EL BOTELLOT

L’1 de novembre de 2016 una nena de 12 anys de San Martín de la Vega va morir després de patir un desmai quan participava en un botellot. L’autòpsia van revelar que la nena va morir a causa d’un coma etílic. Mentre infants de 12 ó 13 anys ingressen als hospitals amb comes etílics, no podem mirar cal l’altre costat. Davant el consum desordenat d’alcohol en infants que va en augment, la ministra de Sanitat Dolors Montserrat, va dir: “Volem progressar amb pas ferm i decidit en l’objectiu comú de consum zero entre els menors”. És evident que les mesures antibotellot adoptades per diversos municipis han fracassat a l’hora de tancar l’accés a l’alcohol i el seu consum entre els menors.

El director general de la fundació d’Ajuda contra la Drogoaddicció, Ignacio Calderón, assegura que les mesures que vol prendre el Ministeri de Sanitat  és un primer pas, però que no és suficient. Cal la sensibilització de la societat davant la gravetat del problema i la responsabilitat col·lectiva per enfrontar-s’hi és clau”

Ja fa uns 3.000 anys que la Bíblia en avisa dels perills de l’alcohol: “Escolta el teu pare que et va engendrar, i no menyspreïs la teva mare quan es torni vella: …Per a qui seran els ais? Per aquí els uis? Per a qui les baralles? Per a qui els gemecs? Per a qui les ferides sense motiu? Per a qui la vermellor dels ulls? Per als qui s’entretenen amb el vi, per als qui van a buscar el vi barrejat. No miris el vi quan vermelleja, quan espurneja dins la copa: entra suaument, però al final mossega com una serp, i queixala com una serp verinosa” (Proverbis 23. 22, 29-32).

Quan el Dr. Willot diu: “convé donar més importància al desequilibri mental que impulsa a beure que els greus accidents que provoquen els bevedors empedreïts”, ens recorda que abans d’atacar les conseqüències del beure s’ha d’anar a l’arrel del problema que és molt més profund que un desequilibri mental ja que aquest és la conseqüència d’un desordre espiritual.

“Els infants són el futur de la nostra societat, bé preuat del que hem de tenir cura, i el consum d’alcohol pot tenir conseqüències per la seva salut en dos temps. Per un costat, conseqüències immediates, a vegades greus, pels efectes directes de l’alcohol sobre el seu organisme. Però també té efectes perjudicials a llarg termini. L’alcohol afecta el menut durant una etapa en que el seu cervell està en ple desenvolupament, interferint a que aconsegueixi la seva plenitud física, psíquica i mental” (Beatriz Azkunaga, metgessa adjunta del Servei D’urgències de Pediatria de L’hospital Universitari de Cruces, Bizkaia).

La societat veu amb bons ulls el consum moderat d’alcohol. Està socialment acceptat: Celebracions familiars, inauguracions, dinars d’empresa…L’alcohol hi és present en les diverses formes de presentar-se. ¿Amb quina autoritat moral una societat addicta a l’alcohol pot aconsellar a un infant que s’emmiralla en els seus pares?  Algú ha dit: “Verament l’alcoholisme no comença amb una copa, però sí que comença amb una copa beguda sense donar-li impotància”.

Els pares, a més de ser un referent pel que fa el consum d’alcohol ho han de ser també en l’aspecte espiritual, doncs, si l’espiritualitat els fills no és sana, amb més o menys intensitat es manifesten els desequilibris mentals dels qui ens parla el Dr. Willet.

La vertadera espiritualitat no consisteix en la pràctica religiosa, encara que aquesta sigui sincera per no haver estat imposada. La religió no fa de de l’ésser  una persona nova. Pot suavitzar les passions de l’ànima, però no les elimina. Els fills no viuen en un ambient estèril. Encara que sovint es negui, són pecadors i l’atmosfera en que es mouen està contaminada pel pecat. Si només se’ls ensenya a practicar una religió, per més arrelada que sigui socialment, com s’ho faran per no deixar-se influir  pel que es respira entres els seus companys? L’educació que els pares han d’impartir als seus fills ha de ser molt més profunda que la pràctica rutinària d’una religió. La instrucció que han de rebre a d’afectar les seves ànimes. Heus aquí dues preguntes clau: ¿Són els pares un model d’espiritualitat pels seus fills? ¿Estan capacitats per instruir-los en l’autèntica espiritualitat?

La paraula espiritual s’aplica a molts camps de la cultura. L’espiritualitat a que em refereixo és la que és fruit de l’Esperit Sant que Déu el Pare de nostre Senyor Jesucrist atorga a qui creu en Jesús com el seu Salvador. Els pares que posseeixen aquesta espiritualitat estan en condicions d’encaminar els seus fills pels camins del Senyor. Si aquests creuen en Jesús, a més de la salvació eterna, reben la presència de l’Esperit Sant, guia i poder necessari per no deixar-se arrossegar  cap a les concentracions on el botellot és l’imant que atreu.

En Jesús, l’infant, l’adolescent, l’adult, hi troben sentit a la seva vida, ja no necessiten l’alcohol per amagar les seves preocupacions.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

 

EL MARXANT ISMAEL

“Es declaraven ateus, però en secret adoraven la deessa Fortuna”. Aquesta sentència d’El Roto, és una gran veritat. Ateus, el que se’n diu ateus, si n’hi ha algun, n`hi ha ben pocs, perquè allí on s’hi agafa el cor hi ha el seu déu. ¿No en són molts els qui les riqueses són els seus déus?

En el relat “La darrera voluntat del jueu”, Pau Guimet, periodista i impressor lleidatà, presenta Ismael que a punt de morir demana sigui enterrat amb una capseta on hi guardava monedes i joies. Com a mostra d’avarícia extrema, el periodista escriu: “Quan, després de temps, havia aconseguit arrodonir mitja fortuna, la seva sofrença era major. Cada  vespre, abans d’anar a dormir, treia de l’amagatall una capseta de fusta, amb decoracions xineses, guardadora del seu preuat tresor, i àvidament comptava les monedes, i contemplava les joies, que igualment apreciava, i sovint, sovint es deia: Constància, Ismael, que aviat posseiràs el tresor més ric que posseeix cap persona humana. I enllepolit amb aquesta il·lusió, el jueu s’ajocava tranquil i a l’endemà tornava a la rutina de sempre…”

L’Ismael no va saber crear una vall entre ell i les seves possessions. Un dia, com li succeeix a tot mortal el va visitar la mort. I, aquella capseta de fusta amb decoracions xineses que guardava el seu preuat tresor, què se’n va fer? A l’eternitat no se la va endur pas. Si algú amb to burleta la hi va posar dons del taüt, els arqueòlegs la trobaran junt amb els ossos de l’Ismael i exposaran monedes i joies en un museu com a mostra d’objectes d’una època. Adorar els diners no és una bona elecció.

Jesús, amb la saviesa que el caracteritzava, va dir als seus seguidors: “No us feu tresors sobre la terra, on l’arna i el rovell fan malbé, i on els lladres foraden i roben. Sinó feu-vos tresors en el cel, on l’arna i el rovell no fan malbé, i on els lladres no foraden ni roben” (Mateu 6: 19-21).

Els lladres se les pensen totes per apropiar-se dels béns aliens. Per això, les empreses que venen seguretat, aprofitant-se de la por que els lladregots entrin a casa per endur-se els diners i objectes de valor, els protegeixen dels intrusos mal intencionats. Així i tot, la por és dins del cos. ¿I si l’alarma falla i no avisa que un no benvolgut s’introdueix dins de casa per endur-se els seus tresors? Tots els millors sistemes de vigilància tenen un punt feble. Què li ho diguin als joiers TOUS!

El llibre de Proverbis ens parla d’una riquesa més valuosa que l’or i la plata. Es refereix a la saviesa divina, que és tan valuosa, que Jesús la considera una perla única per la seva bellesa i a un tresor amagat en un camp. 

Salomó contrasta el valor de la Saviesa divina amb preuats objectes materials, quan escriu: “Rebeu la meva instrucció, i no pas plata: I coneixement més que no pas l’or refinat, perquè la saviesa és millor que les perles. I totes les coses desitjables no s’hi poden comparar” (Proverbis 8: 10,11). El valor de la saviesa divina que Salomó plasma en llenguatge poètic, Jesús l’expressa en dues paràboles: la del tresor amagat en un camp que el pagès que el llaura troba i el torna a amagar “i va vendre tot el que tenia   i va comprar aquell camp” (Mateu 13: 44). En la del comerciant que busca bones perles,  “quan va trobar una perla de gran valor, se’n va anar de totes les coses que tenia i la va comprar” (Mateu 13: 46). En ambdós casos Jesús enalteix el valor de Déu per sobre els objectes materials més preuats.

