MÓN EMMALALTIT

“Psiquiatres i psicòlegs han tractat a Espanya el efectes d’una gran crisi econòmica (2008) i atès supervivents d’atemptats terroristes amb diversos morts i consolat pares que acaben de perdre fills en una cuneta. Aquest cop el Coronavirus provoca la tempesta perfecta: la vida dominada per la incertesa, la mor sense dol -que deixa seqüeles de culpabilitat- i les angoixes laborals” (Joaquín Luna).

El psicoterapeuta Luís Muiño fa aquesta declaració: “Són diverses crisis en una. Vet aquí el problema. Entre les “filosòfiques” apareixen amb força l’enfonsament de les certeses. Hi ha persones que no tenen tolerància a la incertes. Viuen convençudes que si fas això i això altre tens garantit un resultat determinat. La societat també creia que tenia un control de totes les coses. I aquest panorama s’agreuja perquè no hi ha resposta a i quan acabarà això”. El Covid-19 ha estat beneficiós en el sentit que ha fet trontollar els pilars sobre els que es fonamenta el nostre món. Mentre les coses anaven relativament bé confiàvem en una seguretat inexistent. Creiem que estàvem construint el nostre món sobre la roca ferma i el coronavirus ens ha mostrat que ho estàvem fent sobre la sorra. Això és bo perquè ens ofereix la possibilitat  de construir d’una altra manera que no sigui la falsa seguretat. ¿Aprendrem la lliçó?

El 10 d’octubre se celebra el Dia Mundial de la Salut Mental. Dedicar una diada a la salut mental significa que n’hi ha una mancança. Els cristians podem contribuir a solucionar el problema si fem els deures. Els cristians som els primers responsables d’haver contribuït a que no s’edifiqués sobre la Roca perquè hem abandonat el fonament de la fe cristiana que és la mort de Jesús el Fill de Déu que va morir en la creu del Gòlgota pels nostres pecats i ressuscitat per garantir-nos la  vida eterna. Hem abandonat la fe en Jesús que és la Roca i l’hem substituïda per les tradicions folklòriques que són sorra. Per això quan les coses van maldades ens enfonsem. Quan les tempestes bufen i ens envesteixen, com hem bastit les nostres vides sobre un fonament tan feble com és la sorra, no podem resistir l’envestida de les aigües  impetuoses i ens enfonsem. D’un gran mal en pot sortir un gran bé si és que tenim ulls per veure l’envergadura del que ens està passant.

Hem de canviar el xip mental si és que de veritat desitgem canviar la situació actual. Hem estat edificant la societat sobre la base de l’ateisme la qual cosa  ha servit per desentendre’ns de la col·laboració del Totpoderós  i com ens hem convertit en els nostres propis déus, que tenen peus de fang, el que construïm no s’aguanta. Encara hi som a temps per refer el camí.

Els problemes de salut mental que denuncia el Dia de la Salut Mental tenen una base espiritual. Els que els pateixen no s’haurien de deixar portar pels prejudicis i considerar si els seus trastorns són a causa del seu ateisme-agnosticisme que ha fet que en lloc de construir sobre la Roca que és Jesucrist ho estan fent sobre la sorra de la incredulitat. Les evidències ens mostren que la “nova normalitat” no ha enterrat l’antiga.

El salmista ens ensenya a buscar estabilitat emocional en un món emmalaltit.

Al Salm 102 l’acompanya aquesta introducció: “La pregària de l’afligit que defalleix, i vessa el seu plany davant el Senyor”. Ens indica que Ell és el seu refugi a l’hora de l’angoixa, de la incertesa  i el dolor.

Per al salmista Déu no és un concepte filosòfic adient per utilitzar-lo en debats d’intel·lectuals. Per al salmista Déu  és un Ésser amb qui s’hi pot confiar. Comença el poema amb aquestes paraules: “Senyor, escolta la meva pregària! Que el meu crit d’auxili arribi a tu. No amaguis el teu rostre de mi el dia de la meva angoixa, inclina la teva orella el dia que t’invoco: respon-me aviat”. El suplicant empra un llenguatge antropomorf  per dirigir-se a Déu. Malgrat que Déu és incorpori utilitza un llenguatge corporal per representar la proximitat de l’Invisible. Quina diferència abismal hi ha entre l’antropomorfisme bíblic que representa a Déu com si fos un ésser humà que té ulls, oïda, mans…amb les escultures dels idòlatres que tenen ulls que no hi veuen, oïdes que no senten, mans que no acaronen, peus però necessiten  ser transportats…El Déu etern el record el qual perdura de generació a generació “mira la pregària dels destituït i no la menysprea” (v.17).

L’Invisible a qui un hom s’hi pot adreçar suplicant el seu favor   es fa visible en a persona de Jesús el seu Fill per fer-se encara més proper a la humanitat que estima de tal manera el lliura per la salvació del seu poble.

El món emmalaltit a causa del pecat i que fora de Jesús no te remei, no guarirà de la seva malura espiritual  si no deixa que el Metge de l’ànima li doni vida eterna i que en mig del dolor “mira la pregària del destituït i no la menysprea”

Octavi Pereña i Cortina