L’EPIDÈMIA DE LA DESESPERACIÓ

“L’epidèmia de la desesperació. La mortalitat de blancs sense estudis als Estats Units es dispara pel consum de medicaments amb opiacis, drogues i alcohol i a això s’ha de sumar l’augment dels suïcidis” (Andy Robinson). El somni americà ha portat a la mort de l’esperança. El sentit de la vida s’ha convertit en un absurd per a un creixent sector de la població que no aconsegueix que els medicaments que pren guareixin el dolor de l’ànima, opta per suïcidar-se. La paradoxa que es dóna  és que els països considerats més feliços pel benestar que proporciona la prosperitat econòmica és on hi ha més suïcidis. La llum roja s’encén avisant-nos que la primera causa de mort entre joves d’entre  15 a 29 anys és el suïcidi i duplica el nombre de morts per accident de trànsit des de fa anys.

La societat gira a l’entorn del benestar material. L’esperit Scrooge, el vell avar i cobdiciós que només vivia per acabar el dia per comptar el calaix fet, que descriu Charles Dickens  en “Conte de Nadal”, perviu en els nostres dies. Tot gira l’entorn da “la puta pela”. Guanyar diners sigui com sigui: amb corrupció política. Els treballadors cisant  les empreses. Els fills robant els pares. Tothom mirant de treure algunes monedes d’on sigui. S’ha d‘estar a l’alçada social. Què dirà la gent si no faig vacances? Quina vergonya si sempre porto el mateix vestit! Quedarem molt malament si els nostres fills no van al viatges extra escolars! El cotxe té tres anys i l’he de canviar. He de substituir l’Samrtphone o l’iPhone o la tauleta perquè no tenen les prestacions que tenen les novetats. Es fan crèdits personals, hipotecant el sou per pagar les vacances que el casament de la filla sigui impactant. L’aparença pesa molt. Quan es viu pensant en el que la gent pot dir de nosaltres, sense adonar-nos-en ens fem esclaus d’ella. No som lliures d’anar al nostre aire. Les cadenes del què diran fan molt de mal. L’orgull, l’esperit narcisista, pot més que la satisfacció pròpia. La cosa sembla que funciona bé mentre el ingressos segueixin engreixant el compte bancari. La crisi econòmica ens afecta. La situació laboral és precària. Els ingressos disminueixen. El crèdit personal signat per portar un estil de vida que no pertoca, no es pot tornar. El desastre cau amb força sobre la família endeutada que no pot seguir amb el tren de vida de cara l galeria. La medicació de l’estrès, de l’angoixa, de l’insomni es poden neutralitzar fins a un cert punt amb píndoles multicolorades. Què s’ha de fer amb el dolor de l’ànima que no mitiga?

Mentre s’ha estat vivint pensant en el que diran els altres ens hem oblidat de nosaltres mateixos. Quan arriba l’hora de les vaques flaques, ¿on són totes aquestes persones que reien les teves gràcies, que presumien de ser els teus amics? Et quedes més sol que un mussol. No tens ningú que t’escolti. Els que es deien amics teus fugen de tu com si fossis un esperitat. Durant tots els anys de vaques grasses has viscut com si Déu no existís. Has caminat sense tenir-lo en compte, pensant que podries viure sense Ell. Ara que la crisi econòmica permesa per Déu per no seguir les seves instruccions, que ho controla tot. La crisi no l’ha agafat per sorpresa perquè ha anunciat des de sempre  les conseqüències de viure no tenint en compte la seva Llei  donada per al bé de les persones. ¿On busques aixopluc? ¿On t’arronses per buscar caliu? Et trobes sol enmig d’un desert.

Malgrat que has viscut durant tota la vida donant l’esquena a Déu, potser burlant-te d’Ell i mofant-te del seu Nom amb el teu parlar groller i vivint en una falsa opulència. Ara que no tens ningú que t’allargui la mà per ajudar-te, tens la mà estesa de Déu per fer-ho. El problema és en tu. ¿La vols? Malgrat el refús que puguis donar pe resposta, el Pare celestial segueix esperant que tornis en si i deixis de donar-li l’esquena. El profeta Isaïes escrivint en Nom de Déu per alertar els homes, redacta: Ei! Tots els assedegats, veniu a les aigües, el qui no té diners,  veniu, compreu i mengeu: sí, veniu, compreu sense diners i sense preu, vi i llet. Per què peseu el diner per allò que no és pa, i malgasteu el vostre treball en allò que no satisfà? Escolteu-me atentament, i mengeu el que és bo, i la vostra ànima s’alegrarà en l’abundància. Inclineu la vostra orella, i veniu a mi: escolteu, i la vostra ànima viurà” (Isaïes 55: 1.3). Però Déu  no en té prou en parlar-te mitjançant el profeta. Arribat el compliment del temps, mitjançant el seu Fill que es va encarnar en la persona de Jesús que morint en la creu liquida el deute que tens amb el Pare celestial, et diu: “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré descansar” (Mateu 11: 28). Si al lector li afecta l’epidèmia de la desesperació, Jesús és el remei a la malura de la teva ànima.

Octavi Pereña i Cortina