FORMACIÓ PERMANENT

Un món que canvia de pressa, especialment en l’àmbit laboral, la formació permanent és una necessitat vital per no quedar-se despenjat. Malauradament la necessitat lectora  s’ha quedat limitada a la lectura de documents relacionats amb la feina. Fora de l’àmbit laboral a prou feines es llegeix. La lectura sempre ha estat una necessitat deficient. Fa anys vaig llegir en un llibre sobre publicitat que els textos han de ser molt breus per la manca de comprensió lectora en els lectors dels anuncis. Avui amb la tecnologia digital la manca de lectors s’agreuja perquè posa a l’abast dels potencials lectors textos que no requereixen l’esforç de llegir un llibre. Educació es queixa de la magnitud que presenta el problema de la incomprensió lectora dels estudiants.

Si la crisi lectora és tan greu en el camp sensual, la crisi lectora en el camps espiritual encara és mes greu. Per naixement natural naixem espiritualment morts, malgrat que siguem vius físicament. En vida, els cadàvers espirituals només els interessa  les exigències sensuals que els demana la carn: Àpats exquisits, viatges  a paradisos idíl·lics, espectacles com més sensuals millor que millor, el futbol i altres esports, exclusivament com a espectadors, no com a practicants, que encenen passions,…Com la majoria de les persones són cadàvers vivents  no necessiten nodrir l’ànima amb la lectura i meditació de la Bíblia que és la Paraula de Déu vers l’home. Avui potser no. Anys enrere es compraven edicions de luxe de la Bíblia que quedaven molt bé en la llibreria del menjador, com ornament. Les seves pàgines impol·lutes com acabades de sortir de la impremta.  Les tapes no s’havien obert mai. Les  pàgines no contenien cap empremta digital que identifiques el lector. Per il·lustrats que siguin els cadàvers espirituals no senten cap necessitat de nodrir l’esperit.

Els   morts espirituals són això: Cadàvers que si no és per una força externa que els doni vida, mai s’aixecaran d’entre els morts. Això ho il·lustra molt bé Ezequiel 37: 1-14. En la conversa que Jesús va mantenir amb Nicodem, erudit jueu, el Mestre li va dir al seu il·lustre  visitant: “Allò que ha nascut de la carn és carn, i allò nascut de l’Esperit és esperit” (Joan 3: 6). Aquest text fa referència a la dicotomia humana: carn i esperit. Per naixement natural naixem sent cadàvers espirituals. Heus aquí la causa per la que la majoria de persones no els interessi el conreu de l’ànima. Jesús en un dels seus desplaçaments  de Jerusalem a Galilea havia de passar per Samaria. Cansat per la caminada es va seure vora un pou. En això una dona s’acosta per omplir d’aigua el càntir que portava. L’ocasió dóna peu a l’inici d’una conversa entre les dues persones. Jesús li diu a la samaritana: “Dóna’m aigua” (Joan 4: 2). Jesús continua dient-li: “Si sabessis qui sóc jo que et demano aigua, tu li n’hauries demanat, i Ell t’hauria donat aigua viva” (v. 10). La dona només coneixia l’aigua del pou.  Què és això de l’aigua viva? A la dona se li desperta el rosec de la consciència. Jesús li explica. “Tot el qui beu aigua d’aquesta  tornarà a tenir set. Però  el qui begui de l’aigua que li donaré, mai més no tindrà set, sinó que l’aigua que li donaré serà dins d’ell una font d’aigua que brolla per a vida eterna” (v. 14). L’aigua que Jesús dóna a l’ànima assedegada no té res a veure amb l’aigua fresca que neix del pou. Jesús ens treu de dubtes: “L’últim dia, el més gran de la festa. Jesús es va posar dret, i va exclamar dient: Si algú te set, vingui a mi i begui. El qui creu en mi com ha dit l’Escriptura, del seu interior brollaran rius d’aigua viva. I va dir això referint-se a l’Esperit que havien de rebre els qui creien en Ell, doncs encara no havia vingut l’Esperit Sant, perquè Jesús encara no havia estat glorificat” (Joan 7: 37-39). Qui creu en Jesús com escriu l’apòstol Pau fa que “rebi la primícia de l’Esperit, gemega dins nostre anhelant l’adopció, la redempció del nostre cos. Perquè és en esperança que vam ser salvats, però l’esperança que es veu, no és esperança, ja que allò que es veu, per què ho ha d’esperar encara?” (Romans 8: 23, 24).

L’anhel que l’Esperit Sant provoca en l’ànima del creient en Crist el descriu perfectament el Salm 42: 1, 2: “Com el cérvol brama pels rierols d’aigua, així. t’anhela la meva ànima, Déu meu. La meva ànima té set de Déu, del Déu vivent”. El panteixar del cérvol per l‘aigua és una bella il·lustració  del creient en Crist que anhela estar més a prop d’Ell que és l’aigua viva i el pa de vida que apaguen les necessitats bàsiques de l’ànima. Si el panteixar per Crist es manté viu: ”No  ens deixarà ociosos ni sense fruit vers el coneixement profund del nostre senyor Jesucrist” (2 Pere 1: 8). En definitiva, la formació permanent del creient en Crist serà una necessitat vital.

Octavi Pereña Cortina