HÀBIT DE LECTURA

Blai Felip Palau en un breu relat ambientat en un tren, descriu amb molta exquisidesa el nostre món controlat pel mòbil i les infinites aplicacions. Hi viatgen tres persones: La mama i les seves dues filles: la Carla i la Lídia. La mama enganxada a un mòbil d’última generació a la seva mà dreta. Amb l’esquerra a un mòbil antic amb el que entreté la Carla “de tretze mesos tendres i les neurones aviciades que la mama li planta a un pam de la cara per tenir-la entretinguda”, asseguda en el cotxet al mig del passadís. En un altre seient, la Lídia de 14 anys rara avis in terris, llegeix. Mentrestant la mama discuteix amb home que s’havia atrevit a demanar-li que afluixés la musiqueta que sonava del mòbil amb que entretenia la Carla. La Lídia agafa la Carla del cotxet i se la asseu a la falda i a cau d’orella li llegeix un conte que ha tret e la motxilla. Arribades a destinació arriben a casa. La Carla dorm. La Lídia es tanca en la seva habitació per continuar llegint. La mama s’acosta al papa que età cuinant i preocupada li diu: “La Lídia ha estat llegint tot el viatge i ara hi està aficionant la Carla, no sé, ja que hem de fer!” El papa retira la paella del foc, consternat. “Hauries de parlar amb ella, potser et farà cas”, afegeix la mama. “Què coi hem fet malament?” Un papa y una mama enganxats a mòbil d’última generació i les seves aplicacions preocupats perquè la seva filla gran li agrada llegir  i la petita va pel mateix camí.

Fa anys quan Internet i les noves tecnologies estaven a anys llum vaig llegir que el secret  de la publicitat es troba en la imatge  i el text curt perquè la gent no llegeix. Potser que en aquells dies la gent tenia uns altres mitjans per distreure’s . El mòbil i les seves aplicacions fan més visible l’apatia per la lectura. Fa seixanta  o setanta anys l’escolarització no era obligatòria i no estava generalitzada com ho està avui. Era normal que moltes persones  no haguessin vist mai un llibre en la seva vida. Si l’escolarització universal no ha aconseguit extirpar l’aversió al llibre vol dir que en la condició humana hi ha quelcom que impedeix que la lectura sigui un plaer.

Un dels problemes de la nostra societat és que s’ha implantat la cultura del mínim esforç. S’imposa la immediatesa. Es persegueix que les coses succeeixin al segon. Amb aquesta velocitat de vertigen s’ha constituït una societat irreflexiva. Se’ns condiciona a l’infantilisme. A nodrir l’ànima exclusivament amb llet. No ens hem convertit en adults assenyats. Ens hem tornat addictes digitals perquè no és necessari pensar. Engolim tot el que se’ns dóna sense parar a reflexionar si el que rebem és bo o dolent. El resultat és que engolim el que ens perjudica i rebutgem els que ens és beneficiós.

Emili Teixidor té una citació que comparteixo amb el lector que té a veure amb el plaer de la lectura: “Llegir sempre ha tingut el poder de transformar la societat i si no fixem-nos en tots el qui llegeixen els evangelis”. Els evangelis no existeixen per distreure’ns. Els tenim al nostre abast per  donar-nos vida i vida abundant. Si ens distraiem amb lectures banals no tindrem temps per la bona literatura i per descomptat per l’excel·lent.

Els evangelis són en el camp de l’esperit són el que Catón ho era en el de la cultura. El Catón és un llibre que fa molts anys s’emprava en les escoles per ensenyar els nens a llegir i introduir-los a la lectura. Els evangelis i el Catón són eines que serveixen per iniciar-se en el camp de l’esperit el primer i  el segon. En ambdós casos hi ha un element extern que estimula l’aprenentatge. En el camp de l’esperit es desperta l’ànima endormiscada. En el camp cultural es estimula l’interès per la lectura.  Sigui en el camp espiritual o en el cultural s’ha de despertar l’interès per allò que ens treu del bressol.

Em  deia un amic que el que li va despertar l’interès per la Bíblia van ser els westerns que presenten el cristianisme evangèlic. Un estímul extern més la participació de l’Esperit Sant desperta l’ànima de l’apatia que l’impedia que l’ànima respirés. Els evangelis són per l’ànima allò que Catón és per la cultura. Els evangelis introdueixen a la vida eterna. Catón a la cultura que és un benefici temporal.

