PERFECCIÓ CORPORAL

El sastre que treballava per la cantat Lady Gaga va dir que l’actriu admetia que no havia menjat durant setmanes per poder-se posar dins de determinats vestits. Wendy Sterland deia que la pressió per perdre pes era molt forta. El seu ex manager David Cienny referint-se a les hospitalitzacions de Lady Gaga  afirma: “Quan dic que estava malalta vull dir física i mentalment”.

En una conferència a Califòrnia patrocinada per Maria Shriver, l’ex de l’actor i president de Califòrnia Arnold Schwarzenegger, Gaga va dir que el desordre alimentari l’ha portat a prop de perdre la salut mental. En la conferència esmenta la seva bulímia, el desordre alimentari causat per l’ansietat i la preocupació excessiva pel pes i l’aspecte físic.

En la seva adolescència Gaga “volia ser una ballarina prima que era una italiana voluptuosa a qui el seu pare cada nit li feia menjar mandonguilles”. Quan tornava a casa deia: “Pare, per què em dones sempre aquest mateix menjar. Jo vull ser prima. Ell em deia: menja’t els spaghetti”. Per conservar la figura que considerava ideal “acostumava a vomitar quan anava a l’institut”, però ”la bulímia   em feia mal a la veu i vaig deixar de vomitar perquè l’àcid és molt dolent per les cordes vocals”.

Com dèiem al començament d’aquest escrit Lady Gaga no està totalment guarida dels desordres alimentaris que la fan emmalaltir física i mentalment. Gaga  no es troba bé amb el seu cos. És un ídol pop que ha de tenir cura de la seva imatge.: “El pes segueix sent una lluita. Cada vídeo en que aparec, cada portada de revista, t’aprimen, et fan perfecta. Això no és real”. En la seva ment segueix existint el problema d’acceptar-se tal com és físicament.

En la conferència adreçada a la joventut que va donar a Califòrnia va dir a l’auditori: “Noies, us he de dir això, les guerres de la dieta s’han d’acabar. Cadascuna de vosaltres l’heu de guanyar. Això us afecta  noies i us fa sentir malament”. S’ha de predicar amb l’exemple. Una cantant de fama mundial  que té milions de fans que la tenen com a model ha de vigilar la seva manera de viure. No n’hi ha prou amb reconèixer el que no està bé, ho ha de manifestar amb l’exemple. Les paraules se les enduu el vent. La imatge real que es dóna és la que  fa impacte.  Catherine Allard, ballarina i coreògrafa belga establerta a Catalunya, actual directora artística de la companyia I T Dansa, diu: “Abans que ballarina ets dona”. Recorda d’una alumna que volia operar-se per reduir el pit li va mostrar un vídeo d’una ballarina fantàstica amb un bust més gran que el seu. “A vegades  la culpa és dels amors impossibles o dels professors que hi ha, que els demanen que passin pel quiròfan”. L’anorexia, diu Allard “afecta éssers perfeccionistes que busquen l’excel·lència i troben el fracàs”

És molt assenyat el que diu Catherine Allard: “Abans que ballarina ets dona”. Un s’ha d’acceptar tal com s’és. Sotmetre’s a les pressions per tal d’assolir una imatge corporal que no es té és demencial. Els problemes de Lady Gaga ho posen en evidència. Hi ha un text bíblic que penso pot servir per acceptar-nos tal com som físicament. Es troba en Salm 139: 13-18. El salmista ens transporta a les entranyes de la seva mare  i dóna gràcies a Déu “perquè m’has fet tan formidablement…La meva substància no estava amagada de tu quan vaig ser fet en secret i hàbilment format…I que preciosos són per a mi els teus designis, oh Déu!…”El salmista reconeix que el seu cos tal com el té  és obra de Déu, que la combinació genètica del seu ADN no és una casualitat sinó el resultat de la voluntat del Dissenyador. Reconèixer l’origen diví d’un mateix ajuda, i molt, a acceptar les característiques físiques que l’Escultor ens ha donat. Els vaivens de la moda no tenen perquè fer-nos excèntrics. 

Octavi Pereña i Cortina

 

NACIONALISMES

Dos punts de vista contradictoris sobre el tema dels nacionalismes. Per una banda Mario Vargas Llosa de qui és ben conegut el que pensa respecte alguns nacionalismes, diu: “És terrible que en un món civilitzat, amb oportunitats que no n’hi ha hagut mai i a vegades en enclavaments molt avançats, el nacionalisme torni a treure el cap i imposar-se i a obnubilar comunitats senceres”. Per l’altra banda, l’escriptor libanès Amin Maalouf, entrevistat per Núria Escur, ens dóna aquesta definició: “ Uns nacionalismes són moviments d’autodefensa i d’altres de conquesta. De vegades, per desgràcia, assistim a nacionalismes disfressats, apuntalats per la religió: Bin Laden és un nacionalisme àrab, per exemple. Vostès només han de procurar que no passi d’autodefensa a ofensiva”. Un avís perquè a Catalunya també es donen tics ultranacionalistes quan es cremen banderes i fotos.

Un altre punt de vista que penso és el que hem de reflexionar amb més profunditat és el que dóna Daniel Berenboim, director de l’orquestra en la que interpreten junts jueus i palestins quan dóna resposta a LSemanal que li pregunta: - Perquè aquest conflicte sembla tan irresoluble? “Perquè la gent  no el veu com és en realitat. De fet tot el món sap què hi ha al final d’aquesta història: La retirada d’Israel a les fronteres de 1967 i una solució factible per Jerusalem i el retorn. Però no és un conflicte que es pugui solucionar política o militarment, és un conflicte humà. No necessitem l’ONU, el que necessitem és un psiquiatre”.  Els nacionalismes que ultrapassen l’autodefensa i passen a l’atac per aniquilar-ne un altre més feble és un problema espiritual que té l’ésser humà. Quan el respecte als símbols nacionals es converteix en fanatisme, la seva exaltació insensata és molt perillosa, sent motiu de preocupació quan es produeix.

L’atac que es va produir el passat 11 de setembre al Centre Blanquerna que la Generalitat té obert a Madrid és  el resultat del nacionalisme fanàtic dels seus executors. Quan a resultes d’un triomf esportiu es celebra la victòria amb desplegaments de banderes, borratxeres, trencadisses de vidrieres, crema de cotxes i contenidors de deixalles, tot això és la manifestació d’un nacionalisme fanàtic, que les autoritats no s’atreveixen a denunciar pel seu nom, que en lloc de construir destrueix.

Quina és la causa d’aquest nacionalisme fanàtic incendiari? El nacionalisme que  substitueix Déu per la pàtria és molt perillós perquè converteix la pàtria en un ídol i darrere l’ídol que exigeix devoció plena s’hi mou el diable. Jesús va dir als seus oïdors: “I voleu fer els desigs del vostre pare (el diable), ell era homicida des del principi, i no es va mantenir en la veritat , perquè en ell no hi ha veritat. Quan parla la mentida, parla del que és propi, perquè és mentider i pare de la mentida” (Joan 8:44). Fixi’s el lector que les característiques del diable són: mentider i homicida. Els companys de viatge dels nacionalismes idolàtric són la mentida i l’homicidi. No té escrúpols de tergiversar la veritat històrica i de matar si els seus interessos egoistes li exigeixen.

La idolatria adquireix moltes formes. Avui ha disminuït molt l’adoració d’estàtues de guix, fusta, plata, or, però està molt estès l’adoració dels diners, l’èxit, el sexe, la salut, el club de futbol i els seus ídols. No hem d’oblidar la pàtria. Tots ells s’han convertit en ídols que exigeixen homenatge incondicional. Els testos s’assemblen a les olles. Els nacionalistes idòlatres que adoren el diable no ens ha de fer estrany que menteixin quan tergiversen la història pels seus interessos. És el que fa el regidor del PP de l’ajuntament de Lleida Pau Pintó Torné que compara les senyeres que van acompanyar la Diada del passat 11 de setembre amb la propaganda “hitleriana del III Reich” i demana el desplegament de la Guàrdia Civil i l’Exèrcit” i promouen guerres cruels que sembren sang i destrucció.

