INCIVISME

La canalització del riu Segre s’ha convertit en un lloc de celebracions massives de botellots que fan anar de corcoll el veïnatge pel soroll que provoquen. L’alcalde de Lleida Miquel Pueyo ha dit: “No són admissibles els botellots que converteixen aquest espai en un abocador i suposen un risc per la salut en la situació actual, a més de nombroses molèsties al veïnat. Però només amb actuacions policials no podem combatre aquest tipus de comportaments, cal que tothom hi posi de la seva part i tinguin un comportament més cívic”. Pere Ferran, director dels Mossos arran del macro botellot que es va celebrar en el  campus de la Universitat Autònoma de Barcelona el passat cap de setmana va emfasitzar: “El que hem de fer és molta pedagogia”.

Amb tot això és molt curiós que la secció PRIVAT del diari Segre del passat 18 de setembre del 2021 publica un comentari que porta per títol Pedagogia urbana amb pot èxit diu: “Ahir vam veure com dues noies joves anaven pujades al mateix patinet, circulaven per una vorera estreta en un carrer a prop de la rambla Ferran i a més anaven sense casc. Van tenir la mala sort de passar per davant d’un urbà amb qui gairebé xoquen, i la bona, que l’agent era partidari de la pedagogia. Les va parar, els va explicar les infraccions que cometien i que era perillós que anessin dos al patinet i sense casc i les va deixar anar. L’agent va seguir la ronda i les noies no van tardar ni cinc minuts a tornar a passar de la mateixa forma”. El civisme que defensa l’alcalde i la pedagogia manifestada per l’agent no han funcionat.

D’entre molts proverbis en transcric dos. “Corregeix el eu fill mentre hi ha esperança, però no deixis que la teva ànima s’irriti fins a matar-lo” (Proverbis 19: 18). “El bastó i la correcció donen saviesa, però el noi consentit és la vergonya de la seva mare” (Proverbis 29: 15). La pedagogia i el civisme s’han e començar a aplicar en la llar. És responsabilitat dels pares disciplinar els fills des del naixement. La pedagogia sense disciplina no funciona. Tenir fills és una cosa. Els animals en tenen. Els pares no s’han d’assemblar als animals. Educar els fills  com cal n’és una altra. Educar requereix vocació i constància. Tenir objectius i perseverança sense  defallir. Hi ha molts pares, malauradament que han abandonat les seves responsabilitats educadores i no se’n preocupen de posar límits als extraviaments que comencen a manifestar-se en els nadons tan aviat com veuen la llum del sol. Per desídia dels pares els “angelets” es converteixen en petits dictadors que amarguen els pares. El seu comportament no desitjat es trasllada a l’escola fent insuportable les vides dels seus companys amb els seus abraonaments i el seu narcisisme exagerat. Quan comencen a emancipar-se amplien els límits del seu mal comportament. El que va començar sent un problema domèstic es converteix en un problema social. Arribat aquest punt les autoritats no poden restar passives. Han d’actuar com a tals.

“Que tothom se sotmeti a les autoritats superiors…Perquè els governants no han de fer por a les bones accions, sinó a les dolentes. ¿Vols no haver de tenir por de l’autoritat? Fes el bé, i en tindràs lloança: Perquè és un servidor de Déu per al teu bé. Però si fas el mal, tingues por, perquè no és en va que porta l’espasa, perquè és un servidor de Déu, un venjador per castigar els qui fan el mal. Per això, cal sotmetre’s no sols per causa del càstig, sinó també per motiu de consciència” (Romans 13: 1-5). L’obediència a les autoritats civils no ha de ser motivat per la por sinó per obediència a la voluntat de Déu que és qui els ha donat l’autoritat. Aquesta és la causa de la incivilitat: si no hi ha Déu no hi ha autoritat. Si no actuen amb justícia en el seu dia n’hauran de respondre a qui els ha atorgat l’autoritat. Els alcaldes com a caps de les policies locals tenen l’obligació de perseguir els delictes que es cometen en els seus municipis i els jutges castigar-los proporcionalment.

És de lloar que alguns universitaris de la Universitat Autònoma de Barcelona hagin organitzat brigades de neteja per arranjar la zona com més aviat millor. No és responsabilitat dels innocents rentar els plats que uns altres els han embrutat. Repeteixo, la policia ha de portar als jutges els delinqüents i aquells dictar les sentencies que siguin proporcionals als delictes comesos. ¿No seria just que els jutges sentenciïn els assistents als botellots que s’encarreguin de netejar els espais públics que han embrutat amb la seva incivilitat i arranjar els desperfectes ocasionats per la seva brutalitat. I els pares, si els autors dels desperfectes no poden, s’encarreguin de pagar els costos  dels desperfectes ocasionats. Si les autoritats abandonen les seves responsabilitats de perseguir els incívics i els jutges no els condemnin a reparar els danys ocasionats, ¿ens ha d’estranyar que la incivilitat s’estengui com una taca d’oli?

Octavi Pereña i Cortina

 

 

VANDALISME

“Els veïns dels Bloc Joan Carles alerten que fa setmanes que les places interiors estan a les fosques i això fomenta la delinqüència i el vandalisme”. Víctor Ruíz, president de l’Associació de Veïns de La Mariola denuncia que “la foscor dóna peu per a destrosses a vehicles i mobiliari, també s’han produït robatoris a l’interior de vehicles, sovint de persones que venen roba al mercat i guarden les mercaderies dins les furgonetes”.

El vandalisme està molt estès avui. Només cal veure com acaben els botellots i la manera com el jovent reacciona sovint  davant la policia. Les manifestacions de protesta més d’una vegada acaben en enfrontaments amb la policia, contenidors cremats, destrosses de mobiliari urbà, trencadissa de vidres de botigues…El vandalisme adolescent no és qüestió que places i carrer estiguin il·luminats o no. És qüestió de condició humana: “Perquè del cor provenen els pensaments dolents, els homicidis, els adulteris, les fornicacions, els robatoris, els falsos testimonis, les blasfèmies. Aquestes coses són les que contaminen l’home” (Mateu 15: 19,20). El vandalisme seguirà existent hi hagi llum o no en els carrers i places.

El problema que denuncia l’Associació de Veïns de La Mariola i els mitjans de comunicació és qüestió de Déu. ¿Existeix o no? Si la resposta és no, el vandalisme no té solució. Anirà augmentant. Les queixes veïnals no l’aturaran. Es demana que sigui la policia l’encarregada de posar fi al salvatgisme juvenil. Els ajuntaments diuen que no disposen de mitjans suficients per aturar-lo. La llei no te competències en les coses de l’esperit. Pot denunciar fets i castigar-los si pot, però és incompetent per canviar la naturalesa humana i la seva inclinació al mal. Alguns culpen Déu per la seva indolència d’acabar amb les malifetes. Se l’imaginen ajagut en una gandula xuclant un refresc indiferent de tot el que succeeix a la Terra. Li fan dir: demà ja m’encarregaré de posar fi al vandalisme. Si us plau, no em molesteu que estic molt ocupat. Aquest Déu no és el de la Bíblia. Un coneixement exhaustiu de Déu no és a l’abast de l’home però d’Ell en sabem el suficient perquè ens guiï, si li ho permetem, pel camí del bé.

El salmista fa una descripció de Déu  que si se la té en compte canviarà el comportament humà: “On aniré lluny del teu Esperit? ¿I on fugiré de la teva presència? Si pujo al cel, tu ets allà; si faig el meu llit al sepulcre, heus aquí, tu també hi ets. Si prenc les ales de l’alba, i habito a l’extrem del mar, fins allà la teva mà em guiarà, i la teva dreta m’agafarà.. Si jo digués: Indubtablement la tenebra em cobrirà, i la llum entorn meu serà nit, tampoc la tenebra no és fosca per a tu, i la nit brilla com el dia: per a tu la tenebra és com la llum” (Salm 139: 7-12).

Déu ho sap tot. Res se li escapa als seus ulls. ¿Creu el lector que si els vàndals, els incívics dels nostres dies, que es mouen per totes les esferes socials, cometrien les malifetes que fan si fossin conscients que Déu existeix i que coneix, no sols els seus fets, també les intencions de fer el mal que neixen en els seus cors? Si algú se sent observat les vint-i-quatre hores del dia i els tres cents seixanta cinc dies de l’any, ben segur que no les farà. El problema del vandalisme que planeja l’Associació de Veïns de La Mariola i que es manifesta arreu és una qüestió de fe en el Creador dels cels i la Terra que es fa tangible en el seu Fill que es va fer home en la persona de Jesús de Natzaret per a salvar el seu poble dels seus pecats.

