QUI GUANYARÀ?

El panorama polític és molt decebedor. Si s’estiren els fils s’hi troba molta merda. Les clavegueres dels partits estan farcides d’excessiva corrupció. No existeix efecte sense causa. La font de l’ensorrada política es troba en el fet que actua horitzontalment. La política  és quelcom exclusivament cosa nostra i nomes som nosaltres qui em d’aturar la seva caiguda lliure. Els polítics són massa orgullosos per reconèixer el seu fracàs i acceptar que han d’abandonar la mirada horitzontal i dirigir-la verticalment.

Gràcies als avenços tecnològics i a relativa facilitat com s’investiga l’espai creiem  que som déus. Si ho som ho som amb peus de fang. Malgrat que Déu va fer l’home “una mica menor que els àngels, el vas coronar de glòria i honor, i el vas posar sobre les obres de les teves mans, vas sotmetre totes les coses sota els seus peus” (Hebreus 2: 7, 8), seguim sent homes que a causa del pecat d’Adam ens trobem en una situació molt inferior a la que teníem abans que el pecat malmetés la nostra relació amb Déu. Els salmista ens obre una porta per la que els polítics farien molt bé que traspassessin: :”Alçaré els meus ulls a les muntanyes, ¿d’on em vindrà l’auxili? El meu auxili ve del Senyor, que ha fet els cels i la terra” (Salm 121: 1, 2). El salmista ens transporta al camp de l’esperit. És en aquest camp on s’ha d’anar a buscar la solució a la davallada política.

Heus aquí el dilema. A causa del pecat naixem cecs espiritualment. Només creiem allò que contemplem amb els ulls de la cara i palpem amb els dits. Fora de lo material no hi ha res. Tot són faules. Aquesta és la gran tragèdia de la humanitat que no pot resoldre els problemes. L’apòstol Pau fa sonar l’alarma perquè la dimensió espiritual no es converteixi en un forat negre que ens engoleixi i ens destrueixi: “Vestim-nos tota l’armadura de Déu, a fi que puguem estar ferms contra els estratagemes del diable. Perquè la nostra lluita no és contra sang ni carn, sinó contra els principats, contra les potestats, contra les potències còsmiques de les tenebres, contra els esperits de maldat en els àmbits celestials. Per això prenem tota l’armadura de Déu, a fi que puguem  resistir en el dia dolent i, després de totes les coses, estar ferms”  (Efesis 6: 11-13).

Ernest Maragall en referència als cartells que el relacionaven amb l’Alzheimer del seu germà Pascual, per desacreditar-lo políticament, ha dit: “Sento horror i vergonya per pertànyer a un tros de societat capaç de dur a terme actuacions tan indecents”. Si tota la indecència política acabés amb això ens podríem donar per satisfets. Però no, la indecència política ha pres una dimensió tan gegantina que si no prestem atenció a les paraules de l’apòstol ens cobrirem de merda. Això, malauradament ja està passant.

Ja és hora que es posin sobre la taula les intencions ocultes dels partits polítics. Els fariseus, els eterns enemics de Jesús que pretenien desfer-se d’Ell al preu que fos, li diuen: “Tu dones testimoni de tu mateix, el teu testimoni no és verídic” (Joan 8: 13). Això és l’inici d’una controvèrsia que ens portarà fins Abraham i la seva descendència. A nosaltres  els occidentals ens pot semblar un tema intranscendent, però és de cabdal importància perquè entendre-ho ens ajudarà a donar la resposta a la pregunta. “Qui guanyarà?”, que és el títol d’aquest escrit. El fariseus creien que pel fet de ser descendència carnal d’Abraham ja eren autèntica descendència del patriarca. Carnalment sí que ho eren. Espiritualment no. "Sapigueu, doncs, que els de la fe” (d’Abraham), “aquests són fills d’Abraham” (Gàlates 3: 7). Els fariseus defensaven a capa i espasa ser descendència d’Abraham. Jesús no ho desmenteix: “Sé que sou descendència d’Abraham” (Joan 8: 37). Si fóssiu vertaders fills d’Abraham “faríeu les obres d’Abraham” (v. 39). Ara esclata la traca final quan Jesús els diu: “vosaltres sou del vostre pare el diable,  i voleu fer els desitjos del vostre pare, ell era homicida des del principi, i no es va mantenir en la veritat, perquè en ell no hi ha veritat. Quan parla mentida, parla del que li és propi, perquè és mentider i pare de la mentida” (Joan 8 44).

Jesús, “que és la glòria” (del Pare), “i l’expressió exacta de l’essència” (del Pare), “ (Hebreus 1: 3), se les ha de veure amb els fariseus que són fills de Satanàs com ho són tots els que no són de la fe d’Abraham. Si el combat acaba en taules la solució al problema del mal, en tota la seva diversitat de manifestacions, només ens queda picar de peus. Des del moment que Llucifer es va revoltar  contra Déu per tal de destronar-lo ha estat activa una guerra a mata-degolla. No sabem com va poder ser que d’on tot era bo pogués  manifestar-se el pecat de l’orgull. Sí sabem que Satanàs és com un gos encadenat. Només pot actuar segons la llargada de la cadena. El que sí sabem perquè la Bíblia ho ensenya amb claredat és que Satanàs vol destruir el pla de Déu de salvar el seu poble dels seus pecats. Ho va intentar matant Jesús quan tenia dos anys per l’espada d’Herodes. Va fracassar. Els jueus van intentar matar-lo en diverses ocasions. Sense aconseguir-ho.

Apropant-se el dia D i l’hora H  de l’execució del pla de Déu per la salvació del seu poble, Jesús va dir: “Per això el Pare m’estima perquè jo poso la meva vida per tornar-la a prendre. Ningú no me la pren, sinó que jo mateix la poso. Tinc potestat de posar-la i potestat de tornar-la a agafar” (Joan 10: 17, 18). Un segon abans de morir Jesús va exclamar: “S’ha complert! i inclinant el cap, va lliurar l’esperit” (Joan 19: 30). Els fariseus, sequaços de Satanàs,es fregaven les mas de satisfacció creient que havien assolit la victòria sobre el seu enemic. L’alegria els va durar ben poc perquè al tercer dia en compliment de les escriptures Jesús va ressuscitar. La tomba va quedar buida. Per intentar amagar el fet, la casta sacerdotal va subornar els soldats romans perquè diguessin que els apòstol van robar el cos de Jesús mentre dormien. Jesús sí va ressuscitar. Va guanyar la partida. Satanàs ha perdut la guerra. Ara només cal que l’estocada final Jesús li clavi a Satanàs el dia que tornarà en la seva glòria a buscar el seu poble. Jesús que és la VIDA ha vençut a l’autor de la mort. Mentre tant, el poble de Déu espera expectant la vinguda gloriosa de Jesús per introduir el regne etern de Déu per acabar per sempre el malson de la corrupció política.

Octavi Pereña Cortina