AMOR O “KINDFULNESS”
“Kindfulness”és un anglicisme que significa
“amabilitat”, és fruit de l’amor de Déu. Com poc amor de Déu es troba en
l’home, l’amabilitat desapareix de l’escenari públic. El vertader amor que és
el diví, és molt més que l’amor sexual que tan sovint es té als llavis. Quan
algú diu a una altra persona: “T’estimo”, generalment significa que es vol
tenir relació sexual amb ella. Aquest no és l’amor que vull tractar en aquest
escrit.
Què és amor? La pregunta s’hauria de fer d’una
altra manera: Qui és amor? La resposta indiscutiblement l’hem d’anar a buscar a
la Bíblia que ens diu: DÉU ÉS AMOR (1 Joan 4: 16). Ser religiós no equival a
ser espiritual. Hi ha persones extremadament religioses que ignoren què és ser
espiritual. El Senyor que contempla el que s’amaga en la intimitat de
l’ànima, diu als beats: Però jo us conec
que no teniu l’amor de Déu en vosaltres” (Joan 5: 42). L’amor és un sentiment i
els sentiments no es visualitzen. Jesús que ens vol treure de la incertesa,
sense embuts afirma: “Aquest és el meu manament, que us estimeu els un als
altres , tal com jo us he estimat” (Joan 5 :12). Hem dit que Déu, el Pare de
Jesús “es amor”. La pregunta que cal
fer-nos és: ¿com podem relacionar-nos amb aquest Déu que és amor?
Jesús comenta amb els seus deixebles sobre les
estances celestials. Tomàs li diu que desconeix el camí que porta a elles.
Jesús li respon: “Jo sóc el camí, i la veritat, i la vida: ningú ve al Pare
sinó per mi” (Joan 14: 6). De moment com
l’Esperit Sant encara no havia estat enviat, els apòstols no podien creure les
paraules de Jesús, si el Senyor no ens obre el cor. La cosa va canviar
radicalment quan a la primera Pasqua després de l’ascensió de Jesús l’Esperit
Sant va ser enviar a la incipient església i els ulls dels creient van poder
entendre allò que es estava tapat: “Perquè l’amor de Déu s’ha vessat en els
nostres cors per l’Esperit Sant que ens va ser donat” (Romans 5: 5). Ja que “el
fruit de l’Esperit és amor” (Gàlates 5: 22), si un hom no ha nascut de nou per
la fe en Jesús, no té sentit l’amor de Déu. Escoltem l’apòstol Pau: “Caminem en
amor com també Crist ens va estimar” (Efesis 5: 2), o que “el vostre amor
abundi encara més” (Filipencs 1: 9). Demanar als incrèduls que s’estimin els
uns als altres amb un amor tan gran com
el que Déu ens ha estimat “que va donar el seu Fill Unigènit, a fi que tot el
qui creu en Ell no es perdi, sino que tingui vida eterna” (Juan 3: 16), és com
demanar peres a l’olm. L’amor de Déu en l’actual situació és com una flor
d’hivernacle que necessita atencions especials. És per això que no podem baixar
la guàrdia a l’hora “de considerar-nos els uns als altres per estimular-nos
a l’amor” (Hebreus 10: 24). Els creients
en Crist ens hem de vigilar mútuament, no amb els propòsit de fiscalitzar-nos,
sinó amb el propòsit d’estimular l’amor de Déu en el germà que flaquegi.
En els centres sanitaris s’hi han penjat
cartells on s’hi llegeix: “Prou a la Violència”. És un desig molt lloable en un
món que està fins el coll de violència. ¿És possible veure un món lliure de violència? Es pot aconseguir si es reuneixen certs
requisits. En la pregària que Jesús dirigeix al seu Pare, entre altres coses
diu: “I els he fet conèixer el teu Nom, i el faré conèixer, a fi que l’amor amb
que m’has estimat sigui en ells, i jo en ells” (Joan 17: 26).
Els apòstols
mentre Jesús caminava amb ells discutien qui seria el mes gran en el
regne dels cels (Marc 9: 39). S’havia de canviar la carnalitat per
l’espiritualitat. Això va succeir en la celebració de la primera Pentecosta
després de l’ascensió de Jesús que van ser plens de l’Esperit Sant. Aquells
primers creients es van convertir en temples de l’Esperit i, el fruit de
l’Esperit “és amor” (Gàlates 5: 22). Només a aquestes persones són les que junt
amb l’amor s’hi manifesten “goig, pau, tolerància, afabilitat, bondat,
fidelitat, senzillesa, autodomini” (vv. 22, 23)
Un fariseu que volia comprometre a Jesús li va preguntar: “Mestre, quin és el
manament més gran de la Llei?” Jesús li va respondre: “Estimaràs el Senyor el
teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima amb tota la teva ment.
Aquest és el principal i més gran manament. I el segon se i assembla: Estimaràs
el teu proïsme com a tu mateix” (Mateu 22: 35-39). Les persones que no en
volen sentir parlar de Déu i menys
estimar-lo de la manera que ensenya el manament, i el seu proïsme com a elles
mateixes, ¿no és un absurd demanar-los-hi? Aparentment sí. Però si es té en
compte que el Senyor té el poder d’obrir els cors com ho va fer amb Lidia
perquè cregués el que Pau deia (Fets 16: 14), l’anunci de l’Evangeli deixa en
les mans de Déu que els escollits passin de mort a vida per la fe en Jesús. La
proclamació de l’Evangeli no és un anunci que es fa al buit.
Octavi
Pereña Cortina
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada