PASSAT MASCLISTA

De tant en tant es produeixen onades d’assassinats de dones perpetrats per les seves parelles o ex que disparen l’alarma social. Què passa? Per a uns la culpa recau en la crisi que altera el comportament del baró ja que minva els mitjans de subsistència. L’alcohol, les drogues,…també afecten. Totes aquestes coses són factors externs que  agreugen la violència masclista, però no són la causa.

Un refrany és molt il·lustratiu del tema de la violència contra la dona: “La dona i la mula, el garrot sol fer-la bona”. El metge forense Miguel Lorente diu: “No és un discurs nou, és el discurs de fa segles, propi d’homes que veuen les dones com un objecte sexual, que han de fer el que ells diguin per satisfer-los perquè els seus desigs prevalen sobre els d’elles. Són els masclistes elevats a l’enèsima potència, la cara més dura i cruel d’una ideologia mantinguda en el temps”. El sentiment de propietat s’amaga darrere la violència contra la dona. Moltes morts es produeixen quan s’està en procés de divorci o separació. Aquesta dona és meva i no vull que pertanyi a cap altre home.

El discurs de la violència contra la dona que ve de segles s’esbossa a l’inici de la història humana quan Déu li diu a Eva poc després de la desobediència: “I el teu desigs serà vers el teu marit, i ell et dominarà” (Gènesi 3:16). El pecat trenca l’harmonia que hi ha d’haver en les relacions conjugals i desequilibra la relació quan fa que l’home vulgui imposar el seu domini a base de garrot per fer-la bona. El domini a lo bèstia de l’home sobre la dona ja es deixa entreveure quan Lèmec, besnét de Caín diu a les seves dones: “Estigueu atentes a les meves paraules: He matat un home per causa d’una ferida meva, i un jove per causa d’un cop contra mi” (Gènesi 4:23). Lèmec es venjarà de qualsevol persona que li faci la més mínima ofensa. Adà i Sil·là, les seves dones,  ja estan advertides Si sou desobedients el garrot us posarà a to .

A proverbis 31 hi trobem la descripció d’un matrimoni ideal doncs dibuixa com han de ser els vincles conjugals: “Una dona exemplar, qui la trobarà? Perquè és més valuosa que les perles. El cor del seu marit confia en ella, i no pas sense profit”                   (vv. 10,11). Les relacions conjugals són excel·lents. Ella vetlla per la prosperitat de la família. “Els seus fills s’aixequen i la feliciten, i el seu marit l’elogia” (v.28). Els sentiments del marit vers ella no són flor d’un dia, del Dia de la Mare. És un afecte perenne que sent per ella. “El seu marit és conegut als portals quan seu amb els ancians de la terra” (v.23). En aquest cas l’espòs exerceix un càrrec públic en el govern de la ciutat. En l’antigor els afers col·lectius es dirimien asseguts a la porta de la vila. Les relacions familiars excel·lents es reflecteixen en el prestigi públic de l’espòs.

Repeteixo, el model de matrimoni que descriu aquest text de Proverbis és l’ideal. No ens fem falses il·lusions: no es pot donar aquí a la terra. Però la Bíblia no ens deixa arrossegant-nos pel fang.

La desobediència d’Adam en el Paradís va destruir la situació idíl·lica que gaudia la primera parella. La recriminació fa acte de presència ben aviat. Adam s’excusa a Déu de la seva desobediència i el culpa del seu desastre, dient-li: “La dona que em vas donar per estar amb mi, ella m’ha donat del fruit de l’arbre i n’he menjat” (Gènesi 3:12). ¿No ens és familiar aquesta actitud? ¿No és el plat del dia les recriminacions mútues que sovint acaben  amb baralles  que deixen ferides que no cicatritzen mai?

Toquem de peus a terra! El matrimoni ideal no es troba aquí a la terra però es pot seguir un camí que l’acosta. El pecat trenca la bona convivència conjugal però la fe en Crist restableix les bases per recupera-la.

