ELS OCELLS DEL CEL

La nostra societat està sacsejada per una “ansietat patològica perquè és exagerada amb la relació que la desencadena i interfereix negativament en la vida de la persona”, afirma Vicente Caballo, professor de Psicologia de la Universitat de Granada. Un cert grau d’ansietat fins a un cert punt és convenient. Davant una amenaça alerta la persona per la lluita o la fugida. El problema que acompanya l’ansietat és quan l’alarma es dispara sense que existeixi cap perill que aguaiti a la cantonada o que sigui exagerada la suposició. L’experiència diària ens mostra que hi ha moltes persones que gairebé sempre estan angoixades. El que hauria de ser una preocupació puntual es converteix en una malura crònica

L’ansietat no es comença a generar davant situacions realment angoixoses. La majoria de les persones que la pateixen no saben què és una situació feixuga. Es posen ansioses si l’autobús tarda en arribar. Es dispara quan l’home del temps anuncia que demà plourà o la temperatura fregarà els 39º. La ment comença a donar tombs exagerant situacions que creiem que es produiran però que mai es fan realitat. Ens fa por la mort i només pensar-hi ja es desenvolupen una sèrie de possibles situacions que ens neguitegen i no ens deixen dormir, corrent hem d’anar a la farmaciola a buscar la píndola que temporalment alleuja l’ansietat però que no arriba a l’arrel del problema. Amb foteses és com es comença a ser addictes als hipnosedants.

Les malalties de l’ànima no caminen soles, sovint van acompanyades d’efectes somàtics degut al debilitament del sistema inmunològic que s’encarrega de protegir-nos d’un bon nombre de xacres. La metgessa Magda Miralles assegura que les xacres físiques són el principal   motiu pel que les persones ansioses van a la consulta: “Moltes no saben que tenen ansietat. Venen perquè els fa mal l’esquena, i els ho solucionem. Després els fa mal l’estómac, i els ho solucionem. Després tenen problemes en la pell. Sospites que hi ha quelcom més, i veus que tenen molta ansietat”.

El Dr. Antonio Cano, president de la Societat Espanyola per l’Estudi de l’Ansietat i l’Estrès, aconsella exercici regular, una alimentació equilibrada, evitar begudes estimulants  i alcohòliques i uns horaris regular per dormir: “I sobre tot entrenar-se a canviar els pensaments negatius. La vida és plena de dificultats, però gairebé tot es pot arreglar. Si un es pren aquests consells com un hàbit, si s’entén, és possible”. És més fàcil dir que fer.

El títol d’aquest escrit és: “Els ocells del cel”. L’hi he donat perquè ens recorda que Déu el Pare de nostre Senyor Jesucrist els va crear i té cura d’ells i sense conrear la terra els alimenta. Jesús utilitza la providència divina vers els ocells per voler fer-nos veure que nosaltres que tenim més valor als seus ulls que les aus tampoc ens deixarà desatesos. Per aquest motiu no ens hem de desficiar pel demà perquè Déu proveirà. La providència divina no incita a la indolència. L’ensenyança de l’Escriptura és que hem de ser com les formigues que en el bon temps emmagatzemen per l’hivern. La previsió per la nostra part no està renyida amb la confiança en que Déu proveeix les nostres necessitats.

Jesús diu als seus oients que són els gentils els que passen ànsia pel futur capficant-se pel que menjaran o què vestiran.  Una de les accepcions del mot gentil és no ser creient en el sentit bíblic. Aquestes son les persones que passen ànsia pel demà  de manera patològica. La incredulitat és la causant d’ànsia crònica que mou les persones a anar a la farmaciola a buscar l’ansiolític que alleugereixi transitòriament la pertorbació. Com el relax químic és de curta durada cal repetir la dosi, El resultat és que es dispara el consum d’hipnosedants i  l’increment de xacres físiques degut a l’ansietat no guarida.

Els no creients en Déu que no saben anar a aixoplugar-se sota les seves ales protectores pateixen ansietat crònica, però vosaltres els qui creieu en el Pare ja sap que teniu necessitat de totes aquestes coses: “Cerqueu primer el regne el regne de Déu i la seva justícia, i tots aquestes coses us seran afegides” (Mateu 6: 32,33).

Els nostres són temps de molta incertesa: política, social, econòmica. Estem farcits de problemes domèstics: separacions, violència, addiccions, fills rebecs…  Segons els metges, aquestes realitats causen l’increment exponencial de fàrmacs per mitigar els efectes de l’ansietat i altres malures germanes. No fem com els jueus del temps de Jesús que quan els invita a aixoplugar-se sota les ales del Pare s’hi van negar. Acostem-nos a Ell per aixoplugar-nos sota les seves ales providencials per trobar el descans que les nostres ànimes angoixades necessiten.

Octavi Pereña i Cortina

 

EXAMEN DE CONSCIÈNCIA

En el context de les morts recents de negres a Estats Units a mans de la policia, el president Barack Obama ha dit. “Som una nació que necessita fer un examen de consciència”. ¿Sobre quina base s’ha de fer l’examen de consciència? Ha d’existir un model amb el que poder comparar el comportament si és que es vol fer l’examen de consciència que permeti fer les correccions necessàries  perquè es regeneri la justícia social. El president Obama és conscient de que quelcom no funciona bé, però no sap com aconseguir canviar el que s’està fent malament. La gravetat del problema social ha adquirir unes dimensions de tal magnitud que és impossible donar-li solució.

Moltes persones n’han sentit parlar del profeta Jonàs, aquell que se’l va engolir un gran peix i que s’hi va estar en la seva panxa durant tres dies i tres nits. Aquesta història se la considera un conte de la vora del foc per distreure els infants durant les llargues nits d’hivern. La història de Jonàs no és una faula. Jesús confirma la seva historicitat quan va dir: “Perquè així com Jonàs va estar en el ventre del gran peix tres dies i tres nits, així el Fill de l’Home estarà en el cor de la terra tres dies i tres nits” (Mateu 12:40).

Què té que veure Jonàs amb la situació moralment caòtica d’Estats Units, el món en general i Catalunya? Hi té molt a veure perquè el profeta Jonàs va ser un home escollit per Déu perquè portés un missatge de penediment  a la gran ciutat de Nínive: “Aixeca’t, ves a Nínive, la gran ciutat, i crida contra ella, perquè la seva maldat ha pujat davant meu” (1:2). La maldat existent en la gran ciutat no havia passat desapercebuda als ulls de Déu i decideix intervenir. Jonàs, amb el propòsit d’evitar viatjar a Nínive per predicar el missatge de penediment que li havia de donar en nom de Déu, decideix fugir cap a Tarsis. El Senyor va fer una gran tempesta en el mar que amenaçava esfondrar la nau en que viatjava. Llavors per aplacar la ira de Déu, ja que Jonàs havia dit a la tripulació que aquella tempesta era a causa de la seva desobediència,  decideixen llençar-lo al mar per aplacar la ira divina. El Senyor, però “havia preparat un gran peix per engolir Jonàs” (v.17). Passats els tres dies i les tres nits “el Senyor ho va manar al peix, i aquest va vomitar Jonàs a terra ferma” (2:10). Un cop desembarcat el Senyor li va dir al profeta desobedient: Aixeca’t, ves a Nínive, la gran ciutat, i proclama contra ella el missatge que  et diré” (3:2). Jonàs seguint les instruccions rebudes de Déu diu als ninivites: “D’aquí quaranta dies Nínive serà destruïda”  (3:4). El profeta Nahum descriu la condició moral de la ciutat de Nínive: “Ai de la ciutat de sang, tota plena de mentida, de violència i no s’aparta de la rampinya!” (3:1). Estava atapeïda de la maldat però Déu en la seva misericòrdia li concedeix quaranta dies de moratòria abans de ser destruïda. . Va sobreviure uns cent anys quan va ser conquerida pels medes al comandament d’Arbaces.

