AMOR O “KINDFULNESS”

“Kindfulness”és un anglicisme que significa “amabilitat”, és fruit de l’amor de Déu. Com poc amor de Déu es troba en l’home, l’amabilitat desapareix de l’escenari públic. El vertader amor que és el diví, és molt més que l’amor sexual que tan sovint es té als llavis. Quan algú diu a una altra persona: “T’estimo”, generalment significa que es vol tenir relació sexual amb ella. Aquest no és l’amor que vull tractar en aquest escrit.

Què és amor? La pregunta s’hauria de fer d’una altra manera: Qui és amor? La resposta indiscutiblement l’hem d’anar a buscar a la Bíblia que ens diu: DÉU ÉS AMOR (1 Joan 4: 16). Ser religiós no equival a ser espiritual. Hi ha persones extremadament religioses que ignoren què és ser espiritual. El Senyor que contempla el que s’amaga en la intimitat de l’ànima,  diu als beats: Però jo us conec que no teniu l’amor de Déu en vosaltres” (Joan 5: 42). L’amor és un sentiment i els sentiments no es visualitzen. Jesús que ens vol treure de la incertesa, sense embuts afirma: “Aquest és el meu manament, que us estimeu els un als altres , tal com jo us he estimat” (Joan 5 :12). Hem dit que Déu, el Pare de Jesús “es  amor”. La pregunta que cal fer-nos és: ¿com podem relacionar-nos amb aquest Déu que és amor?

Jesús comenta amb els seus deixebles sobre les estances celestials. Tomàs li diu que desconeix el camí que porta a elles. Jesús li respon: “Jo sóc el camí, i la veritat, i la vida: ningú ve al Pare sinó per mi”  (Joan 14: 6). De moment com l’Esperit Sant encara no havia estat enviat, els apòstols no podien creure les paraules de Jesús, si el Senyor no ens obre el cor. La cosa va canviar radicalment quan a la primera Pasqua després de l’ascensió de Jesús l’Esperit Sant va ser enviar a la incipient església i els ulls dels creient van poder entendre allò que es estava tapat: “Perquè l’amor de Déu s’ha vessat en els nostres cors per l’Esperit Sant que ens va ser donat” (Romans 5: 5). Ja que “el fruit de l’Esperit és amor” (Gàlates 5: 22), si un hom no ha nascut de nou per la fe en Jesús, no té sentit l’amor de Déu. Escoltem l’apòstol Pau: “Caminem en amor com també Crist ens va estimar” (Efesis 5: 2), o que “el vostre amor abundi encara més” (Filipencs 1: 9). Demanar als incrèduls que s’estimin els uns als altres  amb un amor tan gran com el que Déu ens ha estimat “que va donar el seu Fill Unigènit, a fi que tot el qui creu en Ell no es perdi, sino que tingui vida eterna” (Juan 3: 16), és com demanar peres a l’olm. L’amor de Déu en l’actual situació és com una flor d’hivernacle que necessita atencions especials. És per això que no podem baixar la guàrdia a l’hora “de considerar-nos els uns als altres per estimular-nos a  l’amor” (Hebreus 10: 24). Els creients en Crist ens hem de vigilar mútuament, no amb els propòsit de fiscalitzar-nos, sinó amb el propòsit d’estimular l’amor de Déu en el germà que flaquegi.  

En els centres sanitaris s’hi han penjat cartells on s’hi llegeix: “Prou a la Violència”. És un desig molt lloable en un món que està fins el coll de violència. ¿És possible veure un  món lliure de violència? Es  pot aconseguir si es reuneixen certs requisits. En la pregària que Jesús dirigeix al seu Pare, entre altres coses diu: “I els he fet conèixer el teu Nom, i el faré conèixer, a fi que l’amor amb que m’has estimat sigui en ells, i jo en ells” (Joan 17: 26).