Tant Salomó com Jesús presenten un dilema que obliga l’ésser humà a prendre una decisió que determina el seu futur etern. La Saviesa que és un símil de Déu, parla i diu: “I ara fills, escolteu-me: perquè són feliços els qui guarden els meus camins. Escolteu la instrucció i sereu savis, i no la ignoreu. Feliç l’home que m’escolta, vetllant a les meves portes cada dia, i guardant els llindars de les meves entrades. Perquè qui em troba, troba la vida i obté el favor del Senyor, però el qui peca contra mi fa mal a la seva pròpia ànima: tots els qui m’odien, estimen la mort” (Proverbis 8: 32-36).

Jesús és el mitjancer entre Déu i nosaltres. La Saviesa de Proverbis és una semblança de Jesús, la Saviesa encarnada. Qui creu en Jesús rep la vida eterna. Qui ha degustat el bon sabor que hi ha en Jesús ho deixarà tot per tal de posseir el Tresor amagat o comprar la Perla de gran valor. Als qui no creuen en Jesús, heus aquí una conversa que potser es faran seva. Un dels primers deixebles de Jesús va ser Felip, aquest li diu al seu amic Natanael: “Hem trobat aquell de qui va escriure Moisès…Jesús de Natzaret…” L’incrèdul Natanael li diu: “¿De Natzaret pot sortir res de bo?” Felip no intenta raonar amb el seu amic perquè sap que no en trauria res. Es limita a dir-li: “Vine i ho veuràs”. Natanael, després de parlar amb Jesús, li diu: “Rabí, Tu ets el Fill de Déu, Tu ets el Rei d’Israel” (Joan 1: 45-51).

Tot hom que coneix Jesús es converteix en una altra persona. En Jesús hi ha un després meravellós.

Octavi Pereña i Cortina

 

¿HA MORT EL SENY?

Un escrit porta aquest títol: La Bíblia necessita una reforma urgent”. El motiu que la Bíblia necessita que se li faci una reforma en profunditat és a causa “que un pare havia matat el seu propi fill al·legant que la Bíblia diu que s’han de castigar els fills i que a Anglaterra hi ha 40 escoles cristianes privades que volen implantar el càstig físic als nens, postura que, a pesar de no ser molt coneguda, la pròpia Bíblia contempla.

Cert és que a la Bíblia hi ha textos que donen la impressió que els càstigs físics siguin la manera correcta d’educar els fills. D’altres, com “i vosaltres els pares, no exaspereu els vostres fills, sinó crieu-los en la disciplina i l’amonestació del Senyor” (Efesis 6:4) i, “La reprensió fa més efecte sobre l’assenyat que cent bastonades sobre l’insensat” (Proverbis 17:10), matisen aquesta duresa.

L’autor de l’escrit esmentat que s’amaga darrere de la firma “Vida Universal” cita Deuteronomi 21: 18-21 per defendre la seva tesi: “La Bíblia necessita una reforma urgent”: “Quan un home té un fill tossut i rebel, que no vol obeir la veu del seu pare i la de la seva mare, i l’han castigat i no els obeeix, llavors el seu pare i la seva mare el prendran, i el portaran als ancians de la seva ciutat, i al portal del seu lloc, i diran als ancians de la seva ciutat: Aquest fill nostre és tossut i rebel, no obeeix la nostra veu, és un golut i embriac. Llavors tots els homes de la seva ciutat l’apedregaran i morirà. I trauràs el mal d’enmig teu, i tot Israel ho escoltarà i tindrà por”

Aquest text que pot semblar-nos excessivament dur ens està dient que quan la disciplina i amonestació dels pares fracassen i el fill es converteix en un tossut i rebel que no obeeix els pares, és un golut i un embriac, que entra a formar part d’una banda de malfactors a pesar de les amonestacions: “Fill meu no vagis pels camins d’ells, guarda el teu peu del sender d’ells, perquè els seus peus corren cap el mal, i s’apressen a vessar sang” (Proverbis 1: 15,16). Arribat a aquet punt és quan els pares que no saben que fer amb el seu fill “el porten als ancians de la ciutat”, les autoritats legalment constituïdes per governar la ciutat i administrar justícia, i el condemnaran a mort. Aquest text que ens sembla tant cruel no apareix en la Bíblia per casualitat. Hi és perquè serveixi d’instrucció i motiu de reflexió per als pares del segle XXI.