Als nacionalistes idòlatres que es deixen guiar pel diable que els dóna força per fer mal els pot semblar que amb la seva crueltat en surten guanyadors perquè han humiliat i destrossat el que és diferent i més feble. L’aparent victòria els deixarà un mal regust de boca quan descobriran que en el regne de Déu “hi ha una gran multitud que ningú no podrà comptar, de tota nació i de totes les tribus i pobles i llengües que estaven davant l’Anyell (Crist)…i cridaven amb veu forta dient: la salvació pertany al nostre Déu, que seu sobre el tron, i a l’Anyell” (Apocalipsi7:9,10) i ells es quedaran fora perquè “ni els idòlatres no heretaran el regne de Déu” (1 Corintis 6:9).Es quedaran amb un pam de nas contemplant el goig de la gran multitud composta de pobles de llengües diverses mentre ells es consumiran “en el llac que crema amb foc i sofre” (Apocalipsi 21:8), en “el foc etern” (Mateu 18:8). És un mal negoci ser ultranacionalista.

Octavi Pereña i Cortina

 

http://octaviperenya4.blogspot.com

VIOLÈNCIA MASCLISTA

Les aparences enganyen. La violència de gènere no solament afecta les classes socials baixes, també fa estralls entre la jet-set. Quan un se n’assabenta d’un cas de violència de gènere entre personatges que ocupen llocs privilegiats en les revistes del cor s’arriba a la conclusió que qualsevol persona es pot veure involucrada en una relació violenta. D’aquest delicte, avui es considera delicte la violència de gènere en la nostra cultura occidental, se’n fa ressò d’una manera especial un dia l’any . Els informatius ens fan saber un dia sí i un altre també de fets que ens recorden la brutalitat d’aquest delicte i la seva quotidianitat.

El doctor en filosofia Steven Stasny diu que ens ha de fer pensar el fet que quan s’inicia la violència és molt probable que augmenti sense parar: “Un cop el comportament ha creuat el llindar, el més probable és que el seu comportament continuï”. Malauradament, com més duri la relació violenta més difícil es fa abandonar-la. El Dr. Stasny comenta: “Quan una dona es troba atrapada (a una situació violenta) no convé passar per alt les accions destructives amb l’esperança que amb el temps el seu company canviarà. A més, la violència acostuma a començar d’una manera suau i va creixent. Els que actuen amb violència segueixen un model de conducta amb l’objectiu d’empetitir les seves parelles, d’aquesta manera destrueixen la seva autoestima i el sentit del seu valor. Un cop la violència emocional augmenta i es converteix en violència física, moltes víctimes tenen la seva autoestima tan malmesa que es culpen a elles mateixes. S’arriba a aquest sentiment pel fet que els assetjadors sovint aïllen les seves víctimes dels seus amics i de les persones que estimen. Amb aquests factors treballant junts, sovint es té el convenciment que és impossible fugir”. És difícil escapolir-se d’una situació d’assetjament, però no impossible.

El Dr. Stasny afegeix: “Quan la parella (la assetjadora) amenaça de fer-se mal, pot invocar la culpabilitat i la vergonya. La culpabilitat és el que manté les persones lligades a relacions, no importa el dolentes que siguin. Quan algú et fa mal físicament pots creure que és degut a un problema d’autocontrol, però quan et perjudica psicològicament, el més probable és que el seu procedir sigui degut a alguna cosa que tu has fet”.

Graciela Ferreira fa aquest retrat de l’assetjador. “ L’home violent no es distingeix de la normalitat masculina en general. Pot ser simpàtic, seductor, atractiu, cavalleresc, i amb actituds de ciutadà modèlic. Això li permet camuflar-se i passar inadvertit en el món exterior de la seva família, tenir doctorats universitaris, ser funcionari de l’Estat, docent, psicòleg, jutge, empresari, obrer, policia, esportista, polític, aturat, metge, cuiner o científic”

L’apòstol Pau referint-se als falsos mestres que s’introdueixen en les esglésies per apartar els fidels de la veritat apostòlica, es “disfressen d’àngels de llum”per a no ser descoberts, transformació que també adopten els assetjadors per a no ser destapats d’antuvi i així poder danyar les seves víctimes. Però el camuflatge no és perfecte. Amb prevenció es poden descobrir detalls que manifesten el dimoni que s’amaga darrere d’una disfressa angelical.

