LÍMITS A LA MALDAT

Gaël Faye, escriptor i raper de Burundi, en resposta a la periodista Ima Sanchís, diu:” Sóc un pessimista que creu en el futur. Entenc la pau com un interval entre guerres, perquè és molt més fàcil deixar anar els baixos instints que perseverar en el diàleg, la recerca de l’empatia i el compromís. L’espiritualitat té aquesta força, però sovint s’aplica malament…El genocidi és el crim dels crims. Només els éssers humans tenen l’estúpida idea d’esborrar de la terra uns altres de la seva mateixa espècie. Ho hem traït tot: Déu, els nostres valors, la cultura He viscut amb questa vergonya…I he conegut persones justes. Ells són la nostra llum. No podré explicar-me mai com entre persones d’una mateixa família n’hi ha que deixen matar els seus veïns i d’altres tenen la força moral de dir que no arriscant la seva vida…Jo em recolzo en aquelles persones per construir el meu propi optimisme. Em dic que aquesta és la humanitat i la resta un fracàs de la humanitat, l’estupidesa. Això és el que el genocidi m’ha ensenyat: la part de llum”. Aquestes reflexions de Goël Faye exposen les contradiccions que es veuen en el comportament humà. ´Son un clar-obscur que reflecteix que no totes les persones arriben a l’extrem de la corrupció moral de cometre genocidis: camps d’extermini nazis o de qualsevol altra ideologia, gulags siberians, camps de concentració infames, guerres destructives per afany de poder, i altres malifetes que escandalitzen les persones sensibles. Si es donen en l’home graus de perversitat i d’entre el femer de la dolenteria brolla un clavell roig que desperti esperança en l’home, no és a causa de la seva bondat innata sinó de la voluntat divina que en la seva misericòrdia dóna a uns més que a uns altres. La declaració divina no deixa lloc al dubte: “De just no n’hi ha ni un”. Tots som pecadors i com a tals tots estem condemnats a la mort eterna de no ser que la misericòrdia divina atorgui als qui Ell vol la fe en el seu Fill Jesús que dóna la vida eterna als qui Ell escull.

A mesura que el temps avança i s’acosta la fi del món tal com avui el coneixem, la maldat humana anirà creixent en perversitat. Les malvestats que avui es cometen diàriament, unes poques ocupen amplis espais en els mitjans de comunicació, unes altres es publiquen en un raconet i unes altres resten en l’anonimat. El ateus culpen Déu de ser el responsable de tots els mals que ens afecten. Als qui critiquen Déu per la seva suposada indolència davant els esdeveniments que ens afecten, els prego que llegeixin la Bíblia. Si no ho fan, els transcric un bocinet  perquè se n’adonin que el Senyor no és indiferent al que passa en la terra: “Així parla el Senyor: atureu-vos sobre els camins  i mireu, i pregunteu per les senderes antigues, quin és el bon camí i camineu-hi! I trobareu repòs per a les vostres ànimes. Però han dit: No hi caminarem. I he posat sentinelles sobre vosaltres. Estigueu atents al so del corn. I vau dir: No estarem atents. Per tant, escolteu nacions, i sapigueu, congregació, el que els vindrà. Escolta terra: Heus aquí, porto el mal sobre aquest poble, el fruit dels seus pensaments, perquè no van parar atenció a les meves paraules, i també van rebutjar la meva Llei. Què és per a mi això, l’encens vingut de Sabà i la fusta olorosa d’una terra llunyana? No accepto els vostres holocaustos, els vostres sacrificis no em són agradables. Per tant, així diu el Senyor: Heus aquí poso ensopecs a aquest poble, i hi ensopegaran pares i fills conjuntament, el veí i el seu amic seran destruïts” (Jeremies 6: 16-21).

El lector podrà pensar que això és injust. Quin concepte de justícia s’ha de tenir: el nostre o el de Déu?

El Senyor li diu al profeta Jeremies: “Aixeca’t i baixa a la casa del terrisser, i allà et faré escoltar les meves paraules. I vaig baixar a la casa del terrisser i, heus aquí feia un treball al torn. I l’atuell de fang que ell estava fent es va ver malbé a la mà del terrisser, i en va tornar a fer un altre atuell, com va semblar millor als ulls del terrisser de fer-lo. I la paraula el Senyor es va adreçar a mi, dient: ¿No puc fer amb vosaltres, casa d’Israel com aquest terrisser? Heus aquí com el fang a .la mà del terrisser, així sou vosaltres en la meva mà, casa d’Israel” (Jeremies 18: 2-6). Déu sent el nostre Creador ha fet les coses com li ha semblat millor, això sí, sempre des dels límits de la seva justícia perfecta.

En la paràbola dels obrers contractats a treballar a la vinya per un diari al dia i que a l’hora de cobrar van rebre el mateix salari tant els qui havien començat a fer-ho a la sortida del sol com els ho havien començat a fer gairebé en pondre’s el sol, davant les queixes d’un que va considerar injust l’actuació del vinyater, Jesús acaba així la paràbola: “¿No m’és permès fer el que vull amb les meves coses? ¿O és que el teu ull és maliciós perquè jo sóc bo? (Mateu 20: 15).

Déu ha parlat al llarg dels segles mitjançant els profetes que no van ser escoltats i, “en aquests darrers dies ens ha parlat en el Fill” (Hebreus 1:2) que, com també com els profetes, a més de ser rebutjat va ser sentenciat a mort per blasfem. Malgrat el rebuig de l’Enviat, Déu el Pare deixa constància de l’amor  que sent per l’home que no vol saber res d’Ell: “Perquè Déu v a estimar tant el món, que va donar el seu Fill unigènit a fi que tot el qui creu en Ell no es perdi, sinó que tingui vida eterna. Perquè Déu no va enviar el eu Fill al món per condemnar el món, sinó a fi que el món sigui salvat per mitjà d’Ell” (Joan 3: 16,17). Fins el dia final Déu seguirà enviant els seus   servents perquè anunciïn el seu amor infinit vers una humanitat rebel, Si els oients creuen el missatge. que impedirà que la perversitat humana es pugui manifestar en la seva a màxima crueltat, indiscutiblement la maldat minvarà.

Octavi Pereña i Cortina