FETIXISME

Penso que en el moment d’escriure l’esborrany d’aquest comentari, l’últim i sonat acte de fetitxisme que mou muntanyes d’euros, és la venda d’una suposada dent de John Lemnon, valorada en més d’onze mil euros. Què fa que hi hagi persones que es gastin fortunes per adquirir objectes que han pertangut als ídols de l’esport, música, cine… Prefereix aquests ídols que venera col·leccionant suposats objectes personals, dic suposats perquè, quina garantia acompanya l’autenticitat dels objectes? En el camp de la religió s’ha arribat a especular amb una gota de la llet que va caure quan Jesús xuclava el pit de Maria. Hi ha una semblança entre els col·leccionistes d’objectes dels ídols d’avui amb l’existent  en els col·leccionistes de relíquies de sants i del mateix Jesús. En ambdós casos el col·leccionista gaudeix de sobre excitació en veure o tocar  objectes que va pertànyer a les persones idolatrades.

Els col·leccionistes d’objectes personals, siguin laics o religiosos,  tenen en comú que d’alguna manera volen materialitzar la seva fe. Són tan pobres d’esperit, es dir, que la seva fe és tan volàtil que la volen dipositar en objectes. Aquestes coses que van pertànyer als famosos quan es converteixen en necessitats es converteixen en ídols. Als ídols la Bíblia els anomena “vanitats”. Es dir, la fe que aquestes persones tenen la dipositen en un engany. És mal negoci confiar en la “vanitat” perquè no serveix per donar equilibri emocional  i confiança en la vida a qui n’està mancat. Una base inestable no és un lloc adient per a construir-hi, més aviat o més tard tindrà conseqüències desastroses. Les persones que diuen que no són religioses en el fons ho són. L’ànima els demana adorar el Creador, al negar-lo, la seva adoració l’han de dipositar en un substitut: vestits, roba interior, pertinences, dents, cabells…Allà on és el tresor també hi ha el cor. Es dir, el cor dels col·leccionistes està posat en objectes que el temps desintegra, es dir en la “vanitat” i el “no -  res”.

Els col·leccionistes moderns d’objectes de famosos n’han fet déus d’aquests, però no ho són. Amb la seva dèria manifesten ser profundament religiosos, més ben dit, supersticiosos.  Busquen satisfer l’anhel inconscient d’adorar el Creador fent-se les seves pròpies deïtats. Prefereixen més aquests ídols representats per objectes personals que adorar l’únic Déu vertader  manifestat en Jesús perquè són divinitats que no es posen amb el comportament morals dels seus adoradors. De Ferran Requejo és aquesta citació: “Sembla clar que el cervell humà sigui procliu a acceptar com a reals les idees que ell mateix es crea”.

Pel que fa els col·leccionistes d’objectes personals dels ídols mort s’hi troba una excel·lent planificació de la mort que pot generar grans fortunes amb la venda d’objectes personals que van pertànyer als difunts. El negoci no es troba en els ídols morts, en cal cercar de vius perquè el negoci no desaparegui. En això l’esport, especialment el futbol, penso que ocupa la primera posició. La venda de samarretes i altres objectes mou mils de milions d’euros. La “vanitat” i el “no – res” té ben enxampades les persones.

El salmista ens mostra el camí perquè els que s’adonen que estan atrapats en el culte a la “vanitat” i el “no – res” puguin sortir de la trampa que els té enxampats: “Allunya el meu cor de mirar la vanitat , fes-me  veure el teu camí” (119:37). El salmista implora el favor del Déu viu d’on li ve el socors que necessita per no deixar-se atrapar pel no – res que són els objectes personals dels ídols d’avui.

Octavi Pereña i Cortina

 

FERUM DE CORRUPCIÓ

Jesús estava parlant de la fidelitat, es dir, de no trencar la promesa que s’ha fet a algú: l’espós/a, als compromisos polítics, als acords comercials, a Déu. Jesús acaba la seva dissertació amb aquestes paraules: “Ningú pot servir a dos senyors, perquè o avorrirà  l’un i estimarà  l’altre, o estimarà a l’un i menysprearà a l’altre. No podeu servir a Déu i les riqueses” (Lluc 16:13). Entre el variat auditori s’hi trobaven els fariseus que estimaven el diner i es “burlaven d’Ell”. Amb les seves mofes pretenien desentendre’s d’Ell com si el que Jesús deia no anés dirigit a ells. En el fons, però, els preocupaven les ensenyances del Senyor perquè la multitud que el seguia posava en perill el negoci de la religió que els produïa grans guanys a costelles dels fidels als que oprimien. Jesús no era religiosament correcte. Se n’havien de desfer d’Ell.