Alguns senyals que exposen el dimoni que s’amaga darrere la imatge que no s’ha trencat mai cap plat: No troba res bé del que fa l’altre, el culpa de tot el que passa, mai reconeix cap error. Quan s’inicia una relació un s’ha d’adonar quins són els sentiments de l’altre. Si no hi ha empatia, es dir, no manifesta comprensió pels propis sentiments, s’encén la llumeta roja intermitent que avisa perill. També s’encén la llumeta roja quan l’altra part és molt possessiva i no permet llibertat de moviments i amb bones maneres prohibeix desobeir les seves ordres. També es manifesta senyal de perill quan l’altra part dificulta prendre decisions pel fet que té tota la veritat. La perfecció no l’assoleix ningú però si l’altra part no fa moviments seriosos de polir les imperfeccions aquesta persona no és la idònia per lligar-se a ella. Un altre indicador de catàstrofe imminent és quan l’altra part es manifesta excessivament possessiva i aïlla de les amistats i la família. S’encén el senyal de perill quan l’altre força a tenir relacions sexuals, això indica que la constreta se la considera un objecte, no una persona que ha de ser estimada. Es detecta una altra senyal de perill quan l’assetjador vol controlar els diners de la parella per fer-la totalment depenent d’ell.

La violència de gènere no neix per generació espontània. Des de l’inici d’una relació s’encenen llumetes roges que avisen del perill imminent. Al primer indici de perill, abans que una estigui emocionalment lligada a l’altre és convenient trencar la incipient relació. Si no es fa així arribarà l’hora de les lamentacions. No fer cas de les advertències de perill passa factura. Arribat aquest punt una pot quedar marcada per tota la vida

CANVIAR L’EDUCACIÓ

La policia de Sidney, Austràlia, va fer una batuda pels barris cèntrics buscant adolescents borratxos i drogats. En van detenir 13. El més preocupant és el que va passar després: cap dels seus pares va anar a recollir els seus fills a la caserna de la policia quan se’ls va comunicar on es trobaven. L’inspector de policia Stephen Crews va dir que alguns dels pares dels adolescents detinguts no sabien on estaven els seus fills. El mateix oficial de policia va dir: “És espantós veure com molts menors d’edat no estiguin controlats vagant per la ciutat a altes hores de la nit, pitjor encara, relacionats amb drogues i alcohol i comportament antisocial. Molts dels nens tenen una descarada indiferència per la seva pròpia seguretat, la dels seus amics i la dels que estan en el seu entorn”.

Més tard, alguns dels pares van dir que estaven espantats al descobrir que els van enganyar en dir-vos el lloc on anaven. Si els havien dit que passarien la nit a casa d’un amic, ¿els hauria costat molt preguntar als pares de l’amic si hi estaven d’acord? És aquest actitud una greu irresponsabilitat  dels pares. Quelcom falla quan els pares no saben on els seus fills menors d’edat passen la nit i ho descobreixen quan la policia els comunica que els passin a buscar per comissaria. Hi ha un buit educacional que fa que els menors es vagin introduint en la delinqüència i quan ja és massa tard es converteixen en llogaters de la presó. La irresponsabilitat educativa dels pares té una causa. Han trencat amb Déu i el buit que queda en les seves ànimes es converteix en una indiferència a tot. No volen problemes. Els fills en són un. Per això que facin la seva vida i no molestin. Els pares volen fer la seva vida sense interferències. Això és impossible. Per més que no vulguin estan lligats als seus fills i el comportament d’aquest els afecta per a bé o per a mal. Entre pares i fills existeix un vincle que no es pot trencar així com així.

No es pot obligar els pares a ser pares amb tot el que comporta la paternitat responsable. Una espurna de l’amor de Déu ha d’impactar en l’anima dels pares perquè la llum que desprèn  els faci adonar de la seva irresponsabilitat educativa mantinguda fins aquell moment. Amb aquest descobriment es desperta la necessitat de reparar el mal comès. El sentiment de culpabilitat no traumatitza com alguns diuen. Tot el contrari. Aquest sentiment  portarà a intentar reparar el mal que se’ls ha estat fent als fills. La indiferència manifestada es transforma en una sana preocupació pel benestar dels fills que fins el present s’havia mantingut arraconada, delegada a l’escola o altres institucions. A partir del moment que la llum de Déu il·lumina les ànimes dels pares es desperta una sana preocupació pel benestar dels fills. És possible que el mal ocasionat als fills per la indiferència paterna no es pugui desfer. L’ espurna  divina, però, serveix perquè en el cor dels pares brolli una pregària al Senyor Jesús demanant-li perdó per la despreocupació mantinguda vers els fills i d’haver-los abandonat a mans de persones i influències que han destrossat les seves vides. La tasca que tenen al davant per intentar canviar el curs de les vides filials és superior a les seves forces. Del fons del cor neix una pregària demanant les forces necessàries per no defallir. Un petició de benedicció pels fills desatesos neix amb profunda intensitat. Senyor, és el seu clam, ajuda’ls com m’has ajudat a mi. Jo et necessito. Ells també et necessiten. Enderroca el mur que ens separa.

Uns pares que preguin de manera semblant a l’exposada, el Senyor mai els deixarà abandonats a la seva sort. Jesús sempre el tindran a la seva vora perquè ha promès ajudar tots els qui confien en Ell. Les persones amb qui heu confiat us han pogut deixar a l’estacada. Confieu en mi, jo no us hi deixaré mai.    

 

 

QUÈ ÉS EL IOGA?

El Dr. K. P. Yohannan, d’origen hindú, diu que trobant-se en una habitació d’un motel i mentre s’hi instal·lava es va fixar en el gran televisor que presidia la cambra. Explica: “El que veia en la pantalla em va sobtar més que tot el que havia vist en Amèrica. En un excel·lent color hi havia una dona atractiva que asseguda en posició de lotus ensenyava ioga. Corprès mirava astorat com lloava els beneficis que aportava a la salut les tècniques respiratòries i altres exercicis d’aquesta pràctica religiosa oriental. El que els televidents desconeixien és que el ioga està pensat per a un únic propòsit: obrir la ment i el cos als falsos déus procedents d’Orient. Degut que  aquesta iogui americana vestia xandall i pregonava el seu doctorat en filosofia i que es dedicava a l’educació per televisió, penso que molts dels televidents estaven enganyats creient que això no era res més que l’exposició d’un exercici innocu. Però els qui hem nascut en nacions dominades pels poders de les tenebres   sabem que centenars de religions orientals es promocionen als Estats units i Canadà sota marques innòcues d’aparença científica”. Es pot pensar que aquesta descripció és partidista perquè la fa un cristià que defensa la seva religió. No és així.

L’enciclopèdia en línia Wikipedia ens diu que la postura devocional del ioga  serveix perquè s’aconsegueixi la unió de l’ànima individual amb la divinitat (Brahman, Siva, Kali, etc.) i ens dóna l’etimologia del mot  ioga: “La paraula ioga procedeix del sànscrit, que a la vegada ve del verb insh: Posar el jou a dos bous per ajuntar-los, concentrar la ment, absorbir-se en la meditació, recordar, ajuntar, connectar, atorgar, etc. El verb insh té la mateix arrel indoeuropea que els mots catalans jou  i conjugal.