Una poma podrida fa malbé totes les que hi ha en el cistell si no se la treu. Un Power Point que navega per la xarxa que porta per títol “El seny a mort”, entre altres coses diu: “El Seny va perdre el desig de viure quan els Deu Manaments es van convertir en matèria risible, algunes esglésies en negocis, els criminals van començar a rebre millor tracte que les seves víctimes. Pel Seny va ser un cop fort que un ja no es pugui defendre d’un lladre en la seva pròpia casa, que el  lladre ens pugui demandar per agressió, i que si un policia mata a un lladre, inclús si aquest anava armat, sigui immediatament investigat per excés de zel, quan no acusat de gallet fàcil. I així moltíssimes coses més de la nostra vida terrenal. La mort del Seny va anar precedida per la dels seus pares: Veritat i Confiança; la de la seva esposa Discreció; la de la seva filla Responsabilitat; i la del seu fill Raciocini. Li sobreviuen els seus germanastres: Conec els meus drets, Un altre té la culpa, Sóc Víctima de la societat. No hi va haver molta gent en el seu funeral perquè molts pocs es van assabentar que se n’havia anat”.

El Power Point esmentat no té res de religiós, però reflecteix el sentir de moltíssimes persones que veuen com la moral es degrada i la convivència social es fa dada dia més conflictiva. ¿La causa de la mort del Seny? Només és una. Per a molts Déu és mort i si no hi ha Déu no hi ha autoritat suprema i si aquesta desapareix les autoritats delegades no compleixen el seu deure de governar amb justícia, llavors  impera l’anarquia: Els pares no eduquen ni disciplinen els seus fills. Les autoritats no són servidors dels ciutadans que es comporten bé i “no són venjadors dels qui fan el mal” (Romans 13:4).

El llibre dels Jutges descriu una de les èpoques més fosques de la història d’Israel. Acaba amb aquestes paraules: “En aquells dies no hi havia rei a Israel, cadascú feia el que li semblava bé als seus propis ulls” (21.25).

L’autor anònim de La Bíblia necessita una reforma urgent, acaba el seu escrit citant el teòleg alemany Dieter Potzel: “Jo personalment mai li donaria a un nen una Bíblia sense pensar-ho abans molt bé”. El salmista es fa aquesta pregunta: “Com netejarà un jove el seu camí?, es contesta dient: “Observant la teva paraula” (Salm 119: 9).Que el teòleg alemany s’ho pensi molt bé abans de no donar una Bíblia a un nen, el retard té unes conseqüències: l’incivisme, el vandalisme i altres danys es multipliquen al carrer. Només cal una ullada als informatius i ens adonem de les funestes conseqüències de no donar una Bíblia als nens perquè puguin llegir-la.  El salmista aconsella al jove que guardi la paraula de Déu perquè camini en rectitud i no sigui un escarni pels seus pares. Giovanni Pico della Mirandola, escrivint al seu nebot, diu: “No podries fer res més agradable a Déu, res més profitós per a tu mateix, que si la teva mà no acabés de dia i de nit de donar tombs a les pàgines i llegir els volums de les Sagrades Escriptures. En elles jeu secretament, una ciència, una certa fortalesa celestial, penetrant i efectiva, que com un poder meravellós transforma i canvia la ment del lector en l’amor de Déu, si se li suplica amb puresa i humilitat”.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

OH VIDA!, ON TROBAR-TE?

Poc abans de morir Claudio Naranjo, el seu fill  li va preguntar: “¿Creus que la gent sap que es morirà?” El seu pare li va respondre: “Sí que ho saben, però no ho senten. Si ho sentissin es convertirien en bones persones.

El patriarca Jacob que sentia que la mort aguaitava a la cantonada va cridar els seus fills per dir-los: “Reuniu-vos que us anunciaré  el que us esdevindrà al final dels dies” (Gènesi 49: 1). “I quan Jacob va acabar de donar instruccions als seus fills, va replegar els seus peus sobre el llit i va expirar. I va reunir-se amb el seu poble.”  (v. 33). Jacob va ser un home que sabia que la dalla que li havia de segar la vida temporal estava a punt de fer la seva feina. També coneixia que aquest esdeveniment no l’afecta únicament a ell. La mort tenia la transcendència de poder reunir-se amb tots els fills de Déu que prèviament havien finit. Déu no és un Déu de morts sinó de vius. L’apòstol Joan en una visió va veure “l’Anyell (Jesús) de Déu que esborra el pecat el món acompanyat de cent quaranta-quatre mil, que tenien el Nom del seu Déu escrit en els seus fronts”(Apocalipsi 4: 1). Les ànimes dels finats en Crist van directament a la presència de Déu esperant el dia que Déu ressusciti els seus cossos per passar amb Ell tota l’eternitat. “I vaig escoltar una veu del cel que em deia: Escriu: Feliços els morts que moren en el Senyor des d’ara. Sí, diu l’Esperit, que reposin dels seus treballs, ja que les seves obres els acompanyen” (v. 13). En Crist, l’existència terrenal i la mort tenen sentit.

