EL MISTERI DE LA MORT

Una estrofa d’un poema de Josep Satorres publicada en un recordatori, diu: “L’assistència a un funeral/ ens invita a meditar/ que, aquest món terrenal/ un dia haurem de deixar”.

Existeixen dos estats diferents de l’existència humana. Un, viure sense pensar en la mort. Dos, viure amb la idea de que t’acostes a la mort contínuament. A pesar que a cada funeral que assistim  ens recorda “que, aquest món terrenal/ un dia haurem de deixar”, vivim com si la mort mai ens hagués d’afectar directament. Està establert que l’home només mori un sol cop i, després ¿què? És evident per a tothom que el final que ens espera és la mort. No obstant això vivim com si la mort no existís. És aquí, a la cantonada amb la dalla ben esmolada per prendre’ns la vida.

Creure que l’home és un animal evolucionat, que és el producte de la casualitat rebaixa a qui ho creu que l’existència s’acaba com la d’un animal que se’l colga i la corrupció destrueix el cos inert, és tenir un concepte molt baix del que un és. L’instint, en general ens impulsa a resistir l’arribada de la mort. Els avenços mèdics amb la longevitat que han portat ens fan creure que arribarà un dia que la mort serà vençuda. Aquesta creença es dissipa quan la mort ens embolcalla amb el seu tuf. Quan el darrer alè surt per la boca, ¿què?

William Shakaspeare, en una època que la medicina es trobava a anys llum lluny dels avenços actuals, va escriure: “La vida pot allargar-se amb la medicina, però la mort s’apoderarà també del metge”. És dir, els que batallen per preservar la vida dels seus pacients no poden conservar la seva pròpia. La vida no es troba a l’abast de l’home.  Però volem viure. Encara que ens considerem animals evolucionats, en el fons volem ser quelcom més. Aquest voler ser més que un animal és el que crea neguit i desconcert davant la mort. Ens resistim a ser com el gos de José Saramago que” va morir fa dos mesos”.

Qui busca, troba, diu Jesús. Però s’ha de buscar en el lloc apropiat. La vida és com l’or s’han d’anar a buscar allí on són. ¿On anar a buscar la vida? Jesús ens ho deixa clar: “Jo sóc la resurrecció i la vida, el qui creu en mi  encara que mori viurà . I tot el qui creu en mi no morirà mai” (Joan 11:25,26). Acabat de dir aquestes paraules, Jesús li pregunta a Marta amb parlava: “¿Creus això?” a la pregunta Marta respon: “Sí, Senyor, jo he cregut que tu ets el Crist, el Fill de Déu que ha vingut al món” (v.27). Aquesta conversa Jesús la manté amb una dona que feia quatre dies que havia enterrat el seu germà Llàtzer. Quan Jesús diu que treguin la pedra que tancava la cova on jeia Llàtzer, la dona li diu: Senyor, ja fa pudor, perquè és de quatre dies” (v.39). Quan es va retirar la pedra i el tuf de la corrupció va arribar als nassos dels presents, Jesús va cridar amb veu forta: “Llàtzer vine a fora!” (v. 43). La Mort no va poder resistir-se a l’ordre de Jesús: “I el mort va sortir lligat de peus i mans amb benes, i la cara embolcallada amb un sudari” (v.44).

La mort i resurrecció de Jesús és la garantia que “la mort ha estat engolida en la victòria” (1 Corintis 15:54). Per això l’apòstol Pau pot fer unes preguntes que donen resposta al misteri de la mort que tant ens neguiteja: “On és, oh mort, el teu fibló? On és, oh sepulcre, la teva victòria? El fibló de la mort és el pecat, i el poder del pecat és la Llei. Però gràcies a Déu perquè Ell ens dóna la victòria per mitjà del nostre Senyor Jesucrist” (vv. 55-57).

Els assistents a un funeral escoltem com el mossèn de torn parla de la resurrecció dels morts i de la vida eterna que hi ha en Jesús. Malauradament, els assistents als funerals ho fan de manera passiva. Hi són presents per deure social, amb oïdes que senten però que no escolten. Les converses entre els assistent posen de manifest que són qüestions banals el que els preocupa. És així com deixen escapar l’oportunitat de resoldre el neguitós misteri de la mort que espera que el buscador de la vida la trobi.

Octavi Pereña i Cortina