ANTÍDOT CONTRA L’AVORRIMENT

Entre el 21 de juny i el 24 d’agost del 2012 el municipi de Roses va ser sacsejat per diversos incendis forestals. Dos adolescents de 16 anys, veïns de Roses van ser acusats d’una sèrie d’incendis forestals. Els acusats van ser dos estudiants que es trobaven de vacances i membres de famílies estructurades i acomodades. El seu perfil és el d’uns nois dels qui mai s’hauria sospitat. No tenien antecedents. Molt possiblement haurien continuat amb la seva aventura destructiva si no hagués estat per un fet fortuït i el narcisisme d’immortalitzar en imatges les seves bretolades. Es dóna  per descartat que tinguin el més mínim trastorn mental.

Un veí va trobar una targeta de memòria d’un telèfon mòbil. En veure que contenia fotografies i vídeos en que apareixien els dos adolescents  encenent foc en zones forestals va alertat els Mossos. Aquesta troballa va ser la clau de la investigació perquè va posar els agents sobre la pista.

Els Mossos després de veure les imatges  van arribar a la conclusió que possiblement volien trencar la monotonia de l’estiu, els dies sense tenir res que fer se’ls feien molt llargs. Si l’avorriment va ser el causant que aquests joves deixessin els videojocs i les seves passejades amb moto per l’encenedor, ens fixarem en l’avorriment.

José Antonio Marina diu quelcom molt interessant: “M’intriga (l’avorriment) perquè és el malestar que sent qui no està dissortat Qui pateix no està avorrit. Està patint. L’avorriment és el sentiment de no estar rebent un nivell adequat d’estimulació…Quan estem avorrits, busquem noves sortides. Si ens afanyem a divertir el nen, el condemnem a la passivitat. La societat de l’espectacle és una societat de passius…El culpable de l’avorriment és, alhora la seva víctima. Els meus alumnes s’irriten quan els dic: no esteu avorrits perquè les coses son avorrides, sinó al contrari. Les coses són avorrides perquè esteu avorrits. Els recomano que tinguin projectes, fan interessant la realitat. L’avorrit necessita matar el temps , perquè no té amb que omplir-lo. I per això consuma una conducta suïcida, ja que el temps és la nostra única riquesa. La creació encara que sigui minúscula, quotidiana, és l’antídot contra l’avorriment. Per això l’epígraf d’aquesta columna és crear”.

L’avorriment, segon Marina, és un estat emocional inactiu ja que li manca creativitat. L’avorrit està deil·lusionat. Res no l’importa. El que compta és matar les hores sigui com sigui. Als dos adolescents de Roses els dies de vacances se’ls feien molt llargs i com que no eren creatius es van dedicar a encendre focs, cosa que els emocionava. En lloc de creativitat, destrucció. No tots els avorrits es converteixen en Nerons que per fer una lloa a Roma li va calar foc per inspirar-se. L’encerta Marina quan escriu: “La societat de l’espectacle és una societat de passius”. Les il·lusions que crea la societat de l’espectacle són com focs d’encenalls que desperta emocions que abans de gaudir-les ja s’han mort. I així indefinidament. La societat de l’espectacle que hem creat per desvetllar-nos ens manté avorrits. Ens mata emocionalment. Vet aquí la necessitat d’emocions cada cop més fortes. Podem arribar a convertir-nos en incendiaris.

Segons Marina l’antídot contra l’avorriment és la creativitat. Anem a veure que ens diu el llibre d’Eclesiastès sobre la creativitat que ha se ser la medicina de l’avorriment. L’autor de l’obra es presenta d’aquesta manera: “Jo, el Predicador, era rei sobre Israel a Jerusalem. I vaig aplicar el meu cor a cercar i a recordar amb saviesa tot allò que es fa sota els cels: tasca feixuga aquesta , que Déu ha donat als fills de l’home per ocupar-los. He observat totes les coses que es fan sota el sol : i heus aquí tot és vanitat i aflicció d’esperit” (1:12-14). Al final del llibre aconsella el seu fill: I més enllà d’aquestes paraules, fill meu, para compte: de fer més quantitat de llibres no hi ha fi, i l’estudi excessiu fatiga la carn” (12:12). El que ens ve a dir Salomó és que tot allò que no tingui transcendència eterna no satisfà a qui s’hi escarrassa perquè “és vanitat i aflicció d’esperit”. El que no té sentit avorreix.  Si el que fa l’home és intranscendent, ¿ens hem de conformar amb l’avorriment? De cap manera.

L’home ha estat creat per Déu i la plena realització de l’home s’obté quan per la fe en Jesús i la seva obra redemptora es recupera l’amistat amb Ell perduda en el paradís pel pecat d’Adam. Quan algú es troba amb Jesús posa tota la seva diligència en créixer en el coneixement de Déu . L’apòstol Pere ens assegura que “si aquestes coses són en vosaltres i s’hi multipliquen, no us deixaran ociosos ni sense fruit vers el coneixement profund de nostre Senyor Jesucrist” (2 Pere 1:8). El creient en Crist a partir de la seva conversió entra en un procés de perfeccionament espiritual que el porta a voler assolir la perfecció del Pare celestial. Treballar per entrar en el regne del cel   és l’esforç que no paga mai amb “vanitat i aflicció d’esperit”. aquest treball és gratificant  i perquè tot allò que té transcendència eterna mai decep.

Octavi Pereña i Cortina