LA GUERRA TÉ SENTIT

En un dels seus apunts al natural JL Martin es refereix a la guerra. Dalt, a la part esquerre de la vinyeta, un breu text: “Orient Mitjà”. Sota el tex, molts esclats de bombes.  A la dreta del dibuix i a la part alta un núvol fosc acompanyat d’un breu text: “Déu parla”. Dins del núvol fosc un text: “S’aixequen oracions per la pau però no les sent per les explosions”. “Ai la guerra! Em pregunto si és necessari que les persones civilitzades es dediquin a la guerra. No sols et dic que no és necessària, sinó que mai serà necessària, i que sempre, no només en algunes ocasions destrueix el desenvolupament de la humanitat, destrueix la justícia i atura el progrés. (Golton Mohk).

“La guerra és una matança de persones que no es coneixen en profit de persones que sí es coneixen però que no es maten” (Paul Valeri).

“Si un caníbal fa servir forquilla i ganivet per menjar, ¿és progrés? Avui o demà, uns caníbals que mengen amb forquilla i ganivet bombardegen la meva ciutat en nom de la democràcia i de la llibertat, ¿és civilització?” (Anònim).

Es podria allargar fins l’infinit la llista de citacions que tracten la guerra. Com escriu el profeta Isaïes: “Però els malvats són com el mar agitat, que no pot estar tranquil, les seves aigües llancen llot i fang. No hi ha pau diu el meu Déu, per als malvats” (57: 20, 21).

Per més que es repeteixi fins la sacietat que s’ha de tenir memòria històrica perquè no es repeteixi el passat luctuós, el cert és que no aprenem la lliçó: “Us vaig destruir com la destrucció de Déu com Gomorra i Sodoma, i vau esdevenir, com un tió salvat del foc: Tanmateix, encara no vau tornar a mi, afirmació del Senyor” (Amós 4: 11). Malgrat els advertiment del Senyor en són molts els qui no li fan cas. Malgrat tot, a vegades es troba un tió que s’escapa del foc. Basant-se en aquesta esperança els cristians fan cas de l’encàrrec que els ha donat Jesús d’anunciar el missatge de salvació sense discriminar ningú. Segons el profeta Isaïes no és l’esclat de bombes que impedeix que Déu no escolti les súpliques que li fan els homes perquè ens doni la pau tan necessària. El text que transcric és un xic llarg, però conté el secret pel que Déu no escolta les nostres pregàries demanant-li pau: “Heus aquí, la mà del Senyor no s’ha escurçat  per salvar, i la seva orella no s’ha endurit per escoltar. Sinó que les vostres iniquitats són les que han fet separació entre vosaltres i el vostre Déu. I els vostres pecats li han fet amagar el rostre de vosaltres per no escoltar. Perquè les vostres mans estan contaminades amb sang, i els vostres dits amb iniquitat, els vostres llavis han parlat falsedat, i la vostra llengua murmura perversitat. No hi ha qui reclami justícia, i no hi ha ningú que jutgi amb fidelitat: Confieu en el no-res, i parleu falsedat i concebeu dolenteria i infanteu iniquitat…No coneixeu el camí de la pau, i no hi ha judici en els vostres senders, i han fet senderes torçades, ningú del qui hi passa no coneix la pau…I el Redemptor vindrà a Sió i a aquells de Jacob que es converteixi de la seva transgressió, declaració del Senyor. Aixeca’t, brilla, perquè la teva llum ha vingut, i la glòria del Senyor s’ha alçat sobre tu” (Isaïes 59: 1-4, 8,9, 20,21: 60: 1).

Quan equivocat estava el general nord-americà Douglas Mac  Arthur quan després de la rendició del Japó, el 2/09/1945, des de el vaixell Missouri  va dir: “Conciutadans, avui callen les armes. s’ha acabat la gran tragèdia. S’ha guanyat un gran victòria. Els cels ja no fan ploure mort. Els mars només serveixen pel comerç. Arreu els homes caminen drets a la llum del sol. Tot el món està en una pau completa”. Des del 1945 fins avui les guerres s’han multiplicat i l’armament és més mortífer i destructor. Les guerres no s’han acabat ni s’acabaran. Les armes que es fabriquen són per fer-les servir. No per emmagatzemar-les.

Jesús assegut en el Mont dels Olivers, entre altres coses va dir als seus deixebles. “Començareu a sentir parlar de guerres i de rumors de guerres. No us inquieteu, perquè cal que passin aquestes coses, però encara no és la fi. Perquè s’alçarà nació contra nació, i regne contra regne…Però aquestes coses són el començament dels dolors” (Mateu 24: 6-8).

Si fem un viatge al passat  ens pararem en el llibre de Daniel i ens fixarem en l’estrany somni que va tenir el rei Nabucodonosor. Si ho fem aprendrem una important lliçó que ens donarà tranquil·litat en els borrascosos dies que ens toca viure. El monarca no va recordar el somni, però la desmemoria el va deixar perplex i inquiet. De tota manera va voler recuperar-lo. Va enviar a buscar a bruixots, mags, astròlegs per recuperar el somni oblidat. No hi va haver manera de complaure el monarca. A petició de Daniel, un jove jueu deportat a Babilònia a qui Déu   li havia donat el do d’interpretar somnis (Daniel 1: 17), el desterrat adolescent va ser portat a la presència de Nabucodonosor. L’intèrpret li va dir al rei que en el somni havia vist una gegantina i estàtua que tenia el cap d’or pur, el pit i els braços de plata, el ventre i les cuixes de bronze, les cames de ferro, els peus en part de ferro i en part d’argila. Mentre en el somni el monarca contemplava la colossal figura, “una pedra va ser tallada sense mans i va colpir l’estàtua als seus peus de ferro i d’argila, i els va esmicolar” (2: 34). L’estàtua es va esbocinar. Començant per Nabucodonosor i el seu imperi, “en els dies d’aquests reis, el Déu dels cels aixecarà un regne que mai no serà destruït, i aquest regne no serà deixat a un altre poble: esmicolarà i consumirà tots aquests regnes, i subsistirà per sempre” (v. 44). La Història confirma la veracitat de la profecia.

La data del compliment de la vaticini anunciat per Daniel roman secret. És per això que Jesús va dir als seus deixebles: “Per això, vosaltres també estigueu preparats, perquè a l’hora que no penseu, ve el Fill de l’Home” (Mateu 24: 44). Els fills de la llum sempre vetllant esperant que vingui Jesús en la seva gloria per posar fi el món  que coneixem per introduir el regne de Déu etern que acabarà amb l’angoixa que provoca ser ciutadans d’un dels regnes d’aquest món. Per la fe que és do de Déu esperem amb vehemència el que no veiem.

Octavi Pereña Cortina