Els apòstols  mentre Jesús caminava amb ells discutien qui seria el mes gran en el regne dels cels (Marc 9: 39). S’havia de canviar la carnalitat per l’espiritualitat. Això va succeir en la celebració de la primera Pentecosta després de l’ascensió de Jesús que van ser plens de l’Esperit Sant. Aquells primers creients es van convertir en temples de l’Esperit i, el fruit de l’Esperit “és amor” (Gàlates 5: 22). Només a aquestes persones són les que junt amb l’amor s’hi manifesten “goig, pau, tolerància, afabilitat, bondat, fidelitat, senzillesa, autodomini” (vv. 22, 23)

Un fariseu que volia comprometre  a Jesús li va preguntar: “Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?” Jesús li va respondre: “Estimaràs el Senyor el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima amb tota la teva ment. Aquest és el principal i més gran manament. I el segon se i assembla: Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix” (Mateu 22: 35-39). Les persones que no en volen  sentir parlar de Déu i menys estimar-lo de la manera que ensenya el manament, i el seu proïsme com a elles mateixes, ¿no és un absurd demanar-los-hi? Aparentment sí. Però si es té en compte que el Senyor té el poder d’obrir els cors com ho va fer amb Lidia perquè cregués el que Pau deia (Fets 16: 14), l’anunci de l’Evangeli deixa en les mans de Déu que els escollits passin de mort a vida per la fe en Jesús. La proclamació de l’Evangeli no és un anunci que es fa al buit.

Octavi Pereña Cortina

 

 

LLUM EN LA TENEBRA

Ima Sanchís, entre altres coses li pegunta a Hernan Zin, reporter de guerra: “Creu que estem ben informats? La resposta és esfereïdora: “Sí, el que rebo cada nit és aterridor, a la premsa només veiem el 30% del que passa. És una guerra feta amb IA. Gaza és un gran laboratori. L’any 2004 vaig veure els primers drons israelians. Després les grans empreses venen els seus invents a les fires d’armes amb el segell de “provat” en combat”.

La guerra ha existit gaire bé des del mateix moment que l’home va ser creat. Quan encara no havien aparegut les nacions. Quan només quatre persones poblaven la terra: Adam,  Eva i els seus dos fills Caín i Abel. La primera guerra documentada va ser una guerra de religió. En el  moment que Adam, instigat per Eva, va menjar el fruit de l’arbre prohibit es va trencar l’harmonia que els nostres primers pares mantenien amb el Creador. La premissa que afirma que és l’ésser humà qui porta la iniciativa a l’hora de cercar Déu és errònia, Després que Adam ingerís el fruit de l’arbre prohibit, la primera experiència que van tenir va ser que anaven nus. Malgrat que el text no ho diu, s’intueix, que van sentir vergonya i, “amb fulles de figuera  es van cosir uns faldars”(Gènesis 3: 7). La primera experiència religiosa va ser que havien de fer una obra meritòria per reconciliar-se amb Déu. Però l’home no pot autosalvar-se. La prova es troba en el moment  que senten que s’apropa el Creador a corre cuita s’amaguen entre els arbres del jardí (v. 5). Els davantals que havien confeccionat no van servir per netejar el pecat. Com l’ésser humà no pot amagar el seu pecat dels ulls de Déu pot fer dues coses: amagar-se o negar l’existència de Déu com si amb la seva negació aconseguís esborrar-lo del mapa.

Amb el propòsit de posar punt final al problema del pecat “el Senyor Déu va fer túniques de pell per a Adam i per a la seva dona, i els va vestir” (v. 21). El Senyor Déu és el primer Sacerdot que ofereix un sacrifici pel pecat. Ben segur que van ser dos anyells que va sacrificar el Senyor Déu perquè simbolitzen el sacrifici de Jesús a la creu per la salvació del poble de Déu perquè és “`l’Anyell de Déu, el qui treu el pecat del món”(Joan 1: 29). “Sense vessament de sang (la de Jesús) no hi ha perdó” (Hebreus 9: 22).

Ara ja coneixem  el pla de Déu per salvar el seu poble dels seus pecat. Adam i Eva en aquest moment  tenen dos fills: Caín i Abel. Ambdós religiosos. Caín va ser pagès “i va portar del fruit de la terra un present al Senyor” (Gènesi 4: 3). “I Abel va portar també un present de les primícies del seu ramat” (v. 4). “Però (Déu) no va mirar amb aprovació Caín i el seu present, i Caín es va irritar molt i el seu rostre es va abatre” (v. 5). Caín va imitar els seus pares en fer una obra meritòria però va fracassar. En canvi “per la fe  Abel va oferir a Déu un sacrifici millor que el de Caín, per ella va rebre testimoni que era just, donant Déu testimoniatge de les seves ofrenes” (Hebreus 11: 4).

