PARADÍS RECUPERAT

Una ullada al nostre entorn i ens adonarem de la brutícia que produeixen les deixalles que fabrica la societat que en diem civilitzada: l’erosió del territori, la desaparició de moltes especies animals, la devastació de ciutat per les bombes, la mort d’infants per la fam i malalties guaribles. Podem allargar la llista de les coses que enlletgeixen el planeta Terra. Ecologistes i científics no es cansen d’alertar que cal fer quelcom per evitar la destrucció de l’habitacle que ens acull. La resposta són paraules ben intencionades i poca cosa més. Disposem dels mitjans econòmics i tecnològics perquè la Terra segueixi sent un espai habitable. Què passa?

Anem al principi de la creació, segons la Bíblia. Quan la Terra ja estava en condicions de rebre l’home, “el Senyor Déu va prendre l’home, i el va posar en el jardí d’Edèn perquè el conreés i el guardés” (Gènesi 2:15). Déu ho havia fet tot molt bé, però el manteniment del jardí l’havia encarregat a Adam i Eva. Tot era perfecte i la conservació del jardí es feia sense suar. Ai las! Quelcom va succeir que va trasbalsar la situació idíl·lica en que es trobaven els nostres primers pares. La continuïtat del jardí idíl·lic depenia de seguir obeint la prohibició que el Creador va fer a les seves criatures creades a imatge i semblança seva. No ho van fer i van menjar de “l’arbre del coneixement del bé i del mal” (2: 17). Van desobeir i l’idil·li es fa fondre. Adam i Eva van morir espiritualment. Un abisme profund i infranquejable es va obrir entre ells i Déu. Més tard moririen físicament. L’entorn en el que vivien també es va veure afectat. Dels llavis del Creador va sortir la sentència que es mereixia la seva desobediència: “Perquè has escoltat la veu de la teva dona i has menjat de l’arbre, del qual t’havia manat dient: no en mengis, la terra serà maleïda per causa teva, amb dolors en menjaràs tots els dies de la teva vida, et produirà espines i cards, i menjaràs les plantes del camp. Amb el suor del teu front menjarà el pa fins que tornis al terra, perquè d’ell has estat tret: perquè ets pols i al pols tornaràs” (Gènesi 3:17-19). Pot no agradar la sentència dictada pel Creador, aquesta és la realitat. Donar-se cops de cap contra un mur no canvia la situació, tot el contrari, l’agreuja per la corrosió interna que fabrica. La Terra s’ha convertit en un habitacle hostil. Els animals abans dòcils s’han convertit en enemics. Les espines, els cards i la suor indiquen l’animositat mediambiental. A més s’hi afegeix que l’home no té cura del jardí: la brutícia en les ciutats, les deixalles escampades pels espais oberts, ara amb les exploracions espacials s’hi afegeixen les deixalles que deixen els artefactes en desús. A més, el pecat afecta les relacions entre persones.  Quan Déu li va preguntar a Caín pel seu germà Abel que havia matat, la resposta que va rebre va ser: “ No ho sé. ¿Sóc jo potser el guardià del meu germà?” L’egoisme ha suplantat l’amor de Déu. Les seves conseqüències nefastes les toquem cada dia.

Tota la creació s’ha vist afectada per la desobediència d’Adam. Aquesta és la causa de la impossibilitat de fer de la Terra un habitacle millor, en el que imperi la justícia. El desencís és global. ¿Hi ha possibilitat de donar el tomb a la situació dramàtica que ens afecta a tots? L’apòstol Pau referint-se al neguit mediambiental-ecològic i social que tant ens preocupa, escriu: “Perquè considero que els sofriments d‘aquest temps present no són dignes de comparació amb la glòria que ha de ser manifestada per a nosaltres” (Romans 8:18). L’apòstol ens avisa que la situació actual no és eterna, que té data de caducitat encara no se sàpiga el dia i l’hora.

L’apòstol personifica la creació que ha estat maleïda per causa del pecat d’Adam i li fa dir: “Perquè el desig profund de la creació anhela la manifestació dels fills de Déu…que la mateixa creació serà alliberada de la corrupció per entrar a la llibertat gloriosa dels fills de Déu…” (vv.19-24).

Els deixebles li van preguntar a Jesús quan s’acabarien les tribulacions del temps present. El Mestre els va contestar que només Déu ho sap, però que serà quan li toqui. Sabent del cert que en el moment assenyalat per Déu es produirà la vinguda gloriosa de Jesucrist, desperta en els creient l’esperança  que “d’allò que no veiem, ho anhelem amb perseverança” (v.25).

La Bíblia comença amb el paradís perdut i s’acaba amb el paradís recuperat on “no hi haurà cap maledicció. I allà hi haurà el tron de Déu…i els seus servents el serviran i veuran la seva faç…I allí no hi haurà nit, ni tindran necessitat de llàntia ni de llum del sol, perquè el Senyor Déu els il·lumina. I regnaran pels segles dels segles” (Apocalipsi 22:3-5). “Aquestes coses són fidels i veritables” li va dir el Senyor Jesús a Joan,  redactor de la revelació del Senyor Jesucrist.

Octavi Pereña i Cortina