LLUM EN LA TENEBRA

Ima Sanchís, entre altres coses li pegunta a Hernan Zin, reporter de guerra: “Creu que estem ben informats? La resposta és esfereïdora: “Sí, el que rebo cada nit és aterridor, a la premsa només veiem el 30% del que passa. És una guerra feta amb IA. Gaza és un gran laboratori. L’any 2004 vaig veure els primers drons israelians. Després les grans empreses venen els seus invents a les fires d’armes amb el segell de “provat” en combat”.

La guerra ha existit gaire bé des del mateix moment que l’home va ser creat. Quan encara no havien aparegut les nacions. Quan només quatre persones poblaven la terra: Adam,  Eva i els seus dos fills Caín i Abel. La primera guerra documentada va ser una guerra de religió. En el  moment que Adam, instigat per Eva, va menjar el fruit de l’arbre prohibit es va trencar l’harmonia que els nostres primers pares mantenien amb el Creador. La premissa que afirma que és l’ésser humà qui porta la iniciativa a l’hora de cercar Déu és errònia, Després que Adam ingerís el fruit de l’arbre prohibit, la primera experiència que van tenir va ser que anaven nus. Malgrat que el text no ho diu, s’intueix, que van sentir vergonya i, “amb fulles de figuera  es van cosir uns faldars”(Gènesis 3: 7). La primera experiència religiosa va ser que havien de fer una obra meritòria per reconciliar-se amb Déu. Però l’home no pot autosalvar-se. La prova es troba en el moment  que senten que s’apropa el Creador a corre cuita s’amaguen entre els arbres del jardí (v. 5). Els davantals que havien confeccionat no van servir per netejar el pecat. Com l’ésser humà no pot amagar el seu pecat dels ulls de Déu pot fer dues coses: amagar-se o negar l’existència de Déu com si amb la seva negació aconseguís esborrar-lo del mapa.

Amb el propòsit de posar punt final al problema del pecat “el Senyor Déu va fer túniques de pell per a Adam i per a la seva dona, i els va vestir” (v. 21). El Senyor Déu és el primer Sacerdot que ofereix un sacrifici pel pecat. Ben segur que van ser dos anyells que va sacrificar el Senyor Déu perquè simbolitzen el sacrifici de Jesús a la creu per la salvació del poble de Déu perquè és “`l’Anyell de Déu, el qui treu el pecat del món”(Joan 1: 29). “Sense vessament de sang (la de Jesús) no hi ha perdó” (Hebreus 9: 22).

Ara ja coneixem  el pla de Déu per salvar el seu poble dels seus pecat. Adam i Eva en aquest moment  tenen dos fills: Caín i Abel. Ambdós religiosos. Caín va ser pagès “i va portar del fruit de la terra un present al Senyor” (Gènesi 4: 3). “I Abel va portar també un present de les primícies del seu ramat” (v. 4). “Però (Déu) no va mirar amb aprovació Caín i el seu present, i Caín es va irritar molt i el seu rostre es va abatre” (v. 5). Caín va imitar els seus pares en fer una obra meritòria però va fracassar. En canvi “per la fe  Abel va oferir a Déu un sacrifici millor que el de Caín, per ella va rebre testimoni que era just, donant Déu testimoniatge de les seves ofrenes” (Hebreus 11: 4).

Déu no deixa Caín abandonat a la seva sort. Se li apropa pe dir-li: “Per què t’has irritat i per què s’ha abatut el teu rostre?” (v. 6). La història dels dos germans té un final molt desagradable: “Caín va parlar al seu germà Abel, i va esdevenir que quan eren al camp, que Caín es va  llançar contra el seu germà Abel, i el va matar” (v. 8). L’apòstol Joan explica els motius pels que Caín mata el seu germà Abel: “ En això es manifesten els fills de Déu i els fills del diable. Tot el qui no fa justícia no és de Déu, ni tampoc el qui no estima el seu germà. Perquè aquest és el missatge que heu escoltat des del començament: que ens estimem els uns als altres. No pas com Caín que era del maligne, i va matar el seu germà. I per què el va matar? Perquè les seves obres eren dolentes, i les del seu germà eren justes” (1 Joan 3: 10-12).

Per naixement natural tots som descendència de Caín i fills de les tenebres. Per la fe en el Messies un hom neix sent fill de Déu i de la llum. Ambdós fills desitgen fer les obres dels seus respectius pares. Com l’estirp de Caín és molt més nombrosa que la dels fills de Déu no ens ha de fer estrany que l’esperit caïnita prevalgui i que les guerres amb tots els seus efectes col·laterals destructius que els acompanyen siguin el menú del dia i ens el facin arribar els mitjans de bon matí a l’hora d’esmorzar. Una espurna pot incitar a una nova guerra i més clients pels fabricants d’armes. Des de l’Avern Satanàs es frega les mans de satisfacció veient com les nacions incrementen els pressupostos militars pensant que les armes portaran la pau. No oblidem que l’esperit caïnita és força viu entre nosaltres.

Octavi Pereña Cortina