El text descriu el penediment de Nínive: “I els homes de Nínive van creure Déu, i van proclamar un dejuni i es van vestir amb roba de sac, des del més gran fins al més petit. I la paraula va arribar al rei de Nínive, i es va aixecar del seu tron, i es va treure el seu mantell, i es va cobrir amb roba de sac, i es va asseure sobre la cendra…(3:5-9). “I en veure el que feien, que havien tornat del seu mal camí, i Déu es va penedir del mal que havia pensat fer-los, i no el va fer” (3:10)

Tornem a Jesús que té paraules per nosaltres: “El homes de Nínive s’alçaran en el judici amb aquesta generació i la condemnaran, perquè ells es van penedir d’acord amb la predicació de Jonàs, i mireu aquí n’hi ha un més gran que Jonàs” (Mateu 12:41).

La necessitat d’un examen nacional de consciència ens ho recorda la Bíblia quan diu: “Hi ha una generació pura als seus propis ulls, però que no s’ha rentat la seva pròpia brutícia. Hi ha una generació d’ulls altius, i de parpelles enlairades. Hi ha una generació que té dents com espases, i queixals com ganivets, per consumir els pobres de la terra i els desvalgut d’entre els homes” (Proverbis 30:12-14).

Si som una generació neta als nostres propis ulls mai podrem fer un examen de consciència col·lectiu a consciència. Si no som conscients de la perversitat que hi ha en nosaltres és totalment impossible la regeneració política i social. Si no es produeix aquesta regeneració, el Senyor, malgrat que el desconeixem, ens ha donat un termini pel nostre penediment. Tan aviat com s’acabi vindrà el judici de Déu. Molts, davant la  perversitat humana que contemplen els nostres ulls pensen que el tema del judici de Déu és un mite. “Estimats, una cosa, però, no heu d’ignorar: que per al Senyor un dia és com mil anys, i mil anys com un dia,. El Senyor no retarda la promesa, com alguns pensen que es retarda, sinó que és longànime  amb nosaltres, perquè no vol que ningú es perdi, sinó que tots arribem al penediment” (2 Pere 3:8,9). Els ninivites tenen seixanta dies. Jerusalem, a partir de Jesús uns quaranta anys. Nosaltres desconeixem el final de la moratòria, però el judici de Déu s’acosta. Per això hem de fer cas a les paraules que Jesús va dir al començament del seu ministeri públic: “Penediu-vos perquè s’ha apropat el regne dels cels” (Mateu 4:17).

Octavi Pereña i Cortina

 

CONFUSIÓ SOCIAL

Què pensava el nen de Barcelona de tretze anys que va matar un professor i ferir quatre persones? Els comentaris d’alguns dels seus companys ens donen una pista. El seu acte va ser premeditat. El noi es va presentar a l’institut amb un matxet, una ballesta professional del seu pare i una ampolla de cervesa que contenia líquid inflamable. El menor va deixar patent a les xarxes socials la seva devoció per les pel·lícules de terror i telesèries com The walking dead. Els psiquiatres afirmen que estem intoxicats. Fa pocs dies es va celebrar la Diada de Sant Jordi, el Dia del Llibre i la Rosa. Es diu que el llibre és una font de cultura però també d’intoxicació. Hi ha molta literatura que contribueix a la intoxicació individual i social que esmenten els psiquiatres. Hi ha un refrany que diu: “Digues-me amb qui vas i et diré qui ets”. “Fill meu, si els pecadors et volen seduir, no hi consentis…Fill meu no vagis pel seu camí, guarda el teu peu del seu sender…” (Proverbis 1:10-19). Els amics de carn i ossos poden induir a fer el mal. També ho fan ela amics de paper i digitals. El pare que aconsella el seu fill a evitar els amics que el poden portar per camins perillosos, avui també l’aconsellaria a apartar-se de la paraula escrita sobre paper i base digital.

Els psiquiatres asseguren que el comportament violent del nen de tretze anys és a causa d’un brot psicòtic, trastorn que consisteix en un trencament transitori amb la realitat que fa perdre les facultats cognitives i la voluntat de l’individu. La pregunta que ens hem de fer és: què provoca el brot psicòtic? Es fan diàriament molts fets violents, ¿els han efectuat a causa d’un brot psicòtic? És lògic pensar que si el brot psicòtic dóna pas a una acció violenta, sigui un eximent legal ja que el violent no és responsable del que fa a causa de la seva malaltia.

