ESPERANÇA DE VIDA

En Científics en busca de la longevitat Guillermo Abril descriu les diverses  tècniques que s’empren per allargar la vida. Poden allargar-la, però no poden donar immortalitat: “Perquè la paga del pecat és la mort” (Romans 6:23). “Ja que tots han pecat” (Romans 3:23), la conseqüència lògica és que tots morim. El gerontòleg anglès Aubrey de Grey, va dir. “desenvoluparem estratègies que faran marxa enrere el rellotge de l’envelliment”. Ens adonem que aquest propòsit s’assoleix, però la mort sempre venç. La sentència dictada per Déu a Adam: “Però de l’arbre del coneixement del bé i del mal no en mengis, perquè el dia que en mengis, certament moriràs” (Gènesi 2. 17). La mort té dues vessants: física i espiritual. L’espiritual va ser instantània. La separació de Déu es va produir en el mateix instant que els seus ulls es van fixar en l’arbre prohibit. La física quan tenia nou-cents trenta anys.

El bioquímic Juan Carlos Izpisúa que treballa a l’Institut Salk de Califòrnia, explica: “Vaig tenir una infància bastant feliç, però dura. La meva mare no tenia mitjans, i no sabia llegir ni escriure. Va criar tres nens ella sola. El meu pare no hi era, mai hi va ser. I per a ella va ser molt difícil. Potser veient-la assistir els meus padrins malalts, sense cap esperança em va portar a preguntar-me aquest tipus de coses: Què fem aquí? ¿Això de que va? ¿Per què serveix la nostra existència? El que faig avui, en definitiva, és entendre com es desenvolupa la vida. Com a partir d’una cèl·lula es generen 250 tipus cel·lulars que constitueixen l’ésser humà. I com això es controla o es descontrola ens porta a la mot o a la malaltia”

El resultat de tota la tasca científica en el camp de la geriatria el podem resumir amb les paraules de Juan Carlos Izpisúa amb les que Guillermo Abril acaba el seu reportatge. “¿La mort de la mort? La paraula més suau que se m’ocorre com a científic és que estem equivocats”. L’esperança de seguir vivint més enllà de la mort és una esperança frustrada “perquè  no es pot fer marxa enrere el rellotge de l’envelliment”. Sí que hi ha esperança. La mort física no és la fe de l’existència humana. Ho seria si fos veritat el que diuen els evolucionistes que l’ésser humà no és res més que un animal evolucionat. Per a aquests la fi de l’home és ser pastura dels cucs. Aquesta filosofia costa creure-la. Per això l’existència d’infinitat de moviments filosòfics i religiosos que ensenyen que hi ha vida més enllà de la mort. El cristianisme n’és una d’entre les moltes. Però el cristianisme té una peculiaritat que no es dóna entre els seus companys de viatge cap l’eternitat. L’eternitat cristiana no és una filosofia. És una realitat basada en una persona històrica: Jesús de Natzaret. La historicitat de Jesús no és comparable a la dels altres personatges històrics que han mort i que fins el present les seves despulles resten colgades sota terra o cerimonialment dipositades en majestuosos mausoleus. Els uns i els altres han estat pastura dels cucs. El seu record, en el cas dels grans homes o dones, és el que queda registrat en les cròniques que són motiu d’estudi dels historiadors. Aquests personatges no deixen empremta en la naturalesa espiritual de l’ésser humà.

La Bíblia deixa ben clar que l’existència humana no acaba sent pastura dels cucs. Ensenya que continua més enllà de la mort física: condemnació eterna o salvació eterna. Cert és que no manifesta excessiu interès en el destí etern dels condemnats. La preferència la destina als creients en Crist. L’apòstol Pau en el capítol vuitè de Romans diu coses molt interessant referent a aquesta qüestió: “Per tant no hi ha cap condemnació per als qui són en Crist Jesús, que no caminen segons la carn, sinó segons l’Esperit” (v.1). L’apòstol fa esment de dues maneres de caminar, de viure en aquest món. Una manera carnal que viuen totes les persones pel sol fer d’haver nascut. L’altra, l’espiritual, és la d’aquelles persones que viuen físicament i que per haver cregut en Jesús, per l’Esperit Sant que els ha donat el do de la fe caminen “segons l’Esperit. Aquest caminar “segons l’Esperit” és la clau dl problema. La historicitat de Jesús hem dit que no es pot comparar a la dels altres personatges històrics perquè pel poder de Déu va ser ressuscitat al tercer dia segons les Escriptures. Heus aquí la importància de la resurrecció de Jesús: “I si per l’Esperit d’Aquell que va ressuscitar Jesús d’entre els morts habita en vosaltres, el qui va ressuscitar el Crist d’entre els morts vivificarà també els vostres cossos mortals per mitjà del seu Esperit que habita dins de vosaltres” (v.11).

Atenció a aquestes paraules: l’esperança de resurrecció de vida no rau en el fet que un hom es consideri “creient practicant”, que ha estat batejat, que pren la comunió amb assiduïtat i en morir se l’enterra “cristianament”. L’esperança de resurrecció de vida es troba en el fet de si avui “l’Esperit d’Aquell que va ressuscitar Jesús d’entre els morts habita en qui s’anomena  cristià. La persona en la que habita l’Esperit de Crist té assegurada l’esperança de la resurrecció a la vida eterna. La mort que atemoreix a tantes persones, per al ver creient en Crist és la porta que li dóna accés a la vida eterna i a l’esperança de resurrecció quan el Jesús gloriós el vingui a buscar al dia final.

Octavi Pereña i Cortina