El tema del diner és de capital importància perquè l’amor desmesurat que se li té és l’arrel de molts danys. Pel diner es mata, es trenquen famílies, els polítics posen  les mans en l’erari públic. Això últim ho posa en evidència un dels casos mediàtics recentment produïts: el de Barcenas que esquitxa la cúpula del PP, el partit que governa a Espanya. Els polítics es mereixen ser vigilats i lligats molt curt.

Algú ha dit que la riquesa li recorda el fem en els camps. Quan n’hi ha un gran munt fa pudor. Quan s’escampa pel camp fertilitza el sòl. El cas Barcenas, Gurtel, Millet i tants d’altres que recentment indignen l’opinió pública perquè hi ha en joc moltíssim diner pel mig, ens obliguen a protegir-nos amb caretes per evitat la ferum infecciosa que desprenen.

Per què els homes fan cua per aconseguir diners al preu que sigui? Per una raó molt senzilla: pensen que amb els diners es pot aconseguir tot allò que els farà feliços: un luxós apartament, un creuer en primera classe, alternar socialment amb la jet-set, vestir models dels grans modistos, adquirir signes d’ostentació:  joies, tractaments de bellesa per a privilegiats, àpats en restaurants premiats amb estrelles Michelin…Aquestes persones es creuen que són riques perquè disposen del millor que els pot proporcionar aquest món. Pobres és el que són realment. Quan els fills se’ls acosten per demanar-los diners pels seus capricis i no per abraçar-los perquè no se’ls estimen, estan posant de manifest la seva pobresa perquè les seves persones no valen res  als ulls de la seva prole malcriada. Es limiten a fer de banquers que financen els capricis dels seus fills que només viuen per malgastar el que no els ha costat res guanyar, en disbauxes que alhora els converteixen en depredadors.

“L’adquisició de tresors amb una llengua mentidera és una vanitat fugissera dels qui cerquen la mort” (Proverbis 21.6). El diner adquirit posant la mà en l’erari públic, mata. Es buscaran subterfugis legals per eludir la responsabilitat d’haver posat la mà en el calaix on es guarden els diners públics. Es pagaran copioses minutes per pagar a famosos advocats amb el propòsit d’aconseguir que prescriguin les causes que tenen obertes i als lladres no els passi res. Passar sí, presumeixen de l’intel·ligents  perquè són capaços d’enganyar tothom, inclús a Déu. Si el final de la història ha de ser aquest, no es necessiten tribunals de comptes, lleis de finançament dels partits polítics i de transparència perquè d’una manera o altra els polítics seguiran untant-se d’oli els dits. I com es justifica el dramàtic final de la mala administració de justícia amb l’excusa de la manca de mitjans que té l’Estat per controlar les despeses, les reunions per tractar el tema de la corrupció política no són res més que cortines de fum per distreure l’electorat.

Si no existeix un Tribunal de Justícia que estigui per sobre de les institucions judicials de que disposa l’Estat ens quedem amb que la Democràcia és la menys dolenta de les filosofies polítiques perquè ens concedeix el dret a picar de peus mentre l’élite política no viatja en classe turística perquè la dignitat dels càrrecs que ostenta no els permet semblant vexació. Es segueixen regalant vestits i complements de marca per presentar-se amb dignitat davant el públic, continuen viatjant amb despeses pagades per treure’s l’estrès que els produeix el treball feixuc que fan servint la ciutadania, participen en disbauxes en les que prostitutes de luxe, expertes en l’art del massatge, els capitostos es poden recuperar de les ferides rebudes durant el aferrissats combats parlamentaris i en les feixugues i tedioses convencions internacionals.

No. No ens conformem amb el dret a picar de peus. Els qui no creuen en l’existència d’un Tribunal Superior de Justícia Celestial que està per damunt de les institucions humanes de justícia, la corrupció tant estesa els corseca l’ànima. Els qui creiem en un Déu just que passa comptes, encara que no amb la rapidesa que voldríem, que dóna a cadascú el que es mereix, ens indignen sí el corruptes. Sabem que en el moment oportú el Jutge dictarà la sentència de culpabilitat. No s’admetran excuses. Els prestigiosos bufets d’advocats no aconseguiran tòrcer la justícia a favor dels seus clients. “ No t’exasperis a causa dels dolents, no envegis els qui fan injustícia: perquè aviat seran tallats com l’herba, i es marciran com l’herba tendra” (Salm 37:1,2)

Octavi Pereña i Cortina

 

 