La pregunta que em faig és: per què no es consideren brots psicòtics la perversitat dels crims que comet l’Estat Islàmic i d’altres extremismes? Per què no es consideren brots psicòtics les tortures que infligeixen les nacions civilitzades als presos polítics, de guerra i d’altre que es consideren atemptats contra la seguretat de l’Estat? Per què no es consideren brots psicòtics el tràfic d’armes que serveixen per exterminar indiscriminadament la població civil? Per què no es considera brot psicòtic que un governant per justificar una guerra digui que l’enemic potencial posseeix armes de destrucció en massa? Podríem allargar la llista dels delictes que se’ls podria considerar haver estats ocasionats per un brot psicòtic. Per què no es fa? Senzillament perquè els professionals del comportament de la ment ensenyarien el llautó i perdrien credibilitat   perquè gairebé ningú no consideraria creïbles els seus diagnòstics.

És cert que els qui realitzen actes violents tenen una pertorbació mental, però, aquesta anomalia té una causa. És aquí on fallen els especialistes en el comportament humà, busquen guarir els efectes sense resoldre l’arrel de les violències. Paraules de Jesús: “En canvi, les coses que surten de la boca provenen del cor, i aquestes contaminen l’home. Perquè del cor provenen els pensaments dolents, els homicidis, els adulteris, les fornicacions, els robatoris, els falsos testimonis, les blasfèmies. Aquestes són les coses que contaminen (intoxiquen)l’home” (Mateu 15:19,20). La intoxicació de que parlen els psiquiatres neix en el cor de l’home i d’aquí es distribueix a traves dels diversos mitjans de comunicació que contaminen les ments i els cors dels qui estan exposats a la seva influència. L’apòstol Pau diagnostica que el comportament humà que ens esgarrifa: “Injustícia, fornicació, malícia, cobejança, maldat, enveja, homicidi, rivalitat, engany, malvolença, murmuracions, calumnies, que avorreixen Déu, arrogància, orgull, fanfarroneria, que inventen maldats, desobediència als pares, sense seny, deslleials, sense afecte natural, sense compassió, sense misericòrdia” (Romans 1: 29-31) és a causa d’haver abandonat Déu i no tenir-lo en compte en el dia a dia. La situació actual que ens afeixuga, ¿no pot tenir la mateixa causa que va provocar la desgràcia d’Israel per no escoltar Déu? “El Senyor et colpirà amb follia, i amb ceguesa, i amb esfereïment de cor. I aniràs a les palpentes a ple migdia, com el cec que palpa en les tenebres, i no faran prosperar els teus camins, i només seràs oprimit i espoliat  tots els dies, i no hi haurà qui et salvi” (Deuteronomi 28:28,29).

Jesús contrasta el cor dolent del que surten tots aquests actes propis d’un cor intoxicat pel pecat amb el cor bo del que surten: “amor, goig, pau, longanimitat, bondat, fe, mansuetud, temprança” (Gàlates 5.22,23). Jesús és qui té poder per canviar el cor. Si es vol contribuir a fer un món millor s’ha de prendre la decisió de seguir Crist ja que Ell fa bo el cor dolent. Com més autèntics seguidors tingui Jesús més sa serà l’entorn en que ens movem. La millora social és qüestió de decisió. Josuè, el cabdill que va introduir Israel en la Terra Promesa poc abans de morir va posar el poble en l’alternativa de decidir-se pel Déu que els havia alliberat de l’esclavitud d’Egipte o pels déus de la terra on habitaven. El líder fa aquesta solemne declaració: Jo i casa meva servirem el Senyor” (Josuè 24:15). El poble es va decidir pels déus de les nacions i així de malament els ha anat al llarg de la història.

Octavi Pereña i Cortina

 

SOLITUD

“Silenci i solitud no són dos mots del segle XX. S’adeqüen a l’era victoriana de la punta, les sabates amb botons i les llums de petroli més que a la nostra època de la televisió i el vídeo i persones que fan  footing empalmats a uns audífons. Ens hem convertit en persones que avorrim la solitud i ens trobem malament estan sols”, ha escrit Jean Fleming.