Jesús que és “la llum del món” no desitja que ningú camini en la tenebra. Poc abans d’abandonar aquest món per ascendir al cel va deixar quest encàrrec als seus deixebles. “M’ha estat donada tota la potestat en el cel i sobre la terra: Aneu, doncs, instruïu tots els pobles, batejant-los en el Nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant, ensenyant-los a guardar totes les coses que us he manat. I heus aquí, jo sóc amb vosaltres tots els dies fins a la fi del temps. Amén” (Mateu 28: 18-20).

En el moment en que un creu en Jesús com el seu Salvador per l’Esperit habita en el creient  el caràcter de Jesús es va desenvolupant en el “nascut de nou”. Si les persones que es consideren “creients no practicants”, això sí, assisteixen a una església pel bateig d’un nadó, per la confirmació, els casament, l’enterrament  i en alguna altra data considerada assenyalada, si fossin vers creients, les males notícies que tant sovint se’n fan ressò els mitjans de comunicació no veurien la llum pública perquè el comportament d’aquests cristians de nom seria totalment distint.

Mentre la conversió en massa a Crist no es produeixi, que no es produirà, es hem conformar amb conviure amb el vandalisme divers. Ara bé, els vers cristians esperem la vinguda gloriosa del Senyor Jesucrist a buscar els seus i implantar el Regne de Déu etern en el que existirà la justícia en la seva plenitud. Mentre aquest dia no arribi seguirem anunciant l’Evangeli perquè els que tinguin oïdes per escoltar escoltin i puguem compartir la condició de fills de Déu: “Tots vosaltres sou fills de la llum i fills del dia, no som de la nit ni de la tenebra. Per tant, doncs, no estigueu dormint, com els altres, sinó vetlleu i siguem sobris, perquè els qui dormen, dormen de nit, els qui s’embriaguen, estan ebris de nit. Però nosaltres que som del dia, siguem sobris, havent-nos revestit amb la cuirassa de la fe i de l’amor, i amb el casc de l’esperança de la salvació” (1 Tessalonicencs 5: 5-8).

Octavi Pereña i Cortina 

 

FATIGA EMOCIONAL

Gerents de Serveis Socials: “Ja n’hi ha prou de pastilles i lligar els usuaris”. La pandèmia del Covid-19 que es va iniciar el març de 2020 ha destapat entre altres coses la deficiència en l’atenció dels trastorns mentals. Els esmenats trastorns ja es manifesten en adolescents menors de 18 anys. Més del 15% de la població pateix ansietat i un 20% hipocondria. Aquesta paraula pràcticament la majoria de les persones ignora el seu significat. Jo en sóc una d’elles i m’he vist obligat a buscaren el diccionari el seu significat. La defineix així: “Malaltia mental caracteritzada per una preocupació excessiva per la pròpia salut, sovint acompanyada de malenconia. A tot això s’ha d’afegir l’estrès que ocasiona l’estil de vida trepidant que caracteritza el nostre temps. Penso no equivocar-me si afirmo que la societat actual està mentalment malalta.

L’experiència del músic i actor Björn Andréssen pot molt bé servir d’exemple de com normalment es reacciona davant l’adversitat. Andréssen referint-se a la mort prematura del seu fill, explica. “”Encara no l’he superat perquè era la meva responsabilitat, era una època en que bevia i em drogava per tenir a ratlla l’ansietat perquè algú veiés el meu dolor”. Ja n’hi ha prou d’utilitzar la química per combatre en la seva diversitat de manifestacions la ansietat que provoca afrontar el futur incert que ens espera. Erròniament creiem que amb fàrmacs i estupefaents solucionarem el problema. Tot el contrari, ens fem addictes a les substàncies químiques amb la qual cosa s’empitjora la salut mental.

