EL VIRUS DE LA POR

La periodista Sara Sans li pregunta a Asia Argendo, actriu: Què li fa més por una pel·lícula de terror o la vida real? Asia: “La vida real és horrible. El meu pare feia terror estèticament bonic, però el món és realment lleig, pitjor que una pel·lícula de terror. He vist cent vegades la pel·lícula del meu pare : Profondo rosso i continuo xisclant però el que és realment terrorífic és cap a on va el món. Sembla que al poder li interessa que la gent tingui por, perquè paralitza i és una manera de controlar-nos”.

Amb l’aparició del coronavirus la por s’ha apoderat de nosaltres. Els mitjans se’n cuiden prou bé que aquest sentiment no decaigui. El degoteig diari en els mitjans de notícies sobre la pandèmia estimula suposicions sobre la causa del seu origen no ajuda a la tranquil·litat. L’ai al cor sacseja quan algú proper té febre. Els pensaments es disparen generalment per a mal.

Si el lector segueix els meus escrits se n’haurà adonat que utilitzo les vinyetes d’El Roto com a base per a tractar un tema. Són molt incisives. Furga els mals socials per denunciar-los. En aquest escrit n’utilitzaré una que tracta el tema de la por. Un home ben vestit  i assegut al costat d’una taula de despatx mira el televisor. A la pantalla el morro d’una bèstia salvatge amb les dents ensagnades. El teleespectador pensa: “Qui controla els mitjans controla les pors” ¿Una al·lusió al coronavirus? La primera reacció que tenim contra un fet calamitós és acusar els qui creiem són els responsables de la seva aparició. Hem d’anar més enllà de les mans que causen perjudicis per veure qui és qui mou els fils que fa que els homes es comportin com titelles cometent el mal. Si es vol saber per què les coses són com són hem d’anar a la Bíblia. Si tenim ulls per a veure-hi i oïdes per a oir entendrem el que diu Jesús. Descriu una relació molt íntima entre l’home i el diable. Com a pare de mentida que és emmascara la seva personalitat malèfica i fa que ens l’imaginem com aquell pallasso que acompanya els cercaviles vestit de roig, amb banyes, cua, trident i  vomitant foc. Aquest dimoni burleta sí que és inofensiu. El real, Jesús ens vincula de manera molt íntima  amb ell quan fa aquesta descripció: “Vosaltres sou del vostè pare el diable, i voleu fer els desitjos del vostre pare, ell era homicida des del principi, i no es va mantenir en la veritat, perquè en ell no hi ha veritat. Quan parla la mentida, parla del que li és propi, perquè és mentider i pare de la mentida” (Joan 8: 44). Potser el lector li donarà a Jesús la raó quan després de descriure la qualitat moral el diable, diu: “Però com que jo us dic la veritat no em creieu”. Malgrat que l’ésser humà no convertit a Crist sigui un titella a les mans del diable, la Bíblia no li nega la seva condició d’ésser moral responsable dels seus actes malvats.

La terra maleïda per Déu a causa del pecat d’Adam sovint produeix cataclismes que posen en perill les vides de moltes persones i, si a tot això s’hi afegeix la maldat humana es multipliquen les situacions angoixoses. Tota aquesta diversitat de situacions perilloses es poden concentrar en l’escena que es va presentar quan Jesús i els seus deixebles solcaven el Mar de Galilea en una barca. De sobte “hi va haver una gran agitació en el mar, fins el punt que la barca era coberta per les onades, però Ell (Jesús) dormia”. En el seu desesper “se li van atansar els seus deixebles i el van despertar dient: Senyor, salva’ns, que ens perdem! I Ell els diu: Per què teniu por gent de poca fe? Llavors es va alçar, va reptar els vents i la mar, i es va fer una gran calma” (Mateu 8: 23-27).

El diable que “és mentider i pare de la mentida” no li passarà mai pel cap dir als seus esclaus que invoquin a Jesús per alliberar-se de les pors. Fixi’s el lector la infinitat de verges, sants, santes, cristos que existeixen en el mercat de la religió, sovint enfrontats els uns amb els altres, a qui invocar en el moment de la por. Aquests sants, santes, verges, cristos no donen la tranquil·litat que els invocants demanen perquè són invents del dimoni que té el propòsit de seguir mantenint-los atrapats en les xarxes amargues.

Moisès poc abans de deixar aquest món per anar-se’n a la presència del seu Déu, en el missatge d’acomiadament inclou aquestes paraules: “On són els seus déus la roca en que confiaven …que s’alcin i us ajudin, que siguin el vostre refugi. Mireu ara que jo sóc Ell, i no hi ha cap altre déu amb mi. Jo mato i faig reviure, i jo fereixo i guareixo, i no hi ha ningú que pugui alliberar de la meva mà” (Deuteronomi 32: 37-39).

Jesús que ha vençut el diable en la seva mort pels nostres pecats i que va ser ressuscitat per donar-nos vida eterna, ens diu: “La pau us deixo, la meva pau us dono, no pas com el món la dóna. Que el vostre cor no es pertorbi, ni us espanti” (Joan 14: 27).

Octavi Pereña i Cortina