L’Escriptura presenta el matrimoni com una figura de la relació jeràrquica de Crist amb l’església. Crist és el cap de l’església, el marit el cap de la muller. L’església està sotmesa a Crist, l’esposa al marit” (Efesis 5:22-24). No és una relació de vassallatge i de submissió al més fort. Sinó de dues persones amb papers diferents que són iguals davant Déu i que s’estimen. Aquesta imatge de Crist com el cap de l’església i de l’home com a cap de la dona ens transporta als Deu Manaments on s’estableix el principi d’autoritat. Déu és l’Autoritat suprema que decreta les regles del joc. Un cop posat aquest fonament descriu l’autoritat delegada: els fills han d’obeir els pares sense distinció: el pare i la mare. Tota societat perquè funcioni bé hi ha d’haver un cap. Tants caps tants barrets és un desori. Per creació l’home està per damunt de la dona. Repetim no és una relació de vassallatge és una relació d’amor tal com ens ensenya el text d’Efesis.

Prescindint de Déu l’autoritat és tabú. No volem cap autoritat i així ens van les coses. L’anarquia acampa arreu. “Així que, tal com l’església està sotmesa al Crist, així també les mullers als propis marits en tot” (v.24). El marit que és el cap, com ha de tractar la dona? Això és el que ens diu la Sagrada Escriptura: “Marits, estimeu les vostres pròpies mullers, així com també el Crist va estimar l’església, i es va lliurar per ella” (v.25). Així com Crist va donar la seva vida pel bé de l’església, el marit seguint l’exemple de Crist s’ha de donar pel bé de la seva esposa.

L’Escriptura ens revela el misteri que en el matrimoni dues carns es converteixen en una sola carn: “Així els marits han d’estimar les pròpies mullers com els propis cossos. Qui estima la seva muller s’estima a si mateix, perquè mai ningú no ha odiat la seva pròpia carn, sinó que l’alimenta i la protegeix, com també el Senyor a l’església…Però, que cadascú de vosaltres també estimi la seva muller com a si mateix, i la muller que respecti el seu marit” (vv. 28-33).

És cert, aquí a la terra el matrimoni ideal no s’assoleix però, en Crist, s’abandona el passat masclista i s’inicia el camí vers el matrimoni ideal. En Crist ja no hi ha dones maltractades ni assassinades. Sinó homes i dones que a pesar de les seves febleses i defectes caminen junts vers l’ideal establert per qui va crear el matrimoni al dir: “Per això l’home deixarà el seu pare i la seva mare, i s’unirà a la seva dona, i seran  una sola carn” (Gènesi 2:24). Aquest declaració ha estat ratificada per l’autoritat de Jesús.

Octavi Pereña i Cortina

OCCIDENT TRASBALSAT

Que els polítics amb molta solemnitat demanin als Reis Mags que els ajudin a sortir dels temps difícils que travessem en els que moltes famílies s’ho  passen  molt malament i que els demanin “Oportunitats per sortir de la crisi. Que l’any 2015 sigui un any solidari i ple d’esperança pels nens i nenes  que són l’ànima de la ciutat” com ha fet l’alcalde de Barcelona Xavier Trias és una aixecada de camisa que s’intenta fer als ciutadans. Una petició com la que ha fet l’alcalde de Barcelona mostra que els polítics no reconeixen la seva responsabilitat pel seu comportament insolidari que ens ha portat a la greu crisi global que sacseja Occident. Crisi que fa malviure a milions de ciutadans . La minoria milionària ha crescut. A la majoria dels ciutadans, els que tenen un sou se’ls ha abaixat o perdut.  La minoria dels rics, en canvi, augmenten els ingressos.

Tothom sap que la crisi que ens arruïna l’ha causat la manca d’ètica i de moral de les elits polítiques i econòmiques que s’han caracteritzat per la mesquinesa  amb que han manipulat els diners públics que es resumeix en un sol mot: CORRUPCIÓ. Mentre el govern parla de transparència, la ministre de Sanitat Ana Matute que s’ha vist obligada a dimitir per incompetència se l’ha nomenat vice-presidenta de la Comissió al Desenvolupament del Congrés de Diputats, càrrec que va acompanyat d’un plus de 1000 euros mensuals. El partit recompensa els qui li són fidels. ¿És justícia social aquest sobresou quan les pensions i el salari mínim augmenten uns irrisoris tres euros?