 

LLIBERTAT CONSTITUCIONAL

La dimissió de Martín Rodríguez Sol, fiscal superior de Catalunya per dir que “al poble cal donar-li la possibilitat d’expressar el que vol, en general qualsevol poble”, per evitar ser destituït, planteja un interrogant: quin és el límit del dret de la llibertat d’opinió? Fernando Ónega comentant aquest fet diu: “La seva comprensió cap a la consulta es va entendre com l’arribada de la marea sobiranista a l’àmbit de la justícia. Crec que és per això que el van forçar a dimitir, no pel que va explicar Ruiz-Gallardón” 

Des de que bufen vents democràtics inclús els feixistes pugen al carro de la Democràcia, però els tics dictatorials descobreixen que són antidemòcrates. Fixem-nos en el que es denomina ‘disciplina de vot”. Els diputats han de votar les consignes que dicta el partit encara que d’una hora lluny es vegi que són errònies. Si algú s’atreveix a desobeir-les deixa de sortir a la foto i de la tal persona no se’n sent a parlar mai més. Els capitostos consideren el partit no com un col·lectiu de persones lliures que busquen conjuntament assolir uns determinats propòsits, sinó com un feu propietat seva. La disciplina de vot no és la manera més adient de fomentar la Democràcia perquè talla d’arrel la llengua dels sectors crítics que contribueixen a la regeneració política del partit tan necessària per no perdre vitalitat si s’encarcara per manca de regeneració.

La degradació democràtica que s’accentua de manera alarmant concedeix llibertat d’opinió els qui donen suport incondicional al govern, els qui adulen vilment els dirigents del partit. Això no és llibertat. Llibertat és que qui pensa diferent pugui dir la seva, encara que no agradi. Un dictàment de l’Audiència provincial de Madrid diu amb molt d’encert: “El dret de la llibertat d’expressió comporta la crítica de la conducta de l’altre, encara que la mateixa disgusti i pugui molestar o desagradar a qui es dirigeix, doncs així ho requereix el pluralisme i la tolerància i l’esperit d’obertura, sense els qual no existeix una societat democràtica”.

La llibertat d’expressió és com un terreny rodejat d’una tanca. Els antidemòcrates saben que dins d’aquest espai no hi poden entrar  a cara descoberta. Llavors intenten guanyar pam a pam el territori de la llibertat sense fer massa soroll, disfressant de democràtics els seus sentiments antidemocràtics. Què és sinó un sorneguer atac frontal a la Democràcia les paraules d’Alberto Ruiz-Gallardón que els jutges i fiscals tenen més limitacions que la resta dels ciutadans? Al ministre de Justícia que vol limitar als jutges i fiscals que expressin els seus sentiments respecte a problemes que afecten a un bon nombre de ciutadans, cal recordar-li que a l’article 20 de la sacrosanta Constitució vigent no diu res que els jutges i fiscals tinguin limitat l’ús de la llibertat d’expressió. L’article 20.2 diu explícitament: “l’exercici d’aquests drets no pot ser restringit per mitjà de cap tipus de censura prèvia” . Si hi ha d’haver un límit el punt 4 de l’article esmentat ho especifica ben clar: “Aquestes llibertats tenen el límit en el respecte als drets reconeguts en aquest Títol, en els preceptes de les lleis que el desenvolupen, en el dret a l’honor, a la intimitat, a la imatge pròpia i a la protecció de la joventut i de la infància”. No crec que s’ajusti a aquesta limitació constitucional la pretensió del ministre de Justícia de limitar el dret d’expressió als jutges i fiscals. També vulnera l’article 20 les acusacions que un mitjà de comunicació sense fonament reconegut va difondre acusant d’evasió de capital a Suïssa de polítics catalans. També vulneren la Constitució les paraules de Rodríguez Ibarra assemblant el president de la Generalitat Artur Mas a Hitler.

Hitler i altres dictadors han pujat al poder de manera democràtica. La Democràcia no garanteix la Democràcia. Són els demòcrates els que hem de defendre-la i impedir que els dictadors camuflats de demòcrates emmordassin la llibertat d’opinió que garanteix la Constitució de 1978. El pagès ha de combatre contínuament les males herbes que volen envair el seu camp. Els demòcrates hem d’estar en un permanent estat d’alerta per extirpar els brots  antidemocràtics que brollen espontàniament en els cors tacats pel pecat. “La protecció més estricta de la llibertat d’expressió no pot protegir un home que falsament crida foc en un teatre i causa pànic” (Oliver Wendell Holmes, Jr)

Octavi Pereña i Cortina