QUÈ ÉS L’ALTRE?

Referint-se als fets ocorreguts a Madrid en que un grup de seguidors del PSC Eindhoven van humiliar unes dones romaneses d’ètnia gitana que mendicaven, Gerardo Carrete de SOS Racisme, va dir: “Malauradament no és una novetat que seguidors del futbol i d’altres esports tinguin actituds racistes en forma de càntics en els estadis, pancartes i inclús agressions que s’han donat en algun moment”.

El racisme és un intent de deshumanitzar l’altre. El zulus anomenen animals els membres de les altres tribus i es reserven per a ells el títol d’homes. En nom del narcisisme que és un factor psicològic que provoca racisme: jo sóc el millor, s’han justificat els genocidis comesos en les amèriques considerant  els aborígens com a éssers sense ànima que es podien explotar inhumanament. Amb la mateixa consideració s’ha justificat l’esclavatge i la humiliació i explotació de la dona. Per la mateixa raó es persegueixen les llengües de les minories en nom de la unitat de la pàtria. No hi ha justificació vàlida per poder considerar l’altre com un ésser inferior   si per creació divina totes les races tenen un avantpassat comú: Adam.  L’apòstol Pau dirigint-se als atenesos reunits en l’Areòpag, referint-se “al Déu que ha fet el món i totes les coses que en ell hi ha”, els diu: “Ell és qui a tots dóna vida i alè i totes les coses que va fer d’una única sang tot el llinatge dels homes perquè habitin sobre tota la faç de la terra, i va fixar els temps predeterminats i els límits on han d’habitar” (Fets 17:25,26).

Pere Ayguadé a partir del succeït a Madrid, escriu: “Aquestes imatges ens demostren que unes persones molt instruïdes no necessàriament estan ben educades i que el nostre sistema educatiu té una evident fallida de base…, però podem veure com molts altres Breiviks, organitzats en  diferents partits d’ultradreta, i xenòfobs, corruptes i amb totes les altres lacres de la humanitat, formen part de diversos governs europeus”. Pere Ayguadé, en el seu escrit Esgarrifa’t  resumeix l’escandalós problema del racisme generalitzat en la societat occidental i concretament en partits d’ultradreta que van assolint poder en els governs europeus. Aquests governs, però, segueixen sense variar les seves polítiques socials que són la causa de que la xenofòbia política augmenti. Mariano Rajoy comentant els fets de Madrid va dir: “S’hauria de procedir per via judicial aquests autèntics bàrbars, que de vegades fan dubtar a un sobre la bondat de l’espècie humana, és repugnant”. Té raó Pere Ayguadé quan diu quan diu: “El nostre sistema educatiu té una evident fallida de base” perquè li manca el sentit espiritual que caracteritza tota bona educació. També té raó Mariano Rajoy quan afirma que els seguidors del PSC Eindhoven són “autèntics bàrbars que de vegades fan dubtar a un sobre la bondat de l’espècie humana”. No ho dubti senyor Rajoy, l’home no és bo. No són les circumstàncies les culpables de que els éssers humans es comportin com “autèntics bàrbars”. És la barbàrie emmagatzemada en la persona que externament sembla un angelet innocent i que circumstàncies favorables faciliten l’erupció de l’odi contingut en el fons de l’ànima. Expressions de barbàrie és el drama dels refugiats que es vol solucionar abocant euros a Turquia perquè se’n faci càrrec d’ells que és un país que el seu govern no dóna evidències de ser respectuós amb els drets humans. El senyor Rajoy oblida que hi ha barbàrie de coll blanc, que no s’expressa de manera grollera com ho han fet els seguidors del PSC Eindhoven, sinó que es dissenya en les llotges dels estadis i en els luxosos i confortables despatxos de les cancelleries “perquè les coses que ells fan d’amagat, fan vergonya només de parlar-ne” (Efesis 5:12).

Sembra vents i recolliràs tempestes. La llavor del drama dels refugiats que avui viu Europa es va sembrar fa més de cent anys amb les polítiques egoistes europees en aquesta regió que avui s’ha convertit en una olla de pressió  amb la vàlvula de seguretat espatllada i a punt d’esclatar.

Si realment es desitja acabar amb el racisme existent s’ha de deixar de considerar l’altre, sigui qui sigui, color de la pell que sigui, llengua que parli, estatus social per humil que sigui…, com a ésser inferior. Comentant els horrors de la guerra dels Balcans, Rorti escriu: “Els assassins i violadors serbis no consideren que violin els drets humans. Perquè ells no fan questes coses a altres éssers humans, sinó a musulmans. Ells no són inhumans  sinó que discriminen entre els veritables humans i els pseudohumans”. No s’hi troba un cert paral·lelisme entre els zulus que anomenen animals als membres de les altres tribus  i es reserven per a ells el títol d’homes?

L’odi al que és diferent és la causa del racisme i de les guerres que es justifiquen amb autodefensa. No importa que morin centenars de milers de persones, el que val és protegir l’orgull nacional ferit. Sobren eufemismes. Cada cosa de l’ha d’anomenar pel seu nom. El primer acte violent que registra la Història és l’assassinat d’Abel pel seu germà Caín que va ser motivat per l’odi que aquest sentia per la fe del seu germà. Quan el Senyor Déu li pregunta a Caín “on és Abel, el teu germà”?, li contesta: “No ho sé. Sóc jo potser el guardià del meu germà?” (Gènesi 4:9). El manament de Déu és prou clar: “Estimaràs el proïsme com a tu mateix”. Si fem com als serbis  que consideren els musulmans “pseudohumans”, ens justificarem com Caín. “Sóc jo el guardià del meu germà? Déu no s’empassa la presumpta innocència de Caín i li diu: “La veu de la sang del teu germà clama a mi des de la terra” (Gènesi 4:10). L’altre, sigui qui sigui, és algú a qui s’ha d’estimar com a un mateix. Davant de Déu no valen les excuses.

Octavi Pereña i Cortina