La vida ens ensenya que a partir de la concepció  s’inicia un creixement. El nen es desenvolupa passant per diverses etapes. Seria una anomalia que havent transcorregut el temps el nen es quedés estancat en la infància. Lo natural és que el creixement es doni tan en l’aspecte físic com en l’intel·lectual.

En el camp de l’esperit succeeix quelcom semblant. Per la fe en el Nom de Jesús un hom es converteix en fill de Déu per adopció. Els evangelis són la llet espiritual que el nounat necessita. Poc a poc la llet es va substituint per aliments sòlids, que són la resta de la Bíblia. L’apòstol Pau escrivint al seu deixeble Timoteu li diu: “Tu, en canvi, persevera en les coses que vas aprendre i et vas assegurar, sabent de qui les has aprés, i que des de petit coneixes les Sagrades Escriptures, les quals et poen fer savi per a la salvació per mitjà e la fe en Crist Jesús. Tota l’Escriptura és inspirada per Déu, i és útil per ensenyar, per redargüir, per corregir, per instruir en la justícia, a fi que l’home de Déu sigui, complet, preparat per a tota obra bona” (2 Timoteu 3: 16, 17). Tota l’Escriptura, a partir del naixement i estudiada al llarg de la vida converteix els infants en persones completes que la societat necessita  urgentment.

Octavi Pereña i Cortina

 

GELOSIA HOMICIDA

La gelosia diu l’escriptor noruec Jo Nerbo “és una força motriu darrere de moltes de les nostres accions. La nostra competivitat la mou la gelosia. N’hi ha de diferents graus, és clar. No és el mateix pegar el teu germà en la lluita per una dona que córrer en una pista. Una mica pot ser bo. Quan acaba en assassinat o en gent turmentant-se a si mateixa, no. A Putin el mou la gelosia, l’enveja? A Bush quan va envair l’Iraq, per superar el llegat del seu pare? És una força motriu i també destructiva”

El diccionari defineix gelosia: “Amor, afecte, reclòs de qui tem que un altre li pugui ser preferit. Enveja que ens causa qui gaudeix d’alguna cosa que voldríem per nosaltres”. Enveja i gelosia són sinònims.

Un exemple bíblic de gelosia que “acaba en assassinat o turmentant-se a si mateixa” es troba en Saül que va ser el primer rei d’Israel. Moltes persones coneixen la història de David i Goliat. David va ser un adolescent pastor d’ovelles que va matar el temible Goliat amb un còdol que va llançar amb la seva fona i que va impactar  en el front del temut enemic. El valent David va ser fitxat per Saül. De pastor d’ovelles es converteix en un coratjós soldat que quan tornava victoriós de les batalles contra els filisteus les dones sortien a rebre’l cantant: “Saül en va matar els seus milers, i David les seves desenes de milers” (1 Samuel 18: 7). En escoltar això Saül es va enutjar molt. No va poder suportar que un inferior rebés més elogis que ell. El dimoni que s’amagava en el seu interior es va desvetllar: “I Saül es va irritar molt, i això va semblar malament als seus ulls i va dir: “Han donat a David desenes de milers, i a mi m’han donat milers, ja només li cal el regne. I Saül va mirar amb mal ull David des d’aquell dia en endavant” (vv. 8,9). La gelosia infundada que es va despertar en Saül li va portar a actuar amb traïdoria. Malgrat que Jonatan, fill de de Saül li parlava de la fidelitat de David, no va entrar en raons. Va prevaldre la gelosia assassina. “I va esdevenir l’endemà que un esperit de mal, de part de Déu, va venir sobre Saül, i profetitzava enmig de la casa, i David tocava amb la seva mà com cada dia. i Saül tenia la javelina a la mà. I Saül va llançar la javelina, i va dir: Clavaré David a la paret. Però David  el va esquivar dues vegades” (vv. 10, 11).

David va fugir i Saül el va perseguir amb l’acarnissament amb que un rastrejador persegueix la pressa. Allò que un hom sembra, recull. Saül va morir  ignominiosament junt amb els seus fills lluitant contra els filisteus a  Gilboa llançant-se sobre la seva espasa.

