CORRUPCIÓ ARRELADA

En un dels apunts del natural, JL. Martin mostra un polític pontificant des de l’estrada: “No tots els polítics són corruptes!” Des de la platea un home en representació de tots els assistents li diu: “La pregunta és: Per què els corruptes sempre acaben a la cúpula dels partís?” Bona pregunta aquesta, oi?

En “Les dues cares de la humanitat”, Albert Montagut, escriu: “La informació científica obtinguda a Xile i les conseqüències del conflicte de l’Orient Mitjà ens donen una idea del que som capaços de desenvolupar, però, alhora, despulla l’ésser humà i ens mostra les dues cares i que alguna cosa no funciona en la nostra civilització. Després de milers d’anys de desenvolupament el gen de la maldat continua latent en l’ADN de la humanitat. Fins i tot avui mateix, quan la intel·ligència artificial ens mostra que la creació del coneixement encara té un recorregut llarguíssim, som incapaços de controlar l’instint de la maldat”.

Mariano Guindal, en el seu escrit “Mig segle de corrupció política” aporta una dada que ben segur emprenyarà a molts: “La corrupció política té un cost de 2000€ per contribuent. Alguns judicis per corrupció encara estan pendents de resoldre 20 ó 30 anys després. Mariano Guindal acaba el seu escrit amb aquesta perla: “Tots els casos de corrupció estan interrelacionats i no és fàcil distingir si l’origen és en la política o en l’economia. El que queda clar és que és urgent regenerar la vida política i econòmica, recuperant ètica i valors, i superar la crisi de les institucions restaurant-ne la independència i el paper de contrapoder polític” . El que té clar Guindal és que “és urgent regenerar la vida política i econòmica, recuperant ètica i valors”. Guindal parteix d’una premissa falsa: considera que l’ésser humà és bo per naturalesa i només ensenyant-li ètica i valors canviarà la seva tendència a la corrupció. Què ens aconsella el salmista? “No t’exasperis a causa dels dolents, no envegis els qui fan injustícia: Perquè seran tallats com l’herba, i es marciran com l’herba tendra” (Salm 37: 1, 2).

Els mitjans de comunicació difonen les corrupteles dels polítics perquè saben que això ven. Molts lectors són masoquistes i es delecten informant-se de corrupcions. Es complauen amb les relliscades alienes perquè raonant malament, es diuen: Jo no sóc com aquests malparits que ens roben. Jo sóc una bona persona que busca la direcció de l’ètica i dels valors.

De bon matí Jesús assegut per instruir  els oients se li acosten uns escribes i fariseus, bellíssimes persones als seus propis ulls, per portar-li “una dona que ha estat sorpresa en l’acte mateix d’adulteri” (Joan 8: 4). Què volien aquests preservadors de la moral pública? Que Jesús condemnés la dona a ser lapidada segons ensenya la Llei de Moisès. I com ells insistien a preguntar-li , es va dreçar i els va dir: “El qui de vosaltres no tingui pecat, que sigui el primer en llençar  la pedra” (v. 7). Quin va ser el resultat d’aquesta resposta? “Però ells, havent escoltat això i acusats per la consciència, van anar sortint un a un, començant pels més vells fins als darrers” (v. 9). Quina lliçó se’n pot treure del judici a una dona enxampada en el mateix acte d’adulteri? Que els moralistes, que segons ells són estrictes complidors de la Llei de Déu, Jesús, sense acusar-los obertament els fa veure que ells també són tan pecador com la dona adúltera i que no s’han de comportar com justiciers. En el tema de la corrupció que tractem, Jesús ens pot dir: “Qui de vosaltres no estigui tacat per la corrupció, sigui el primer en llençar la pedra”. Els anticorrupció acusats per la consciència es retirarien de l’escenari cap cots. On anirien a queixar-se?

El rei David va cometre amb l’esposa d’un militar que es trobava en campanya militar. No hi va haver testimonis del adulteri. Déu que observa tot el que succeeix a la terra va contemplar la infidelitat comesa pel monarca. Va intervenir en l’assumpte  perquè ni li havia agradat el que havia vist. Va enviar el profeta Natan perquè li toqués el crostó al monarca adúlter. (2 Samuel 1-14).  Com a resultat de la visita que el profeta va fer al rei, David va escriure el Salm 51, un salm penitencial. El rei exposa els seus sentiments. Descriu la seva condició de pecador, escrivint: “Contra tu, particularment contra tu he pecat, he fet el mal als teus ulls, a fi que siguis trobat just quan parlis, i pur quan jutgis” (v. 4). Quan Déu perdona un pecador no comet cap injustícia, doncs, la sang que Jesús el seu Fill que va vessar a la creu neteja tots els pecats( 1 Joan 1:7).

No podem cloure aquest escrit sense  trobar-nos amb aquells escribes i fariseus que van abandonar l’escenari amb la cua entre les cames i la consciència que els acusava. Què passaria si Jesús a Aznar, Rajoy, Feijóo , Ayuso: El qui de vosaltres no sigui  corrupte que sigui el primer en llençar la pedra? Si és Jesús qui els ho diu, com és l’únic que pot entrar en la consciència i  culpar de pecat, si no són uns insensats que creuen que són rectes als seus propis ulls i escolten el consell de Jesús no abandonarien l’escenari avergonyits sinó com a savis i com a tals es posarien un cadenat als llavis per mantenir tancada la boca. Ja no es tornaria a sentir més la cançoneta: “Pedro Sánchez has de dimitir”. El silenci aportaria molta serenor a la política, que molta falta li fa.

Octavi Pereña Cortina