SOLITUD DE L’ÀNIMA

“Mai en la història de la humanitat la soledat no escollida havia estat un problema social greu. Però és clar, mai la societat havia estat tan individualista, egocèntrica, egoista i digitalitzada com ho és ara. Cada vega l’home passa més hores davant d’una pantalla i menys minuts cultivant relacions afectives amb la família i amb els amics. Cada vegada la persona està més centrada a assolir fites i objectius, i menys a aprofundir els seus vincles amb els altres. Cada vegada l’ésser humà té més plena l’agenda i més buit el cor. Perquè cada vegada està més orientat al que té, que al qui té  al seu voltant. I això passa factura” (Silvia Caballol, psicòloga).

La psicòloga exposa una cara del problema. Una dona identificada com Yolanda ens mostra l’altra cara: “Estic molt sana però de vegades em ve una mena de gran neguit, sobre tot quan pregunto per la vida, el seu sentit, el seu misteri. De sobte em ve aquesta consciència especial i sento molta solitud, un aïllament que no té res a veure amb la solitud ordinària, encara que estigui amb el meu marit i els meus fills”. La Yolanda potser sense ser-ne conscient ens transporta a la soledat existencial.

Una persona anònima escriu: “No és que em senti sol, perquè no tingui amics. Tinc molts amics. Sé que hi ha persones que es preocupen per mi, que m’animen i em parlen i tenen cura de mi i pensen amb mi, però elles no poden estar amb mi sempre”.

Ernest Hemingway ha deixat escrit: “ Tothom hauria de disposar d’algú mb qui poder parlar amb franquesa. Per més valor que es tingui, un hom se sent cada vegada més sol”. La companyonia humana no pot resoldre el problema de la solitud de l’ànima. Això no significa que no s’hagi de buscar l’amistat humana que ens animi a l’hora de l’aflicció. Aquest bon amic per més ben intencionat que sigui no pot entrar en la intimitat de l’ànima suavitzant-la amb l’ungüent dels bons consells. A més, el  bon amic no se’l té sempre a disposició. ¿És que estem condemnats a haver de passar llargues hores de soledat insuportable? L’apòstol Pau aporta  solució a aquest problema: “¿No sabeu que sou santuari de Déu, i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres? (1 Corintis 3: 16). Els fidels catòlics per poder pregar a Jesús han d’anat a una església que tingui la porta oberta, agenollar-se davant el sagrari on es guarden les hòsties  consagrades que sense perdre la seva substància s’han convertit, suposadament, en el cos de Jesús. Segons l’apòstol Pau el vertader sagrari és el cos del creient en Crist on per la fe Jesús mora en ell: “I perquè sou fills, Déu va enviar als vostres cors  l’Esperit del seu Fill, que clama: Abba, Pare!” Per pregar no cal sortir de casa: “Tu en canvi, quan preguis, entra dins de la teva cambra, i tancada la porta prega al teu Pare que veu en el secret. I el teu Pare que mira en el secret, et recompensarà en públic”  (Mateu 6: 6). Més fàcil Déu no ens ho pot posar. Només manca la voluntat de fer-ho.

Per buscar a Déu és necessari que se’l necessiti. Si no existeix aquest requisit  un hom no es tancarà en la intimitat de la cambra per pregar al Pare. Poèticament així ho descriu el salmista: “Com el cérvol anhela els rierols d’aigua, així t’anhela  la meva ànima! La meva ànima té necessitat de Déu, del Déu vivent”  (Salm 42: 1, 2). Si el lector no té la necessitat que el constrenyi  de buscar a Déu directament com el cérvol la té per l’aigua el més probable que de manera inconscient, influenciat per la religió majoritària, ho faci per la mediació d’ídols de fabricació humana que tenen  ulls que no hi veuen, oïdes que no escolten, boca que no parla, peus que no caminen. S’apropen a Déu pel camí ample que porta a la perdició. Demana-li al Pare que et faci veure que Jesús és el camí, l’únic camí que porta a Ell, que és l’aigua viva que sacia la set de l’ànima. Sobren les imatges tallades de cristos, verges, sants, que són el camí ample que porta a la perdició.

Si el lector invoca Jesús que és l’Enviat del Pare per la teva salvació descobriràs que Déu fa viure en família els desemparats (Salm 68:6). És una manera poètica de dir que la solitud existencial a arribat a la fi. Com segueixes sent pecador hauràs de continuar demanant al Senyor que et perdoni els pecats per no tornar a llocs d’inhòspita sequera: “Encara   que el teu pare i la teva mare et desemparessin, el Senyor t’acollirà” (Sal 27: 10).

Octavi Pereña Cortina