EUTANÀSIA

Ja fa anys vaig veure una pel·lícula, el nom de la qual no recordo. Hi havia una escena que em va impactar molt. Una llarga cua de persones es forma davant un edifici molt modern en el que es practica l’eutanàsia lliure, sense restriccions legals. Els qui volien morir ho podien fer de la manera que els semblés millor. És possible que la nova llei que Holanda prepara sigui un pas més vers l’eutanàsia que pronosticava la pel·lícula que esmento.

Holanda planteja portar més lluny la llei del 2002 i permetre que les persones que “ja hagin completat la seva vida”, puguin assistir al suïcidin assistit. La idea del Govern és que la gent gran amb un fort desig de morir, encara que no estigui sotmesa a un patiment físic o psicològic insuportable, pugui rebre ajuda professional per fer-ho d’una manera digna”.

La proposta de la llei holandesa “es refereix a les persones grans que ja no tenen ganes de seguir endavant amb les seves vides, que tenen dificultat d’acceptar el final de la seva autonomia personal o la mobilitat reduïda o que se senten soles per la pèrdua d’un ésser estimat”. La proposició de llei no concreta l’edat a que ; de poder accedir  a l’ajuda per morir però indica que s’hauria de dur a terme “sota estrictes condicions”.

“La frase l’han dit molts familiars de persones grans: “Fa temps que està així, tant de bo Déu se l’endugui aviat”. Algunes d’aquelles persones la vida de les quals ja no val la pena ni pels que més se les estimen, aconsegueixen explicar aquest desig per si mateixes amb un “escolti, doctor, ja està”. “No és que vulguin que els matin, que els treguin la vida, però sí que expliquen que, per la seva part ja han acabat”, diu el Dr. Germán Diestre, metge responsable de psicogeriatria al centre sociosanitari Albada, a l’hospital Pare Taulí de Sabadell. 

És interessant el que diu el Dr. Germán Diestre: “L’extensió del debat als qui no estan malalts però volen acabar la seva vida perquè els resulta insuportable per altres raons, com el deteriorament, la seva dependència o la seva soledat, serà més difícil de resoldre jurídicament. Però és un desig real que no necessàriament se soluciona tractant-lo com una depressió”.

El problema de viure o morir és una qüestió de fe. Es pot donar el cas que algun creient de fe feble vulgui que se li apliqui l’eutanàsia o suïcidi assistit. Qui té una fe viva en Jesús, capaç de dir: “Jo sé en qui he cregut” rebutjarà treure’s la vida encara que sigui de manera legal. Per què no ho farà? Perquè la seva fe en Déu li dóna el suport que necessita en els moments d’extrema feblesa. La fe en Crist atorga una esperança que no es marceix perquè la vida eterna que li garanteix no es desfà com un bolado. La certesa de la vida eterna no treu que durant l’estança en aquest món de pecat el creient en Crist pugui passar situacions d’intens dolor.

David Roper esperava amb candeletes la seva jubilació per poder-se dedicar als seus hobbys. “Bé”, diu, “el dia va arribar i una combinació de factors adversos i una neuropatia em va posar a empènyer un caminador. No puc fer senderisme, no puc anar a pescar, no puc fer moltes de les coses que em produïen plaer…No tinc idea del que Déu té preparat per a tu i per a mi. No hauria de preocupar-nos. El nostre deure és acceptar les coses tal com són, sabent que en l’amor, saviesa i providència de Déu aquesta situació és tan bona com ho pugui ser una altra”.

El salm 102 és la “pregària de l’afligit que defalleix, i vessa el seu plany davant el Senyor”. Indiscutiblement per treure’n profit de les ensenyances que aporta aquest poema cal creure en Déu, Pare de nostre Senyor Jesucrist, doncs, si no es creu en Ell, com podrà anar a implorar-li socors en temps d’aflicció?

“Senyor escolta la meva pregària! Que el  meu crit d’auxili arribi a Tu. No amaguis el teu rostre el dia de la meva angoixa. Inclina la teva orella a mi el dia que t’invoco i respon-me aviat” (vv.1,2). Una de les causes de l’eutanàsia és la solitud. Un pot trobar-se envoltat de persones i morir-se d’avorriment perquè no té ningú amb qui parlar. Encara que es doni el cas de tenir algú amb qui fer-ho l’interlocutor  no pot arribar a les profunditats de l’ànima que és on està arrelada l’aflicció que el marceix i que li fa dir: “vull morir”. “No puc més”. “El meu cor” afegeix el salmista, “ha estat colpit, i es marceix com l’herba, fins oblido menjar el meu pa” (v.4). El poeta reconeix que l’aflicció no és quelcom extern, físic. És el seu cor que està trasbalsat i aquesta aflicció de l’ànima el porta a “oblidar menjar el pa”. ¿No és cer que davant l’angoixa en són moltes les persones que perden la gana?

El salmista no és dels qui creuen en Déu de llavis i el cor el tenen atrapat en les coses materials. És per això que pot escriure: “Perquè Ell mira avall des de l’altura del seu santuari, des dels cels, el Senyor mira sobre la terra, per escoltar el gemec del presoner, per alliberar els fills de la mort” (vv. 19,20). El sofriment, en la seva diversitat de tonalitats és impossible extirpar-lo. El pecat d’Adam és el causant de la seva presència i nosaltres, els seus descendents, en som hereus. Per què uns sofreixen molt i altres poc, no és al nostre abast donar-li resposta. El que sí sabem del cert és que en el moment oportú rebrem el seu socors. El que és cert és que els creients en Crist, hagin sofert molt o poc aquí en el temps gaudirem plenament de la presència de Déu en el cel, lloc on no hi haurà sofriment, ni mort, ni cap mena d’injustícia. El paradís perdut en l’Edèn serà recuperat en la gloria celestial.

Pel qui ara sofreix, el dolor és una realitat, però, en la foscor de l’adversitat  hi pot trobar el conhort al saber que Jesús per l’Esperit Sant que habita en ell, si és creient, no el deixa orfe. Està dins seu recordant-li que a la creu va ser abandonat pel seu Pare a fi que nosaltres en el nostre sofriment tinguem el conhort que necessitem.

Octavi Pereña i Cortina