Els psicòlegs fan aquest diagnòstic: “En els últims mesos, sobretot, després de la segona onada, molts psicòlegs van començar a parlar del que van anomenar la fatiga pandèmica, un sentiment d’avorriment a causa dels llargs mesos de restriccions i les males notícies.. Walter Riso l’anomena fatiga o esgotament emocional, i afirma que ha estat el sentiment que més ha aflorat durant aquest últim any. Aquesta fatiga emocional ocorre perquè la ment està començant a funcionar com una muntanya russa: t’il·lusiones, crees esperances, però després et desil·lusiones, tornes de nou i una altra vegada caus. La ment no està preparada per a la il·lusió i la desil·lusió de manera permanent. La ment no és una muntanya russa, cerca una certa estabilitat i equilibri per a poder predir les coses. Molt de temps de muntanya russa acaba en desesperança i la desesperança és la cosina germana de la depressió” . la Bíblia defineix aquest til de vida així: “Vanitat de vanitats, tot és vanitat” (Eclesiastès 12: 8).

El Covid-19 amb la incertesa de com acabarà tot això ha posat de manifest la poca cosa que és l’ésser humà. Mentre les coses anaven relativament bé i el creixement econòmic emblava imparable, donant la impressió que així seguiria indefinidament per garantir la suposada felicitat. La fantasia no ens ha deixat tocar de peus a terra. El Covid-19 ens ha fet obrir els ulls per fer-nos veure la realitat que l’home és un déu amb peus de fang incapaç d’afrontar l’adversitat amb serenor i tranquil·litat. Aquest descobriment ens espanta. Com diu el psicòleg Rafel Santacreu: “La por forma part de les nostres vides, però a vegades es converteix en un fantasma que és molt difícil de superar. Es tracta de l’altra epidèmia, la de les malalties emocionals  i la salut mental”. ¿Estem condemnats a viure amb la por al cos? No necessàriament.

El psicòleg Rafel Santacreu exposa: “Els ansiolítics no serveixen de res. És un error perquè a l’inici et tranquil·litzen, però la teva ment continua sabent que hi ha alguna cosa a témer. Les pors són trampes mortals. Hem d’entendre que les emocions negatives són una creació de la ment”. Com ens desfarem d’elles?

El problema es troba en el fet que l’ateisme i la incredulitat han fet que les persones es desentenguin de Déu en el viure dia a dia. Sense Ell ens trobem indefensos davant les pors que generen les nostres ments, sovint injustificades. Siguin reals o fantasmes que creen les nostres ments, el cert és que ens afecten, la qual cosa ens hauria d’obligar a revestir la nostra febles amb la fermesa que prové del Pare de nostre Senyor Jesucrist, doncs “Ell és el qui guareix els de cor afligit, i els embena les seves ferides” (Salm 147: 3). Es possible que el guariment no sigui instantani. Sovint, com en el cas del cec de Betsaida (Marc 8: 22-26), la guarició requereixi dues o més intervencions del Metge diví. La guarició sempre ocorre sense efectes secundaris que malmeten la ment i el cos. Déu el Pare que es el nostre guaridor es manifesta de manera molt dolça en la persona del seu Fill Jesús: “Per això us dic: No us desficieu per la vostra vida…Mireu els ocells del cel, que no sembren ni recullen en graners i el vostre Pare celestial els alimenta. ¿No valeu vosaltres molt més que ells?…I pel vestit, per què us desficieu? Observeu els lliris del camp com creixen. No es cansen treballant ni filen…Si Déu vesteix així l’herba del camp, que avui existeix i demà la llencen al forn, ¿no us farà molt més a vosaltres, gent de poca fe?…I cerqueu primer el Regne de Déu i la seva justícia, i totes aquestes coses us seran afegides…” (Mateu 6: 25-34).

Octavi Pereña i Cortina

 

 

VIOLÈNCIA: ACTITUD INNATA

En l’últim dia del curs Fabienne Terral, mestra de 34 anys no es podia imaginar que seria el darrer dia de la seva vida. Una mare airada la va apunyalar fins matar-la davant d’uns nens d’entre 5 i 6 anys. L’agressora de 47 anys amb antecedents policials per l’abandonament d’una menor de 15anys. Sembla ser que la causa de l’agressió mortal va ser que la mestra havia amonestat la mare dels nombrosos retards de la seva filla.

La violència és un tema de gran preocupació avui per la impossibilitat d’aturar la seva expansió. Es manifesta en les competicions de futbol base quan els pares no accepten les decisions dels àrbitres. Els esportistes d’élite  l’exposen amb mossegades i joc brut. És present en la política quan l’activitat política se l’amenaça amb enviar tancs i de l’empresonament del President Mas i d’altres polítics partidaris del dret de decidir. En les famílies, quan les diferències es resolen amb amenaces, cops, i ganivetades i quan s’utilitzen els fills perquè es posin contra de l’altra part. Les manifestacions violentes són infinites. En un breu escrit periodístic no hi ha espai suficient per esmentar-les totes.

L’activista nord-americà Malcom X ens explica perquè  la violència és tan entesa:  “Sigues pacífic, sigues amable, obeeix la llei, respecta tothom”. Fins aquí res a dir.  Ara bé el que és bo: “Però si algú et posa la mà a sobre, envia’l al cementiri. Haurien de ser paraules de profunda meditació les que escriu Jaume: “¿D’on venen les guerres i les lluites entre vosaltres? ¿No venen d’això, dels vostres plaers que combaten en els vostres membres? Cobegeu i no teniu, mateu i envegeu, i no podeu aconseguir, lluiteu i feu guerra, però no teniu, perquè no demaneu, demaneu i no rebeu, perquè demaneu malament, per malgastar-ho en els vostres plaers” (4: 1-3).

Referint-se al cor del paleta d’Olot que va matar quatre persones, el psicòleg criminalista Vicente Garrido, va dir: “Una situació d’enorme angoixa que li va provocar una ira incontrolable i aquesta es va convertir en un acte violent tendent a destruir les persones que representen l’origen del mal”. Segons l’especialista, el comportament indesitjable del paleta va ser conseqüència d’una situació d’enorme angoixa que el va portar a cometre un acte criminal. “Li va provocar una ira incontrolable…”. Es dir, el responsable dels quatre assassinats va ser una situació externa. El paleta no n’era culpable del seu acte criminal. Però la Bíblia ens diu: “Del malvat surt la maldat” (1 Samuel24:13).

El periodista Joaquim Rog li pregunta al poeta Jerome Rothenberg: - ¿Encara creu que en tot home hi ha un assassí? La resposta que rep és: “Sí. Una altra de les coses que retorna és una glorificació de la violència. No m’agraden aquests actors de cine que el públic considera homes molt mascles quan actuen. No és veritat, és un error i no sé perquè hi ha aquesta glorificació de la violència”. Allò que Rothenberg desconeix, la Bíblia ho aclareix:  “I com no van aprovar de reconèixer Déu, Déu els va lliurar a una ment reprovada, a fer coses impròpies: estan plens de tota injustícia…malicia, cobejances, maldat, plens d’enveja, rivalitat, engany, malvolença…deslleials, sense afecte natural, sense compassió, sense misericòrdia, aquests, malgrat que coneixen la justa sentència de Déu que els qui practiquen tals coses són dignes de mort, no sols les fan sinó que també estan d’acord amb els qui les practiquen” (Romans 1:28-32).

L’evidència és que per a molts Déu és mort. Si no existeix confirma el que l’apòstol Pau denuncia en el text bíblic citat. Donada, doncs, la nostra inclinació a fer el mal no ens ha d’estranyar que Paulino Castells escrigui: “A manera de síntesi d’aquestes idees, l’experiència ens confirma  que les llavors de la violència es sembren en els primers anys de la vida en el si de la llar (i després s’arriba a l’adolescència, etapa crucial que comparo amb el final d’una melodia que es va començar a xiuxiuejar en el bressol del nadó), després aquestes llavors es conreen en un medi social que estimula la incompatibilitat entre aspiracions i oportunitats dels joves i creixen avivades per valors culturals que glorifiquen solucions agressives dels conflictes entre les persones”.

Si des del bressol s’ensenyés que “amb el temor del Senyor l’home s’aparta del mal” (Proverbis 16: 6)les coses ens anirien de una altra manera. La premsa escrita s’estalviaria molt paper i tinta.

Octavi Pereña i Cortina