L’apòstol Pau escrivint als cristians de Filips  els exposa el dilema de seguir aquí a la Terra o morir. “Perquè per a mi el viure és Crist, i el morir un guany. Però si viure en la carn significa per a mi fruit de l’obra, no sé què escollir, perquè em trobo pressionat pels dos cantons: d’una banda tinc l’anhel d’anar-me’n i de ser amb Crist, cosa molt millor, d’altra banda però, romandre en la carn és més necessari per causa de vosaltres” (Filipencs 21-23).

Per l’incrèdul parlar de la mort li és un tema que el fa sentir incòmode, del que no en vol sentir parlar. Malgrat tot, se n’ha de parlar d’ella perquè pot ser que es trobi sentit a la vida terrenal. El secret que l’existència tingui sentit es troba en Jesús que mor a la creu i ressuscita per donar vida eterna als qui creuen en Ell. Aquest esdeveniment transcendental es recorda molt superficialment el Divendres Sant i el Diumenge de Resurrecció. Parlar de resurrecció provoca rebuig. L’apòstol Pau en va parlar d’aquest tema al atenesos que li van dir que en parlarien d’això un altre dia. el van deixar sol. L’altre dia no va arribar mai. No voler parlar de la resurrecció no significa que no existeixi. El secret de la mort, sigui per a vida eterna o condemnació eterna es troba en la resurrecció de Jesús: “No us admireu d’això, perquè ve l’hora en que tots els qui són en els sepulcres escoltaran la seva veu, i sortiran: els qui hauran fet el bé, a la resurrecció de vida, i els qui hauran practicat el mal, a la resurrecció de condemnació” (Joan 5: 28, 29).

L’apòstol Pau certifica la resurrecció de Jesús aportant el testimoniatge dels testimonis presencials (1 Corintis 15: 3-8). Els qui neguen la resurrecció de Jesús  com alternativa  ofereixen la transmigració de les ànimes. Els qui creuen aquesta filosofia són els més dignes de compassió doncs, si Jesús no ha ressuscitat segueixen morts en els seus delictes i pecats. Com a traca final de la llista dels testimonis que han vist a Jesús ressuscitat, l’apòstol escriu: “I al darrer de tot, com un nascut fora de temps, se’m va aparèixer també a mi” (1 Corintis 15: 8).

La resurrecció és imprescindible perquè “la carn i la sang no poden heretar el regne de Déu, ni la corrupció hereta la incorruptibilitat” (v. 50). Tot seguit desvela el secret de la resurrecció: “Heus aquí us dic un misteri: No tots ens adormirem (morirem), però tots serem transformats, perquè sonarà la trompeta, i els morts seran ressuscitats incorruptibles, i nosaltres serem transformats (els qui en el moment de la resurrecció estiguin vius). Perquè cal que això corruptible sigui vestit d’incorruptibilitat, i això mortal sigui vestit d’immortalitat. I quan això corruptible sigui vestit d’incorruptibilitat, i quan això mortal sigui vestit d’immortalitat, llavors es complirà la paraula escrita: La mort ha estat engolia en la victòria. On és, oh mort el teu fibló? On és, oh sepulcre, la teva victòria? El fibló de la mort és el pecat, i el poder del pecat és la Llei. Però gràcies a Déu perquè Ell ens dóna la victòria per mitjà del nostre Senyor Jesucrist” (vv. 51-57).

Les morts violentes de les que ens informen els mitjans de comunicació i les defuncions plàcides que anuncien  les  esqueles s’encarreguen de recordar-nos que la mort aguaita a la cantonada. El trist del cas és que la informació que ens hauria de despertar del letàrgic no li’n fem cas. No hauria de ser així perquè la mort és la porta que ens introdueix a l’eternitat. Si donem importància a les qüestions humanes que són transitòries, amb més motiu ens hauria de preocupar la mort per la transcendència que té. Si no hi hagués eternitat bé podríem dir: “Mengem i bevem que demà morirem”. L’eternitat és un temps que no té fi i, en la condició en que s’hi entra és irreversible. És imprescindible apartar-s del mundanal soroll, asseure’s en un lloc tranquil i reflexionar sobre la mort, misteri que descobreix la Bíblia. El temps dedicat a reflexionar en aquest tema de tanta transcendència serà la inversió més bona que hàgim fet ja que ens permetrà creure en Jesús que és la Vida eterna.

Octavi Pereña i Cortina