóna els fruits. El comportament social és una evidència de la maldat que s’amaga en el cor de l’home. D’acord al tema que tractem  en aquest escrit el fruit que dóna la maldat del cor de l’home és: una conducció dolenta, temerària, que no respecta les normes d’una bona conducció, amb consciència disminuïda pels efectes de la droga o l’alcohol…i així passa el que passa.

Ens cal un cor bo que generi pensaments d’amor i d’empatia ver l’altre conductor perquè la conducció sigui més fàcil i segura. Ben segur que si és Crist qui governa el cor del conductor els accidents minvaran perquè al tenir en compte l’altre es conduirà de manera més assenyada i prudent. El que no vull per mi no ho desitjo pel meu proïsme

La pregunta que ens hem de fer és saber com un cor dolent és fa bo perquè doni fruits bons. La Bíblia ens diu que la fe en Crist és la causa de la transformació. Crist és qui fa bo el cor dolent i qui mitjançant l’Esperit Sant fa que el cor produeixi les accions que fan més agradable i segura la circulació per les vies urbanes i interurbanes.

Octavi Pereña i Cortina

 

SOCIETAT MALALTA

“El meu pare és un monstre” és el títol del reportatge que escriu Lorena Ferro. Redacta: “Son històries diferents, però totes tenen en comú haver nascut i crescut en entorns de maltractament físic o psicològic. O totes dues coses. Són fills o filles de maltractadors”.

El metge forense Miguel Lorente, escriu: “Com pot ser afable un home que comet aquests actes? El perfil del maltractador sempre és el mateix: un home que va patir maltractaments d’un pare masclista, que pega a la seva mare i que vivia una infància violenta. Un home que reprodueix aquests valors i que fora de casa mostra una cara amable. Perquè la violència la reserva per a casa, l’espai que considera de la seva propietat, on la seva paraula és llei i els seus desigs ordres”. Un narcís que exposa el seu ego en l’espai domèstic amb tota la seva virulència.

Una bona educació, que mai és massa tard per que arribi al pare que és un monstre és el que es necessita perquè deixi de ser-ho i que el seu caràcter no es reprodueixi en els fills. “Instrueix el noi concernent el seu camí i ni quan  sigui vell no se n’apartarà” (Proverbis 22: 6). El nen que s’ha criat en un ambient de violència monstruosa creu que els mals tractes que el pare dóna a la seva mare i a ell mateix és correcta. L’ensenyança rebuda comença a reproduir-se en l’assetjament que infligeix als ses companys d’escola. S’envolta d’una colla de companys als qui domina i els diu: “Veniu amb mi, estiguem-nos a l’aguait per vessar sang, posem una emboscada a l’innocent sense motiu, engolim-nos vius com el sepulcre, i sencers com els qui baixen a la fossa. Trobarem tota mena de valuosa riquesa, omplirem les nostres cases d’espoli, tu posaràs la teva sort amb nosaltres, tindrem tots una bossa en comú” (Proverbis 1: 11-14). Així és com neix el ramat (la manada) que assetja a les noies que considera que són objectes que li pertanyen, facultat per fer amb elles les barbaritats que considera són les millors. Quan comença a sortir amb una noia reprodueix amb ella allò que el seu pare feia amb la seva mare. Controla el seu mòbil. L’allunya del seu grup d’amistats. La sotmet a la seva voluntat. Li fa tot això perquè li diu que l’estima. Si la noia és espavilada i trenca la relació abans no sigui massa tard, l’assetja. No la deixa viure en pau. Pot acabar morta en un escampat colpejada i  violada.

L’home narcís que considera la dona propietat seva, com a amo del objecte pot fer amb ella allò que li sembli millor. No porta en el seu front un cartell que digui el que realment és perquè les dones s’allunyin d’ell. Graciela Ferreiro fa aquesta descripció de l’home masclista: “L’home violent no es distingeix de la normalitat masculina en general. Pot ser simpàtic, seductor, atractiu, cavalleresc, amb actituds de ciutadà modèlic. Això li permet camuflar-se i passar inadvertit, en el món extern de la seva família: tenir doctorats  universitaris, ser funcionari de l’Estat, docent, psicòleg, actor, jutge, empresari, obrer, policia, metge, cuiner, científic”.

Com molt bé diu el metge forense Miguel Lorente: “La societat està malalta”.  Quin tipus de malaltia pateix? Si és una dolència mental, com és possible que ni psicòlegs ni psiquiatres hi posin remei? Els narcisos són molt astuts i fan veure que s’han curat. Quan se’ls dóna l’alta, al poc temps tornen a fer el mateix. Es treuen la mascareta i tornen a manifestar-se  tal com realment són. Les excuses que els especialistes en malalties mentals donen per camuflar el seu fracàs es que el sistema sanitari necessita més recursos econòmics i més personal. Si el servei de salut mental segueix sent controlat per la indústria farmacèutica el que s’aconsegueix és que la sedació de la societat s’agreugi sense corregir la violència masclista que no és una malaltia biològica sinó espiritual.

Quan es produeix un cas de violència masclista amb el resultat de mort de la dona, es fan concentracions en senyal de protesta. S’encenen espelmetes en senyal de respecte vers la víctima. En la multiplicació es pot alterar l’ordre els factors sense alterar el resultat. En el cas de la violència masclista no es pot anteposar l’efecte a la causa. Si la societat està espiritualment malalta, la conseqüència d’això, entre altres efectes és la violència masclista. En general no s considera que l’ésser humà estigui espiritualment malalt. Se’l considera bo per naturalesa i si comet malifetes es a causa de factors externs que incideixen en ell. Per això es busca canviar el medi en que es mou. No es té en compte que Déu va maleir la terra i que la conseqüència del pecat d’Adam ens afecta a tots. Jesús no veu el problema del comportament de l’home d’aquesta manera. En el context dels fariseus que es consideraven ser bones persones Jesús els diu: “No he vingut a buscar justos, sinó pecadors al penediment” (Mateu 9: 13). És per això que les bones persones (?) el critiquen per relacionar-se amb els pecadors/es. Doncs sí, Jesús busca pecadors, males persones, perquè es penedeixin. La conseqüència del penediment és que les persones dolentes per la fe en el  Nom de Jesús es converteixen en fills d Déu que abandonen la seva anterior manera de viure i comencen a caminar en novetat de vida.

En el context de les relacions home-dona, espòs-esposa, els masclistes que creuen en Jesús canvien el concepte que tenien de la dona. Ara la veuen com la companya idònia que Déu els ha donat. En el matrimoni consideren la dona com membre del seu propi cos. Se l’estima com a si mateix. Si la danya es fa mal a si mateix. S’ha de ser molt insensat danyar l’esposa si fent-ho s’autoflagel·la.

Vulgui el Senyor canviar el concepte que tenen els masclistes de la dona, que la respectin i la protegeixin. Que deixin de veure-la com un objecte d’usar i llençar.

Octavi Pereña i Cortina