La gelosia com la d’Otel·lo”, diu A. C. Bradley, “converteix la naturalesa humana en un caos i allibera la bèstia que tots portem dins”. Quan obrim la porta del cor que manté closa la gelosia fa estralls més o menys virulents. La violència de gènere n’és un dels seus fruits. Jo Nerbo atribueix a la gelosia de Putin la barbàrie que s’està cometent a Ucraïna. Els  aprenents a dictadors que són aquestes persones que s’inicien en la política fan gala de la seva gelosia amb les seves declaracions incendiàries amb que pretenen expulsar de la palestra pública els qui els fan ombra no pensant com ells pensen. La seva presència els molesta perquè són un destorb  a les seves aspiracions a convertir-se en el número 1 i així poder-se seure a la butaca per poder rebre l’homenatge de la multitud. Malgrat que diuen que el que fan és per amor a la pàtria i alliberar-los dels qui els extorsionen, l’únic que els importa és gratificar l`ego. El cert és que més aviat o més tard acabaran indignament com li va passar al rei Saül.

l’apòstol Pau escrivint als cristians de Corint els diu quelcom molt xocant: “I jo, germans, no us vaig poder parlar com a espirituals, sinó com a carnal, com a infants en Crist. Us vaig donar a beure llet i no menjar sòlid, perquè encara no el podíeu pair, i encara no podeu, perquè encara sou carnals. Perquè havent-hi entre vosaltres enveja, i baralles, i divisions, ¿no sou carnals i camineu com a homes? (1 Corintis 3: 1-3). L’apòstol escriu la carta als destinataris que anomena “santificats en Crist Jesús” (1: 2), es a dir, persones verament cristianes. Malgrat que portaven un cert temps convertides a Crist no s’havien convertit en adults i seguien necessitant que se’ls donés llet espiritual perquè seguien restant en la infància ja que no havien aprés a fer servir el ganivet per tallar la carn ni agafar la forquilla per portar-se-la a la boca per mastegar-la i engolir-la. Això ens indica que la gelosia és un pecat que necessita temps per desarrelar-lo. Als vers cristians els és possible amb l’ajut de l’Esperit Sant disminuir en gran manera la gelosia. Encara  que en aquesta vida no del tot. Sempre hi queda la rel que torna a brotar i cal tornar a emprar les tisores d’esporgar per tallar els brots que volen créixer ufans amb el propòsit de tornar a apoderar-se del cor. Aquesta lluita constant contra les males herbes és com es passa de la infància a la maduresa en Crist. El resultat d’aquest combat continuat és que es rebaixa la virulència de la gelosia. Se la doma.

La psicologia pot detectar la gelosia però no pot curar el cor carnal que l’engendra. Només la fe en Jesús i la col·laboració de l’Esperit Sant poden  transformar el cor carnal  en un d’espiritual que produeix: “Amor, goig, pau, paciència, longanimitat, bondat, fe, mansuetud, temprança” (Gàlates 5: 22, 23). Aquetes característiques no es deixen veure de manera significativa en els incrèduls.

Octavi Pereña i Cortina

 

 

QUÈ T’HAIG D’EXPLICAR?

La visita del rei emèrit a Espanya ha provocat que un sector de la població i de la classe política s’hagin lamentat que no hagi donat explicacions del seu comportament. La justícia no l’investigarà perquè ha tancat el cas. Preguntat el rei pels periodistes sobre el seu cas, va respondre: “no tinc res que explicar”. No ens tanquem en el rei Joan Carles. Hi ha molts casos de corrupció que la justícia tanca en fals i no es donen explicacions convincents. Les escoltes telefòniques comeses il·legalment malgrat que els jutges les hagin aprovat, no se’n pot parlar perquè les activitats del CIS són secretes. l’Estat tampoc dóna explicacions de les il·legalitats comeses amb les seves clavegueres  al·legant raó d’Estat. Hi ha molts delictes que cometen els ciutadans que per una causa o altra no arriben als jutjats ni els mitjans de comunicació no se’n fan ressò. ¿Estem segurs de que tot allò que avui resta en secret no es sabrà mai?

Si no existís Déu que és el Creador de tot el que existeix la tomba s’enduria molts secrets i hi hauria motiu de frustració per la manca de justícia. Com Déu existeix i té cura per assabentar-se de tot el que passa aquí a la Terra, la frustració no té perquè ser-hi. Arribarà el dia, ara en el temps, o demà en l’eternitat, que el Jutge suprem farà justícia. Jesús diu: “No els tingueu por (als poderosos), perquè no hi ha res encobert que no s’hagi de descobrir, ni res amagat que no s’hagi de saber” (Mateu10: 26).