L’home és corrupte per naturalesa. Una llei de transparència no elimina la naturalesa corrupta de l’ésser humà. Pot mitigar la seva aparició en l’àmbit econòmic, però, el mal segueix amagat al fons del cor esperant l’oportunitat. Atesa la condició humana la corrupció estén els seus tentacles arreu. 

El rei Salomó, acabada la dedicació al Senyor del temple a Jerusalem, Déu se li va aparèixer de nit, i li va dir: “He escoltat la teva pregària , i m’he triat aquest lloc com a casa de sacrifici” (2 Cròniques 7:12). El fet que Déu hagués escollit el temple a Jerusalem com el lloc on se li havia de retre culte no vol dir que l’acceptació de part de Déu del temple construït per Salomó  fos garantia que la prosperitat d’Israel estigués assegurada. Al reconeixement diví li acompanya un avís: “Quan tanqui els cels i no hi hagi pluja, o quan mani a la llagosta de devorar la terra, o quan enviï pesta contra el meu poble” (v.13).Déu anticipa la misèria que li vendria al seu poble si no caminaven en rectitud i justícia. El temple de Salomó que era un símbol de la presència de Déu entre el seu poble no garantia  la prosperitat ni que el Senyor estaria present entre el seu poble. D’això n’haurien de tenir memòria històrica. Durant el període dels Jutges, abans que s’instaurés la monarquia a Israel “cadascú feia el que li semblava recte als seus propis ulls” (Jutges 21:25). L’apostasia que s’havia apoderat de la classe sacerdotal s’havia estès al poble. Israel està en guerra contra els filisteus. La sort no acompanyava els israelites. Amb el propòsit que el curs de la guerra els fos propici, Israel va portar l’arca del pacte, símbol de la presència de Déu entre el poble al camp de batalla. La superstició no va funcionar. Israel va ser derrotat i es va consolidar el domini filisteu sobre Israel.

Quan Déu va tancar els cels i no va ploure, quan va enviar la llagosta que va malmetre els conreus, o quan va enviar la pesta que va provocar mortaldat en el bestiar i es va trobar en un destret. Déu posa unes condicions per tal de recuperar la prosperitat perduda. No accepta la hipocresia sacerdotal. No n’hi ha prou amb lloar-lo de llavis si el cor es manté lluny d’Ell. Es necessita quelcom més pregon que un ritualisme buit de contingut. Perquè les benediccions de Déu caiguin sobre la terra és necessària una genuïna conversió a Ell. No hi ha cap dubte del que Déu espera de nosaltres per poder-nos beneir:  “Si el meu poble, sobre el qual el meu Nom és invocat,, ells si s’humilien i preguen i cerquen el meu rostre, i es penedeixen dels seus mals camins, llavors jo escoltaré des dels cels, i perdonaré el seu pecat i guariré la seva terra” (2 Cròniques 7:14). La pregària del fariseu que va pujar al temple: “Oh Déu, et dono gràcies perquè jo no sóc com els altres homes, rapaços, injustos, adúlters, ni tampoc com aquest publicà” (Lluc18:11), no va arribar a les oïdes de Déu. En canvi, la del publicà, de lluny estat i copejant-se el pit deia: “Oh déu, sigues propici amb mi, un pecador” (v.14), és la pregària que Déu escolta. És el que Déu li va dir a Salomó després de la dedicació del temple. Si no hi ha un vertader penediment i una pregària de cor sincera, Déu no escolta i no allibera el seu poble dels seus enemics. Ve com l’anell al dit  que en el moment de redactar l’esborrany d’aquest escrit  s’hagi produït a París l’atemptat gihadista contra la seu del setmanari Charlie Hebdo. Aquest fet posa de manifest que l’extremisme islamista pot colpejar  i posar en evidència els serveis secrets i les forces de seguretat. No n’hi ha prou amb manifestacions en defensa de la llibertat presidides per presidents de govern. A mesura que passa el temps l’extremisme islamista  es consolida i Occident no sap com reaccionar per planar-li cara. No hi veu sortida a aquesta situació angoixosa. Jo m’atreviria a dir que el que fa que no s’albiri en l’horitzó un final feliç és que Occident que té una base de fe cristiana li doni l’esquena al Pare de nostre Senyor Jesucrist i per aquest motiu no hi ha salut en la nostra terra. Déu no ens allibera dels nostres enemics.

