LA LLEI DEL TALIÓ

La llei del talió hauria de supervisar totes les sentències que dicten els jutges. Per una mala interpretació que se’n fa d’ella, se l’ha desacreditat. Magí Camps en el seu escrit: “Tornem a la llei del talió, si us plau” s’encarrega de treure-la del fons de l’armari on havia quedat arraconada, polsosa i coberta de teranyines i torna a posar-la en el lloc que li pertoca en l’administració de justícia.

Camps comença així el seu escrit: “Quan a l’escola ens explicaven la llei del talió, tot i que ens la venien com el primer codi de justícia  de què es té constància, a mi em semblava molt bèstia. Any rere any tornava a sortir la llei del talió i jo continuava pensant el mateix, fins que un professor amb més capacitat que els anteriors ens va fer veure que era una llei justa i ens va referir els motius”.

Què diu la controvertida llei? Josep Borrell l’interpreta: “La massacre de Gaza és el paradigma (exemple) perfecte dels estralls que produeix la llei del talió: dent per dent, ull per ull elevada a la màxima potència”

Què diu realment aquesta provocadora llei? Per esbrinar-ho hem d’anar a Èxode 21: 22-25, que és el text bíblic que la descriu: “Si uns homes es barallen i es produeix un dany, inqüestionablement pagarà segons dictaminin els jutges: Si uns homes es barallen, i donen un cop a una dona embarassada, i surt el seu fill, però no hi ha cap dany, inqüestionablement pagarà la multa d’acord amb allò que el marit de la dona li imposi, i donarà segons el que determinin els jutges. Llavors donaràs vida per vida, ull per ull, dent per dent, mà per mà, peu per peu, cremada per cremada, ferida per ferida, cop per cop”. Posem un exemple, dos es barallen i un dels combatents perd un ull, el jutge a de sentenciar d’acord a l’ull perdut, no pels dos. Parlem quelcom de rabiosa actualitat. Hamàs es va equivocar atacant Israel, però Natanyahu s’equivoca  extralimitant-se amb la destrucció, la mortalitat, el sofriment que ocasiona al poble palestí. Veient el què està passant a Gaza és urgent recuperar la llei del talió.

La justícia no és justa perquè els qui fan les lleis tampoc ho són. Els jutges que han d’administrar justícia en no ser justos tampoc no poden administrar una justícia justa. Analitzem uns pocs textos bíblics entre els molts que tracten el tema que ens preocupa.

Una frase molt adient al tema que avui analitzem penja a la paret del saló de justícia de l’ajuntament d’Osca: “Qui desitgi administrar justícia tanqui els ulls a l’odi i a l’enemistat”. La frase és molt bonica però no hem d’oblidar que les persones que han d’administrar justícia són pecadores inclinades a la injustícia. Parem atenció als pocs textos que citaré d’entre els molts que hi ha.

“I va establir jutges a la terra en totes les ciutats fortificades de Judà, ciutat a ciutat. I va dir als jutges: Vigileu el que feu, perquè jutgeu no pas per a l’home, sinó pel Senyor, que és amb vosaltres quan pronuncieu la sentència al judici. Ara, dons, que el temor del Senyor sigui amb vosaltres: Observeu i feu, perquè en el Senyor el nostre Déu, no hi ha iniquitat ni acceptació de persones, ni acceptació  de suborns” (2 Cròniques 19: 5-7). Els jutges havien de ser persones temoroses de Déu, s’havien  de pensar dues vegades abans de dictar sentència perquè ho feien en lloc de Déu.

“No admetràs cap rumor fals. No posaràs la teva mà amb el malvat per ser un testimoni injust. No aniràs darrere la multitud per fer mal, no testificaràs en un procés posant-te al costat de la majoria per pervertir la justícia. I no afavoriràs el pobre en el seu procés” `(Èxode 23: 1-3). Quan els jutges s’asseuen a l’estrada ocupen el lloc de Déu  el Jutge just. Els jutges han de parar compte amb la sentència que van a dictar.

“El qui justifica el malvat o el qui condemna el just, tots dos són una abominació per al Senyor” (Proverbis 17: 15). La justa administració de justícia  és molt important en un estat de dret perquè allunya el fantasma dels extremismes que tanta por fa als partits que es consideren democràtics. “La justícia enalteix la nació, però el pecat és el deshonor dels pobles” (Proverbis 14: 34). En una societat materialista com la nostra es valora molt el progrés econòmic, però si es margina la justícia ens aboquem a l’auto destrucció.

Els jutges pel fet de ser pecadors malgrat que puguin ser molt religiosos, de fet, la majoria són ateus. ¿Com poden ser temorosos de Déu que és el principi de la saviesa?

Jesús narra la paràbola que es coneix com la del jutge injust (Lluc 18: 1-8). Hi havia una viuda que anava al jutge perquè li fes justícia contra el seu adversari. Un dia sí i un altre també la viuda anava a veure el jutge perquè li fes justícia. Tip el jutge de veure l’enutjosa dona es decideix a fer-li justícia i acabar així amb el desgrat que li produïa veure-la.

Al final de la paràbola Jesús hi posa un afegitó: “I Déu, ¿no farà justícia als seus elegits que clamen a Ell de dia i de nit, tot i ser pacient amb ells?  Us dic que ben aviat els farà justícia. Però quan vingui el Fill de l’Home, hi trobarà fe sobre la terra?” Jesús ens transporta de la justícia humana a la divina. La humana ja sabem com és. De la divina ens hem de creure el que Jesús diu d’ella: “I Déu, ¿no farà justícia als seus elegits que clamen a Ell de dia i de nit?” Si el lector és un dels qui clamen dia i nit al Senyor, estigui ben segur que la sang de  Jesús li haurà rentat tots els seus pecats. Tindrà oberta la porta que dóna accés al regne dels cels.

Octavi Pereña Cortina