El metge Moisès Broggi, que qualsevol semblança amb el cristianisme és pura coincidència , ens dóna detalls molt clars que el ioga és més que tècniques respiratòries que serveixen per combatre l’estrès. És una religió. Ho exposa amb aquestes paraules: “A primera vista, el ioga pot semblar només una sèrie d’exercicis físics, més o menys difícils de fer. Però darrere d’aquests exercicis hi ha tota una filosofia de gran transcendència i profunditat…En la pràctica del ioga s’intenta mantenir l’atenció, la consciència en les asanes i en l’interior d’un mateix per tal d’arribar al ple coneixement…Els fonaments del ioga venen de temps llunyans. Les pràctiques del ioga són citades en alguns Upanishads com a sistemes de purificació i de perfeccionament. En realitat el ioga no és un fi sinó un mitjà que intenta i pot ajudar-nos a avançar en el coneixement de la nostra pròpia ànima i de la divina realitat”.

El metge Moisès Broggi diu el ioga “pot ajudar-nos en el coneixement de la nostra pròpia ànima i de la divina realitat”. La meditació introspectiva mai pot portar al coneixement de la pròpia ànima  perquè “enganyós és el cor més que totes les coses, i pervers” (Jeremies 17:9). Segons el profeta Jeremies el cor de l’home és enganyós i, confiar en ell per trobar la saviesa i el coneixement és el mateix que fiar-se d’una brúixola   defectuosa que guia el vaixell a topar contra els esculls amb les funestes conseqüències que comporta. Tot seguit el profeta continua dient: “Qui el coneixerà? (el cor). Jo, el Senyor, examino el cor, provo els ronyons, per donar a cadascú segons el seu camí, segons el fruit de les seves obres” (v. 10). El Senyor és qui coneix el cor de l’home i treu a la llum la seva perversitat.

Segons Wikipedia la pràctica del ioga porta l’ànima a unir-se amb la divinitat  (Brahman, Siva, Kali, etc.). Per aquest motiu el ioga és una pràctica prohibida als cristians: “No tindràs altres déus davant meu,…No et faràs cap estàtua ni cap imatge…No et postraràs davant d’ells ni els serviràs, perquè jo, el Senyor el teu Deu, sóc un Déu gelós…” (Èxode 20:3-5).

Un somni utòpic és voler implantar el paradís aquí a la terra en les actuals condicions en que l’home està contaminat i com a conseqüència d’ell la terra és maleïda. Teresa Pons exposa: “D’altra banda es diu que amb la meditació s’aconsegueix netejar la menti tenir més pau interior. Un mestre expert en medicina zen, Taisen Deshimaru, al llibre “Preguntes a un mestre zen”, escriu: “Hem de crear el paradís aquí i ara. Si sofrim, si dubtem, tot pot tornar-se un infern. Hem de construir el paradís. Si la nostra ment està en pau, l’atmosfera esdevé el paradís. Però algunes persones creen…l’infern!”. L’home no pot crear el paradís perquè barrejat amb els seus millors pensaments s’hi troba el pecat que fa fugir la pau perfecta necessària per bastir-lo.

El ioga ensenya a mirar-se a un mateix i el que troba és corrupció total. L’Evangeli mou l’home a fer a Déu aquesta pregunta: mostra’m a mi mateix, és dir, fes-me veure la meva corrupció i el meu pecat i la necessitat que tinc de Jesús, el Salvador que en el dia final, quan torni en la seva glòria instaurarà per als seus el Regne de Déu en el que imperarà la pau perfecta.

CATALUNYA DEMOCRÀTICA

El lema: “Catalunya un nou estat de la Unió Europea” que encapçalava la manifestació de l’11 de setembre 2012 va despertar el sentiment independentista adormit en molts catalans. ¿Majoria? Es sabrà quan es faci la consulta. Penso que davant l’èxit de la manifestació el sentiment sobiranista dels catalans s’ha anat estenent i crec que és un fet irreversible. La pregunta que em faig és: La situació que sorgeixi de la consulta ¿seguirà acompanyat de tots els dèficits estructurals que ara tenim? ¿Em volem de noves? Si és així, qui les ha de crear? ¿Els mateixos polítics que han generat el caos i corrupció actual i que han perdut la confiança dels ciutadans?