Octavi Pereña i Cortina

 

VELLESA ACTIVA

“Tan se val l’edat! Exerciré la medicina mentre pugui fer-ho, per la salut dels altres i, com demostra la meva investigació, per la meva pròpia” (Ewan MacDonald).

El nostre temps està embolcallat d’una dura crisi econòmica acompanyada d’una gran tassa d’aturats. Un 27% de la població activa i els milions de jubilats significa que en són moltes les persones que no treballen.

El Dr. MacDonald diu que la mineria en la que va treballar és una feina insalubre pels accidents: la silicosi. Avui no la considera la pitjor per la salut. La pitjor és l’atur: “Avui els miners tenen més bona salut que els aturats: l’atur de llarga durada és la primera causa de mortalitat”. La conclusió general a que han arribat els investigadors és que el tipus de feina que tens és el factor determinant no només de la nostra esperança de vida, sinó de la seva qualitat. Conservar la salut, llevat els casos aliens de la nostra responsabilitat, depèn en bona part si tenim feina o no. 

El Dr. MacDonald defineix ocupació com: “Activitat quotidiana amb un propòsit definit que gratifica qui la realitza. De manera més amplia, jo ho defineixo com el propòsit que dóna sentit cada jornada a l’existència humana. Hem demostrat empíricament que sense aquest propòsit els indicadors de la salut es deterioren”.

Una bona feina no és la més ben pagada ni una bona jubilació és la que permet viatjar arreu del món. Un bon sou i una excel·lent jubilació permeten viure sense problemes econòmics, però no garanteixen una vida feliç i saludable perquè no són gratificants ni donen sentit a la vida. L’atur és una situació gens agradable però no ha de ser una font de laments i viure capficat.

Tant pels jubilats com pels aturats el desvagament no és una solució idònia per la salut. Segons el Dr. Ewan MacDonald ocupar-se en quelcom que gratifica és la millor manera de conservar la salut. El voluntariat n’és una sortida perquè és una gratificació per qui en fa una tasca perquè el voluntari escull què és el que vol fer. Fa una feina que li ve de gust, que no li ha estat imposada, sinó que ha decidit fer-la.

La vagància no és una bona manera de passar el temps. El lleure si no s’omple amb quelcom gratificant és una font d’estrès ja que al deixar la ment lliure, aquesta es dedica a passar revista al cúmul d’esdeveniments desagradables que no pot evitar la seva existència. Voler canviar el que no es pot canviar és una font d’estrès i, l’estrès es verí per la ment. Una ment malaltissa  roba la salut física.

Durant els anys de prosperitat econòmica se’ns ha ensenyar a llençar la casa per la finestra. A gastar més del que guanyàvem. A endeutar-nos per poder tenir una vida principesca i, en conseqüència a la vagància pròpia d’aquesta classe social. Ara que estem en temps de vaques flaques, pel fet de no haver après a ser altruistes quan el vent ens era favorable, arribat el moment que disposem de temps  no sabem que fer. Estem pagant un alt preu en malalties físiques pròpies de la inactivitat. Veus com la del Dr. Ewan MacDonald ens alerten dels perills que la inactivitat física i mental comporten per la nostra salut integral. La societat posa a disposició d’aturats i jubilats una ampla gamma de possibilitats d’ocupar el lleure amb activitats gratificant i saludables. És qüestió de voler aprofitar-les. Cal recordar que el donar és més valuós que el rebre. Aprofitar les possibilitats d’omplir el temps que la societat proporciona a aturats i jubilats no hauria de consistir en activitats egoistes pensant únicament en els interessos propis. Donar-se pel bé dels altres és la millor medicina per combatre l’estrès que fa la vida insuportable. El Dr. Ewan MacDonald ens recorda el remei  per mantenir-se en bona salut quan les hores es fan llargues per la inactivitat: “Exerciré la medicina mentre pugui fer-ho, per la salut dels altres i, com demostra la meva investigació, per la meva pròpia”

Octavi Pereña i Cortina