Déu no deixa Caín abandonat a la seva sort. Se li apropa pe dir-li: “Per què t’has irritat i per què s’ha abatut el teu rostre?” (v. 6). La història dels dos germans té un final molt desagradable: “Caín va parlar al seu germà Abel, i va esdevenir que quan eren al camp, que Caín es va  llançar contra el seu germà Abel, i el va matar” (v. 8). L’apòstol Joan explica els motius pels que Caín mata el seu germà Abel: “ En això es manifesten els fills de Déu i els fills del diable. Tot el qui no fa justícia no és de Déu, ni tampoc el qui no estima el seu germà. Perquè aquest és el missatge que heu escoltat des del començament: que ens estimem els uns als altres. No pas com Caín que era del maligne, i va matar el seu germà. I per què el va matar? Perquè les seves obres eren dolentes, i les del seu germà eren justes” (1 Joan 3: 10-12).

Per naixement natural tots som descendència de Caín i fills de les tenebres. Per la fe en el Messies un hom neix sent fill de Déu i de la llum. Ambdós fills desitgen fer les obres dels seus respectius pares. Com l’estirp de Caín és molt més nombrosa que la dels fills de Déu no ens ha de fer estrany que l’esperit caïnita prevalgui i que les guerres amb tots els seus efectes col·laterals destructius que els acompanyen siguin el menú del dia i ens el facin arribar els mitjans de bon matí a l’hora d’esmorzar. Una espurna pot incitar a una nova guerra i més clients pels fabricants d’armes. Des de l’Avern Satanàs es frega les mans de satisfacció veient com les nacions incrementen els pressupostos militars pensant que les armes portaran la pau. No oblidem que l’esperit caïnita és força viu entre nosaltres.

Octavi Pereña Cortina

 

METÀSTASI MALIGNA

El periodista Donat Puitx entrevista Paco Ibañez, cantautor i li pregunta: “Com veu el món? Ho pregunto pensant en coses com l’augment de l’extrema dreta per tot arreu”. La resposta que dóna és molt forta: “El que comentes és una deixadesa de la societat que ho deixa passar tot. Estem en període d’agonia. Agonia no mental, però sí moral. Com pot ser possible que la gent no reaccioni amb el que està passant a l’Orient Mitjà? Per descomptat l’atac d’Hamàs als israelites l’octubre de 2023 no es pot acceptar, però la resposta israeliana contra els palestins s’ha convertit a ulls de tothom en un genocidi sense perdó…Dir ràbia és poc. No es pot permetre que el món estigui aturat com si no passés res. I després…Mira, jo no estic contra el futbol, però ja n’hi ha prou d’esportitzar tant la vida i l’existència. Fixa’t en què estan fent els americans, que en el fons esborren consciències omplint els estadis amb propostes musicals ja no lleugeres, sinó gairebé assassines, es pot dir. Alimenten la ignorància i el menyspreu del que és el món, del que és la creació, del que és anomenar-se artista. Fa vergonya”.

Maria José Diaz-Aguado, catedràtica de Psicologia de l’Educació, no pot ser més clara quan diu: “Quan els mitjans informen d’un cas d’assetjament solen demanar si es va aplicar el protocol. I trobo a faltar que es pregunti: Hi va haver un pla preventiu? L’assetjament escolar (i cada una de les formes que adopta la violència) és la punta d’un iceberg profund on hi ha la societat sencera. Una cultura ancestral de domini i submissió, en que el poder s’exerceix sotmetent”.

Comentant el periodista amb Jean-Abdou Arbach, arquebisbe sirià les calamitats de la guerra, el clergue li diu: “Vostès a la UE es creuen segurs, però a tenen l’enemic a dins” ¿Al·lusió al creixement que no te aturador de l’extrema dreta arreu?  Si és així el clergue  s’equivoca d’enemic. L’extrema dreta com els partits que s’autodenominen democràtics o liberals, tenen en comú el mateix pare espiritual: “Vosaltres sou del vostre pare el diable, i els desigs del vostre pare voleu fer, el era homicidi des del principi, i no es va mantenir en la veritat. Quan parla mentida parla del que li és propi, perquè és mentider i pare de la mentida” Joan 8: 44). És de summa importància parar atenció a allò  que Jesús tot seguit diu als seus oients: “Com jo us dic la veritat, no em creieu. Qui de vosaltres em pot acusar de pecat? Si dic la veritat, per què no em creieu? El qui és de Déu escolta les paraules de Déu. Per això vosaltres no escolteu, perquè no sou de Déu” (vv. 45-47).