Se’ns ensenya que l’ésser humà, si s’ho proposa pot arribar a conèixer-se a si mateix. Si el que la Bíblia ensenya és cert, i ho és, perquè és la Paraula de Déu, l’home natural, el que només és nascut de dona, camina en tenebres. La introspecció que se’ns recomana que fem perquè arribem a conèixer-nos no ens portarà a conèixer què som. Jesús, que és la llum del món en il·luminar el cor dels homes sí que aconsegueix que ens coneguem  a nosaltres mateixos perquè ens fa veure el pecat que s’amaga en l’interior de la nostra ànima. El salmista inspirat per l’Esperit Sant, confessa: “Mentre callava, els meus ossos es consumien en el meu gemegar tot el dia. Perquè dia i nit la teva mà pesava  damunt meu i la meva vitalitat es tornava en secades d’estiu” (Salm 32: 3,4). L’experiència del salmista ¿no reflecteix la nostra societat que es veu sacsejada per una infinitat de trastorns mentals que consumeixen els nostres ossos en el nostre gemegar tot el dia? Si no fos per la presència de l’Esperit Sant que li fa veure al salmista allò que realment és internament no podria fer la declaració que fa en el v. 5: “Vaig declarar el meu pecat davant teu i no vaig encobrir la meva iniquitat. Confessaré contra mi les meves transgressions al Senyor. I tu vas perdonar el meu pecat”.

La majoria de les persones no creuen en l’existència d’un Déu  a qui se li ha e retre compte de tot el que fan. Així ens van les coses, de mal a pitjor. No ens agrada pensar que hi ha un codi ètic-moral que resumeix la filosofia de la vida que es coneix com els Deu Manaments. En certa ocasió se li acosta a Jesús un home ric per preguntar-li que li calia fer per heretar la vida eterna. El Senyor li diu: tens els manaments, compleix-los. Aquest home molt satisfet de sí mateix li contesta. “He guardat totes aquestes coses des de la meva joventut. En sentir això, Jesús li va dir: Encara et malta una cosa: Ven tot el que tens i reparteix-lo als pobres,  i tindràs un tresor en el cel. I vine. Segueix-me. Però en sentir això es va posar molt trist perquè era molt ric” (Lluc 18: 18-30). Aquest personatge anònim creia que es coneixia prou bé. A l’hora de la veritat va resultar ser que de si mateix no en sabia res de res.

Hi ha moltes persones que com el rei emèrit diuen amb altivesa: “Què he d’explicar?” Creuen que perquè han esquivat la justícia humana també ho aconseguiran amb la divina que és cent per cent justa ja que l’Omnipresent coneix els més íntims pensaments i els secrets que es fabriquen en la intimitat dels despatxos. Van molt equivocats.

El rei David va escriure aquesta declaració: “Senyor, tu m’examines  i em coneixes,  tu saps quan m’assec i quan m’aixeco, tu entens el meu pensament des de lluny. Tu escrutes el meu caminar i el meu  reposar, i coneixes íntimament tots els meus senders. Perquè abans que hi hagi la paraula en la meva llengua, heus aquí, Senyor, tu la coneixes tota. Darrere i davant m’has encerclat, i has posat la teva mà sobre mi. aquest coneixement és massa meravellós per a mi, és massa elevat, no el puc a bastar. ¿On aniré lluny del teu Esperit? ¿I on fugiré de la teva presència?… “ (Salm 139: 1-12). La negació de Déu no elimina la seva existència. Així que, quan arribi ‘hora d’haver de presentar-nos davant l’Omniscient, que coneix amb detall tot el que hem fet al llarg de la nostra vida, ¿creu el lector que podrem actuar com si ens trobéssim davant un periodista que ens fa una pregunta incòmoda  podrem dir-li: “Què t’haig d’explicar”?

Octavi Pereña i Cortina

 

LA GALLINA DELS OUS D’OR

El grec Hisop va crear una de les faules més conegudes: “La gallina dels ous d’or”. La narració explica que una parella de camperols  pobres va descobrir que una de les seves gallines ponia un ou d’or cada dia. No en van tenir prou amb tan inesperada riquesa que els va treure de la misèria que un dia van decidir matar la gallina tan miraculosa per accedir a la  mina que creien s’amagava en el seu interior. La van obrir en canal i pel seu desesper  van descobrir que el seu interior era com el de totes les gallines. Acabaven de destruir la font de la seva prosperitat. Qui tot ho vol tot ho perd.

