EL TREBALL ENALTEIX

Alguns diuen que el treball és un càstig diví. S’equivoquen de mig a  mig els que això creuen.  Per resoldre el dilema obligatòriament hem d’anar a l’inici de la Història. Això ens porta al llibre de Gènesi on s’hi narra la creació de l’home: “I el Senyor Déu va prendre l’home i el va posar en el jardí d’Edèn perquè el conreés i el guardés” (Gènesi 2: 15). Aquest encàrrec Adam el va rebre del seu Creador abans que mengés el fruit prohibit de “l’arbre del coneixement del bé i del mal” (2: 11). El treball no era, doncs, un càstig, sinó una benedicció per tal que Adam estigués ocupat perquè no passés els dies tombat de panxa al sol. La plàcida  situació es va acabar quan Adam va menjar el fruit de l’arbre del coneixement del bé i del mal que el seu creador li havia prohibit fer-ho “perquè el dia que en mengis, certament moriràs” (2: 17). Per instigació d’Eva, Adam va desobeir la prohibició divina i va menjar el fruit de l’arbre. Adam no va morir com fulminat per un llampec. Es va contaminar amb el virus del pecat que, a més de perdre la vida eterna que gaudia, va trastornar radicalment l’entorn en que vivia, El Senyor li va dir a Adam: “Perquè  has escoltat la veu de la teva dona i has menjat de l’arbre del qual t’havia manat dient. no en mengis, la terra serà maleïda per causa teva, amb dolor en menjaràs tots els dies  els dies de la teva vida, et produirà espines i cards i menjaràs les plantes del camp. Amb la suor del teu front menjaràs el pa, fins que tornis a la terra, perquè d’ella has estat tret, perquè tu ets pols, i a la pols tornaràs” (Gènesi 3: 17-19).

El treball que fins aquell moment era dolç i agradable es converteix en pesat:  “Amb la suor del teu front menjaràs el pa, fins que tornis a la terra”. El pecat exerceix uns efectes devastadors en tots els aspectes. El tema del treball no és una excepció, fins el punt que l’apòstol Pau es va veure  obligat a escriure amb molta contundència: “Si algú no vol treballar, que tampoc mengi” (2 tessalonicencs 3: 10), aquest tal no se l’ha de considerar un enemic sinó com una persona “que cal amonestar com a germà” (v. 15). La ganduleria és un mal company de viatge. No hem de deixar que s’apoderi de nosaltres. El principi general és: “I tot el que feu, feu-ho de cor, com per al Senyor i no per als homes” (Colossencs 3: 23). Il·lustra aquest principi una anècdota molt suggerint: “Hi havia tres picapedrers. Un estrany es va apropar a un d’ells i li va preguntar que feia. L’obrer li va contestar molest: “¿No veus que estic picant pedres?” S’acosta a un altre i li fa la mateixa pegunta. L’enquestat li respon: “M’estic guanyant el pa de cada dia”. Quan arriba al tercer repeteix la pregunta. Rep una resposta sorprenent: “estic construint una catedral”. Imagina’t que un estrany et pregunta: “Què fas?” Si contestes contribueixo a la construcció d’una catedral estarà fent un treball magnífic, com més no ho serà si el que fas ho fas per la gloria de Déu? “El treball d’una minyona, fet com a Déu, és tan sagrat com la meditació d’un monjo” (Martí Luter).

L’estat del benestar converteix en desgraciades a moltes persones. Amb les subvencions als sense feina converteix en desgraciats els desvagats que esperen el xec cada fi de mes. Això no és estat del benestar. És convertir en sangonelles a persones aptes per treballar. Momentàniament pot ser convenient atorgar una subvenció. Si es converteix en indefinida roba a les persones que la reben l’alegria de viure. És responsabilitat de l’Administració Pública garantir un lloc de treball a tots els ciutadans. És immoral pagar  a qui no treballa.

Anem als jubilats. Aquests, estant en actiu cotitzaven per la seva jubilació. Arribada la jubilació els jubilats  cobren cada final de mes. Cert. Ha de ser molt avorrit passar els dies de panxa al sol. El temps que es disposa pot dedicar-se a tasques de voluntariat. Els anys en actiu han aportat un munt de coneixements que poden ser molt útils per les persones que els segueixen. Nitin Nochric, degà de Harvard Bussiness School ha deixat escrit: “És una tortura jubilar una persona de 60 anys plena de vida, experiència, amb ganes de compartir-la, que es vol sentir útil i que li paguin per ser-ho. Jo treballaré a aquesta edat i a qualsevol altra en la mesura de les meves possibilitats, perquè a qualsevol edat necessitem sentir-nos útils”.

¿No és una contradicció que havent-hi tantes persones que cobren de l’atur hi hagi tanta mancança d’electricistes, fusters, paletes …Alguna cosa falla.

Octavi Pereña Cortina