EL VIRUS DE LA MORT

“Tots els virus, i no sols el coronavirus” ´´es el títol de l’escrit redactat per Miguel Pita, genetista, professor  i investigador de la Universitat Autònoma de Madrid. Si he de ser franc, no he entès res del que diu sobre els virus. Però sí que m’ha xocat el títol: Tots els virus, i no sols el coronavirus, “l’existència d’aquests éssers que la majoria dels experts rebutgen acceptar com éssers vius”. La comunitat científica està interessada en els que no són éssers vius que provoquen patologies que fan anar de cul metges, polítics, economistes, la comunitat científica  i la societat, com ho fa el coronavirus avui. Ens trasbalsa a tots.

El títol de l’escrit de Miquel Pita senyala que s’han de tenir en compte tots els virus, no solament el coronavirus, avui de moda pels seus efectes devastadors. Està clar que en el meu escrit no em referiré a “aquests éssers que la majoria dels experts rebutja acceptar com a éssers vius”. El virus al que em refereixo no es pot investigar en un laboratori per tal de fer-ne una vacuna que protegeixi contra la patologia que els fa mortífers.

El coronavirus, com els virus que l’han precedit van adquirir notorietat per la mortalitat que ocasionaven. La mort, no només la provoquen aquests éssers “que la majoria de la comunitat científica no considera que siguin éssers vius” que s’anomenen virus. La mort és present en la vida diària. Els diaris publiquen esqueles que anuncien la mort de persones. Els governs comptabilitzen les morts per accidents laborals o de transit. Les guerres deixen escampats per terra milers i milers de cadàvers. La Mediterrània s’ha convertit en un cementiri d’emigrants que busquen un lloc per poder viure millor que en els seus països d’origen. Algú ha dit que de cada generació no en queda cap supervivent.  Per una causa o altra, sigui pels virus o altres motius, la mort s’ha convertit en el nostre company de viatge.

El causant real de la mort no pot ser analitzat en el laboratori per poder-ne fer una vacuna que eradiqui la mort. Els potentats al llarg de la història han intentat vèncer-la i han mor en l’intent. “Perquè la paga del pecat és la mort” (Romans 6: 23). “Ja que tots han pecat” (Romans 3: 23) tots morirem. El salmista es pregunta: “Quin home pot viure sempre sense veure la mort? ¿Alliberarà ell la seva pròpia ànima de la mà del sepulcre?” (Salm 89: 48). La resposta és NO.

El poble d’Israel en el seu peregrinar pel desert va exposar el seu tarannà: “Va parlar contra Déu i contra Moisès” (Nombres 25: 5). “I el Senyor va enviar serps ardents  entre el poble i van mossegar el poble, i molta gent d’Israel va morir” (v. 6). Com sempre succeïa, quan es veien malferits, a corre-cuita a demanar perdó. En la seva misericòrdia el Senyor escolta el seu clam i retira el flagell del càstig. El Senyor li diu a Moisès: “Fes-te una serpent ardent (de bronze), i posa-la damunt d’una asta, i s’esdevindrà que tot aquell que sigui mossegat, i la miri viurà” (v. 8). Dit i fet. El verí de la serp va se anul·lat i la mortalitat aturada.

Aquest relat de les serps en el desert arriba al Nou Testament i Jesús ens l’interpreta. El Senyor conversa amb un fariseu anomenat Nicodem. El tema de la conversa gira entorn del nou naixement. L’erudit fariseu ignora en què consisteix. Jesús li diu que no s’ha de tornar al ventre de la mare per tornar a sortir. Jesús li explica: “En veritat, en veritat, en veritat et dic, si un no neix de l’aigua i de l’Esperit, no pot entrar en el regne de Déu” (Joan 3: 5). Quelcom ha de passar perquè l’home tingui accés al regne de Déu. L’apòstol Pau ho clarifica quan escriu: “I afirmo això germans: la carn i la sang no poden heretar el regne de Déu, ni la corrupció hereta la incorruptibilitat”        ( 1 Corintis 15: 50). Per a tenir accés al regne de Déu cal que es doni la resurrecció corporal en Crist Jesús.

Tornant a la conversa de Jesús amb Nicodem, el Mestre li diu al fariseu com es pot matar el virus del pecat que és el causant de la mort física i l’espiritual: “I així com Moisès va alçar la serp en el desert, així cal que sigui alçat el Fill de l’Home (Jesús): A fi que tot el qui creu en Ell no es perdi, sinó que tingui vida eterna” ( Joan 3: 14, 15).

En el temps present cap cristià assoleix el que ha de ser. Aquí entra en acció la fe que és un regal de Déu. Escrivint l’apòstol Pau als cristians de Corint, redacta: “Perquè sabem, que si aquesta tenda, la nostra casa terrenal, es desfà, en els cels tenim un edifici de Déu, una casa no feta amb les mans, eterna, perquè anhelem ser revestits amb  la nostra habitació del cel, i en tant que vestits no serem trobats despullats. Perquè els qui estem en aquesta tenda (el cos) gemeguem oprimits, perquè no voldríem ser despullats sinó revestits, a fi que allò que és mortal sigui absorbit per la vida. I és Déu qui ens ha format per això mateix, qui ens ha donat també les arres de l’Esperit. Per tant, estem sempre plens de confiança, i  sabem que mentre estem en el cos, estem absents del Senyor: Perquè caminem per fe: no per vista” (2 Corintis 5: 1-7). La fe del cristià no és la fe de l’home carnal que la diposita en coses que avui són i demà s’han esfumat. La fe del cristià està dipositada en Jesús que com la serp de bronze va ser aixecada, així Ell va ser enlairat en la creu del Gòlgota, mort i ressuscitat, garantia de la resurrecció del cristià per a vida eterna.

Octavi Pereña i Cortina