La faula d’Hisop ens pot portar a l’origen de la raça humana que Déu va crear. El paradís idíl·lic que el Creador havia preparat amb molta cura per a ser l’habitacle d’Adam i Eva on viurien folgadament. Els nostres primers pares van creure que el jardí d’Edèn era propietat seva i que podien fer el que els semblés millor. Es van equivocar en els seus raonaments. Es van oblidar que el Propietari de l’hort era el Creador i que ells només eren usufructuaris, subjectes a les instruccions que garantien una bona estada en la finca. Podien menjar els fruits de tots els arbres excepte el del arbre del coneixement del bé i el mal “perquè el dia que en mengeu, certament morireu” (Gènesi 2: 17).

Malgrat que gaudien la vida eterna, simbòlicament la gallina dels ous d’or,  tenien un taló d’Aquil·les: l’obediència incondicional a la voluntat del Propietari. És per aquí que van perdre el paradís i amb ell la felicitat.

Pel jardí rondava un ésser maligne que no veia amb bons ulls la felicitat que gaudien els nostres primers pares. Va posseir un serpent que llavors caminava dret i que no infonia por, més bé confiança, i la va utilitzar per fer desgraciats a Adam i Eva. Satanàs amagat darrere la   disfressa de la serp s’acosta a Eva per fer-la dubtar de la bondat d Déu. Amb paraules meloses li diu: La prohibició de menjar el fruit de l’arbre del coneixement del bé i del mal Déu no l’ha fet pel vostre bé sinó “perquè Déu sap que el dia que en mengeu, els vostres ulls seran oberts i sereu com Déu, coneixedors del bé i del mal” (Gènesi 3: 5). El cuc de la cobdícia es va despertar. Es van fixar cobdiciosament en l’arbre prohibit i van menjar el seu fruit. Se’ls van obrir els ulls i en lloc de veure’s com Déu es van adonar que anaven nus (v. 7).  Seguint la faula d’Hisop, la cobdícia del matrimoni els va portar a matar la gallina dels ous d’or. Es van adonar que no hi havia cap mina d’or sinó el pecat que els havia produït la mort espiritual i la separació de Déu. S’havien convertit en uns pobres miserables. Si no hagués estat per la misericòrdia del seu Creador haurien continuat trobant-se en aquesta paupèrrima condició. Déu es va proposar recuperar el paradís que acabaven de perdre, ho va fer anunciant-los la vinguda del Messies: “I el Senyor Déu va fer túniques de pell i la seva dona, i els va vestir” (Gènesi 3: 21). La salvació no és per a tots els éssers humans. La recuperen els qui creuen que Jesús és el Salvador i que fora d’Ell no hi ha salvació i que només “els violents l’arrabassen”  (Mateu 11: 12). Un cop rebuda la salvació el crit en Crist un hom s’ha d’afanar en conservar-la.

Per il·lustrar  la part humana de la salvació Jesús narra dues paràboles per ensenyar a que s’assembla el regne del cel : la del tresor colgat sota terra i la de la perla de gran valor (Mateu 13: 44-46). En la primera un home troba un tresor colgat sota terra. Colga la troballa  i ven tot el que té i compra el camp on es troba amagat el tresor descobert. En la segona un mercader  busca bones perles. En troba una de gran valor, Ven tot el que té i la compra. Jesús Posa davant els seus  oients l’immens valor que té el regne dels cels, el paradís recuperat i que per no perdre’l no ens hem de deixar portar per la cobdícia com ho van fer Adam i Eva. Hem d deixar de cobejar l’oripell que ens ofereix el món i centrar-nos en el regne dels cels que és la riquesa més gran que pot adquirir una persona. 

Al final del temps, el dia de la resurrecció que és quan Jesús  haurà derrotat i enviat a l’infern Satanàs i vençuda la mort perquè el pecat ha estat esborrat del tot en els redimits que no s’han deixat portar per la cobejança de les futilitats d’aquet món. L’últim capítol d’Apocalipsi els mostra la glòria del paradís recuperat on contemplaran a Jesús en la seva glòria mostrant les senyals que el claus i la llança van deixar en el seu cos que és el salconduit que els ha obert la porta al paradís etern.

Octavi Pereña i Cortina