Juli Ponce Solé amb molt d’encert escriu: “Perseguir penalment la corrupció no aconseguirà mantenir-la a nivells acceptables per a un estat democràtic de dret sa, com el que volem a Espanya. Sent millor prevenir que curar, la prevenció de la corrupció esdevé una assignatura pendent i imprescindible”.

El periodista Lluís Amiguet entrevista Dieter Nohlen que va assessorar els redactors de la vigent Constitució, li diu: - Avui acusem el nostre sistema electoral d’afavorir elits extractives que controlen els partits, elaboren les seves llistes i espremen després els nostres pressupostos. La resposta que li dóna està farcida de seny: “ Tant de bo canviant simplement la llei electoral pogués impedir l’abús d’aquestes elits extractives! Però un país no es pot regenerar reformant només el  sistema electoral. Pensar que pots posar fi a la corrupció i els defectes d’un país només amb la reforma de la llei electoral és com creure que pots redreçar el rumb errat d’un transatlàntic posant-li un petit motor forabord”. L’entrevistador li engega a Nohlen : - Purguem   tres bombolles en una: immobiliària, d’infrastructures i de caixes. En totes van coadjuvar els partits. La resposta que li dóna es molt sucosa: “Aquestes bombolles són conseqüència de les deficiències en la seva cultura democràtica i no només del seu sistema electoral. Hi ha països honestos i eficients  i d’altres de disfuncionals i corruptes que tenen el mateix sistema electoral. La diferència rau en la cultura”.

Sense perdre de vista la conveniència de modificar les lleis que afavoreixen la corrupció ens aturarem en la cultura democràtica. En el seu escrit L’amenaça a la democràcia, Antonio Nello acaba dient: “Juntament amb la lluita contra la corrupció, indispensable, és necessària la construcció d’una cultura de la ciutadania, cultura d’honestedat personal, del sentiment de pertinença responsable a una convivència, de la grandesa de la qualitat de ciutadà que ha d’exigir, però també guanyar-se, cada persona”. “Sent millor prevenir que curar, la prevenció de la corrupció esdevé una assignatura pendent i imprescindible”, ens recorda Juli Ponce Solé. És per això que la Democràcia no s’implanta per decret llei. Ha fracassat estrepitosament l’intent de convertir les dictadures islàmiques en democràcies que respecten els drets humans. Espanya en concret ha fallat en es seus intents de democratitzar-se perquè no n’hi ha prou amb inspirar-se en constitucions més o menys modèliques que regeixen en democràcies consolidades. Manca que els catalans siguem verament demòcrates. Josep Cuní mira cap a l’ètica protestant com a model per regenerar la nostra política. Albert Montagut diu: “El procés del canvi que necessitem està en la regeneració del sistema mateix i són els polítics els que han de canviar el seu concepte de la funció pública i convertir en dogma aquesta paraula màgica anglesa que no existeix en castellà, català o francès, que és accountability :  la responsabilitat de la funció pública, el respecte al sistema i el compromís davant els ciutadans”. Ambdós Josep Cuní i Albert Montagut es fixen en el model polític protestant. Fer una Catalunya democràtica no ho aconseguirem si ens limitem a intentar imitar un model defectuós sense l’esperit que hi havia en els que el van crear. Darrere l’ètica protestant luterana i l’accountability britànica hi havia la supeditació política a la autoritat absoluta i indiscutible de Déu manifestada en la revelació que es troba escrita en la Bíblia. La Reforma va trencar amb el model polític catòlic que estava supeditat a l’autoritat del Papa que amb indulgències i altres estratagemes es podia eludir la responsabilitat, per la que estava supeditat a l’autoritat absoluta de Déu que exigeix comportament ètic i responsabilitat davant Déu i els homes, sense pal·liatius. No serà de més recordar que el nostre dèficit democràtic remunta al segle XVI i posteriors quan l’Església catòlica en connivència amb l’Estat van perseguir amb acarnissament els cristians reformats fins extirpar-los del sòl hispà. a L’odi a la nova espiritualitat va anar acompanyat de la crema implacable de la Bíblia que és la Paraula de Déu. El nostre dèficit democràtic té una causa.

Octavi Perenya i Cortina