Hi ha dos tipus de solitud: la ordinària i la de l’ésser. L’ordinària l’escollim voluntàriament en moments puntuals: quan volem fer un treball que requereix silenci i aïllament perquè necessitem concentrar-nos en una tasca determinada. En el moment de redactar l’esborrany d’aquest escrit estic sol. No sento cap soroll que em distregui. Ens aïllem quan volem llegir quelcom que exigeix concentració. És molt difícil poder agafar i llegir un llibre que requereixi la plena atenció envoltats de criatures que no s’estan quietes i criden, o amb la ràdio i el televisor funcionant. En situacions puntuals que exigeixen no distreure’ns escollim la solitud. Després tornem al sarau de la vida diària. No podem viure reclosos permanentment en una ermita al cim d’una muntanya.

La solitud que verament ens interessa no és l’ordinària que escollim a conveniència, és la de l’ésser, l’existencial, la de l’ànima, aquella que no hauria d’estar present en el nostre interior, que no desapareix ni estan en companyia de persones estimades amb les que podem mantenir converses de temes interessants: filosòfics, religiosos, polítics, o intranscendents com el futbol, el glamur d’Hol·lywood o les intimitats dels famosos que divulguen els tertulians de les televisions. Un mestre indi va dir: “Mil persones caminant per un camí, mil solituds caminant juntes” . És una bona descripció de la societat actual: multituds caminant empalmades a uns audífons o distretes pels carrers  teclejant els mòbils. Moltes persones el primer que fan en llevar-se és engegar la ràdio o el televisor. Les seves oïdes no poden suportar la solitud interior i intenten matar-la sentint veus que no escolten. Els sons els fan sentir acompanyats, només aparentment. Hi ha persones que per fugir de la solitud interior que les atabala incorporen a les seves vides ioga i altres tècniques de meditació oriental, sense aconseguir-ho.

La solitud de l’ànima no la pot omplir res de caràcter material encara que se la bategi d’espiritualitat oriental o cristiana  que al cap i a la fi consisteix en regles que s’han de complir inexorablement i que afecten a la psique, no l’ànima. Per eliminar la solitud de l’ésser només es pot aconseguir mantenint una relació íntima amb el Senyor Jesucrist que assegura als seus deixebles que no els deixarà orfes quan els deixi per anar-se’n amb el Pare. Els garanteix que els enviarà  l’Esperit Sant que habitarà en els seus cors i que els recordarà totes les paraules que va dir quan ensenyava els seus seguidors durant el seu trànsit per les contrades d’Israel. Jesús estarà amb els seus en tot moment. Els qui creuen en Jesús mai no es sentiran sols.  La presència espiritual de Jesús els encoratjarà en els moments de dificultat i trobaran en Ell l’amic que necessiten per compartir les angoixes.

La promesa de Jesús de no deixar orfes els seus deixebles no és una promesa generalitzada a totes les persones, és limitada als qui creuen en Ell ja que és l’única manera possible de recuperar la relació íntima amb Déu el Pare que es va perdre en el paradís degut al pecat d’Adam el nostre primer pare. “Jo sóc el camí”, diu Jesús, “que porta al Pare”. La solitud de l’ànima és la conseqüència d’haver-se perdut l’amistat amb el Pare.

En Jesús es recupera l’amistat amb Déu. Fruit d’aquesta amistat neix una relació íntima que es va aprofundint amb el temps. La amistat amb Déu es perfecciona amb l’aïllament voluntari en moments puntuals del dia, apartant-se del soroll mundà pertorbador per dedicar-los a la lectura de la Bíblia i en la solitud escollida escoltar la veu de Déu que de manera suau parla amb l’esperit de la lletra llegida. Durant el recolliment es reflexiona en el que es llegeix i s’obre el cor perquè la presència espiritual del Senyor alliberi de les angoixes que acompanyen el fet de  ser pecadors i viure en un món tacat pel pecat. L’amistat amb Déu restablerta per la fe en Crist és el remei contra la solitud existencial que erosiona l’ànima  perquè Déu deixa de ser un concepte filosòfic per a ser debatut en tertúlies de savis per convertir-se en una relació de tu a tu amb el Creador i Salvador.

Octavi Pereña i Cortina