Als fariseus i els seus amics que presumien de tenir Déu com a Pare, Jesús els diu: “Però com jo dic la veritat, no em creieu. Qui de vosaltres em pot acusar  de pecat? Si dic la veritat, per què no em creieu? El qui és de Déu escolta les paraules de Déu. Per això vosaltres no escolteu, perquè no sou de Déu” (vv. 45-47).

Els fariseus i els seus amics que presumien de tenir Déu per pare, Jesús els diu: “Si Déu fos el vostre Pare, m’estimaríeu a mi, perquè jo he sortit i ungit de Déu. No he vingut de mi mateix, sinó que Ell m’ha enviat” (v. 42).

Judes Iscariot que va vendre Jesús als seus enemics per trenta monedes de plata il·lustra perfectament la causa que produeix la metàstasi de la maldat humana que fa que no existeixi pedagog, ni psicòleg, ni psiquiatre capacitat per guarir-la. Cap d’ells  pot curar la metàstasi de la maldat humana perquè no té res a veure amb el cos ni amb la ment, perquè és el resultat de la filiació satànica de les persones. En les Benaurances Jesús diu als seus seguidors que són la sal de la terra i la llum del món” (Mateu 5: 13-15). El significat del text és: “Així ha de brillar la vostra llum davant els homes, a fi que vegin les vostres bones obres i glorifiquin el vostre Pare que és en els cels (v. 16).

Judes Iscariot és l’exemple clar de com Satanàs utilitza les persones per a cometre maldats. En el Grup dels Dotze Judes tenia un càrrec de responsabilitat: tenia la bossa dels diners (Joan 12: 6). No era tan bo com el pintaven, doncs “prenia el que s’hi ficava” Era un lladre de guant blanc. Molt refinat. Ningú sospitava la seva cobdícia. Semblava tan bona persona!  Jesús que escodrinya els cors sabia qui era realment Judes. “I a l’hora de sopar, quan el diable ja havia ficat en el cor de Judes, que el lliurés” (Joan 13: 2). Judes aparentment era un dels Dotze. De sobte, Jesús “es va contorbar en l’esperit, i va dir: En veritat, en veritat us dic, que un de vosaltres em lliurarà. Sorpresos els deixebles es miren l’un a l’altre. Pere li fa un senyal a Joan perquè li pregunti a Jesús qui és el traïdor. Joan li pregunta: “Senyor, qui és?” Jesús li respon: “És aquell a qui donaré el bocí sucat. I havent sucat el bocí, el va donar a Judes. Llavors Satanàs va entrar en ell. Aquest va ser l’instant de màxima possessió satànica. Llavors Jesús li diu al traïdor:  “El que fas, fes-ho de pressa…Llavors havent pres el bocí de pa, va sortir immediatament, i era de nit” (Joan 13: 21-30)

La mort de Jesús la va decidir el Pare celestial abans de la creació del món: “A la veritat el Fill de l’Home se’n va tal com està escrit d’Ell” (Mateu 26: 24). La pregunta que ens fem és: ¿va ser Judes responsable del que va fer. A aquesta pregunta Jesús li dóna resposta: “Ai d’aquell home per qui el  Fill de l’Home és lliurat! Li hauria estat millor no haver nascut aquell home” (Mateu 26: 24). Tots els homes som responsables de la metàstasi maligna que tan ens indigna.

Octavi Pereña Cortina

 

MATRIMONIS TÒXICS

“Ampolles trencades/Interruptors trencats/Portes trencades/Vaixelles trencades/Peces trencades/Els carrers són plens de cors trencats/Paraules trencades que mai haurien d’haver tingut mai la intenció de ser pronunciades” (Bob Dylan, cantant). A aquest rosari de coses trencades jo hi afegiria: “matrimonis trencats”. N’hi ha tants de matrimonis que acaben com el rosari de l’aurora llençant-se els plats pel cap!

La manera més carnal de voler resoldre l’antagonisme entre dones i homes és l’enfrontament permanent. Un interminable intercanvi d’acusacions mútues que porta al desenllaç final de la trencadissa conjugal.

