ANTÍDOT CONTRA L’AVORRIMENT
Entre el
21 de juny i el 24 d’agost del 2012 el municipi de Roses va ser sacsejat per
diversos incendis forestals. Dos adolescents de 16 anys, veïns de Roses van ser
acusats d’una sèrie d’incendis forestals. Els acusats van ser dos estudiants
que es trobaven de vacances i membres de famílies estructurades i acomodades.
El seu perfil és el d’uns nois dels qui mai s’hauria sospitat. No tenien
antecedents. Molt possiblement haurien continuat amb la seva aventura
destructiva si no hagués estat per un fet fortuït i el narcisisme
d’immortalitzar en imatges les seves bretolades. Es dóna per descartat que tinguin el més mínim
trastorn mental.
Un veí va
trobar una targeta de memòria d’un telèfon mòbil. En veure que contenia
fotografies i vídeos en que apareixien els dos adolescents encenent foc en zones forestals va alertat
els Mossos. Aquesta troballa va ser la clau de la investigació perquè va posar
els agents sobre la pista.
Els
Mossos després de veure les imatges van
arribar a la conclusió que possiblement volien trencar la monotonia de l’estiu,
els dies sense tenir res que fer se’ls feien molt llargs. Si l’avorriment va
ser el causant que aquests joves deixessin els videojocs i les seves passejades
amb moto per l’encenedor, ens fixarem en l’avorriment.
José
Antonio Marina diu quelcom molt interessant: “M’intriga (l’avorriment) perquè
és el malestar que sent qui no està dissortat Qui pateix no està avorrit. Està
patint. L’avorriment és el sentiment de no estar rebent un nivell adequat d’estimulació…Quan
estem avorrits, busquem noves sortides. Si ens afanyem a divertir el nen, el
condemnem a la passivitat. La societat de l’espectacle és una societat de
passius…El culpable de l’avorriment és, alhora la seva víctima. Els meus
alumnes s’irriten quan els dic: no esteu avorrits perquè les coses son
avorrides, sinó al contrari. Les coses són avorrides perquè esteu avorrits.
Els recomano que tinguin projectes, fan interessant la realitat. L’avorrit
necessita matar el temps , perquè no té amb que omplir-lo. I per això
consuma una conducta suïcida, ja que el temps és la nostra única riquesa. La
creació encara que sigui minúscula, quotidiana, és l’antídot contra
l’avorriment. Per això l’epígraf d’aquesta columna és crear”.
L’avorriment,
segon Marina, és un estat emocional inactiu ja que li manca creativitat.
L’avorrit està deil·lusionat. Res no l’importa. El que compta és matar les
hores sigui com sigui. Als dos adolescents de Roses els dies de vacances se’ls
feien molt llargs i com que no eren creatius es van dedicar a encendre focs,
cosa que els emocionava. En lloc de creativitat, destrucció. No tots els
avorrits es converteixen en Nerons que per fer una lloa a Roma li va calar foc
per inspirar-se. L’encerta Marina quan escriu: “La societat de l’espectacle és
una societat de passius”. Les il·lusions que crea la societat de l’espectacle
són com focs d’encenalls que desperta emocions que abans de gaudir-les ja s’han
mort. I així indefinidament. La societat de l’espectacle que hem creat per
desvetllar-nos ens manté avorrits. Ens mata emocionalment. Vet aquí la
necessitat d’emocions cada cop més fortes. Podem arribar a convertir-nos en
incendiaris.
Segons
Marina l’antídot contra l’avorriment és la creativitat. Anem a veure que ens
diu el llibre d’Eclesiastès sobre la creativitat que ha se ser la medicina de
l’avorriment. L’autor de l’obra es presenta d’aquesta manera: “Jo, el
Predicador, era rei sobre Israel a Jerusalem. I vaig aplicar el meu cor a
cercar i a recordar amb saviesa tot allò que es fa sota els cels: tasca feixuga
aquesta , que Déu ha donat als fills de l’home per ocupar-los. He observat
totes les coses que es fan sota el sol : i heus aquí tot és vanitat i aflicció
d’esperit” (1:12-14). Al final del llibre aconsella el seu fill: I més enllà d’aquestes
paraules, fill meu, para compte: de fer més quantitat de llibres no hi ha fi, i
l’estudi excessiu fatiga la carn” (12:12). El que ens ve a dir Salomó és que
tot allò que no tingui transcendència eterna no satisfà a qui s’hi escarrassa
perquè “és vanitat i aflicció d’esperit”. El que no té sentit avorreix. Si el que fa l’home és intranscendent, ¿ens
hem de conformar amb l’avorriment? De cap manera.
L’home ha
estat creat per Déu i la plena realització de l’home s’obté quan per la fe en
Jesús i la seva obra redemptora es recupera l’amistat amb Ell perduda en el
paradís pel pecat d’Adam. Quan algú es troba amb Jesús posa tota la seva
diligència en créixer en el coneixement de Déu . L’apòstol Pere ens assegura
que “si aquestes coses són en vosaltres i s’hi multipliquen, no us deixaran
ociosos ni sense fruit vers el coneixement profund de nostre Senyor Jesucrist”
(2 Pere 1:8). El creient en Crist a partir de la seva conversió entra en un
procés de perfeccionament espiritual que el porta a voler assolir la perfecció
del Pare celestial. Treballar per entrar en el regne del cel és l’esforç que no paga mai amb “vanitat i
aflicció d’esperit”. aquest treball és gratificant i perquè tot allò que té transcendència
eterna mai decep.
Octavi Pereña i Cortina
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada