EL SIGNIFICAT DE LA PAU

El títol d’aquest escrit és el mateix que Paulo Coelho li ha donat al conte que ha fet públic “perquè els nens el llegeixin amb els seus pares durant el confinament”. És doncs un relat d’entreteniment que distorsiona el significat que té el mot pau. “Hi havia una vegada un rei que governava un regne on tothom era feliç, malgrat que els regnes veïns vivien en un estat de guerra permanent”.

“És perillós viure envoltats de guerra”, va pensar el rei amoïnat. “Un dia es poden atipar de lluitar entre ells, i atacar-nos. Com podem ensenyar als nostres veïns la importància de la pau?”

Un dia mentre el rei seia a la vora d’un llac, va passar un barquer i li va preguntar: “Se li acut com podríem ensenyar als nostres veïns la impotència de la pau?” El barquer li va dir: “Com que tots parlen llengües diferents no sé si ens podríem entendre”. Després d’una estona de pensar en les paraules del barquer al rei se li va acudir la idea de consultar a la població: “Qui aconsegueixi crear un quadre sobre la pau rebrà deu monedes d’or”. Acabat el termini per presentar les obres establert pel rei i, estimulats pel premi, tothom va presentar un quadre segons les bases del concurs.

Escollida la pintura “el quadre va viatjar cap a molts altres reis, i un a un, tots van comprendre el missatge del rei, i la pau va omplir els seus cors”. Conte contat ja està explicat. No crec que el lector es cregui l’ensenyança del conte. És una moralitat com totes les faules. Res més.

La pau no és precisament l’absència de guerra. Al llarg de la història països en guerra han firmat tractats de pau. El canons han deixat de vomitar foc. Però els ciutadans dels països pacificats segueixen ressentits, odiant, desencisats. Tot això  és el germen de nous conflictes. Seguint la tàctica de les “fake news”, els governants, per aplacar els ànims dels ciutadans afirmen que han après la lliçó. Diuen que aquesta ha estat la darrera guerra. Però les guerres esclaten d’ací i d’allà, incentivades per la cobdícia del fabricants i traficants d’armes que no volen perdre el negoci. L’autèntica pau se l’ha d’anar a buscar en un altre indret.

Jesús en l’anomenat Sermó de la Muntanya, entre altres coses va dir: “Feliços els pacificadors perquè seran anomenats fills de Déu” (Mateu 5: 9). Pacificador, en el vertader sentit del mot no ho pot ser qualsevol persona que tingui a flor de llavis la paraula pau. Malgrat que no som en temps nadalencs, recordar el naixement de Jesús no ens farà cap mal. El profeta que anuncia el naixement del Fill de Déu, ho fa amb aquestes paraules: “Perquè ens ha nascut un nen, un fill ens ha estat donat, i el poder sobirà sobre la seva espatlla i el seu Nom s’anomenarà…Príncep de pau…” (Isaïes 9. 5,6). Els qui reconeixen que Jesús és el seu Senyor i Salvador posseeixen el seu Esperit i aquest va formant en ells la seva imatge, la qual cosa, els converteix en persones felices perquè el caràcter del Príncep de pau es va formant en ells. Els creients en Crist es converteixen en pacificadors i la pacificació s’escampa a mesura  que noves persones creuen en el Príncep de pau.

La nostra societat majoritàriament agnòstica, atea, incrèdula, constituïda per persones no regenerades, no saben què és “el camí de la pau” (Romans 3:7). Aquesta multitud de bracet   amb Paulo Coelho ensenya als nens “el significat de la pau” que no té res que veure amb  el sentit que li dóna la Bíblia. El conte de Paulo Coelho és una utopia que mai portarà pau genuïna.

El papa Pau VI va proclamar que el primer dia de l’any es celebrés com el dia de la pau amb aquestes paraules: “Em dirigeixo a tots els homes de bona voluntat per exhortar-vos a celebrar el dia de la pau a tot el món, el primer dia de l’any civil, l’1 de gener 1968”. Han transcorregut 57 anys de la proclama del dia de la pau. Pel que es veu no s’han trobat  prou homes de bona voluntat que portin pau i no guerra al món.

No sóc un il·lús. La pau global no existirà en aquest món. És una utopia voler assoli-la. Persones que siguin pacificadores en el sentit que li dóna Jesús, se’n trobaran algunes. Sempre seran minoria. Aquestes minories que sempre n’hi ha hagut des del principi de la història seran els ciutadans del  futur Regne de Déu etern en el que no hi ha lloc per al pecat que és el  causant de tots els mals que afecten a la nostra societat. Els qui avui són pacificadors, alhora que pecadors, pacifiquen de manera molt incorrecta. Quan seran ciutadans a ple dret  del Regne de Déu etern no tindran ni la més mínima màcula de pecat. Llavors i només llavors hi haurà una societat que viurà en perfecta pau.

Octavi Pereña i Cortina

PODER JUDICIAL

El 64% dels espanyols diu que no confia en el sistema judicial. Únicament el 39% confia en la independència dels tribunals de justícia i jutges. Ètica, objectivitat i imparcialitat són les tres branques imprescindibles en democràcia  perquè  la ciutadania no perdi la confiança en la justícia.

Amb l’esclat del coronavirus s’escolten moltes veus que diuen que quan la pandèmia deixi de ser, res continuarà igual. Es veuran les coses de manera diferent. Això no s’ho creu ni els qui ho afirmen. En mig de la plaga ens adonem que els qui guien el país no han aprés la lliçó i no canvien la manera de governar. No és que no en sàpiguen. És que no poden fer-ho perquè la seva condició humana caiguda en pecat no els ho permet. “¿Pot un etíop canviar la seva pell o un lleopard les seves taques? Tampoc vosaltres podeu fer el bé, vosaltres que esteu acostumats a fer el mal” (Jeremies 13: 23). Els bons propòsits d’esmena no serveixen quan entra en joc la naturalesa humana. “Cabra avesada a saltar fa de mal desvesar”.

Alguns emparant-se en Romans 13: 1-6 defensen l’obediència servil a les autoritats. Per a ells les autoritats són intocables. Aquesta inviolabilitat no la defensa la Bíblia. Un cas que exposen les Sagrades Escriptures cristianes que les autoritats no són intocables és aquesta: “I Josafat (rei de Judà) va establir jutges a la terra en totes les ciutats fortificades de Judà. I va dir als jutges: Vigileu el que feu, perquè jutgeu no pas per a l’home sinó per al Senyor que és amb vosaltres quan pronuncieu la sentència al judici. Ara doncs, que el temor del Senyor sigui amb vosaltres: observeu i feu, perquè en el Senyor, el nostre Déu, no hi ha iniquitat ni accepció de persones, ni acceptació de suborns” (2  Cròniques 19: 4-7). Aquest text ens ajuda a interpretar Romans 13: 1: “Que tothom se sotmeti a les autoritats superiors. Perquè no hi ha autoritat que no vingui de Déu, i les autoritats que hi ha han estat establertes per Déu”.

Les autoritats en general i els jutges en concret  han rebut de  Déu autoritat delegada. Per entendre aquesta delegació hem d’anar al Decàleg que es troba a Èxode 20. Els primers versets exposen aquesta declaració: “Jo sóc el Senyor el teu Déu” 8v.2). En el verset 12  Déu delega autoritat en la família que és el fonament social: “Honra el teu pare i la teva mare”. A Efesis 6, diu: “Fills obeïu els vostres pares perquè això és just” (v. 1) i ens remet a Èxode 20: 12 quan diu. “Honra el teu pare i la teva mare, que és el primer manament amb promesa” (v.2). També especifica com han de ser les relacions entre els pares:  “Sotmeteu-vos els uns als altres en el temor de Déu. Esposes sotmeteu-vos als propis marits,  com al Senyor. Perquè el marit és el cap de la muller,  com també Crist és el Cap de l’Església, i Ell és el Salvador del Cos” (Efesis 5: 21-23). L’anarquia no és una bona filosofia  per governar una societat per petita que sigui com ho és la família. La política “tants caps tants barrets” no és la més adequada per governar una societat. En el moment que el nucli familiar s’eixampla convertint-se en una infinitat de nuclis familiars és necessari que es reguli la relació entre ells. Aquí entra en funcionament les autoritats que com molt bé diu Romans 13: 1: “Que tothom se sotmeti a les autoritats superiors. Perquè no hi ha autoritat que no vingui de Déu, i les autoritats que hi ha han estat establertes per Déu”.

Anem als jutges. Aquets han de recordar “Ara doncs, que el temor del Senyor sigui amb vosaltres: observeu i feu, perquè en el Senyor, el nostre Déu, no hi ha iniquitat ni accepció de persones, ni acceptació de suborns”.

Que el 64% dels espanyols no confiï en el sistema judicial  i només un 39%  confiï en la independència dels  tribunals i jutges, cal que es preguntin si quan administren justícia ho fan com a representants de Déu a qui hauran  de donar comptes de com l’administren, o ho fan moguts pel temor a l’home. De una resposta correcta depèn que els espanyols confiïn o no en la justícia.

Octavi Pereña i Cortina

POR VENÇUDA

“La vida real és horrible. El meu pare feia terror estèticament bonic, però el món és realment lleig, pitjor que una pel·lícula de terror. He vist cent vegades la pel·lícula del meu pare Profundo rosso i continuo xisclant, però el que és  realment terrorífic és cap on va el món. Sembla que al poder l’interessa que la gent tingui por, perquè paralitza i és una manera de controlar-nos” (Asia Argento, actriu).

Des de l’aparició del terrible coronavirus la por és flor de pell. El Roto diu que la por “és un microscopi que ho engrandeix tot”. Dos homes fugen corrent davant d’una fosca nuvolada que els empaita. Un d’ells diu a l’altre: “Corre que ve”. “Què?” li pregunta l’altre. “La por” li contesta el primer” (El Roto).

“Permeteu-me que us digui que la meva creença més ferma és que de l’única cosa que em de tenir por, és la por, nefast, no raonable, injustificat terror que paralitza els esforços que es necessiten per convertir la retirada en avançament (Franklin D. Roosevelt).

“Les pors imaginàries són pitjors que les reals” (Shakespeare). Jesús es va esforçar per alliberar-nos de la por que des d’antic existeix, que ens fa veure fantasmes inexistents en l’horitzó. “Homes de poca fe” va dir Jesús al seu auditori. El incrèduls es preocupen en “què menjarem o què beurem o amb què ens vestirem” (Mateu 6: 31). Vosaltres heu de saber que si el Pare celestial  es preocupa que als  ocells no els manqui menjar, i vesteix els lliris amb la seva bellesa,” no us heu de desficiar per aquestes coses perquè el vostre Pare celestial sap que les necessiteu. No us desficieu, doncs, pel demà, perquè el demà portarà el seu desfici. Cada dia en té prou amb el seu mal” (v.34).

Les preocupacions desmesurades pel futur immediat o llunyà és a causa de que ens sentim abandonats, sols, sense punt de referència on torbar el suport necessari per enfrontar-nos al futur amenaçador i incert.

Hem d’anar a l’inici de la Història per descobrir l’origen de la por que ens tenalla, ens immobilitza i que ens fa viure en un estat d’inquietud i angoixa permanent. La primera vegada que apareix el mot “por” en la Bíblia és després que Adam i Eva haguessin menjat el fruit de l’arbre prohibit i s’amaguessin de la presència de Déu. Aquest, dirigint-se a Adam, li diu: “¿On ets?” l’home li contesta: “He escoltat la teva veu en el jardí i he tingut por perquè jo vaig nu, i m’he amagat” (Gènesi 3: 9,10), segons H. P. Lovecrfat: “La por és l’emoció més antiga i més forta de la humanitat”. L’origen de la por rau en el fet que la relació íntima entre l’home i Déu s’ha trencat. Amb el sacrifici que Déu fa d’uns animals, amb les pells dels quals va tapar la nuesa d’Adam i Eva, simbòlicament està anunciant la mort de Jesús en la creu i que la sang vesada neteja tots els pecats. A partir d’ara Déu deixa de ser un Ésser irreal, fabulós, per convertir-se per la fe en un Ésser real i proper. Aquesta proximitat és la que permet que l’ésser humà l’invoqui en el moment de necessitat, convertint-se en la Roca sobre la que bastir una vida estable, que no trontolla davant les pors.

Testimonis de que el perdó dels pecats porta al convenciment que Déu és un Ésser real, proper i misericordiós:

“He cercat el Senyor  i Ell m’ha respost, i m’ha a llibertat de les meves pors” (Salm 34: 6).

“El dia que tinc por jo confio en tu. En Déu lloaré la seva paraula. En Déu confio: No tinc por, què em pot fer l’home?” (Salm 56: 3,4).

“Tenir por de l’home és un parany, però el qui confia en el Senyor està protegit” (Proverbis 24: 25).

“Alçaré els meus ulls a les muntanyes, d’on em vindrà l’auxili? El meu auxili ve del Senyor que ha fet els cels i la Terra” (Salm 121:1)

El Senyor de l’Antic Testament a qui ningú li va veure la seva faç, es fa visible en la Persona de Jesús que mostra el cor misericordiós del Déu Invisible: “La pau us deixo, la meva pau us dono. Jo us la dono, no pas com el món la dóna. Que el vostre cor no es pertorbi, ni s’espanti” (Joan 14: 27).

Amb l’amor misericordiós propi de Déu, Jesús que va venir a la terra  per ser el Camí que condueix al Pare celestial, invita a tolts els qui el pecat ha  inoculat en el seu cor el virus de la por, els diu: “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré descansar, preneu el meu jou sobre vosaltres i apreneu de mi que sóc dòcil i humil de cor, i trobareu descans pe les vostres ànimes. Perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega lleugera” (Mateu 11: 28-30).

Octavi Pereña i Cortina