Josep Lluís Rovira en el seu escrit “Masclisme i feminisme”, exposa: “Abans que res, la violència de gènere és absolutament intolerable i condemnable, com qualsevol tipus de violència, incloent-hi l’assetjament sexual. El masclisme com a signe de superioritat de l’home sobre la dona és totalment inacceptable. De fet, els ismes no són bons en res i tendeixen al fanatisme”. De fet, l’antagonisme enquistat entre masclisme i feminisme és el resultat d’un mal plantejament. Si no fos per l’atracció sexual mútua, el homes i les dones passarien olímpicament els uns dels altres. El rebombori que produeix l’enfrontament masclisme/feminisme no es produiria si no existís el pecat que ha trastocat allò que Déu havia fet molt bo (Gènesi 1: 31).

Si els protagonistes del conflicte que comentem volen acabar d’una vegada per totes les relacions tòxiques que existeixen entre ells ha de rebutjar els prejudicis i creure que Déu existeix i que no desitja el mal als homes, sinó el bé. La causa de les relacions tòxiques entre homes i dones és el pecat d’Adam per haver menjat el fruit prohibit de l’arbre del coneixement del bé i del mal. Quan el Senyor li pregunta a Adam. “Què has fet?” No reconeix la seva culpabilitat i culpa Eva d’allò que ell va fer: “La dona que m’has donat per estar amb mi, ella m’ha donat el fruit de l’arbre, i n’he menjat” (Gènesi 3: 12). La toxicitat de les relacions conjugals entre Adam i Eva l’han heretat tots els seus descendents. La universalitat de la toxicitat de les relacions conjugals posa en evidència la falsedat de la teoria evolucionista que ensenya que l’homo sapiens va aparèixer en llocs distints sense tenir cap connexió.

En resposta a la pregunta “Quin és el primer manament de tots?” que li fa un escriba a Jesús, la resposta té dues cares. La primera és: “El primer manament de tots és: Escolta Israel: El Senyor nostre Déu és U. I estimaràs el Senyor el teu Déu amb tot el teu cor i amb tota la teva ànima i amb tota la teva ment i amb tota la teva força. Aquest és el primer manament” (Marc 12: 29, 30). Fixi’s el lector que Jesús afirma:” El Senyor nostre Déu és U”. Qui és aquest Déu que és U? En el context de la Bíblia només pot ser el Pare de nostre Senyor Jesucrist. La resta de déus que són de fabricació humana són d’origen satànic ja que Satanàs no vol que els homes gaudeixin el favor de Déu que els ha creat. Déu que és l’Invisible se l’empetiteix quan se’l converteix en imatge de talla. El nostre Déu és U. Qui és aquest Déu que és U? En el context de les Sagrades Escriptures només pot ser-ho el Pare de nostre Senyor Jesucrist. La resta dels déus que són de fabricació humana són d’origen satànic que no vol que els homes gaudeixin del favor de l’Invisible que se’l empetiteix quan se’l converteix en una estàtua de talla.

Què n’hem de fer amb aquest Déu que és U? Jesús no ens deixa en la ignorància: “I estimaràs el Senyor el teu Déu amb tot el teu cor i amb tota la teva ànima i amb tota la teva ment i amb tota la teva força. Aquest és el primer manament” (v. 30). Déu exigeix una rendició incondicional a Ell que no treu “i el segon és semblant a aquest: Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix. No hi a cap manament més gran que aquests” (v. 31).

Un doctor de la Llei li va voler parar un parany a Jesús en dir-li: “Què he de fer per aconseguir la vida eterna? (Lluc 10: 25). Com a resposta Jesús li recorda el gran Manament. El doctor de la Llei volia fugir d’estudi quan li pregunta a Jesús: “I qui és el meu proïsme?”  (v. 29). La resposta que li dóna Jesús és la paràbola que es coneix com el bon samarità. Si el lector manté una relació tòxica amb el seu cònjuge i li pegunta a Jesús: Qui és el meu proïsme? ben segur que no l’enviarà a ajudar un estrany. Posaria la mà al foc que li diria: “Estima el teu cònjuge”. Si l’amor a Déu i al proïsme com a un mateix s’instal·la en un matrimoni que manté relacions tòxiques serà la seva salvació perquè impedirà que la barca s’ompli d’aigua i s’esfondri.

Octavi Pereña Cortina